David Karvala
El món actual és terrible, en molts sentits.
Hi és l’horror del genocidi a Gaza, que va a pitjor cada dia que passa. Hi ha els altres conflictes militars, a Ucraïna, el Congo, i més llocs que ni surten en les notícies. Ara “els nostres” dirigents volen traduir això en retallades socials —brutals atacs austericides— per finançar un enorme augment en despesa militar. Alhora patim el canvi climàtic, amb la calor inaguantable, la sequera i els incendis forestals, tot barrejat amb tempestes i inundacions. I mentrestant, el racisme s’estén i l’extrema dreta es fa més forta. Els feixistes amenacen les persones racialitzades, però també volen tirar enrere allò que s’ha aconseguit en aquestes dècades, mitjançant la lluita, respecte als drets de les dones i les persones LGTBI+… en realitat, representen una amenaça per al 99% de la població.
Es podria continuar, però ja n’hi ha prou per desanimar qualsevol.
És que, davant tot això —i especialment el genocidi a Gaza— moltes persones s’estan quedant paralitzades. Condeix la sensació que tot és tan terrible (i ho és!), però amb la conclusió que no hi podem fer res, o que allò que fem no serveix per a res.
Vull argumentar que, malgrat el terrible de la situació, sí que podem fer coses, i les hem de fer. En el pitjor cas, és millor plantar cara, presentar resistència, encara que sigui feble, que no fer res. Això per principis.
Però també hem de tenir clar que el que fem sí que pot implicar una diferència. Això s’aplica en termes dels moviments, però també als nostres esforços modestos com la xarxa Marx21.
No ens paralitzem amb els fars
Davant el que està passant, la reacció de paralitzar-se és comprensible, però continua sent un error, per diverses raons.
Fa anys, Naomi Klein va explicar al seu llibre La Doctrina del Xoc com les classes dirigents utilitzaven una situació de crisi, com l’Huracà Katrina a Nova Orleans, una guerra, una crisi financera… per imposar mesures que haurien provocat una gran resistència, si no fos pel “shock”. Ara estem davant un “mega shock” que s’està aprofitant de mil maneres per imposar polítiques regressives.
Aquestes operacions són arriscades per a ells. S’aprofiten d’aquestes situacions precisament perquè saben que en temps “normals” les seves mesures provocarien una forta resistència. I aquesta resistència es deuria al fet que estan atacant els drets de moltíssimes persones. O per ser més exacte, ataquen el que les persones pensem que són els nostres drets, però ells volen convertir en privilegis per ser eliminats: el dret a la salut, a l’educació, a un salari digne, a un habitatge en condicions, en alguns casos el mateix dret d’existir…
Entre algunes persones “d’esquerres” existeix la idea que “quant pitjor, millor”, “que pugi la dreta, així la gent estarà obligada a lluitar”. És una barbaritat; els atacs no automàticament porten a la radicalització.
Però això no treu que ens estan atacant massivament, i tenim un interès objectiu a defensar-nos, col·lectivament.
El repte és convertir aquesta necessitat objectiva en una realitat, en lluites actives.
Resistències
I el fet és que sí que existeixen lluites, en molts fronts.
La solidaritat activa amb Palestina, i de rebuig al genocidi a Gaza, és inèdita i global. És més forta en alguns moments i llocs que en uns altres (a això tornarem) però és enorme. Va des de Londres, que ha vist una trentena de manifestacions de centenars de milers de persones, en algun cas gairebé un milió, fins a Sydney, Austràlia, amb les imatges increïbles de la manifestació de 300.000 persones creuant l’emblemàtic pont de la badia, i hi ha molt més.
És cert que no hem aconseguit aturar la massacre; ni tan sols hem aconseguit fer que els “nostres” governs trenquin relacions amb l’estat sionista. Però sí els hem obligat a fer alguns passos, i fins i tot aquests gestos simbòlics han servit per a donar més confiança a la gent a Palestina, i per molestar el govern sionista. La recent prohibició sionista que va impedir l’entrada a Palestina d’en Jaume Collboni, Alcalde de Barcelona, mostra que sí que importen aquests gestos (encara que continuen sent insuficients).
