Hem de rebutjar la idea que l’imperialisme nord-americà dóna suport a Israel a causa d’un lobby sionista, sosté Rob Ferguson.
Gairebé tres anys de genocidi —i la guerra contra l’Iran— han desencadenat debats sobre la relació entre Estats Units i Israel. Segons la nostra anàlisi, aquests horrors formen part d’un historial sagnant d’intervencions imperialistes d’EUA a l’Orient Mitjà i són conseqüència del seu desig de dominar. I sostenim que l’Estat nord-americà —ja sigui sota un president demòcrata o republicà— dóna suport a Israel perquè aquesta colònia de colons és l’Estat guardià de l’imperialisme nord-americà a la regió.
Però molts sectors de l’esquerra i del moviment no hi estan d’acord. Sostenen que l’Estat israelià, amb l’ajuda d’un lobby israelià o sionista, és la clau per comprendre la política exterior d’Estats Units a l’Orient Mitjà.
Algunes persones d’esquerres han acollit amb interès un nou llibre, America In the Grip of Foreign Power – Israel’s Lobby (“Estats Units a les urpes d’una potència estrangera: el lobby d’Israel”), d’Eli Clifton i Ian Lustick. En una entrevista recent sobre el llibre, Lustick va respondre a l’argument que Estats Units dóna suport a Israel perquè redunda en els seus interessos imperialistes. Va desestimar “l’argument estratègic” qualificant-lo de “simplement erroni” i va afirmar que “ha estat el lobby” el que està darrere de la política entre Estats Units i Israel.
És comprensible que alguns acabin pensant que un lobby sionista és el motor clau de la política exterior nord-americana o britànica. Però és un error fonamental, que inverteix la relació entre l’imperialisme occidental, Israel i el sionisme.
Eximeix de responsabilitat a l’imperialisme i obre la porta a teories conspiratives que debiliten i soscaven el moviment. I, allò que és més important, no ofereix una línia política capaç de desenvolupar una estratègia eficaç per a Palestina.
L’imperialisme britànic i el projecte sionista
A la Declaració Balfour de 1917, l’Estat britànic va reafirmar el seu suport a una “llar nacional jueva” a Palestina. Al final de la Primera Guerra Mundial, els imperialismes britànic i francès es van repartir l’Orient Mitjà a partir de les ruïnes de l’Imperi Otomà.
Cercaven protegir-se de possibles rivals imperialistes i de l’amenaça de revoltes per part dels moviments nacionalistes àrabs. La Gran Bretanya estava decidida a assegurar-se una base territorial per defensar el Canal de Suez, controlat per les dues potències, a Egipte.
Gran Bretanya va ocupar Palestina a partir de 1917. Ronald Storrs, primer governador militar de Jerusalem, va escriure que un Estat jueu proporcionaria a “Anglaterra ‘un petit Ulster jueu lleial’ en un mar d’arabisme potencialment hostil”.
Chaim Weizmann, una figura clau del sionisme i principal impulsor de la declaració, va argumentar que l’assentament jueu “desenvoluparia el país, portaria de tornada la civilització i constituiria una protecció molt eficaç per al Canal de Suez”.
La Gran Bretanya va actuar com a guardiana de l’assentament colonial sionista fins a la Nakba del 1948. Va armar, entrenar i dur a terme operacions conjuntes amb les milícies sionistes que més tard van formar el nucli de lideratge de les Forces de Defensa d’Israel.
Després de 1948, la Gran Bretanya i França van armar a Israel. I el 1956, els tres països van llançar una invasió conjunta d’Egipte després que el president nacionalista àrab Gamal Abdel Nasser nacionalitzés el Canal de Suez.
Un bastió de l’imperialisme nord-americà
El 1967, Israel va conquerir Jerusalem Est i Cisjordània (des del 1948 ocupats per Jordània), Gaza i el Sinaí egipci, i els Alts del Golan sirià. Aquesta Guerra dels Sis Dies —i la posterior Guerra Àrab-Israeliana del 1973— van demostrar el valor d’Israel per a l’imperialisme nord-americà. Es va convertir en la fortalesa d’EUA a l’Orient Mitjà.
Garantir el domini militar, tecnològic, logístic i estratègic d’Israel sobre els règims àrabs esdevingué un element fonamental de la política nord-americana. El “avantatge militar qualitatiu” (QME, per les sigles en anglès, “Qualitative Military Edge”) d’Israel està ara codificat en la legislació nord-americana i recolzat per un enorme arsenal de sistemes d’armament nord-americans.
