ES CA

Xoán Vázquez, Marx21

En una entrevista publicada al diari El País el 12 de juny passat, preguntada per la possible connexió entre el ressorgiment de la misogínia i l’auge de l’extrema dreta la periodista i activista Laura Bates va respondre:

Hi ha hagut sempre un enorme solapament entre la matxosfera i l’extrema dreta o el supremacisme blanc. Les seves idees fundacionals, sobretot en el moviment incel, són sobretot racistes. No són homes simplement enfadats perquè les dones no es vulguin ficar al llit amb ells.

Estan especialment furiosos davant el fet que algunes se’n van al llit amb homes no blancs. O en el cas dels supremacistes blancs, quan parlen de les dones com un objecte deshumanitzat que pot ser espoliat pels homes, o usat com a fàbrica per a la raça suprema, el to és profundament misogin. És normal que hi hagi viatges d’anada i tornada entre els dos grups.

Incel

Sorgit als anys 90 com un espai de suport, el moviment incel (involuntary celibate/celibato involuntari) és, actualment una comunitat a internet que combina frustració sexual amb discursos d’odi vers les dones, i on fan negoci els influencers de la masculinitat explotant la solitud, la inseguretat i la vulnerabilitat dels joves.

Un d’aquests influencers, Andrew Tate, està detingut a Miami pendent de la seva extradició al Regne Unit, on ha de respondre per gairebé 60 càrrecs relacionats amb tràfic de persones, explotació sexual, pornografia i violació.

En aquests fòrums es parla de rols tradicionals devaluats, de virilitats ferides i de la necessitat d’adhesió incondicional a propostes que pretenen restaurar les jerarquies de gènere. Joves que se senten deslegitimats culturalment opten per discursos regressius molt variats.

Els “masculinistes” o predicadors del MRA (moviment pro drets dels homes) suggereixen que la societat és Gino centrista, és a dir, que està dominada pels interessos de les dones.

Altres grups integrats a la matxosfera són els artistes de la seducció PUA (per les seves sigles en anglès) que ensenyen els seus membres a coaccionar les dones perquè tinguin sexe, i ridiculitzen el concepte de consentiment sexual.

Un altre grup són els creadors del concepte d’hipergàmia; terme emprat de manera despectiva per fer referència a les dones obsessionades a casar-se amb homes de més estatus, atractius físicament i econòmicament reeixits.

Per això, el que va començar sent un fòrum d’internet de caràcter inclusiu, ha esdevingut una sèrie de fòrums anònims on es culpabilitza les dones en fer-les responsables de la seva frustració sexual. L’existència d’aquesta matxosfera fa que el dret de les dones a viure lliures de violència de gènere estigui amenaçat per una ideologia que promou la violència, i no només la digital.

Ensenyar a ser maco

I d’aquests fòrums misògins d’internet, assenyala Judy Cox en un article a la nostra publicació germana a GB, Socialist Worker, sorgeix l’any 2010 el “looksmaxxing” (ensenyar a ser guapo).

Es tracta d’una tendència en línia que reflecteix el sexisme i la “hustle culture” (la cultura de l’esforç i l’obsessió amb l’èxit professional) i que es basa en la idea d’una jerarquia social fixa quant a l’aparença. Aquells amb mandíbules esculpides i músculs definits són al cim, sempre que siguin blancs. El missatge final és: els mascles alfa triomfen al mercat laboral i aconsegueixen sexe.

Els venedors de productes per millorar l’aparença prometen les seves desenes de milers de seguidors —insegurs, solitaris i descontents— que una mandíbula més definida transformarà les seves vides. Un d’aquests influencers de la masculinitat —de nom Clavicular i que compta amb gairebé dos milions de seguidors— s’enfronta a una acusació de violació d’una menor.

Però el més preocupant és que aquest culte a l’aparença s’origini en una part tan problemàtica d’internet i que acabi associat a la fatalista ideologia de la “píndola negra” als fòrums incel.

Aquesta ideologia nihilista i fatalista sosté que l’èxit social i sexual està determinat per la genètica i no es pot canviar, i que les dones trien les seves parelles sexuals exclusivament per les qualitats físiques com l’estatura i l’estructura òssia.

Aquest determinisme obliga els incels a tractar per tots els mitjans d’augmentar el seu “valor al mercat sexual” per competir per les dones; projecte complicat si tenim en compte que la majoria es descriu a si mateixos com a incapaços de trobar dones disposades a entaular relacions romàntiques amb ells.