D’altra banda, la forta repressió que pateix el moviment de solidaritat amb Palestina —especialment, però no sols, a Alemanya i Gran Bretanya— també mostra que les nostres accions preocupen les autoritats. L’escandalós intent del govern britànic de titllar de terrorista el grup d’acció directa no violenta, Palestine Action, i per extensió tota persona que expressi el seu suport a aquest grup, està sent qüestionat molt àmpliament, amb centenars de persones participant en protestes i arriscant-se a una detenció. Fins i tot sectors de l’establishment ara estan posant en qüestió aquesta prohibició. Recordem que l’abús del terme “terrorisme” ha estat un element clau de la repressió des de fa anys, especialment contra persones musulmanes: posar-ho en qüestió seria una gran victòria, i ara mateix sembla molt possible.
A l’Estat espanyol les mobilitzacions per Palestina no han estat tan massives com a la Gran Bretanya, però sí han estat molt importants. D’altra banda, hi ha hagut protestes i campanyes importants respecte a l’habitatge i la salut, per exemple.
Aquests mesos han vist una sèrie d’agressions racistes i d’extrema dreta, però també protestes importants en contra. A això tornarem.
També lluites obreres
Hi ha una tendència estesa entre els moviments socials de l’Estat espanyol de no reconèixer la importància de les lluites sindicals (després hi ha aquells que només valoren allò “obrer”, excloent altres temes…).
Una consulta ràpida a les xifres oficials de vagues a l’Estat espanyol ens mostra que, si bé no estem en un moment molt àlgid de lluita sindical, la cosa tampoc està tan malament.
El gràfic 1 (al final del text) mostra la quantitat de persones que han participat en vagues, i les jornades de treball “perdudes”, de 2012 a 2024. Més persones han fet vaga en aquests últims anys que en gairebé cap any des de 2014.
El gràfic 2 (també al final) mostra les respectives dades mensuals, des de gener de 2024 fins a juny de 2025. De nou, les xifres no estan malament. Cada mes d’enguany, entre 20 i 40 mil persones han fet vaga, i bastants ho han fet durant més d’un dia.
Una altra taula (no reproduïda aquí) mostra una cosa molt interessant: en la primera meitat de 2025, de 132.358 participants en vagues, va haver-hi 56.612 homes, enfront de 75.746 dones. En el mateix període de 2024, les dones vaguistes també van superar als homes.
Tot això demostra que aquí també hi ha lluites. I al cap i a la fi, les lluites al lloc de treball tenen una força potencial de la qual manquen altres formes de mobilització. Per exemple, podem fer manifestacions exigint el boicot contra vaixells que porten armes a Israel, però ens poden ignorar. Però la plantilla del port pot impedir que es carreguin, i punt.
La conclusió és que existeixen lluites. Però també sabem que tenen limitacions. Existeixen confusions dins molts moviments socials. D’altra banda, les vagues sovint topen amb la burocràcia sindical (i no hi ha problemes només dins els sindicats majoritaris).
Parlem ara del (possible) paper d’un grup com Marx21.
Impulsar moviments unitaris
Què podem fer com un grup petit, enfront dels terribles problemes al món?
Abans d’entrar en els detalls, comencem amb una visió molt àmplia.
El nostre corrent, la IST, va sorgir als anys 50, com un petit grup expulsat de la Quarta Internacional (que en aquell moment aglutinava gairebé tot el trotskisme global) per argumentar que els països de l’est (i concretament Corea del Nord) no eren cap mena d’estat obrer, sinó capitalisme d’estat. La nostra visió del socialisme des de baix era gairebé única, en defensar allò que s’havia aconseguit a l’octubre de 1917, alhora de no acceptar que la propietat i la planificació estatals podrien reemplaçar el poder democràtic de la gent treballadora com el criteri d’un estat obrer en camí vers una societat socialista.
El que podria semblar un detall teòric tenia i té gran importància. Significa que, a les lluites, posem l’èmfasi en la participació activa de les persones; no busquem imposar un programa precuinat. D’altra banda, va suposar que on gran part de l’esquerra es va enfonsar després de la caiguda del mur de Berlín i de l’URSS, el nostre corrent va poder estendre’s a més territoris del món.
Avui dia, ens orienta respecte a Cuba, en la qual veiem la revolució com un pas endavant, sí, però de cap manera socialista (com sí que pensava gairebé tota l’esquerra, tant estalinista com trotskista). Suposa que avui, com sempre, posem l’èmfasi en el poder des de baix de la gent, no en si el percentatge de propietat estatal compleix o no amb el nostre programa.
En termes generals, tot això significa que per a les persones que la cerquin, existeix una alternativa marxista revolucionària que no està lligada de cap manera a la terrible experiència de l’estalinisme, però que tampoc abandona les lliçons i els principis apresos en 150 anys llargs d’organització marxista, a favor de seguir, una rere l’altra, cada nova moda ideològica que aparegui als moviments socials.
