ES CA

Introducció
Guerra híbrida i “xantatge marroquí”?
Ni gran pla d’invasió, ni “Gran reemplaçament”
Obrir les fronteres
Història colonial
Orientar-nos

PDF en DIN A4 ·  PDF en DIN A3

Alguns dels fets ja són ben coneguts. A finals de juliol, unes 70 o 80 mil persones van passar de territori marroquí a la ciutat de Sabta (el seu nom en àrab; s’ha castellanitzat com a Ceuta).

Moltes persones van entrar nedant per mar, cosa que segons una recent decisió del Tribunal Suprem significa que tenen el dret a ser ateses individualment, amb la possibilitat de sol·licitar asil. (L’escàndol és que a les persones que cerquen asil però creuen la tanca terrestre, no se’ls reconegui aquest dret sota la llei internacional de refugi, sinó que poden patir una “devolució en calent”, sense l’oportunitat de ser escoltades.)

L’ONG Caminando Fronteras cifra en 141 les persones mortes durant aquests dies: algunes que es van ofegar al mar i altres que van morir aixafades mentre intentaven creuar la frontera terrestre.

L’enorme majoria de les persones que van entrar a Sabta van tornar a sortir força ràpidament, bé de manera voluntària o empeses per les porres de les forces de seguretat.

Les persones que es van quedar —incloent-hi milers de menors d’edat, moltes d’elles nenes— ja fa setmanes que viuen a la platja, als barris, i en alguns casos als improvisats centres oficials d’acollida. Una part important de l’ajuda que han rebut es deu als i les veïnes de Sabta que s’han mobilitzat de manera solidària i voluntària per oferir allotjament, menjar i altres.

Fa pocs anys, va arribar de sobte un nombre molt més gran de persones refugiades d’Ucraïna, davant l’atac rus contra el seu país. En aquest cas, van ser rebudes dignament, comptant molt ràpidament amb cases, permisos de treball, escola per als fills i filles, atenció sanitària adequada…

La tempesta en aquest cas, davant la presència d’uns milers de persones —moltes fugint de guerres a diferents països d’Àfrica, per tant amb el mateix dret al refugi que les persones que van fugir de la guerra a Ucraïna— només s’explica com a fruit del racisme.

Ens referim a la tempesta de declaracions que denuncien l’arribada d’aquestes persones. No sorprèn sentir aquestes coses de l’extrema dreta —VOX i, a Catalunya, també Aliança Catalana— o del PP, que en aquest tema diu gairebé el mateix que VOX.

Però moltes veus d’esquerres s’han fet ressò de les denúncies d’una invasió, fins i tot d’una guerra híbrida. Aquestes denúncies solen acompanyar-se de frases contra el racisme, però ja han acceptat el marc mental de veure les persones —des de refugiades del Sudan fins a menors d’edat que no veien un futur al Marroc— com una arma que amenaça la “integritat territorial d’Espanya”. Sota aquesta visió, els qui van arribar no serien persones els drets de les quals s’han de respectar, sinó ocupants hostils: una actitud que quadra per a l’extrema dreta, però que no ha de tenir cabuda entre l’esquerra.

A la xarxa anticapitalista Marx21, en discrepem totalment. Presentem una visió molt diferent en un article que vam publicar el 31 de julio: “parlar d’una invasió d’Espanya és profundament reaccionari: primer, Sabta és un territori ocupat per l’Estat espanyol; segon, és l’extrema dreta la que titlla les persones refugiades i migrades d’invasores”.

Aquí ampliarem alguns dels arguments.

Guerra híbrida i “xantatge marroquí”?

A començaments d’agost, a l’edició portuguesa de Público  va aparèixer l’article “Crisi migratòria o guerra híbrida?”. L’autor va optar clarament per la segona: “No tinc cap dubte que, a Ceuta, no ens enfrontem a una ‘crisi migratòria’, sinó a una operació militar híbrida organitzada per Israel i el Marroc, o amb el seu consentiment.” No ho va escriure un representant del partit d’extrema dreta a Portugal, Chega, sinó un acadèmic provinent de l’esquerra trotskista.