Aquests arsenals estan preparats per a una intervenció militar nord-americana a la regió, però les forces israelianes hi poden recórrer sense necessitat d’una autorització formal d’Estats Units. Cada cop que els interessos d’Estats Units —o el domini militar israelià— s’han vist amenaçats, s’han produït fluxos massius d’ajuda militar d’Estats Units vers Israel. Es van produir importants augments de l’ajuda nord-americana després del Setembre Negre de 1970 —el fallit aixecament de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina contra la repressió militar del règim jordà—.
Es van produir augments encara més grans després de la guerra araboisraeliana del 1973, la Revolució Iraniana del 1979, la guerra de l’Iraq de 2003 i el genocidi en curs i la guerra contra l’Iran. Els acords a llarg termini sobre ajut militar són fonamentals per a la relació. El primer memoràndum d’enteniment (MOU) entre EUA i Israel es va signar el 1981. El llavors president, Ronald Reagan, estava posant en marxa el reforç militar més important en temps de pau de la història d’EUA en el marc de la seva escalada de la Guerra Freda. L’URSS havia envaït l’Afganistan el 1979.
Per què Israel és tan important per a la classe dirigent nord-americana? Es deu a l’estructura específica de l’Estat i la societat israelianes, basada en el militarisme i el colonialisme de colons.
Com una població colonial, les persones jueves israelianes tenen un interès material en la continua despulla de la població palestina. La resistència palestina –fins i tot la seva presència– representa una amenaça constant.
Aquesta realitat material, més que no pas la ideologia o l’adoctrinament, vincula la població de colons amb l’Estat sionista i l’imperialisme.
Si bé Estats Units dóna suport a altres règims a la regió, aquests tenen un taló d’Aquil·les fatal: l’amenaça d’una revolta del seu poble. La Revolució iraniana del 1979 n’és l’exemple paradigmàtic. El règim del Shah va ser un altre pilar del domini nord-americà a l’Orient Mitjà, i la seva caiguda va causar commoció a tota la regió.
Les estratègies dels Estats Units i Israel no sempre coincideixen; per exemple, el terror i l’agressió israelianes poden amenaçar l’estabilitat i provocar revoltes a la regió, cosa que alimenta les tensions.
Tot i això, dos factors impedeixen que aquestes tensions arribin a un punt crític. En primer lloc, la dependència d’Estats Units d’Israel com a guarnició a la regió. En segon lloc, la dependència d’Israel del poder militar i l’hegemonia d’Estats Units.
Hi ha un lobby sionista?
El sionisme, com a ideologia política moderna, va sorgir a la segona meitat del segle XIX com a reacció a l’antisemitisme a Europa.
Les seves figures fundadores se sentien desesperades davant el fet que al poble jueu no se li concedís un lloc en condicions d’igualtat, però, alhora, acceptaven l’ordre social existent. Pensaven que un Estat jueu, inspirat en el model de l’Estat-nació modern, els permetria “estar entre iguals”.
Pels seus primers fundadors, el sionisme polític va continuar sent un projecte utòpic. Però els canvis a l’imperialisme durant el segle XX van oferir una oportunitat per a una nova generació de líders sionistes. Aquests van intentar llavors convèncer la classe dirigent britànica que un projecte sionista a Palestina redundaria en els interessos vitals de l’imperi.
Des del principi, els interessos de l’imperialisme britànic van ser els que van impulsar el suport a un Estat jueu. Els seus defensors més agressius, entre ells Balfour, havien estat partidaris acèrrims de la Guerra dels Bòeres a Sud-àfrica i contraris a l’autonomia d’Irlanda.
Els dirigents sionistes depenien completament del seu suport. Ni tan sols comptaven amb el suport de l’establishment jueu; per exemple, la Junta de Diputats dels Jueus Britànics es va oposar fermament a la declaració. L’únic membre jueu del gabinet, Edwin Montague, s’hi va oposar amb vehemència.
El mateix passa amb el suport d’EUA. El principal grup de pressió sionista, el Comitè Americà-Israelià d’Afers Públics (AIPAC), no va existir com a grup de pressió rellevant fins a la dècada dels 80. La garantia d’EUA de la superioritat militar d’Israel va precedir de bon tros l’auge de l’AIPAC com a força política important.
La tasca de pressió de l’AIPAC encaixava sense dificultat amb el compromís imperialista d’Estats Units amb Israel. El seu director als anys 80, Thomas Dine, va assenyalar que Israel ja comptava amb un suport aclaparador al Congrés, on se’l considerava l’aliat més fort d’Estats Units. La revista Christian Science Monitor va assenyalar que el grup no havia de torçar braços.
