ES CA

L’establishment vol que rebutgem els disturbis com a violència irracional i els saquejos com a mera cobdícia. Tot i això, al llarg de la història, les rebel·lions al carrer han desafiat el poder de l’Estat, escriu Judy Cox.

Aquest article ofereix una anàlisi molt útil i necessària d’aquestes qüestions. Va ser escrit en el context dels disturbis a França, però ara té rellevància directa aquí.

A finals d’octubre, s’han produït disturbis i saquejos a diverses ciutats de l’Estat espanyol, com Barcelona, ​​després Bilbao, entre d’altres.

Els partits institucionals han respost amb condemnes, és clar. Condemnes hipòcrites. Es veu que, per a ells, la joventut que saqueja alguns carrers comercials és moralment denunciable i es mereix un càstig dur. Mentrestant, els sembla moralment correcte gastar cada cop més diners en armes capaces de destrossar barris sencers.

Més sorprenent i preocupant ha estat la reacció dominant a l’esquerra, que també ha estat condemnar. L’única diferència és que, en aquests sectors, se suggereix que les convocatòries les va fer l’extrema dreta, per crear alarma i desprestigiar els moviments polítics.

Però cal mirar més enllà del possible origen dels lletjos cartells, produïts pel mateix sistema d’IA que les convocatòries racistes fetes a Ceuta.

Cal preguntar-se perquè moltes persones joves, moltes dels barris populars, han anat a una crida a saquejos.

Judy Cox

El líder pels drets civils Martin Luther King va afirmar el 1967: “En última instància, un disturbi és el llenguatge de les persones a les que no s’escolta”.

Avui, King és venerat com el rostre digne del moviment no violent pels drets civils de la població negra. Però la seva manera d’entendre els disturbis i els saquejos no troba gaire ressò entre els qui s’afanyen a condemnar els saquejos a les ciutats franceses.

Els hipòcrites que justifiquen el genocidi a Gaza i el bombardeig d’escoles a l’Iran s’afanyen a denunciar la joventut que participa en disturbis.

Bastants intel·lectuals progressistes celebren els disturbis del passat, qualificant-los de comprensibles i fins i tot d’audaços, però condemnen els disturbis de l’actualitat.

Els polítics i els mitjans de comunicació s’uneixen per denunciar les persones que participen en disturbis, titllant-les de delinqüents les accions egoistes dels quals soscaven les protestes legítimes.

Però vivim en una societat que ens insta constantment a mesurar el nostre valor en funció de la nostra roba, el nostre mòbil i el nostre habitatge.

I la majoria de persones joves saben que, per a elles, l’accés a aquestes coses sempre estarà vetat.

Els disturbis i els saquejos han tingut, històricament, un paper fonamental en els processos de canvi social.

No se’ls qüestiona perquè soscaven els moviments de protesta, sinó perquè sovint constitueixen la tàctica més radical d’aquests moviments. Aquesta és la tesi que planteja Vicky Osterweil al seu llibre In Defence of Looting (En defensa del saqueig).

Els disturbis funcionen. Les revoltes urbanes que van tenir lloc al Regne Unit el 1981 van obligar el govern conservador de Margaret Thatcher a destinar fons als barris populars.

L’enorme disturbi el 1990 a la plaça de Trafalgar de Londres, contra un injust impost municipal (Poll Tax), va forçar la “invencible” Thatcher a abandonar aquesta mesura.

Així mateix, els saquejos funcionen. Permeten que les persones pobres accedeixin a béns exclusius que es presenten com a símbols d’èxit. Més sovint, suposen que les famílies puguin obtenir articles de primera necessitat que, altrament, no es podrien permetre. El saqueig —o “compres proletàries”— constitueix un mitjà eficaç d’expropiació directa.

Com va escriure Delio Vasquez a The Poor Persons Defence of Riots (La defensa dels disturbis des de la perspectiva de la gent pobra), el saqueig “permet que obtinguis allò que busques”.

Els mitjans de comunicació sempre se centren en la “criminalitat” i ignoren les reivindicacions polítiques dels qui participen als disturbis. Per contra, a les i els manifestants pacífics que “es comporten” no se’ls dóna veu.