Segons Judy Cox: “La visió del món dels incels es basa en la idea que les dones busquen maximitzar el potencial social, econòmic i genètic de la seva descendència triant homes d’alt estatus social. Són considerades astutes i manipuladores, cosa que es veu agreujada pel feminisme, que ha empoderat les dones i els ha permès elegir lliurement les seves parelles sexuals”.

Així doncs, els incels exigeixen una tornada a una època en què les dones eren propietat dels seus pares i marits, i no tenien drets ni autonomia, a més cada home tenia una dona.

Sembla una broma absurda, però és un ecosistema digital compost per creadors de contingut, influencers i fòrums amb milions de seguidors que no són una suma d’espais aïllats, sinó un circuit de radicalització progressiva que en la majoria dels casos acaben a la ultradreta.

Dues mostres corroboraran el que s’ha dit. El Secretari d’Estat nord-americà per a la guerra, Pete Hegseth va donar suport a un pastor que vol derogar la 19a. esmena que va atorgar a les dones el dret de vot. Un altre exemple és que s’atribueix la victòria a Donald Trump l’any 2016 a la “màgia dels mems”, és a dir, als esforços concertats dels supremacistes blancs que posen en fòrums anònims.

Les escombraries d’Internet són infantils, ridícules i, en conseqüència, fàcils de subestimar. Però fins i tot allò absurd pot ser perillós.

Estereotips de bellesa

Els estereotips físics de bellesa no són res de nou encara que, històricament, han estat les dones les que s’han vist obligades a desfigurar i privar d’aliment els seus cossos per ajustar-se a estàndards de bellesa impossibles, modelats per la classe social, el racisme i el colonialisme.

Sociòlegs, polítics i creadors d’opinió expressen la seva sorpresa pels nivells d’estupidesa a què hem arribat, però sembla que tenen poc a dir sobre la societat capitalista que anima els nois, i encara més les noies, a centrar-se excessivament en la seva aparença.

Per Judy Cox “Les idees utilitzades per justificar el neoliberalisme com a forma en què interpretem, vivim i entenem el món proporcionen un terreny fèrtil per al sorgiment del “lookmaxxing”.

Així arribem al moment en què les persones han esdevingut “emprenedores de si mateixes”, destinades a “millorar constantment el seu capital humà”. Una cosa així com Stakhànov, l’obrer model de l’estalinisme, però amb més glamur.

L’autora marxista revolucionària Jane Hardy assenyala:

“La competitivitat envaeix tots els racons de la vida quotidiana, des de les classificacions escolars i universitàries fins als programes de televisió on la cuina i les cites es converteixen en concursos amb un sol guanyador (…) i en l’àmbit laboral, la remuneració vinculada al rendiment, posa els treballadors en competència entre si.

El llenguatge de l’esperit emprenedor, la creativitat i la llibertat d’elecció s’utilitzen contínuament per reforçar una imatge renovada de l’individu i per responsabilitzar-lo dels seus èxits i fracassos al mercat laboral i a la vida en general.

Cada atribut i habilitat humana deixa de ser una font d’alegria per esdevenir una mercaderia que es pot monetitzar com a activitat secundària”.

Però el capitalisme només pot existir convertint la nostra capacitat de treballar en una mercaderia.

Fa deu o vint anys, el desenvolupament personal implicava aprendre noves habilitats i mantenir-se en forma. Avui dia el desenvolupament personal dóna pas a la idea de “promocionar-se” i “crear una marca”.

El benestar inclou una bona alimentació i exercici, però també implica prendre suplements, injectar-se esteroides i substituir les interaccions humanes per aplicacions. I l’extrema dreta s’ha apropiat de les pràctiques del benestar.

Per a l’escriptora Judy Cox: “El que ens distingeix dels animals és la nostra capacitat de treballar junts per produir el que necessitem per viure, però l’afany per acumular beneficis cada vegada més grans implica que aquest potencial mai no es podrà desenvolupar plenament dins del capitalisme.”

Però no tot està perdut. Si aquestes actituds fossin totalment dominants, assenyala Cox, hi hauria molt poques possibilitats que sorgissin moviments de masses o que els i les treballadores emprenguessin accions. Tot i així, veiem com la classe dominant ha de renovar constantment les idees d’individualisme en resposta als desafiaments col·lectius contra el seu sistema.