Les organitzacions sionistes, és clar, promouen un suport incondicional a l’Estat sionista. Però la seva atenció se centra gairebé exclusivament a finançar campanyes electorals específiques, fomentar el suport públic a Israel i atacar els seus crítics.
Això contrasta amb els gegants de la indústria armamentística. Aquests inverteixen fons enormes a exercir pressió sobre els aspectes fonamentals de la política exterior: contractes d’armament, pressupostos de defensa, nous sistemes d’armes, investigació i desenvolupament, i vendes a l’estranger.
Per posar això en perspectiva, l’ajuda militar d’EUA a Israel ascendeix a uns 3.800 milions de dòlars l’any, cosa que supera amb escreix el següent receptor, Egipte. El pressupost anual de defensa d’EUA, no obstant, puja a 1 bilió de dòlars.
La classe dirigent nord-americana no necessita un “grup de pressió” que la convenci que Israel és indispensable per als seus interessos. Atès que el suport a Israel és una pedra angular de l’imperialisme nord-americà, no és estrany que els partidaris d’Israel ocupin llocs clau a l’Estat i la classe política d’EUA. Però l’imperialisme nord-americà no és una marioneta del lobby sionista.
Les organitzacions sionistes, com l’AIPAC, tenen un paper polític i ideològic molt significatiu. Aquest paper es va veure sotmès a pressió a partir de la dècada del 2000. El suport massiu a Palestina es va estendre entre els moviments anticapitalistes i antibèl·lics, i la campanya de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) va guanyar adeptes.
Això va suposar que promoure la imatge d’Israel com a projecte heroic i pioner i com “l’única democràcia de l’Orient Mitjà” resultés cada cop menys eficaç. Les organitzacions sionistes van passar a promoure mesures que equiparaven l’oposició a Israel amb l’antisemitisme, a perseguir els seus oponents i a avivar l’islamofòbia. Aquests atacs van ser aprofitats pels partidaris de l’imperialisme occidental, l’Estat i els mitjans de comunicació.
Aquest atac implacable ha reforçat la percepció d’un lobby sionista totpoderós. Però és un error considerar els polítics com a “comprats i pagats”. Les institucions britàniques no estan “ocupades”.
Els nostres líders no necessiten ser subornats per donar suport a Israel. La Gran Bretanya manté una relació militar duradora amb l’imperialisme nord-americà des de la Segona Guerra Mundial. La lleialtat dels polítics britànics és vers l’Estat britànic i els seus interessos imperialistes, i d’aquí en deriva el suport a Israel.
La Junta de Diputats dels Jueus Britànics, la Campanya contra l’Antisemitisme, els polítics i els donants que donen suport al projecte sionista tenen un paper pervers i cal oposar-s’hi sense pietat. Però la seva influència se sustenta al suport estatal a Israel. L’actor clau en la repressió del moviment palestí és l’Estat britànic i els seus homòlegs a tot Europa i Estats Units.
No exculpem l’imperialisme
La teoria que un lobby sionista domina o dirigeix la política exterior nord-americana no té l’origen a l’esquerra. Prové d’una font totalment diferent. L’any 2007, dos acadèmics especialitzats en relacions internacionals, John Mearsheimer i Stephen Walt, van publicar un llibre titulat El lobby israelià i la política exterior nord-americana.
Mearsheimer i Walt van criticar encertadament les falses acusacions d’antisemitisme, però es van equivocar de ple en els arguments fonamentals. Mearsheimer i Walt sostenien que Israel no era un actiu estratègic vital per Estats Units i que el suport prestat a Israel no redundava en el seu interès estratègic. Pertanyien a “l’escola realista” de les relacions internacionals, que no s’oposa a l’imperialisme.
Els autors argumentaven que Israel havia portat Estats Units a la desastrosa guerra de l’Iraq i estava distorsionant tota la seva política vers l’Orient Mitjà. Això suposa desafiar la realitat i eximir EUA dels seus crims. La guerra de l’Iraq formava part d’un intent més ampli per part d’EUA de reafirmar el domini després de la Guerra Freda i enviar una advertència a una Xina en ascens.
De la mateixa manera, Donald Trump no va atacar l’Iran perquè Israel els ho digués. Benjamin Netanyahu sí que va jugar un paper a l’hora de convèncer Trump que el règim s’esfondraria i que obtindrien una victòria ràpida.