Els mitjans mai no informen sobre les protestes de manera objectiva. El 1967, The Movement —la revista del Comitè Coordinador Estudiantil No Violent (SNCC) a Estats Units— va explicar com resulta d’inútil intentar fer el joc als mitjans. Assenyalava: “La premsa diària nord-americana, controlada per blancs, no és un observador objectiu i crític dels esdeveniments. Els diaris són indústries”.

Els mitjans ignoren la pobresa que pateixen les comunitats marginades. Per això, quan aquestes esclaten de fúria, el fenomen sembla irracional.

La policia no necessita una excusa per exercir la violència: ataca manifestants pacífics i agredeix brutalment comunitats racialitzades.

Els disturbis solen ser més una resposta a la brutalitat policial que la causa.

Sovint, es responsabilitza “agitadors externs” dels disturbis. A Estats Units, els racistes del Sud solien culpar els activistes del Nord d’incitar la població negra.

Avui dia, s’etiqueta com a agitadors externs tot tipus de persones: des del multimilionari George Soros fins als grups antifeixistes o anarquistes, la gent musulmana o l’esquerra revolucionària.

La mateixa noció “d’agitadors externs” despulla les persones que es manifesten de la seva capacitat d’acció. Suposa que les experiències viscudes pels qui participen en els disturbis no són suficients per elles mateixes per a inspirar actes de resistència.

Els aldarulls poden ser caòtics i destructius, especialment quan s’impedeix als manifestants arribar als centres de poder i riquesa. A molts els és comprensible el saqueig de botigues de luxe, però rebutgen la destrucció de petits negocis familiars.

Tota protesta, però, des de la desobediència civil fins a les vagues, acaba dificultant la vida d’algunes persones corrents.

A la dècada de 1960, a Assata Shakur, militant dels Panteres Negres, se li va demanar que condemnés els que provocaven disturbis i incendiaven els seus propis barris. Ella va respondre: “Ells no són els propietaris d’aquests establiments. M’alegra que els hagin cremat, perquè, abans, aquests negocis els estaven robant a ells”.

Els qui participen en els disturbis són condemnats com a criminals oportunistes aliens a la lluita política. Els “bons manifestants” es preocupen per qüestions polítiques, mentre que els “dolents esvalotadors” només busquen sabatilles i bosses.

Com escriu Osterweil: “A la base d’aquesta crítica subjau la idea que les persones negres pobres o pertanyents a la classe treballadora no saben què fan; que, quan participen en disturbis i saquejos, actuen al marge de la raó, fora de la ‘veritable’ lluita”.

Aquestes acusacions van aconseguir el seu punt àlgid durant els disturbis a Los Angeles del 1992. Aquests disturbis van ser una protesta contra la pallissa propinada a un home negre per agents de policia que, posteriorment, van ser absolts de tota culpa per un jurat compost exclusivament per persones blanques.

La novel·lista Sylvia Wynter va explicar que els participants als disturbis van ser vistos com a persones “seduïdes per l’atractiu de la publicitat”. Quan aquest desig de consum —artificialment creat— es va veure frustrat, es van tornar els uns contra els altres. Això va deshumanitzar i va despolititzar els esvalotadors.

La idea que els disturbis són contraris als moviments polítics perpetua la criminalització de les comunitats negres i de la classe treballadora. Quan l’huracà Katrina va assotar la regió el ‘any 2005, els prejudicis sobre la criminalitat de la població negra van condicionar la resposta.

Es va ignorar els presoners tancats a les cel·les mentre pujava el nivell de l’aigua, així com les famílies atrapades a les teulades que suplicaven llet i bolquers. La policia i grups de justiciers blancs van assassinar persones que van intentar fugir i van detenir els que van intentar ajudar els moribunds.

Després dels disturbis de Londres de l’any 2011, Evan Calder Williams va publicar un assaig titulat “Una carta oberta als qui condemnen el saqueig”.

Adreçant-se al ministre de l’Interior, va escriure: “No condemnen els qui saquegen pel fet de saquejar. Els han condemnat des de molt abans. El fet que saquegin simplement els proporciona munició per a la seva llarga guerra d’exclusió i denigració”.

