Marx21
Suplement sindicats | Preguntes típiques | Sindicalisme ultra? | Les contradiccions del sindicalisme
Sovint a l’esquerra es mantenen visions unidimensionals respecte als sindicats.
Se senten comentaris com “els dirigents sindicals són uns venuts i corruptes”; “els sindicats són corporativistes, només defensen els interessos d’uns privilegiats”… o —per a algunes persones més “radicals”— “els sindicats són part del sistema capitalista, no són capaços de superar-ho”.
Els tòpics positius també prenen formes aparentment molt diferents: “El fet de fer la revolució és una palla mental, el que cal fer és buscar petites millores en les nostres condicions de vida”; “la lluita sindical, la lluita de classes, és la que val; les altres lluites només són simbòliques”. O en la forma més radical, l’anarcosindicalisme, “el sindicalisme és el fonament d’una nova societat, o almenys la nostra millor arma per aconseguir-la”.
Aquests comentaris de vegades es refereixen al sindicalisme com a tal, i de vegades (sobretot les visions crítiques) més a la burocràcia sindical. Tractarem més tard la qüestió específica de la burocràcia. Comencem amb la valoració de la lluita sindical en si mateixa.
Sindicalisme
Molts dels tòpics respecte al sindicalisme es basen en una confusió fonamental respecte a què és la lluita sindical.
El sindicat no és (o no ha de ser) com un partit polític, que agrupa una minoria de persones al voltant d’una orientació política específica. La base del sindicat és (o ha de ser) l’interès compartit i l’objectiu de les persones treballadores de defensar uns interessos col·lectius bàsics. Defensar-se contra qui? En principi, evidentment, contra l’empresa, la patronal o, en el cas d’entitats estatals, la direcció o el govern…
És cert que aquest interès col·lectiu es pot entendre de maneres diferents. De vegades, s’entén de manera molt estreta, com els interessos directes de només un grup concret en un lloc de treball. De vegades fins i tot es produeixen actituds racistes, masclistes…, dins del sindicalisme. Tot això és un error: a qualsevol lluita important el que està en joc va més enllà d’un sol grup, i la victòria sol dependre de mobilitzar una solidaritat que vagi més enllà de la plantilla d’un lloc de treball o fins i tot d’un sol sindicat. El racisme, qualsevol forma d’opressió trenca la solidaritat de classe que és el fonament del sindicalisme conseqüent.
Tot i així, fins i tot en la seva forma més desenvolupada, la base del sindicalisme és la defensa, o idealment la millora, de les condicions laborals dins del sistema existent.
És veritat que una vaga molt combativa i àmplia sol plantejar qüestions polítiques que van molt més enllà, però per tenir una resposta adequada a aquestes qüestions cal saltar els límits del sindicalisme com a tal, i entrar en el terreny de la política revolucionària.
Dit això, tot i reconèixer les limitacions del sindicalisme, en una societat capitalista, que es construeix sobre la base d’explotar la classe treballadora, l’autoorganització en defensa pròpia d’aquesta classe és essencial i hauria de ser un element clau de qualsevol projecte seriós d’esquerres. És a dir, un grup socialista, marxista, ha de promoure, per principis, l’afiliació a un sindicat i la lluita sindical.
La burocràcia sindical
La burocratització és un problema endèmic del sindicalisme, però sovint no se n’entén l’origen i l’abast.
Típicament, a l’hora d’analitzar la burocràcia sindical a l’Estat espanyol, es dóna molta importància a les subvencions que reben els sindicats majoritaris per a cursos de formació, o altres característiques específiques del model de relacions laborals a l’Estat.
Però aquesta visió no explica perquè la tendència a la burocratització sindical està tan estesa i es produeix en països molt diferents, amb sistemes laborals molt diversos. Es dóna en sindicats antics, però també en els molt nous; en sindicats moderats, però també en els que tenen més fama de ser combatius.
És un problema estructural i innat al sindicalisme.
