Marx21.net
Ja ha passat més d’un mes i mig des de l’arribada de milers de persones —moltes d’elles, menors d’edat— a la ciutat de Ceuta: Sabta a l’àrab que parla la població musulmana.
En pocs dies, van morir 145 persones al mar o a les tanques.
A l’hora d’escriure, milers de persones continuen malvivint al carrer. Aquí han trobat, per una banda, la impressionant solidaritat dels i les veïnes dels barris perifèrics de la ciutat, sobretot persones musulmanes. Però, de l’altra, han patit repetides agressions per part de l’extrema dreta, els militars i la policia.
Les autoritats —des del Govern espanyol fins a l’administració ceutí— han abandonat aquestes persones a la seva sort durant setmanes.
El que fa 25 anys que ocupa la presidència de Ceuta, Juan Vivas, es fa ressò dels crits “d’invasió” i proposa la devolució “rapidíssima” de les persones al Marroc, citant el Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA). Aquest pacte, però, no preval sobre el dret internacional d’asil, ni sobre els drets de les i els menors d’edat.
El discurs i els actes de Vivas responen als interessos electorals del PP, no a la recerca de solucions reals per a totes les persones implicades, residents a la ciutat o migrades.
Com va denunciar una musulmana ceutí: Vivas i els seus “han optat per sembrar la por, sembrar la discòrdia, enviar missatges i utilitzar termes com invasors”, i així cerquen treure “des de les entranyes l’odi que tenien ocult moltes persones”.
En això, el PP no s’ha diferenciat gaire de la posició de VOX.
Racisme “progre”
Per part seva, el Govern espanyol ha tingut un discurs més progressista, parlant dels drets humans que el PP i VOX volen trepitjar. Però la realitat és —en el millor dels casos— allò que s’ha comentat a dalt: un abandó institucional durant setmanes.
Finalment, ja al setembre, el Govern ha obert més centres a la ciutat, i així han tret moltes persones del carrer, però les places continuen sent insuficients.
Mentrestant, persones d’allà ens han anat informant de les agressions dutes a terme per les forces policials i militars contra la gent migrada mentre dormia.
Per la seva banda el 15/09/26, ElDiario va informar que: “Dues desenes de migrants denuncien pallisses i vexacions de militars que patrullen Ceuta”. Van afegir que hi havia hagut un centenar de casos més en què els grups de soldats espanyols havien agredit persones migrades, fins i tot menors d’edat.
El mateix diari va informar que la Guàrdia Civil ha dut a terme devolucions involuntàries de menors d’edat, cosa totalment il·legal. Va passar el mateix l’any 2021.
Tot això és responsabilitat del “Govern més progressista de la història”.
És evident que es tracta de racisme, així com de la desigualtat social. Si per un motiu o un altre arribessin a una ciutat desenvolupada milers de persones en una situació de crisi —persones blanques europees, a més amb cert poder econòmic— sabem que no passarien un dia i mig al carrer, ni de bon tros un mes i mig.
El Govern espanyol té possibles solucions i no passen per expulsions il·legals i racistes. Podrien traslladar moltes persones a la península. L’Estat espanyol rep en total gairebé 100 milions de turistes cada any. Es van acollir, en condicions força dignes, més de 350.000 persones refugiades d’Ucraïna. Si ara diuen que no hi caben uns quants milers de persones, no parlem d’un problema de logística sinó, de nou, de racisme.
Totes les comunitats autonòmiques —des d’Andalucía fins a Catalunya— podrien i haurien d’acollir persones. Si falten places en centres d’acollida de menors, doncs que s’hi inverteixi més (així com en molts altres aspectes d’infància, educació, salut, etc.). Seria molt millor que invertir en armes: la despesa militar ha crescut més del doble sota el Govern de Pedro Sánchez, del 0,9% a més del 2% del PIB.
I respecte a les objeccions del PP i VOX, si pensen que Ceuta és tan “Espanya” com Madrid o Burgos, aleshores traslladar persones d’una banda a una l’altra de la Mediterrània no ha de representar cap canvi qualitatiu en aquest sentit. Només li facilitaria les coses a la ciutat: seria “ajudar Ceuta” com se suposa que demanaven a les seves manifestacions el 2 de setembre.