Són els nostres principis generals els que van portar el nostre corrent a jugar un paper clau en les enormes mobilitzacions contra la guerra en l’Iraq a principis dels anys 2000. El major moviment antiguerra d’aquella època, la Stop the War Coalition (StWC) a Gran Bretanya, la va impulsar la nostra organització germana, el SWP. StWC encara existeix, amb grups en diferents zones; aquest és un factor en la força de les protestes actuals per Palestina a la GB. Fins i tot a Catalunya, la proposta de celebrar la que seria la major manifestació en la història de la ciutat fins a aquest moment, la protesta antiguerra del 15 de febrer de 2003, la vam portar a l’assemblea del moviment antiguerra militants del nostre grup de llavors, després del Fòrum Social Europeu a Florència on havíem participat en l’assemblea de moviments en què s’havia acordat.
Ara, fa anys que la IST dona una gran importància a la lluita unitària contra el feixisme i el racisme. La forta resposta a la Gran Bretanya contra els pogroms racistes és fruit de dècades de treball de successius moviments unitaris, en els quals el SWP ha jugat un paper clau. Els moviments unitaris de bastants països, alguns molt potents, van ser impulsats per militants de grups del nostre corrent. UCFR a Catalunya va ser una iniciativa del nostre grup: per descomptat, parlant i comptant amb gent més diversa per llançar-la.
La necessitat de construir una lluita unitària enfront de les amenaces feixistes hauria de ser una obvietat, però tristament, gran part de l’esquerra defensa “teories” que ho obstaculitzen. Sol ser només quan aconseguim superar les resistències de la resta de l’esquerra i apleguem suficients forces aliades per a posar en marxa un moviment que altres grups reconeixen el valor d’aquesta estratègia.
(Hem vist un bon exemple de l’efectivitat del model unitari recentment. De les protestes contra agressions racistes i feixistes que es van celebrar aquest estiu, potser la més gran, proporcionalment, hagi estat la de Piera, on s’havia destrossat la mesquita en un atac incendiari. En alguns municipis es van convocar accions amb criteris poc inclusius i l’assistència va reflectir aquesta manca d’amplitud. A Piera, un municipi de 18 mil persones, es van manifestar unes mil persones, representant gairebé tota la comunitat. La convocatòria va partir del nou grup de UCFR Piera i de la mesquita atacada. Per descomptat, el mèrit principal és de les persones impulsores a Piera, però l’existència del model unitari va ser un factor important.)
No fem la revolució
El Che Guevara va dir alguna cosa que es va fer famosa i que venia a significar “si ets un revolucionari, fes la revolució”. (Bé, va escriure: “No sempre cal esperar que es donin totes les condicions per a la revolució; el focus insurreccional pot crear-les”).
En la nostra visió, no ens plantegem substituir l’acció del conjunt de la classe treballadora. Seguim el mateix principi que defensaven Marx i Engels enfront d’uns corrents elitistes de la seva època: que l’emancipació de la classe treballadora és acte de la pròpia classe treballadora.
I el que s’aplica a la revolució també s’aplica a cada lluita parcial. Ni se’ns ocorre pensar que el nostre grup com a tal ha de derrotar el feixisme, acabar amb el canvi climàtic, acabar les guerres… És més que obvi que no podem fer res d’això, i no sols per ser actualment un grup reduït. És que tampoc ho podríem fer sent milers, fins i tot desenes de milers de militants. Aquesta no és la funció d’un grup o partit revolucionari. El plantejament és un altre.
Existeixen moltes situacions (en un barri, en un lloc de treball…) on hi ha motius per lluitar, i hi ha persones que estarien disposades a fer-ho, però també hi ha obstacles. Es pot imposar una visió reformista, de “esperem a les eleccions”. Alguna gent “radical” pot mostrar impaciència i menyspreu vers la majoria de la gent, “mai faran res excepte mirar Telecinco, no perdem el temps intentant organitzar-los”. Una altra forma que pren aquest elitisme és jutjar les persones corrents que s’acaben d’activar pel seu llenguatge, que no començarà sent “políticament correcte”, en comptes de valorar les seves accions reals de solidaritat, com podria ser la participació en una protesta contra el racisme i el feixisme, o contra una agressió trànsfoba.
Amb tot, hi haurà persones amb ganes, però típicament sense una proposta convincent d’organització i lluita.