El 21 d’agost del 2026, Javier Biosca Azcoiti, responsable internacional d’ElDiario.es, va publicar l’article “Una xarxa ultra d’EUA i Israel utilitza Ceuta per atacar Espanya”, en què afirma que “Think tanks”, influencers i polítics ultraconservadors i proisraelians porten mesos tractant de promoure  narratives sobre ‘l’ocupació’ espanyola de Ceuta i Melilla per atacar al Govern espanyol per les seves crítiques vers Estats Units i Israel”. Més tard comenta que aquestes declaracions s’han esgrimit per “alimentar sense proves una teoria de la conspiració que sosté que Israel i EUA estan darrere del que ha passat a la ciutat autònoma”. Però després reprodueix cada cop més exemples de tals declaracions, deixant la impressió que el tema va de conspiracions, i no de persones que realment volien creuar la frontera, però a les quals normalment se’ls impedeix per la brutal repressió exercida a banda i banda.

I el 22 d’agost del 2026, el periodista i tertulià Antonio Maestre, que se suposa que és d’esquerres, va escriure a ElDiario.es: “El Marroc va atacar Ceuta utilitzant un flux migratori… El Marroc ha realitzat una simulació de Marxa Verda i Espanya i el Marroc ha estat tan timorata i covard com ho va ser amb la primera… Espanya no controla les seves fronteres i el Marroc ho sap, però també EUA i Israel.” És cert que inclou algunes frases de preocupació sobre les condicions terribles de les persones migrades. Tot i això, l’eix del text és un altre: que “Espanya no controla les seves fronteres”… Si aquest és el problema, la solució seria enfortir —militaritzar— encara més les fronteres europees, més enllà de les polítiques actuals que ja han provocat desenes de milers de persones mortes. I en conjunt, de nou, es presenta les persones com a objectes, fins i tot com a armes, no com a éssers humans amb drets.

De fet, aquests articles reflecteixen el que diuen els socis d’esquerres del PSOE al Congrés.

El Moviment Sumar va emetre una declaració que exposa que “la dictadura marroquina utilitza la seva població com a arma política: la Marxa Verda del 1975 ja va demostrar que Rabat no té problema en fer servir la seva pròpia gent com a eina d’expansió i pressió territorial”. També assenyala Trump i Netanyahu. És cert que el text expressa preocupació per les condicions de les persones migrades, però al final exigeix ​​“una resposta compartida per totes les formacions polítiques en defensa de la sobirania espanyola davant de qui l’ataca”. Estan denunciant que el PP i VOX no defensen prou la “sobirania espanyola”?

Gabriel Rufián va tuitejar: “La dictadura marroquina al servei d’EUA i Israel fa xantatge un estiu més a Espanya i Europa convertint la seva pròpia gent en carn de canó llancívola. Una cosa que en lloc de ser objecte de politiqueig partidista hauria de ser objecte d’un pacte d’Estat transversal.” Més o menys la mateixa qüestionable línia que Sumar.

Finalment, tenim la declaració conjunta: “CCOO Ceuta i UGT Ceuta davant la invasió patida per Ceuta fa un mes”. Afirma que “La invasió de 80.000 persones els dies 30 i 31 de juliol va ser un atac sense precedents a la sobirania espanyola que no pot quedar impune.” Exigeixen al Govern “actuar amb fermesa davant del Marroc” i demanen “Reforç de la seguretat fronterera: Cal garantir un control efectiu de la frontera per evitar noves entrades massives i protegir la integritat territorial espanyola.”

Hi ha força consens, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra institucional més enllà del PSOE, que els esdeveniments a Sabta constitueixen un atemptat contra la “integritat territorial d’Espanya”; les discrepàncies estan en si culpen més a Pedro Sánchez; o al Marroc, EUA i Israel. (Per la seva banda, el PSOE fa malabarismes per insistir —sense presentar proves— que les persones que van nedar uns centenars de metres ho van fer com a part d’una gran operació mafiosa.)

Pel que fa a Mohammad VI i la resta de la classe dirigent marroquina, és clar que tenen els seus propis interessos. La seva llarga rivalitat, fins i tot enemistat, amb l’Estat algerià és un element, especialment en el context de la qüestió del Sàhara. Pel que fa a això, Pedro Sánchez ha fet malabarismes recentment, acceptant elements clau de la posició marroquina sobre el Sàhara, però després reunint-se amb el govern algerià. D’altra banda, les relacions creixents entre Rabat, Washington i Tel Aviv poden ser un element afegit.

Però siguin quins siguin els interessos d’aquests “grans actors”, això no treu altres fets clau per a les esquerres a l’Estat espanyol, i a Europa més generalment.

