ES CA

David Karvala, Marx21

Com s’ha comentat, en uns quants dies a finals de setembre i principis d’octubre, el panorama polític de l’Estat espanyol va canviar molt ràpidament.

Durant l’estiu, el racisme i l’extrema dreta van créixer davant la crisi humanitària a Ceuta/Sabta. També hi va haver fortes mobilitzacions antiracistes a moltes ciutats, però molts dirigents d’esquerres es van sumar als discursos “d’invasió” i a les exigències de controls encara més forts a les “fronteres d’Espanya” (a l’Àfrica?!).

Però la indignació i les protestes massives provocades després del desallotjament de Maricarmen a Madrid han transformat la situació enormement. La dreta i l’extrema dreta ara són a la defensiva: el suport a l’especulació immobiliària i a la sacrosanta propietat privada, per sobre de les persones, provoca rebuig fins i tot entre votants de dretes.

Tot i això, no tots els problemes polítics han desaparegut en un moment. Per exemple, les actituds qüestionables —per no dir racistes— de sectors de les esquerres davant dels fets de Ceuta són una esquerda, un possible punt d’entrada per a l’odi ultra.

Ara, entre el moviment per l’habitatge en general, la preparació de la vaga general de l’11 de novembre i les eleccions del 29 de novembre, hi ha moltíssim en joc.

Aquí tractarem aquestes qüestions i ens plantejarem què podem fer per poder avançar.

Les darreres gotes

Molta gent ja coneixerà els fets, però fem un petit resum. Feia 70 anys que Maricarmen Abascal vivia al seu pis a Madrid, des que el seu pare el va llogar el 1956, amb contracte indefinit de renda antiga. Maricarmen ha pagat el lloguer que, amb les pujades per la inflació, estava en uns 500€ mensuals.

L’empresa especuladora Urbagestión Desenvolupament i Inversió, que havia adquirit la propietat, va exigir que pagués 2.650€ al mes, cinc vegades més del lloguer actual i el doble de la seva pensió. Després van rebaixar les seves pretensions per “només” multiplicar el lloguer per tres, cosa que seguia sent impossible.

Tot i les pressions i la mobilització per part del Sindicat d’Inquilines de Madrid, en què ja s’estava convertint en un cas emblemàtic, el 23 de setembre Urbagestión —amb el suport de la policia espanyola— va fer fora Maricarmen de casa seva. Va sortir en una llitera per ser traslladada en ambulància a l’Hospital Gregorio Marañón. Com a conseqüència hi va morir el 7 d’octubre de 2026. L’oferta d’un lloguer assequible, que finalment es va aconseguir arrencar a Urbagestión, va arribar massa tard.

El seu desallotjament va desfermar una ràbia generalitzada. Com va comentar un company de Marx21 a una periodista, “va ser com veure que feien fora la teva àvia, que la treien al carrer”. Es van produir manifestacions enormes a desenes de ciutats per tot l’Estat espanyol i en força d’aquestes es van establir acampades.

El 29 de setembre, el Govern del PSOE i Sumar va aprovar dos decrets llei sobre l’habitatge. No complien totes les demandes dels moviments, però haurien portat algun alleujament a milions de persones. Van ser mesures que es podrien i haurien d’haver aplicat fa molts anys.

Sigui com sigui, tres dies després el PP, VOX i Junts es van unir per tombar fins i tot el decret més modest, amb mesures antidesnonaments i la pròrroga de dos anys dels lloguers actuals. El decret més fort, que prorrogava automàticament els contractes de lloguer, també va ser rebutjat pel PNB i Coalició Canària.

Com comenta l’article anterior, el cas de Maricarmen va ser “l’última gota”. Però seria més exacte dir que van ser les tres darreres gotes en ràpida successió. Primer el desnonament mateix de Maricarmen. Més tard veure com la dreta tombava fins i tot les propostes limitades de millora. I després la tràgica mort de Maricarmen el 7 d’octubre, dues setmanes després d’haver perdut casa seva.

Isabel Ayuso segurament diria que “es moriria igual”, però és clar que el causant va ser l’expulsió de casa seva en la que portava vivint 70 anys. Com es cridava a les manifestacions, “la van assassinar els rendistes”.

Lluita unitària

Les protestes d’aquestes setmanes en són un exemple modèlic de lluita àmplia i unitària.

L’esquerra radical acostuma a argumentar que la solució al tema X passa per superar el capitalisme. En allò abstracte és cert: el problema és quan això es planteja com una precondició per a la participació en la lluita.