Així que el nostre paper no és el d’intentar representar tota la lluita, sinó el del catalitzador, el de fer inclinar-se la balança. Busquem reunir les persones que ja són allà, i amb ganes de fer alguna cosa, perquè una lluita, un moviment, el que sigui, tiri endavant. I per fer això, no fa falta comptar amb tant de pes. Si podem fer una proposta constructiva que aconsegueixi convèncer a suficients persones, podem fer inclinar-se la balança cap al nostre costat.
Una de les funcions d’un grup revolucionari és actuar com “la memòria de la classe treballadora”. Molts problemes als quals ens enfrontem ara han aparegut abans, d’alguna manera. Ja hi ha experiències sobre quines estratègies han funcionat i quines no. (Pensem en les diferents experiències davant el feixisme en els anys 1920 i 1930.)
Els fets mai es repeteixen exactament igual, i no hi ha receptes per aplicar rigorosament; mai tindrem exactament els mateixos ingredients. Així i tot, aprendre de l’experiència del passat ens dóna un avantatge enorme; és gairebé un superpoder, diguem-ne, si sabem utilitzar-lo bé.
I aquesta funció només la pot complir un grup marxista revolucionari. Un moviment social ampli no podria fer un balanç honest del que va sortir malament a la revolució espanyola, al Chile d’Allende, a la Transició, amb Podemos o Syriza… I no podria debatre sobre què signifiquen aquestes experiències (i moltes més, incloent les més positives, clar!) davant la situació actual, per a després acordar estratègies que els seus membres defensessin col·lectivament dins dels moviments.
Això és precisament el que hauria de fer un grup revolucionari. No es tracta de recitar frases d’un text sagrat, sinó de combinar l’anàlisi de la situació concreta, amb la reflexió crítica sobre allò après del passat. I això és necessàriament un procés col·lectiu; una sola persona no podria conèixer totes les diferents situacions a les diferents ciutats, amb els diferents moviments i lluites, i per molt que hagi llegit, tampoc podria tenir tot el coneixement teòric al seu cap.
El que tot això significa és que podem contribuir molt a impulsar lluites àmplies, moviments unitaris capaços de canviar les coses, però per fer-ho necessitem un grup més fort, en números, cohesió, i intel·ligència col·lectiva i compartida.
Debats necessaris
Abans d’entrar en les conclusions, cal esmentar un altre aspecte important d’un grup revolucionari. Impulsar moviments amplis és una part del treball. Però una altra és lluitar dins del moviment perquè aquest avanci en una direcció positiva i no es perdi.
Per als sectors de l’esquerra que no aposten per moviments amplis, això no serà un problema; el “moviment” seria més o menys el mateix que el seu entorn polític directe, i no hi hauria d’haver discrepàncies internes importants.
Però si el projecte de construir moviment unitari té èxit, hi haurà visions molt diverses al seu interior. Inevitablement, (pensant en els temes esmentats a dalt) hi haurà persones que intentaran arrossegar el moviment cap a la política institucional, altres (o a vegades les mateixes!) amb actituds elitistes vers la gent normal i corrent.
Un dels papers d’un grup revolucionari és lluitar perquè el moviment mantingui el seu enfocament en la lluita àmplia i unitària.
En alguns moviments, hi ha debats ideològics molt importants, i una enorme capacitat de confusió. Per exemple, amb els horrors del genocidi a Gaza, algunes persones noves en el moviment poden cedir a la temptació de veure’l com una mostra de “allò que fan els jueus”, i potser de banalitzar l’Holocaust. Després hi ha persones que insisteixen a “condemnar a Hamas”, o que exigeixen l’adopció de la visió de “dos estats” (és a dir, “apartheid sí, però només en el 78% de Palestina”).
Si ningú més del moviment planta cara a arguments d’aquest tipus, ens toca a les i els militants d’un grup revolucionari fer les explicacions pertinents i pacients perquè, almenys, posicions així no siguin adoptades pel moviment, i idealment convèncer a les persones que les expressen que s’han equivocat. (Aquí hi ha un exemple d’aquesta mena d’intervenció d’un company de Marx21 a Astúries. I aquest llibre de Marx21, que acaba d’entrar en la seva segona edició, tracta els debats esmentats abans, entre molts altres.)
Per descomptat, ningú neix sabent com fer front a tals arguments. Una persona que té una militància política que consisteix en l’acceptació acrítica de tot el que digui la seva direcció, no tindrà les eines necessàries per a afrontar tranquil·lament les discrepàncies. Tampoc les tindrà una persona que només té experiència de debats “polítics” que es limiten a qüestions més aviat organitzatives i/o institucionals.