Tot i això, el Govern no actua: “El Ministeri de l’Interior [va declarar] a elDiario.es que, de moment, no realitzarà aquest tipus de trasllats, atès que el seu objectiu continua [sent] retornar a les persones”.
I l’esquerra?
Davant d’aquesta situació, les esquerres i els moviments socials han de rebutjar totalment la idea “d’invasió” i solidaritzar-se amb les persones refugiades o migrades. Els drets humans són per a tothom, sense exclusions.
Tot i això, un discurs molt estès a les esquerres després de l’arribada de les persones a finals de juliol va ser precisament el “d’invasió” i “defensa de la sobirania espanyola”. Idees així les van expressar Sumar, Gabriel Rufián, sindicats… La diferència respecte al PP i VOX és que on la dreta culpava el Marroc, les esquerres també assenyalaven Trump i Netanyahu.
Però “defensar la integritat territorial” —ja sigui davant del Marroc o suposadament contra Trump— en realitat suposa enviar soldats i militars contra “persones que han entrat desarmades i només amb la il·lusió d’aconseguir una vida millor”, com ens va dir una veïna ceutí musulmana.
L’esquerra a l’Estat espanyol hauria de denunciar la llei d’estrangeria i el PEMA; el conjunt de polítiques frontereres que han provocat desenes de milers de morts. Són les polítiques europees les que han subcontractat el control de fronteres als Estats —o simplement grups armats, com a Líbia— del nord d’Àfrica. Hem d’assenyalar la responsabilitat de les autoritats aquí, i exigir que donin les respostes necessàries, que respectin els drets humans, amb el dret de demanar asil.
“Les esquerres hem de rebutjar totalment la idea de ‘invasió’ i solidaritzar-nos amb les persones migrades.”
Especular sobre la mà amagada de Trump o Netanyahu no ens ajuda en aquesta tasca, és més aviat una distracció. Les protestes contra el racisme i l’extrema dreta d’aquestes darreres setmanes, arran dels fets de Ceuta, per sort, no s’han enfocat en suposades conspiracions. De fet, se senten molt menys aquests arguments ara, però això no treu el fet que va ser un eix central del discurs de les esquerres als inicis.
Una esquerra seriosa ha de ser una brúixola, no un penell.
“Ceuta és Espanya”?
Parlar de l’estatus colonial de les “places de sobirania espanyola” és molt controvertit.
Ja ho vam comentar extensament en un text publicat a l’estiu, a “Sabta/Ceuta: contra el racisme, contra el colonialisme”. Quan criden “estan envaint Espanya”, una part de la nostra resposta és posar en qüestió aquesta “espanyolitat”.
De la mateixa manera que Gibraltar o les Malvines no formen part de la Gran Bretanya, o el Sàhara no ha de ser ostatge del regne del Marroc, no té sentit que les dues ciutats —i diversos trossos de roca al llarg de la costa marroquina— formin part “Espanya”. És una relíquia del colonialisme, igual que Gibraltar.
Com concretament cal resoldre el tema va més enllà d’aquest article. Tot i això, el desenfrenat patriotisme mostrat per massa sectors de l’esquerra és una part més de l’abandonament dels principis bàsics que tant ha contribuït a la seva debilitat actual.
Fa 40 anys, gran part de l’esquerra —des del Partit Comunista fins a grups revolucionaris— insistia en la naturalesa colonial de les possessions espanyoles al nord d’Àfrica. Ara els qui mantenim aquesta posició som una petita minoria, fins i tot a l’esquerra. Faran falta moltes converses, molt de debat pacient.
D’altra banda, el Baròmetre del CIS del setembre de 2026 revela dades interessants sobre aquest assumpte.
Davant la pregunta “Quina és la seva opinió sobre la situació de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla?”, el 77,1% va escollir l’opció “Són territoris tan espanyols com qualsevol altre territori de la península”. Tot i això, un 14,3% va optar per “Tenen una situació ambigua i especial que ha de ser objecte d’acords i entesa amb el Marroc”, i el 6,3% per “Una altra resposta”.
El més sorprenent és que gairebé la quarta part de les persones no va defensar l’espanyolitat de les ciutats, com sí que ho fan (gairebé?) tots els partits institucionals. És a dir, en discrepar amb l’afirmació que “Ceuta és Espanya”, estem en minoria, sí, però no és tan petita com es pensaria, en escoltar els polítics.