I l’auge d’Israel com a potència imperialista regional, que ja no depèn de l’ajuda econòmica, vol dir que pot estirar més la corretja. Però a Estats Units no l’estaven manipulant, i per descomptat no va atacar l’Iran en contra dels seus propis interessos estratègics. La guerra contra l’Iran s’ha gestat des de fa temps, i forma part de la creixent competència a tots els nivells del sistema imperialista, inclosa la que manté amb el seu principal rival a la regió, la Xina.
Aquesta teoria obre la porta a l’antisemitisme
Interpretar erròniament la relació entre l’imperialisme nord-americà, Israel i el lobby sionista pot portar a caure en teories conspiratives antisemites. S’argumenta que encara que els jueus només constitueixin una petita proporció de la població, ocupen llocs de poder i influeixen en la política del Govern.
Als marges del moviment, alguns afirmen que el món està ara dominat per un “imperi jueu”: la “Pax Judaica”. L’acadèmic David Miller va ser objecte de represàlies i acomiadat de la Universitat de Bristol pel seu anterior antisionisme (havia fet comentaris crítics contra l’Estat israelià).
Però ara escup propaganda antisemita, comparteix les opinions dels nazis sobre el “poder jueu” i apareix en programes de debat presentats per supremacistes blancs i negacionistes de l’Holocaust. Potser ni ell ni altres partissin inicialment d’una postura antisemita. Però la seva obsessió amb les teories conspiratives sobre el lobby sionista els ha portat a promoure opinions que no tenen cabuda en el moviment de solidaritat amb Palestina.
L’èmfasi en els sionistes que ocupen llocs de poder i influència sobre Estats, partits i institucions amplia l’abast dels qui promouen narratives antisemites. Activistes que no tenen intencions antisemites poden caure en compartir tòpics conspiratius sobre el poder jueu o utilitzar imatges antisemites clàssiques, sense ser conscients del seu propòsit i significat. Això s’ha d’abordar amb paciència, però amb fermesa.
No es tracta, com sostenen alguns, de donar prioritat al racisme antijueu davant del racisme antipalestí, ni d’anteposar les preocupacions sobre el “llenguatge” als crims de genocidi. Es tracta de defensar la política i orientació antiracistes i antiimperialistes del moviment de solidaritat amb Palestina.
L’equiparació de l’antisionisme amb l’antisemitisme —i el fet que l’Estat utilitzi com a arma les acusacions falses d’antisemitisme— ha degradat el significat de la paraula. I també ha donat lloc a una tendència a treure-li importància o a negar completament la seva existència.
Hi ha qui sosté que l’odi vers els jueus és una qüestió de prejudicis personals, no pas de racisme. Afirmen que els jueus no estan sotmesos al racisme institucional ni a la violència d’Estat a què es veuen sotmesos els musulmans o les persones negres.
El racisme institucional i l’opressió estatal afecten, efectivament, tots els aspectes de la vida de les persones negres, musulmanes i asiàtiques. Es tracta de conseqüències materials de la ideologia racista. Però no és l’única forma de racisme.
Els primers moviments antisemites europeus es van dirigir principalment contra les poblacions jueves urbanes, acomodades i assimilades. Les primeres lleis antisemites tenien com a objectiu restringir l’accés dels jueus a les universitats, la funció pública i les professions liberals.
Els atacs contra banquers, industrials i figures culturals jueves van constituir el nucli de la propaganda antisemita nazi. El racisme institucional és una conseqüència concreta de la ideologia racista. Però també ho és Auschwitz.
Un segon error és ignorar el caràcter específic de l’antisemitisme: es presenta com una ideologia antisistema. Pretén explicar tots els errors de l’ordre social i dóna veu a la desesperació i la ràbia davant de la ruïna provocada per la crisi capitalista, els desastres, les pandèmies i les guerres.
Avui dia, l’antisemitisme —en forma de la teoria de la conspiració del “Gran Reemplaçament”— ocupa un lloc central en la visió del món de l’extrema dreta. Reforça el racisme antimusulmà i el converteix en una arma.
Parla d’una amenaça per a la civilització occidental i blanca a tots els fronts: els migrants “invasors”; els musulmans, la “ideologia de gènere”, l’esquerra, els “antifa”, els manifestants de Black Lives Matter i els “guerrers ecològics”. I darrere de totes aquestes amenaces s’amaga el “globalista” —referència codificada a “jueu”— que provoca el caos i la divisió.
La teoria de la conspiració antisemita presenta cada adversari com un altre front en una batalla existencial contra un enemic que només es pot derrotar mitjançant la violència extrema. L’antisemitisme és, per tant, una daga a la gola de tots els nostres moviments.