En un sindicat realment representatiu —un que abasti una part significativa de la plantilla, el sector o la classe treballadora en general— la majoria de l’afiliació, la majoria del temps, no és radical ni gaire activa. És que la majoria de la classe treballadora, en temps normals, no és revolucionària. Si la majoria estigués gairebé sempre activa i conscient dels seus interessos reals, el capitalisme no sobreviuria ni quatre dies i no estaríem parlant de tot això.
Dit això, aquesta majoria de la gent treballadora tampoc no està “perduda”, condemnada a limitar-se eternament a una dieta de Telecinco, consumisme, etc.
Gairebé tota la gent treballadora té idees contradictòries. D’una banda, està descontenta amb moltes coses de la seva experiència laboral (“I don’t like Mondays”; no m’agraden els dilluns). Però de l’altra, es resigna que és el que hi ha: a tot estirar, es poden demanar millores, de vegades. El sindicalisme reflecteix aquesta consciència contradictòria.
La contradicció també s’expressa en que es volen millores, però la majoria de la gent treballadora no es compromet activament amb la lluita sindical, sinó que se li dóna un suport, com a molt, passiu. Al nord d’Europa això es tradueix en una afiliació sindical important, però normalment inactiva. A l’Estat espanyol, només una minoria reduïda (aproximadament el 13%) de les persones empleades s’afilia a un sindicat.
El resultat en qualsevol cas és que les tasques de representació gairebé sempre es deleguen a una minoria. Aquesta minoria pot ser una delegada sindical dedicada i combativa en un lloc de treball que fa activitat sindical en el seu temps lliure. Però als nivells més alts del sindicat, hi pot haver funcionaris sindicals ben pagats, amb els seus despatxos, els seus cotxes, i alts salaris.
Això dóna lloc a moltes crítiques cap a la burocràcia sindical tant des de la dreta com des de l’esquerra. Periodistes ben pagats, treballant en publicacions que pertanyen a milionaris, critiquen “l’alt nivell de vida” dels dirigents sindicals. És a dir, hipocresia. Quan les crítiques provenen de les bases sindicals, són una altra cosa, és clar.
Però el problema de fons és un altre.
Capa intermèdia
La cúpula burocràtica sindical arriba a constituir una capa amb interessos específics, una capa que es troba en una posició intermèdia entre la classe treballadora i la patronal.
No és el mateix que la patronal; no viu explotar la plantilla. Però tampoc no és el mateix que un treballador o treballadora, que ha de treballar i patir explotació per poder aconseguir un salari, i poder sobreviure.
La funció de la burocràcia sindical és negociar els termes d’aquesta explotació. Per això, depèn de la continuada existència tant del propi sindicat com de la patronal.
Aquest és el secret del paper dual, contradictori, de la burocràcia.
Cercar millorar les condicions, però dins del sistema existent. Una de les seves prioritats és protegir les estructures del sindicat, i no voldrà lluitar fins al final si fer-ho pot posar en perill aquestes estructures. Per això fins i tot el buròcrata sindical d’esquerres es pot fer enrere en el moment crucial.
D’altra banda, si la patronal ataca massa, si exigeix massa sacrificis, això pot posar en perill el sindicat. Després de tot, si el sindicat no és capaç d’oferir res en absolut, perdrà la seva afiliació i al final deixarà d’existir… cosa que suposa una amenaça existencial per a la burocràcia. Per això, en certes condicions, fins i tot el buròcrata sindical de dretes pot acabar liderant una vaga.
Cal destacar que aquesta anàlisi de la burocràcia sindical és estructural, no es basa que un càrrec o una cúpula dirigent sigui més de dretes o més d’esquerres. La visió política de la burocràcia sí que hi influeix, però el problema de la naturalesa d’aquesta burocràcia s’aplica a un sindicat “més combatiu” igual que a un de més “moderat”, en la mesura que aquests siguin sindicats amplis i representatius, no només col·lectius esquerra radical.