Williams sosté que, després de les crítiques al “materialisme groller” dels esvalotadors, s’amaga quelcom “més sinistre: una lògica que només tolera la dissidència sempre que aquesta romangui irrellevant i immaterial”.

Els disturbis i els saquejos resulten inquietants per a l’establishment perquè soscaven els pilars fonamentals de la societat capitalista: la legitimitat de la propietat privada i el dret de la policia i l’exèrcit a protegir-la.

Quan un objecte és saquejat deixa de ser una mercaderia i queda exclòs del cicle d’intercanvi i benefici. S’allibera mitjançant una acció col·lectiva; els disturbis i els saquejos no són actes individuals.

L’antropòleg Neal Keating ha comparat el saqueig amb el potlatch, una pràctica comuna entre els pobles indígenes del nord-oest del Pacífic.

El potlatch se celebrava en casaments, naixements i funerals. En ell, els membres més rics de la comunitat competien per veure qui regalava més possessions; allò que sobrava, es cremava en una foguera. Això impedia que creixessin desigualtats.

El govern canadenc va prohibir el potlatch, qualificant-ho d’amenaça per a la civilització i el capitalisme.

La nostra manera d’entendre els disturbis i els saquejos està condicionada per aquest colonialisme.

Tot i que sovint es perceben com a esclats d’ira incoherents, històricament els disturbis han estat, en molts casos, accions deliberades i dirigides vers objectius concrets.

Durant el segle XVIII, grups de camperols anglesos, afamats i enfurismats, van optar per no robar els comerciants de gra. L’historiador E. P. Thompson va descriure com aquests camperols “van treure el gra als agricultors, el van vendre al mercat a preu popular i van tornar als agricultors, no només els diners, sinó també els sacs”.

Al llarg de la història, els disturbis han donat lloc a moviments polítics coherents. La presa de la Bastilla va desencadenar la Revolució francesa. Els disturbis de Stonewall van inspirar el moviment d’alliberament gai.

Així mateix, els disturbis no són aliens al moviment obrer. Els moviments de vaga massiva han inclòs episodis de disturbis, sovint provocats per la protecció policial a dels esquirols.

Els disturbis de Tonypandy, ocorreguts a Gal·les del Sud el novembre del 1910, van consistir en una sèrie d’enfrontaments violents entre 12.000 miners del carbó en vaga i la policia.

Durant una nit de disturbis, els miners i les seves famílies van fer saquejos i van organitzar una desfilada festiva. El ministre de l’Interior, Winston Churchill, va enviar l’exèrcit. Un miner, Samuel Rhys, va morir i centenars de persones van resultar ferides.

La desfilada de Tonypandy recordava una llarga tradició de celebracions comunitàries que, de vegades, derivaven en disturbis i actes de rebel·lia contra l’església, el rei i els senyors.

Al seu llibre Riots, Risings and Revolution, Ian Gilmour descriu com “la repressió violenta i el terrorisme d’Estat poden justificar-se per la seva eficàcia a l’hora de sufocar una revolta, i els abusos es poden excusar mitjançant la ‘raó d’Estat’. A la violència popular, en canvi, no se li concedeix aquest marge”.

A l’Anglaterra del segle XVIII —escriu Gilmour—, “la violència provenia molt més dels governants que no pas dels governats”.

El llegat d’aquest passat violent i colonial perdura. Durant els disturbis de l’any 2014 a Ferguson, Missouri —desencadenats per l’assassinat de Michael Brown a mans de la policia—, va sorgir el hashtag a Twitter: #suspectedlooters (“sospitosos de saqueig”). Amb aquesta etiqueta, la gent va publicar imatges d’europeus de l’època colonial, propietaris de plantacions i racistes.

Els disturbis i els saquejos poden desafiar l’autoritat de l’Estat i la lògica del capitalisme.

No obstant, no són suficients per transformar la societat. La lluita col·lectiva als centres de treball és democràtica d’una manera com els disturbis mai no ho podran ser.

Necessitem crear un món nou, a més de fer caure l’antic. Això pot començar als carrers, però ha de culminar allà on tenim el poder de forjar una nova societat: als llocs de treball.

Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.