ES CA

Óscar Corb, Marx21

L’esclat social que va produir el desnonament de Maricarmen no va ser un rampell d’indignació per un abús puntual del sistema sobre una dona de 87 anys, desnonada de la casa en què portava visquen set dècades per no poder pagar un increment del preu del lloguer del 230%.

Només va ser un cas més dels 45 desnonaments diaris que s’han executat aquest 2026 a l’Estat espanyol.

Només un més, però va ser “la gota que va fer vessar el got”, el detonant d’una indignació que es va anar forjant durant anys d’abusos dels propietaris —amb el vistiplau del Govern de torn— i de pujades de lloguer inassolibles per a una família treballadora.

Tristament, aquest desallotjament va provocar la mort de Maricarmen el 7 doctubre.

Hem vist perplexos i durant molt de temps governs autonòmics i estatals enorgullir-se que els fons d’inversió operin aquí i facin grans negocis amb l’habitatge, ja que senten com a orgull propi que gegants capitalistes inverteixin i augmentin els seus beneficis a l’Estat espanyol.

L’altra cara de la moneda és molt diferent. Convertir un bé bàsic com l’habitatge en un producte especulatiu porta a la classe treballadora un pas més enllà de la precarietat que ja patim en altres fronts. Així, se suma l’habitatge a una llarga llista de problemes que ja portàvem a la motxilla, com la precarietat laboral o les pujades constants del preu del carret de la compra.

El Sindicat d’Inquilines ha sabut mediatitzar el cas del desnonament de Maricarmen, fent un gir a l’agenda mediàtica.

Aquesta portava des d’agost enquistada en la crisi de Ceuta i de la pitjor manera. Han mostrat una vegada més el racisme i la manca absoluta d’empatia dels grans mitjans de comunicació i dels seus tertulians que ens han bombardejat diàriament amb paraules com “invasió” i “delinqüència” als seus titulars. Amb això ignoren la crisi humanitària i legitimen els arguments racistes de l’extrema dreta (amb conseqüències terribles per a les persones que van creuar la frontera i encara continuen vivint al carrer en condicions de vulnerabilitat).

La crisi d’habitatge en què ens trobem s’ha anat empitjorant els darrers anys a l’Estat espanyol. No obstant això, es podria dir que és un patró global que es repeteix a les principals economies occidentals i a les grans ciutats del món.

Són moltes les causes —gentrificació de barris obrers, turistificació, bretxa salarial— però una de les més cridaneres és la normalització de l’especulació com a sistema legítim per enriquir-se.

Càrrecs importants del PSOE, inclosa la ministra d’Habitatge, no han tingut cap inconvenient a dir que l’habitatge és “un bé de mercat” o que al mercat immobiliari “hi ha negoci”. Es tracta d’una mena de crida als especuladors a invertir els seus diners en aquest “sector”, alhora que tranquil·litzen els propietaris i rendistes que els seus negocis especulatius estan fora de perill mentre ells governin.

Mentrestant, la dreta segueix amb el mantra de construir més vivenda en la seva lògica d’augmentar l’oferta perquè baixin els preus. Però la memòria ens diu que això provoca justament l’efecte contrari, com va passar en la crisi que va esclatar l’any 2008.

La liberalització del terra de José María Aznar (PP) va incentivar l’especulació i va crear una bombolla immobiliària i una pujada de preus de l’habitatge sense precedents. El problema, doncs, no és la manca d’habitatge, sinó l’excés de gent especuladora.

El Sindicat d’Inquilines i les plataformes d’habitatge han sabut assenyalar clarament el culpable: el rendisme. Un rendisme parasitari que empobreix la classe treballadora mentre augmenta el patrimoni dels i de les propietàries.

Mentrestant, cada cop ho tenim més difícil per comprar o llogar una casa, els mitjans de comunicació ens diuen que compartir està de moda i ens ho venen amb anglicismes com el coliving, però la realitat és pobresa i precarietat, per més que ho disfressin de modernitat amb paraules cool.

Desbordament i tornada a les places

A l’onada d’indignació que va haver-hi després del desnonament de Maricarmen el van seguir multitudinàries protestes i finalment una acampada a la Porta del Sol de Madrid, que es va anar estenent per altres ciutats de l’Estat ràpidament, com un 15M ressorgit, 15 anys després.

A això el van seguir els dos decrets llei sobre habitatge aprovats d’urgència pel Consell de Ministres —després tombats pel PP, Vox i Junts—, seguits d’un avançament inesperat de les eleccions generals i de la convocatòria d’una vaga general per l’habitatge, promoguda per la Confederació de Sindicats d’Inquilines, i secundada per gairebé tot el moviment sindical.

I si el 15M va servir com una eina de politització per a milers de joves que fins aquell moment sentien desinterès o rebuig vers la política, avui, en ple esclat d’indignació per la situació general —no només de l’habitatge—, aquest malestar s’ha de tornar a convertir en el motor del debat polític, les lluites des de baix i l’organització col·lectiva.

I aquest espai comú entre els que ja militen i els que comencen a fer-ho és on la resignació es pot convertir en organització.

La lluita serveix

Després de la reacció popular que va provocar el desnonament de Maricarmen, l’empresa Urbagestión Desenvolupament i Inversió (actual propietària de l’habitatge) va haver de cedir, asseient-se a negociar i finalment oferint un nou contracte de lloguer de vuit anys per un preu que no superés el 30% dels seus ingressos (similar al que estava pagant), malauradament Maricarmen no va poder gaudir-ho.

Això és una prova tangible que les lluites col·lectives i l’organització des de baix serveixen per millorar les nostres condicions materials i fer front als poderosos, que en bona mesura se serveixen de l’apatia i el derrotisme que de vegades ens fan creure que no es poden canviar les coses.

Per posar un exemple concret, la jornada laboral de 8 hores, que sembla que hi ha estat sempre, va ser fruit d’una llarga vaga general (La Canadenca, Barcelona, ​​1919) que va començar com una protesta interna i va provocar una reacció en cadena de solidaritat obrera que va paralitzar el 70% de la indústria catalana, deixant la ciutat a les fosques i sense transport.

Com a resultat, es va aconseguir una jornada laboral de 8 hores —quelcom pioner a Europa—, l’augment de salaris i la readmissió de les persones treballadores que havien estat acomiadades.

Hi ha qui podria pensar que les condicions socials i econòmiques amb què s’ha trobat en néixer són inherents a aquesta societat i, per tant, inamovibles.

Però la realitat és que els drets que no es defensen avui es perdran demà. Un exemple: haver tingut sempre uns serveis públics, de més o menys qualitat, però accessibles, no garanteix que hi siguin sempre.

La mercantilització de tots els àmbits de la vida —que pretén el capitalisme— i el seu afany d’acumulació permanent, creixement infinit i extractivisme ens porta al desastre.

Per això cal plantar cara al capitalisme per acabar amb ell abans que ell acabi amb tot.