Marx21

Es Ca

El 3 de gener de 2020, Trump va fer assassinar a Qasem Soleimani, un destacat general i número dos de l’Estat iranià. Amenaçant així amb un conflicte molt més ampli, regional i potser mundial. Fins ara, això no ha passat. Però sí que és una nova mostra del perill de la intervenció estatunidenca a la regió.

És molt positiu que s’estigui reactivant el moviment antiguerra. A EUA, ja s’han celebrat desenes, potser centenars de protestes.

Per al dissabte 25 de gener, una àmplia coalició antiguerra a EUA ha fet una crida per a realitzar protestes internacionals. Hi haurà gairebé 200 accions a EUA i protestes a diverses ciutats d’uns vint països, des de Costa Rica fins al Japó.

Però la situació també obre molts debats.

Iran

Soleimani no era una bona persona. Estava personalment implicat en matances a Síria —on va jugar un paper clau en reforçar el règim de Assad—, a l’Iraq…

Iran no té el règim més dictatorial i sanguinari del món, ni tan sols del Pròxim Orient. Però no deixa de ser un govern autoritari que reprimeix la seva població: el moviment obrer, les dones, la joventut, les minories nacionals…

Però res d’això treu que l’assassinat va ser un crim, comès per EUA, un estat que és responsable de molt més patiment, més repressió, més morts. I si amb aquest acte el país de Trump s’enforteix, és una terrible notícia per a tothom.

Hem de recordar què han significat les intervencions nord-americanes de les últimes dècades al Pròxim Orient. La destrucció de l’Afganistan, on el més probable és que els talibans tornin al poder d’alguna manera. Més d’un milió de morts a l’Iraq, la meitat nens. Amb tot això, EUA va crear les condicions per al sorgiment d’ISIS/Daeix.

I ara hem de recordar que l’any 2003, EUA es va enfrontar a un Iraq molt debilitat per dues dècades de guerres i sancions. Iran també ha patit sancions, però és un estat molt més poderós del que ho va ser l’Iraq de Saddam Hussein. Una guerra oberta entre els EUA i l’Iran tindria conseqüències impensables.

 ”Antiimperialismes” selectius

Tot l’anterior fa molt necessari el ressorgiment del moviment antiguerra. No obstant això, algunes persones de l’esquerra i els moviments socials que fa anys que intenten promoure la solidaritat amb les lluites populars a Síria han plantejat algunes qüestions.

El poble de Síria porta des de 2011 patint una guerra terrible, sobretot els atacs mortífers del “seu” govern que, per exemple, llança bombes barril sobre barris populars. Han mort mig milió de persones, la gran majoria a mans del règim d’Assad i els seus aliats, Rússia i l’Iran. Però, escandalosament, molts sectors de l’esquerra internacional han ignorat la matança, quan no han donat suport al govern assassí, tot en nom d’un “antiimperialisme” mal entès.

La veritat és que si bé EUA és la potència imperialista més gran del món, no és l’única. Rússia, la Xina, la pròpia EU… també són poders imperialistes. D’altra banda, l’Aràbia Saudita, Israel i l’Iran són poders sub-imperialistes, amb el poder militar, polític, econòmic… per imposar-se sobre altres països a l’Orient Mitjà.

Així que l’antiimperialisme conseqüent exigeix ​​oposar-se en primer lloc a l’imperialisme del “propi bàndol”, però no implica de cap manera justificar els crims d’altres potències imperialistes o sub-imperialistes. I tristament, com s’ha dit, alguns sectors de l’esquerra sí que ho han fet respecte a Síria.

Tot i així: No a la guerra!

Tenint clar tot això, tampoc hem d’oblidar un altre fet clau. Que les raons fonamentals que van inspirar 35 milions de persones de tot el món a protestar contra la guerra a l’Iraq, en la major mobilització de la història, el 15 de febrer de 2003, segueixen vigents. No volem que persones innocents morin sota les bombes; bombes enviades, a més a més, per països membres de l’aliança militar a la qual pertany l’Estat espanyol, l’OTAN.

Així que hi ha motius de sobres per a mobilitzar-se contra la guerra des d’una visió purament pacifista o antimilitarista. Però no és només això.

EUA ja és la major potència del món en termes econòmics, i encara més en termes militars. La despesa militar estatunidenca és semblant a la dels següents 8 estats més militaritzats —la Xina, l’Aràbia Saudita, l’Índia, França, Rússia, Regne Unit, Alemanya i Japó— ¡junts! Que EUA s’enforteixi encara més representa un perill per a la gent corrent de tot el món, des de Teheran i Bagdad fins a l’Amèrica llatina, i fins i tot al mateix EUA.

L’EUA que intenta imposar-se al Pròxim Orient mitjançant les armes és el mateix estat que dóna suport als colpistes a Bolívia, el que impulsa les polítiques neoliberals arreu del món mitjançant l’FMI i el Banc Mundial. El mateix estat que dedica més esforços a ficar als joves del seu propi país a la presó que en assegurar-los una educació digna o atenció sanitària assequible.

Antiimperialisme internacionalista i de classe

És essencial que hi hagi moviments antiguerra amplis, dedicats a aquest tema específic.

No obstant això, la lluita més àmplia contra l’imperialisme no és una lluita que tingui a veure únicament amb les guerres. Una esquerra conseqüent ha de plantejar-se una lluita contra el sistema que produeix aquests conflictes. I els governants de la Xina, Rússia i l’Iran formen part d’aquest sistema tant com ho fan les classes dirigents d’EUA, o de l’Estat espanyol.

No té cap sentit, llavors, plantejar aquesta lluita en aliança amb els que exploten i oprimeixen les seves poblacions a Rússia, la Xina o els països del Pròxim Orient.

Sí podem forjar aliances en aquests països, i també en el mateix EUA; amb la gent treballadora i els moviments populars.

Ara mateix, tota la regió del Pròxim Orient està en ebullició. Hi ha gent lluitant al carrer contra totes les ingerències internacionals, contra la corrupció, pels drets democràtics, per la justícia social, fins i tot per la provisió de serveis bàsics… a l’Iran, a l’Iraq, al Líban…

L’atac nord-americà del passat 3 de gener fàcilment podria haver fet descarrilar aquests moviments, invisibilitzant-los sota el mantra de la “unitat nacional”. És impressionant que s’hagin mantingut ferms; a l’Iran han afegit a les seves denúncies la manera en què el govern ha gestionat la crisi actual.

Així que a Occident, hem de tenir la mateixa capacitat: rebutjar el poder imperialista d’Estats Units sense deixar-nos portar per il·lusions vers cap altre estat o líder.

La solució al sistema de guerra, explotació i opressió es troba en la lluita popular i internacionalista, i això és tan cert a Barcelona, ​​Madrid o Sevilla com a Bagdad, Beirut o Teheran.