Mentrestant, aquest debat no hauria d’impedir la cerca de solucions al problema urgent. Milers de persones estan patint condicions lamentables en un territori sota control espanyol. És deure de les esquerres i els moviments socials exigir que es respectin els drets humans, aquí i per tot arreu, pensi allò que cadascú pensi sobre l’estatus d’aquestes ciutats.
Els ultres s’aprofiten
És clar que l’extrema dreta intenta treure profit de la situació. L’última enquesta del CIS, del setembre de 2026, mostra una petita pujada del PP, però VOX augmenta en 1,3 punts al 16,6% de suport.
El PSOE segueix en primer lloc, però baixa dels 33% al 31%. El que això demostra és que, si s’accepta el marc “d’invasió”, guanyen els que fan més soroll contra aquesta suposada invasió.
El PSOE paga el seu doble fracàs: la manca de mesures efectives per atendre la gent; i la seva timidesa davant del racisme. Cal no oblidar que la política fronterera europea actual es basa en el Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), acordat entre el progressista Sánchez i la feixista Meloni.
I l’ala dreta de VOX, els neonazis, també s’han fet notar.
La xarxa ultra europea, “Save Europe Act”, ha fet accions amb més premsa que assistents. Tot i això, han difós el lema “remigració”, amb la qual cosa exigeixen deportacions massives de persones racialitzades, fins i tot de les que tenen nacionalitat europea.
Mentrestant, “Nucli Nacional” reprodueix tota l’estètica neonazi (tot i que la veritat és que Save Europe Act —amb el seu líder “ari” i ros— els supera en la seva imitació del look de la joventut hitleriana). En els pocs anys d’existència d’aquest grup, ja han protagonitzat una sèrie d’agressions racistes i feixistes.
Davant d’aquesta situació, cal feina solidària i antiracista amb les persones migrades. Però també cal una resposta política més general, en dos fronts: acció urgent per aturar a l’extrema dreta, i també la feina més de fons per construir una alternativa al sistema capitalista que crea aquests perills.
Lluita unitària i també anticapitalisme
A Marx21 hem parlat molt de l’efectivitat de la mobilització àmplia i unitària contra l’extrema dreta, que aglutini persones i forces del conjunt de la gent treballadora, del 99%: el sindicalisme, moviments veïnals, dones i LGTBI+, gent racialitzada, les diferents esquerres…
És així que s’ha aconseguit fer enrere els feixistes, moltes vegades, a molts llocs.
En canvi, les coalicions electorals, que lliguen tothom a un programa de gestió del sistema, solen deixar els feixistes com l’única veu discordant, com una falsa força “antisistema”. D’altra banda, les respostes que exigeixen l’acceptació del programa d’un o altre partit de l’esquerra radical mai no aconsegueixen mobilitzar la majoria de la nostra classe. Tinguem clar que, ara mateix, la majoria de les persones treballadores no es defineixen com a revolucionàries.
Però un moviment construït amb demandes bàsiques contra el racisme i feixisme sí que pot mobilitzar moltíssima gent, com el mig milió de persones que es van manifestar a Londres el 28 de març passat, o els 8 milions que van participar en l’acció de “No Kings in EUA” aquell mateix dia.
El repte és com construir un moviment unitari, davant de les crides a un nou “front popular” o al sectarisme.
Aquí arribem a la necessitat d’una esquerra radical que entengui la necessitat de posar fi al sistema per establir una societat més justa i democràtica: allò que el socialisme revolucionari realment representa (a diferència dels horrors de la Rússia de Stalin, etc.).
Cal una esquerra que reconegui que no canviarem el món amb un programa.
Per avançar hem d’impulsar moltes lluites immediates, colze a colze amb persones que no comparteixin tota la nostra visió. Podem i hem de parlar de qüestions polítiques més àmplies, però fem-ho mentre col·laborem en la lluita antiracista, en solidaritat amb Palestina, en una vaga…
Aquest és l’esperit de la declaració “Més anticapitalisme i més unitat contra el feixisme i el racisme” que es va llençar aquest estiu. Assenyala la necessitat que més sectors de l’esquerra radical posin fil a l’agulla, amb urgència, en la construcció del moviment unitari.
Com Marx21 donem suport aquesta iniciativa plenament: sempre hem defensat aquesta visió. Si estàs d’acord, signa la declaració i, sobretot, suma’t a Marx21.
Deja tu comentario