La majoria de persones corrents, les persones treballadores, no es defineixen de revolucionàries o anticapitalistes. Posar un alt llistó ideològic pot ser un obstacle per aconseguir una mobilització àmplia.

Per això, a Marx21 sempre hem insistit que és molt més efectiu impulsar lluites per demandes bàsiques i compartides. La pròpia experiència de les lluites, i els debats fraterns que es duguin a terme durant aquestes, poden portar cada cop a més persones a treure conclusions polítiques més generals, anticapitalistes.

I si això s’aplica a la lluita per un habitatge digne, encara és més rellevant en la lluita contra el feixisme i el racisme. Per això, ens sembla important la iniciativa “Més anticapitalisme, més unitat contra el feixisme” (es pot llegir, i signar, la crida aquí).

La majoria sí que defensa —defensem— els principis de justícia i els drets humans. Ni tota la propaganda del món sobre el dret a la propietat dels especuladors no podria fer a la gent pensar que el que li van fer a Maricarmen va ser just. La qüestió és com fer que el que és just es converteixi en realitat.

Aquí, la vaga general de l’11 de novembre és una acció clau.

A la vaga

Les persones treballadores tenim poder quan ens organitzem col·lectivament i ens mobilitzem.

Les concentracions i les manifestacions són importants. Però el poder real de la classe treballadora és al lloc de treball. Les vagues —i encara més les vagues generals— en són una clara expressió.

Per això, és tan important que el Sindicat d’Inquilines s’hagi esforçat per aconseguir que CCOO i UGT se sumessin a la convocatòria de vaga. Els sindicats més radicals ja havien plantejat la necessitat de fer una vaga i van fer bé. Però el més gran d’aquests sindicats és la CGT, que té una afiliació d’unes 100.000 persones al conjunt de l’Estat. En canvi, CCOO i UGT sumen un total de dos milions de persones treballadores afiliades; per alguna cosa els anomenen els sindicats majoritaris.

Una portaveu del Sindicat d’Inquilines de Madrid va declarar que “Estem molt contentes que els dos sindicats amb més afiliació del nostre Estat s’hagin posat al costat de tot un moviment que porta deu dies al carrer lluitant pel dret a un habitatge digne. La vaga serà obra de tot el poble, serà obra del poder popular i encara s’han de sumar molts sindicats i moviments socials.”

El fet que els sindicats majoritaris s’hagin sumat a la vaga li dóna molt més potencial, però, tot i així, caldrà feina de base perquè sigui més efectiva.

CCOO i UGT són molt grans, però per això pateixen encara més el problema de burocratisme que afecta, en més o menys grau, tots els sindicats. Les burocràcies solen veure les lluites com a moneda de canvi, en aquest cas potser només per beneficiar els partits del Govern, i en absolut com una oportunitat per a l’autoorganització i per anar més enllà.

No cal ni lamentar la participació en la vaga dels grans sindicats, ni sotmetre’s a la seva agenda, sinó que hem de disputar el que passi durant les properes setmanes.

Això implica no només fer front a les burocràcies sindicals, sinó també a algunes visions “radicals”. Últimament s’ha estès la idea de vaga com un “atur ciutadà” (“no compro, no faig tuits…”), un conjunt d’accions individuals.

És molt positiu que s’hagin començat a formar comitès de vaga als barris, però no n’hi ha prou amb això. Una vaga de veritat ha de ser una acció col·lectiva laboral, implicant la classe treballadora com a tal, no només com a veïnes i veïns.

Per això, caldrà organitzar-se, des de baix, als llocs de treball.

Cada persona que tingui un lloc de feina hauria de fer el possible per impulsar la vaga des d’aquí, intentant guanyar més col·legues per sumar-se a l’atur. On sigui possible, mitjançant una assemblea unitària. Si això no és possible, almenys en converses privades discretes.

I si estudies, hauries d’intentar fer el mateix amb la gent a la teva classe.

Eleccions: ens salvarà un front ampli?

Abans de tancar el termini per formar coalicions, es va parlar molt d’un front ampli, una coalició de tots els partits a l’esquerra del PSOE, però no s’ha materialitzat.