Desenes de milers de persones volien travessar la frontera, per escapar-se de les guerres, del desastre climàtic, de la destrucció de les seves economies per les dinàmiques del capitalisme global, o per mil motius més, incloent-hi el simple desig de conèixer més parts del món. Van aprofitar les condicions de finals de juliol per fer el que ja volien fer, tenien els seus propis motius. La gran qüestió, a la qual tornarem més endavant, és el fet que la majoria del temps les polítiques frontereres de la UE, incloent-hi l’externalització/subcontractació de la repressió a l’Estat marroquí, entre d’altres països, els impedeixen moure’s com volen.

Aquí hem d’assenyalar que si —com és molt possible— l’Estat marroquí ha intervingut en els esdeveniments, utilitzant la seva pròpia gent per pressionar el Govern espanyol, només ho ha pogut fer perquè la UE li ha donat aquest poder. Estan pagant molts diners a diferents països del nord d’Àfrica —incloent-hi Líbia en guerra— per reprimir les persones migrades, sense importar els drets humans.

El fet d’externalitzar les fronteres, a països que respecten els drets humans encara menys que els països europeus, provoca que la migració es pugui utilitzar com a moneda de canvi, pressió política, econòmica, territorial, etc.

A l’esquerra a l’Estat espanyol ens toca denunciar aquestes polítiques europees, racistes i repressives: no cap possible decisió marroquina de reduir la repressió, breument i pels interessos que fos.

Ni gran pla d’invasió, ni “Gran reemplaçament”

La idea que gairebé tot el que passa al món respon a conspiracions i grans plans dictats des de Washington i/o Tel Aviv és falsa, i perillosa.

Falsa perquè EUA no va ser capaç de guanyar la guerra al Vietnam, l’Iraq o l’Afganistan, ni ara contra l’Iran. No van aconseguir impedir les mobilitzacions massives de Black Lives Matter, o ara contra l’ICE. L’imperialisme nord-americà —el capitalisme nord-americà— està en retrocés relatiu a l’escena mundial. Continua sent la potència més gran, però una altra potència imperialista, la Xina, li trepitja els talons.

Els intents israelians d’ocupar el Líban han estat derrotats repetidament pels moviments de resistència. No podrien dur a terme el genocidi actual sense la col·laboració inexcusable dels altres règims de la regió, sumada al suport permanent d’Estats Units i Europa. Tot i gastar milions de dòlars en les campanyes de propaganda, Israel està perdent suport popular globalment, fins i tot entre la població jueva internacional, sobretot entre la joventut jueva d’EUA, que s’ha mobilitzat massivament contra el genocidi.

Ni EUA ni Israel no són totpoderosos.

Afirmar que ho són és perillós perquè la idea que les lluites des de baix no expliquen per res, que tot es dicta des dels despatxos del nord, pot portar a la desmobilització. Davant de fets impressionants com les “revolucions àrabs” de l’any 2011, alguns sectors de l’esquerra els van titllar de “revolucions de colors” impulsades per forces misterioses occidentals perquè derrotessin dictadors suposadament antiimperialistes.

Encara més perillós i preocupant és l’antisemitisme en què cauen massa vegades. La “conspiració sionista” es pot transformar en la “conspiració jueva” dels discursos neonazis. I posats a culpar un multimilionari, tant els neonazis com molts sectors de l’esquerra assenyalen George Soros, no pas per casualitat un jueu.

Per descomptat que Trump s’aprofita de la situació per atacar Pedro Sánchez, però això no vol dir que ho hagi planificat tot. Si ni tan sols és capaç de planificar quins aranzels aplicarà d’aquí a 4 dies, si no sabia que el govern iranià no s’enfonsaria després d’unes nits de bombardejos —més aviat han reforçat la seva posició— realment ens volen fer pensar que Trump va planificar el trasllat de desenes de milers de persones a una Sabta que segurament no sabria trobar a un mapa?

Igualment, és clar que l’Estat israelià és capaç d’aprofitar-se de qualsevol cosa, de manera hipòcrita. En aquest cas, utilitzen els fets a Sabta per expressar el seu enuig amb el govern de Sánchez… que, no oblidem, havia mantingut el comerç d’armes amb Israel durant 2 anys de genocidi. Intenten equiparar la presència espanyola al nord d’Àfrica i el projecte genocida sionista a Palestina. Per descomptat que els casos són diferents, però el colonialisme menys genocida no deixa de ser colonialisme. A això tornarem.

Obrir les fronteres

Els lemes i crits com “Obrim les fronteres” o “Welcome Refugees” són força típics en les mobilitzacions antiracistes dels darrers anys. Això és positiu, però pocs partits d’esquerres defensen realment aquests principis de manera conseqüent.