No compris el camuflatge antiisraelià de MAGA
Exagerar el poder del lobby sionista pot treure importància a l’amenaça que suposa l’extrema dreta. S’afirma que els disturbis de l’extrema dreta són una maniobra de distracció orquestrada pels sionistes i es titlla erròniament el dirigent nazi britànic Tommy Robinson de titella sionista.
Però també hi ha un altre perill. Una altra facció de l’extrema dreta, que s’oposa a Israel per considerar-lo un bastió del poder jueu global, ha guanyat un nombre molt significatiu de seguidors. Alguns “influencers” nacionalistes blancs fins i tot han guanyat adeptes entre els simpatitzants de Palestina en parlar del lobby sionista i d’Israel. Entre ells hi ha el nazi Nick Fuentes, els nazis i negacionistes de l’Holocaust Lucas Gage, Jake Shields i Stew Peters, i l’antisemita “cristiana” negra d’extrema dreta Candace Owens.
Però la figura més destacada és Tucker Carlson, antic presentador estrella de la franja de màxima audiència del canal ultradretà, Fox News. L’antisemitisme i el supremacisme blanc de Carlson estan encriptats i dissimulats, però són inconfusibles. Ha donat veu a una llarga llista de supremacistes blancs, entre els quals hi ha el negacionista de l’Holocaust Darryl Cooper i el nazi Nick Fuentes.
En una emissió, Carlson va assenyalar amb el dit els jueus. “És evident que hi ha un esforç molt ben finançat i ben organitzat per eliminar la població blanca d’Europa… seràs castigat si te n’adones”, va afirmar.
L’objectiu a llarg termini d’Israel, va afirmar, és “destruir Europa” lliurant guerres per alimentar una invasió migratòria. El financer jueu George Soros, segons Carlson, lliura una “guerra política, social i demogràfica contra Occident”.
El programa de Tucker Carlson compta amb 25 milions de seguidors. Carlson manté forts enllaços amb la classe dirigent americana i amb la Casa Blanca. El seu objectiu és crear un espai per a les forces del feixisme i la supremacia blanca i desplaçar el panorama polític encara més a la dreta.
Per tant, és un greu error que defensors de Palestina com Francesca Albanese o el metge Nick Maynard apareguin al programa de Carlson. Aquestes aparicions no contribueixen gens a la causa de Palestina. Més aviat al contrari. Amplien l’abast de Carlson i li atorguen legitimitat.
Repetir els discursos sobre una conspiració jueva global utilitzant la paraula “sionista” en lloc de “jueu” no és antisionisme. No hi ha amics ni aliats de Palestina que siguin racistes, supremacistes blancs, feixistes o nazis.
No són “útils”. No han “vist la llum”. Són els sepulturers del nostre moviment.
Quin és el camí que cal seguir?
Comprendre el paper de l’imperialisme és fonamental per una altra raó: ens assenyala les forces que en poden provocar la caiguda. La humiliació d’EUA a l’estret d’Ormuz es produeix després de les derrotes a l’Iraq i l’Afganistan.
El declivi del domini global d’EUA des del final de la Guerra Freda vol dir que ja no pot imposar la seva hegemonia com abans. Alhora, la guerra de l’Iran ha posat de manifest la dependència d’Israel respecte de l’imperialisme nord-americà.
Tot i això, l’Estat sionista i l’ordre imperialista no s’autodestruiran. Estats Units no abandonaran el seu Estat satèl·lit. El genocidi a Gaza continua. L’Iran ha humiliat Estats Units i Israel. Però el règim iranià no és una força antiimperialista basada en principis ni un defensor de la lluita palestina.
Palestina, per exemple, no va estar mai sobre la taula en les negociacions, i l’Iran es va abstenir d’atacar Israel al començament del genocidi. En canvi, té les seves pròpies ambicions regionals i espera reintegrar-se al sistema mundial en condicions més favorables.
Les classes dominants de l’Orient Mitjà formen part de l’ordre imperialista i comparteixen la por a una revolta de masses a la regió. Però hi ha una altra força potencial. El temor més gran de les potències imperialistes és la capacitat d’acció de la classe treballadora i els pobres de la regió: en paraules de Storrs, aquest “mar d’arabisme hostil”.
També als bastions de l’imperialisme, Palestina canalitza la ràbia contra tot un sistema. La nostra tasca consisteix a convertir aquesta ràbia en una lluita contra el nostre propi Estat en tots els fronts. Entendre l’imperialisme és comprendre’n la força i el poder. Però també és comprendre la força capaç de derrotar-ho.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.