Però un grup revolucionari sa ha de tenir l’hàbit de debatre internament sobre qüestions polítiques, de manera col·lectiva i respectuosa. D’aquesta manera, les i els militants tindrem més capacitat de fer el mateix dins dels moviments. I com s’ha explicat aquí, això és necessari en qualsevol moviment real.
Malgrat tot, avançar
Tornem al principi de tot. La situació pot ser desesperant, i és fàcil pensar que no podem fer res.
De la mateixa manera que el capitalisme ens pot provocar malalties físiques, i saber la seva causa real no fa que no les patim, els efectes psicològics que pot provocar la situació actual no es fan menys reals per conèixer el seu origen: encara ens poden afeblir.
Però l’estat d’ànim sí que influeix, i la confiança o no en la nostra capacitat de lluitar és un factor. Es diu que a Polònia, quan el 1980 va sorgir el Solidarnosc (llavors era un massiu moviment radical de la classe treballadora), els hospitals psiquiàtrics es van buidar de persones treballadores que de sobte havien superat la seva depressió, per després tornar a omplir-se… de buròcrates.
Si tenim un projecte convincent, una visió sobre com podem canviar les coses, encara que sense cap garantia de victòria, això ens ajuda a fer front al desànim.
És innegable que no hi ha solucions màgiques ni instantànies. Però sí que podem fer coses per avançar, si tenim clar que hem de treballar a diferents nivells. Hem de tenir present la relació dialèctica entre la construcció de moviments amplis i la del propi grup.
Ho explico amb la meva pròpia experiència. Em vaig afiliar a l’SWP (organització germana de Marx21) a la Gran Bretanya el 1984. Treballava amb dos militants d’aquest partit i col·laboràvem en impulsar en la nostra oficina la solidaritat amb la gran vaga minera d’aquesta època (veure Pride, Billy Elliot, o totes dues). Vam discutir molt sobre la vaga, però també sobre qüestions polítiques més de fons. Em van convèncer i no sols vaig participar en aquesta lluita concreta, sinó que em vaig afiliar al partit. La vaga va acabar el 1985, però jo continuo militant i he participat a moltes lluites des de llavors. Si aquells dos militants no m’haguessin parlat de la política general i la necessitat d’organitzar-me políticament, segur que, després d’aquella vaga, tard o d’hora hauria abandonat l’activitat política.
Cada gran mobilització inspira persones que mai abans havien participat en política. Però cada lluita concreta té pujades i baixades. En baixar la lluita concreta, aquestes noves persones fàcilment abandonaran l’activitat política. Això, si no s’han convençut de la necessitat d’una lluita més general, més enllà d’aquest tema en concret, i d’un projecte polític que vagi més enllà d’un sol moviment.
Marx i Engels van escriure al Manifest Comunista: “De tant en tant esclaten revoltes i sublevacions. Els obrers arrenquen algun triomf que un altre, però transitori sempre. El veritable objectiu d’aquestes lluites no és aconseguir un resultat immediat, sinó anar estenent i consolidant la unió obrera.” En aquell moment no tenien clar la forma que havia de prendre l’organització política (això vindria amb Lenin i el partit bolxevic), però ja tenien present la necessitat d’anar acumulant forces, més enllà de cada lluita puntual.
Així que, a les lluites actuals, i als nostres intents d’impulsar-les, tinguin o no èxit, hem de tenir present aquest altre aspecte. Que estem en una lluita general molt llarga que no es limita a un sol tema. Devem i podem anar construint una organització que pugui ajudar a impulsar les lluites del futur.
La conclusió d’aquest llarg text és que sí que hem de continuar participant, en la mesura que puguem, en les diferents lluites puntuals, grans i petites.
Però per a poder continuar lluitant, necessitem alguna cosa més, i aquest alguna cosa és tenir un projecte polític a llarg termini. Les persones que compartim la visió del socialisme des de baix, les que volem acabar amb el capitalisme per construir una societat basada en el poder democràtic de les persones, un món basat en les necessitats de la gent i del planeta, no en els beneficis de l’1%, hem d’organitzar-nos políticament amb aquest objectiu. I ara mateix, crec que això significa construir i reforçar la xarxa Marx21.
Dibuix de capçalera: Yorgos Konstantinou
Annexos
[1] Gràfic 1: Vagues 2012-2024
[2] Gràfic 2: Vagues gener 2024 – juny 2025