Al final, l’ex alcaldessa de Barcelona, ​​Ada Colau, encapçalarà una llista de Sumar-IU-Más Madrid-Comuns i altres forces menors. A Catalunya, Gabriel Rufián encapçalarà una llista d’ERC, amb algun tipus d’aliança amb Podemos i Irene Montero, a la que Rufián donarà suport en la seva campanya. En alguns territoris més —com las Canarias i País Valencià— hi haurà combinacions mitjanament unitàries. Tot i això, les ànsies de poder de cada força per ocupar els primers llocs a les llistes, juntament amb la desconfiança mútua entre els fragments del que havia estat “Unidas Podemos”, van fer impossible arribar a un acord global.

En tot cas, vam comentar aquesta manera de fer política a principis de l’any, davant la proposta de Rufián de llavors: “L’hiperlideratge ja l’hem conegut al voltant de líders com Pablo Iglesias, Ada Colau o la pròpia Yolanda Díaz. Una nova ocasió per confiar-ho tot a un líder carismàtic i salvador no resoldrà els grans problemes de la gran majoria de persones treballadores.”

El perill d’un govern del PP i VOX espanta, és clar. I és cert que, en termes electorals, té més sentit una candidatura conjunta de l’esquerra reformista que no mitja dotzena enfrontades entre si.

Però el seu objectiu és tornar a ser una crossa d’esquerres per a un govern del PSOE. I després de 8 anys de presidència de Pedro Sánchez no hi ha misteri sobre què això significa.

Hem vist com han duplicat la despesa militar; l’enduriment de les polítiques migratòries que va pactar Sánchez amb la feixista Giorgia Meloni; la no derogació de la llei mordassa o de la reforma laboral; la continuació de les polítiques neoliberals… Els avenços més importants han estat fruit de les lluites, de les mobilitzacions: primer la regularització; i ara les promeses de mesures sobre la vivenda.

Per descomptat que és millor tenir un govern del PSOE i cia que un del PP i VOX. Però és així, sobretot, perquè una administració “progressista” és més fàcil pressionar-la. Les seves bases volen millores socials, mentre les bases de dretes clamen per atacs contra els sectors més vulnerables. I això es pot aplicar més si el sector de les esquerres és menys minoritari.

Però la condició per aconseguir les millores és que tinguem clar que qualsevol millora important haurà de ser arrencada mitjançant la mobilització. I el problema és que quan formen part del govern, aquests partits ens exigeixen paciència i busquen desmobilitzar les lluites.

Així que, amb gran coalició o sense, els qui tinguin vot, que votin una esquerra o una altra, però sense il·lusions que això en si mateix solucionarà la cosa.

Les lluites, els moviments, han de mantenir la seva independència: no es poden sotmetre als partits, no es poden lligar a les campanyes electorals.

Sigui quin sigui el resultat electoral, haurem de lluitar: això ho hem de tenir clar.

Canviar el sistema

Com s’ha dit al principi, durant les properes setmanes ens juguem molt.

I l’oportunitat d’avançar és sobretot l’11 de novembre, no el 29.

L’experiència de la vaga pot portar moltes més persones a veure la possibilitat de canviar el món no mitjançant paperetes, sinó amb les nostres pròpies lluites i la nostra autoorganització.

Les i els activistes de l’esquerra anticapitalista hem d’intentar relacionar-nos al màxim amb col·legues de treball, amb la gent dels nostres barris… Si ens tanquem en espais limitats a les persones de sempre, ja radicalitzades, perdrem moltes oportunitats.

Al contrari del que diuen alguns sectors de l’esquerra ortodoxa, relacionar-nos amb la gent corrent no vol dir haver d’abandonar els nostres principis: el nostre rebuig al racisme, a les opressions de gènere, etc.

Simplement no és veritat que tothom sigui racista, masclista, etc. Aquestes idees estan esteses, impulsades des de dalt, però una lluita àmplia i col·lectiva és un entorn excel·lent on fer-les front, per posar-les en evidència pel que són: un intent de “divideix i venceràs”.

De fet, l’èxit de la vaga depèn en part de la nostra capacitat de fer realitat que realment som una sola classe treballadora, amb interessos compartits, enfront la crisi de l’habitatge, el cost de la vida, però també davant del racisme i el masclisme.

Al grup Marx21, farem el que puguem per impulsar la vaga, però també per estendre les idees del socialisme des de baix, de la lluita contra tota opressió, de la unitat real de la gent treballadora.

Necessitem idees així per lluitar no només per millores immediates, sinó per construir un món diferent, on els horrors actuals de guerra, feixisme, col·lapse climàtic… siguin quelcom del passat.