Paco Priego, Marx21
La tragèdia humana a Ceuta ha portat alguns personatges —fins i tot de l’esquerra— a elaborar explicacions basades en grans conspiracions internacionals, incloent-hi tot, des de Trump i Netanyahu fins a Putin i el feixisme global. En aquest text important d’estiu, Paco Priego —exconspiranoic confés— ens adverteix dels perills d’aquesta addicció.
Hi va haver una època a la meva vida, ho confesso, en què vaig ser molt aficionat a la “misteriologia”. Més o menys igual que tota la gent que passa per això, durant l’adolescència i els primers anys de joventut.
Llegia les porqueries d’Erich Von Däniken o Charles Berlitz com qui llegeix un conte de fantasmes, i no hi donava més importància.
Al capdavall, no eren més que guilladures aparentment inofensives. Quin perill podien tenir aquestes històries absurdes sobre alienígenes a l’Illa de Pasqua?
Bé, d’això me’n vaig adonar anys més tard, durant els anys de crisi posteriors a l’any 2007, quan en comunitats i fòrums en línia es va anar gestant el que acabaria convertint-se en el moviment Indignat, o 15M.
En aquella època, corria per aquells llocs una gran quantitat de material sense cap filtre.
Qualsevol cosa que critiqués el sistema que es col·lapsava davant dels nostres ulls era consumida amb avidesa per persones amb escassa formació política, i agitadors de tot pelatge competien per atraure la nostra atenció.
Amb el temps, les idees es van anar aclarint, i els fanfarrons van ser identificats i apartats. Però en aquell primer moment, era la selva. Una selva on van florir els conspiranoics.
L’anècdota que em va portar a replantejar-me la meva relació amb aquest material que em semblava una diversió innocent al seu moment, va tenir el seu punt de partida amb una saga “documental” que es va posar de moda aleshores: Zeitgeist.
La saga original constava de tres pel·lícules, estrenades directament a Internet el 2007, el 2008 i el 2011. Tinc entès que el 2024 es va reprendre la saga amb l’estrena d’una quarta pel·lícula, però aquesta ja no l’he vist, ni a hores d’ara em crida l’atenció veure-la.
La trilogia original barrejava alguns fets històrics reals amb tota mena d’especulacions conspiratives, i proposava superar el sistema capitalista evolucionant vers una mena d’utopia tecnosocialista que s’assemblava més a la ciència-ficció que a una proposta política seriosa. Però en aquella època, va pegar fort als fòrums de debat més alternatius de la Xarxa.
No diré que fos una proposta innocent. Vista en retrospectiva, la seva utopia ecofuturista tenia força matisos de despotisme il·lustrat, i de “socialisme” des de dalt. Però no va ser aquesta saga la que em va espantar.
Com que durant aquella època em va cridar l’atenció aquesta temàtica, vaig començar a buscar més material similar. I així va ser com una nit em vaig descobrir a mi mateix veient —en una qualitat de vídeo realment lamentable a més— un engendre, suposadament sobre el Club Bilderberg, però que no es tallava a desvariar sobre molts altres temes, perpetrat per l’agitador d’ultradreta Alex Jones.
En el meu descàrrec, diré que aleshores jo no sabia qui era aquest paio. Però no calia veure gaire metratge del bodri, per endevinar de quin peu coixejava l’ocellot.
El fet de descobrir-me perdent el meu valuós temps lliure veient una porqueria semblant, em va fer replantejar-me la meva relació amb la “misteriologia”.
A dia d’avui, i per haver après sobre aquest fenomen, sé que em vaig descobrir avançant pel que molts divulgadors que denuncien els mètodes dels teòrics de la conspiració anomenen “el cau del conill”.