És molt més típic que facin les seves afirmacions antiracistes —de bona fe, sens dubte— per després advocar per “polítiques de migració més justes”, “controls de migració no racistes” o alguna cosa per l’estil.

El problema és que els controls de migració sempre han estat un instrument racista; sempre s’han dissenyat per condicionar l’entrada a un Estat segons criteris racistes. Cal aclarir que, en aquest cas, “sempre” fa referència només al segle llarg des que es van introduir les primeres lleis d’aquest tipus. Durant més del 99,9% de la història humana, no van existir controls de migració, i encara sort; si no fos així, la humanitat no existiria.

La primera llei que imposava controls sistemàtics d’immigració a Europa va ser l’Aliens Act (Llei d’Estrangeria) del 1905 de la Gran Bretanya. El principal objectiu d’aquesta llei —impulsada pel Primer Ministre Balfour, que el 1917 com a Ministre d’Exteriors signaria la “declaració de Balfour” que afavoria la creació d’un Estat sionista— era controlar l’arribada de la immigració jueva que intentava escapar dels pogroms a Europa de l’Est.

Les primeres lleis sistemàtiques d’immigració a Estats Units es van aprovar el 1917 i el 1924. Aquestes explícitament discriminaven sobre la base de l’origen o raça. Per exemple, van excloure totalment la immigració d’Àsia.

L’alarma davant l’arribada massiva de persones migrades, fins i tot la de persones que busquen asil de guerres, etc., típicament comporta més restriccions. Aquesta vegada no n’és una excepció.

A poques setmanes dels fets de Sabta, el Govern espanyol del PSOE i Sumar va anunciar un enduriment de les lleis de migració i asil. Aquests canvis traslladen a la legislació espanyola les mesures restrictives del Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), aplicable a tota la Unió Europea des d’aquest juny. Recordem que aquest Pacte el van gestionar conjuntament Pedro Sánchez i la primera ministra feixista d’Itàlia, Giorgia Meloni.

Però com hem comentat, l’arribada d’un gran nombre de persones rosses i presumptament cristianes d’Ucraïna no va provocar restriccions, ans al contrari.

És que la funció inherent dels controls de migració és limitar l’arribada de (certes) persones estrangeres. Aquesta limitació sempre ha estat basada en una combinació de factors relacionats amb el racisme i els diners. Si s’eliminessin aquests factors, els controls de migració no tindrien motiu.

És a dir, que la idea de controls de migració no racistes és un contrasentit. Si s’elimina el factor del racisme (a més del de classe social), per què servirien?

Història colonial

S’argumenta que les ciutats autònomes de Sabta i Mritch (el nom de Melilla en tamazight, la llengua majoritària d’aquesta zona), així com els penyals de Vélez de la Gomera, d’Alhucemas i les illes Chafarinas, són espanyoles perquè el Marroc no existia com a Estat modern quan aquests territoris van passar a ser controlats per la corona. Des d’aquest punt de vista, no hi va haver colonialisme i espoliació per les grans potències en territoris com Austràlia o Kenya perquè aquests territoris no estaven constituïts com a estats moderns quan van ser colonitzats per la classe dirigent britànica i el que els correspon és ser regions del Regne Unit i no Estats sobirans.

Així mateix, tornem a l’imperialisme espanyol. Els territoris conquerits a Amèrica per la corona espanyola hi ha qui argumenta que no eren colònies, ja que no es definien com a tals. Podem continuar recargolant aquests arguments i fins i tot afirmar que el Sàhara Occidental o Guinea Equatorial haurien de ser espanyoles, ja que fins i tot van adquirir l’estatus de províncies sota el franquisme.

Les ciutats de Sabta i Mritch van estar habitades durant milers d’anys i la vinculació amb els regnes peninsulars va tenir lloc a partir del segle XV. No es pot entendre la conquesta de totes dues ciutats ignorant les polítiques d’expansió territorial dels poders europeus de l’època. En aquesta conquesta va haver-hi resistència per part de la població de la regió i durant segles ambdós territoris no van ser més que presidis i punts per a l’avenç espanyol al nord d’Àfrica. De fet, la constitució com a ciutats d’ambdós territoris, amb un augment notable de la superfície i de la població, no va tenir lloc fins pràcticament l’inici del segle XX.