Comences amb alguna cosa que, bé, podria ser, hi ha motius raonables per a la sospita, i de mica en mica vas donant per bones sense cap prova sòlida afirmacions cada vegada més gruixudes, fins que un dia et descobreixes veient un feixista escopir fal·làcies i negar tot el que mai no hauria de ser negable, i penses: “què dimonis?, si jo només havia vingut aquí a cercar informació sobre lobbys econòmics i polítics”.
Confesso que probablement la meva actitud del present sigui com la de l’exfumador que es converteix en “talibà” antitabac (també he passat per això), però és que quan comences a veure el patró, és impossible deixar de veure’l.
I apareix fins i tot als llocs aparentment més innocents.
Havia començat parlant de la meva afició adolescent als deliris ufològics. Pot semblar que el perill només sigui que serveixen de porta d’entrada a nivells de conspiranoia més profunds, on aguaita el negacionisme i la desinformació sobre temes molt més seriosos, oi?
Doncs no, ells ja porten la seva dosi de verí de partida.
Examinem el mite dels “alienígenes de l’antiguitat” sense anar més lluny: pensem en totes aquestes grans construccions d’antigues civilitzacions, que resulta que no són obra d’aquelles persones, sinó d’uns extraterrestres que no tenien millor cosa que fer que ficar-se uns quants anys llum de viatge per venir a la Terra a treballar en el negoci de la construcció, i aixecar unes piràmides aquí, uns temples allà… però sempre a països de gent de pell fosca, cura.
Perquè Stonehenge, no et diran que ho va fer ET, però Gran Zimbabwe… com seran capaços de fer això uns pobres negres? Res, res, això van ser els alienígenes, muntant-s’hi una segona residència.
Però no són només els “alienígenes de l’antiguitat” els que destil·len racisme. Si ens posem a furgar en la ciència ufològica, ens trobem amb coses com els “nòrdics”, alienígenes rossos i blanquets, molt benèfics ells, que van estar molt de moda durant un temps, apareixent en moltes històries de “contactats”.
De debò, una vegada que saps què buscar, en pocs llocs trobaràs més racisme a penes dissimulat (i moltes vegades explícit) que en el món de la ufologia.
Per descomptat, altres “disciplines” del misteri tampoc no se salven. La criptozoologia (la recerca d’animals llegendaris), per exemple, té un aire de nostàlgia colonialista de l’explorador blanc a terres “salvatges” que és difícil de dissimular. Després ens estranyem que els divulgadors de totes aquestes coses sempre acabin tendint a la ultradreta. Com si ho amaguessin massa!
Vol tot això dir que no hi ha veritables conspiracions?
Per descomptat que n’hi ha, la història n’està plena. Però grans trames elaborades, involucrant gran quantitat de persones i organitzacions, actuant en perfecta sincronia i secret, durant anys i anys… això és el que a la vida real no passa. Algú sempre fica la pota, o parla més del compte.
Sabem de moltes conspiracions reals precisament per això, perquè algú, per poca traça, despit o interès propi, va acabar aixecant la llebre. Com més gran és la trama, més fàcil és que passi. Així que una mica de serietat, abans de creure’ns qualsevol història de megaconspiracions que ens arribi per WhatsApp.
Pot semblar un alarmisme exagerat, però vivim en un món on el negacionisme de la Ciència ha assolit quotes de poder, i la superstició torna, perquè la Ciència fa temps que està dient una cosa molt incòmoda: que l’ideal de creixement infinit del capitalisme ja està xocant amb les mateixes lleis de la Natura, i estem començant a viure les conseqüències.
I el que ara tenim davant no s’arreglarà com altres vegades, traient el plom de la gasolina, o els CFC dels aerosols, sinó amb un canvi de model productiu i de consum. I aquesta és una veritat que molts no volen sentir. Però aquest negacionisme no tindria el camp tan obert, si durant dècades la llavor de la desconfiança vers la ciència “oficial”, així com de moltes altres idees perjudicials, no s’hagués plantat en canals tan aparentment banals com els d’uns “xifladets” parlant d’extraterrestres.