Altres arguments que qüestionen aquesta definició colonial esgrimeixen que els i les ciutadanes de Sabta i Mritch tenen els mateixos drets que la ciutadania d’altres parts del Regne d’Espanya. Davant d’això, cal dir que la població musulmana d’ambdues ciutats —que avui constitueix més del 50% del cens d’ambdues ciutats— no va obtenir la nacionalitat espanyola i amb això aquests teòrics drets fins a l’any 1985. Aquesta conquesta va ser el resultat de fortes lluites, sobretot a Mritch, davant de les quals es van trobar amb una forta repressió estatal i manifestacions de rebuig per part de la població d’origen peninsular. Resulta curiós que a ciutats sobre les quals diuen que són més espanyoles que el Regne de Navarra es practiqués aquest apartheid. Malauradament, aquesta igualtat formal no ha esdevingut una igualtat real. Els barris més pobres dels territoris més pobres de l’Estat espanyol estan majoritàriament habitats per població musulmana.

També s’argumenta que la ciutadania de Sabta i Mritch ha mostrat majoritàriament la seva adhesió a l’Espanya de la Constitució del 1978. Resulta difícil creure que, amb milers de policies, Guàrdia Civils i militars, es pugui exercir de forma lliure i sense pressions cap dret democràtic. Parell a aquest fet, són les ciutats de Sabta i Mritch les que presenten més absentisme electoral de tot l’Estat, aconseguint xifres de participació al voltant del 50% del cens i en el cas de Mritch, compres de vots i clientelisme polític per part de diferents partits.

D’altra banda, és hipòcrita afirmar que cal respondre als desitjos de les i els habitants d’aquestes ciutats, quan l’any 2017 el Govern espanyol va enviar 10.000 policies antiavalots per reprimir l’intent de celebrar un referèndum per conèixer els desitjos de la ciutadania de Catalunya.

En definitiva, des d’un punt de vista revolucionari no es pot defensar l’argument colonial que Sabta i Mritch són part indissoluble de l’Estat espanyol. Si els esdeveniments recents de Sabta —o la massacre de Mritch/Melilla de l’any 2022— suposen la ruptura d’una frontera, és una frontera que no hauria d’existir.

No es tracta de defensar els interessos polítics del Majzen marroquí —la cúpula dirigent d’aquest país— però sí d’argumentar que una revolució des de baix al Marroc i en favor dels diferents pobles seria el camí per alliberar del domini colonial espanyol al nord d’Àfrica. Mentrestant, l’esquerra espanyola no s’ha d’embolicar amb la bandera vermella per exigir la continuïtat d’una presència colonial.

Orientar-nos

Els fets a Sabta, és clar, combinen molts elements. Com que algunes persones parlen de “guerra híbrida”, podem utilitzar una analogia bèl·lica. Cada guerra té diferents aspectes. És essencial per a l’esquerra orientar-se bé, sobre els punts clau.

Però molts sectors de les esquerres sovint s’equivoquen.

El 1914, davant la invasió alemanya de Bèlgica que va desencadenar la Primera Guerra Mundial, gran part de l’esquerra britànica va donar suport “al seu Govern” (que regnava sobre colònies per tot el món) el qual va declarar la guerra davant aquest ultratge. L’esquerra alemanya va donar suport al seu Govern —sota el Kàiser— contra l’autoritarisme del Tsarisme rus.

Avui, amb el conflicte a Ucraïna, els sectors de l’esquerra occidental cometen el mateix error, advocant per enviar armes de l’OTAN. Per descomptat que Putin és un horrible imperialista. Però a occident, l’antiimperialisme comença per oposar-se totalment a la pròpia OTAN.

Davant la situació terrible a Sabta, la prioritat de l’esquerra a l’Estat espanyol, i a Europa en general, ha de ser denunciar el règim fronterer —racista i assassí— de la UE. No ha de fer una crida a enfortir les fronteres sota el pretext que així s’estan enfrontant a EUA i Israel. En cap cas hem d’entrar en la lògica d’exigir que el Govern “defensi millor Espanya”. Des de l’any 2019, els governs de Pedro Sánchez han augmentat la despesa militar en més del doble. Només l’any 2025, va aumentar en més del 46% respecte a 2024.

No hi ha cap problema en què cada persona o sector faci les seves pròpies anàlisis geopolítics. El problema és si la seva anàlisi els distreu de la nostra responsabilitat central que s’ha de centrar a defensar els drets de les persones, incloent-hi el dret a poder-se moure.

A Marx21, tenim clar que davant la situació actual, cal més que mai reforçar el moviment unitari contra el feixisme i el racisme. I en aquesta tasca, també hem de reunir les persones que estem per impulsar aquesta lluita unitària, però també veiem que ens hem d’organitzar per a la lluita general de fons, contra el capitalisme.

Si comparteixes aquesta visió, uneix-te a Marx21.