Aquesta anàlisi ens permet entendre molt millor les experiències viscudes a la lluita sindical. Explica perquè les burocràcies abandonen lluites a canvi d’ofertes molt inadequades. Amb aquesta visió no es cau en l’error de pensar que el problema és merament aquest o un altre dirigent venut, de manera que la solució seria canviar-lo per un altre dirigent.
És positiu que sorgeixin persones d’esquerres, més combatives, per liderar els sindicats sempre que sorgeixin des de les lluites, amb una base real, i no simplement mitjançant alguna maniobra. Però les pressions sobre la burocràcia continuaran pesant.
Així que aquesta anàlisi també ens explica què els passa a activistes d’esquerres que arriben a ocupar aquests càrrecs; insistim, no és (principalment) una qüestió de traïció individual de “vendre’s”, sinó que és fruit de la naturalesa estructural de la burocràcia sindical.
Si aquest és el destí d’un dirigent sindical, fins i tot d’un d’esquerres, com pot incidir l’esquerra de manera efectiva i coherent en la lluita sindical?
Organització de base
Hi ha experiències molt interessants per a una estratègia d’esquerres molt diferent. A la Gran Bretanya, l’organització germana de Marx21, el Socialist Workers Party, ha teoritzat aquesta orientació com a “Rank and File”, la de prioritzar l’organització de les bases sindicals, per sobre de l’intent de captar càrrecs.
Un exemple primerenc d’aquesta visió va ser el Clyde Workers Committee (CWC, Comitè de Treballadors de Clyde, de Glasgow, Escòcia). Aquest Comitè el van crear delegats sindicals combatius el 1915, en plena Primera Guerra Mundial, per combatre mesures governamentals que treien drets laborals i prohibien les vagues a indústries clau. Segons una famosa declaració del CWC el 1915: “Recolzarem els dirigents sindicals sempre que representin els treballadors, però actuarem de forma independent quan deixin de fer-ho.”
En el context de l’auge de lluites obreres a la dècada de 1960 i els inicis de 1970, el grup Socialisme Internacional (IS, que més tard va canviar el seu nom a SWP) va identificar l’existència d’una capa de delegats sindicals combatius, relativament independents de la burocràcia. Lideraven vagues, mobilitzant solidaritat entre altres llocs de treball de la zona, per aconseguir victòries abans que la burocràcia tingués temps per intervenir-hi. IS/SWP va buscar reforçar aquesta tendència espontània, mitjançant la creació de xarxes de base (grups de Rank and File), en sectors tan diversos com fàbriques de cotxes, mines, transport públic, ensenyament… Durant un temps va ser un moviment molt viu, força més ampli que la pròpia militància del partit.
Tot i això, no va tenir la força per resistir la pressió combinada del govern Laborista de 1974-79 i del Partit Comunista (que llavors encara tenia força dins del moviment sindical), que van promoure el “contracte social” per acabar amb aquesta combativitat. En decaure el nivell de lluites, les xarxes de base van deixar d’existir-hi. La baixada de lluites, lluny de facilitar el projecte reformista, va obrir el camí per a l’arribada al poder de Margaret Thatcher el 1979. (Recordem també que, a l’Estat espanyol, les mateixes forces polítiques es farien ressò del “contracte social” britànic al signar el 1977 els Pactes de Moncloa, que tindrien el mateix efecte desmobilitzador.)
Aquesta organització de base estructurada només pot sorgir quan hi ha un nivell de lluita significatiu; un grup polític no la pot conjurar del no-res.
Treball de formigues
Però l’orientació de base sí que es pot aplicar i s’ha d’aplicar en períodes menys combatius, i més enllà dels llocs de treball ja sindicalitzats. Si ets anticapitalista, no has de limitar la teva activitat política al teu “temps lliure”. Per contra, el teu lloc de treball hauria de ser un lloc clau per fer política.
En algun moment això podria significar establir una secció sindical, o reactivar-la si ja existeix sobre el paper. De tota manera, seguint aquesta orientació, la prioritat en la lluita sindical és l’activitat i l’organització (informal o formal, segons el cas i el moment) dins del lloc de treball, no les pròpies estructures (burocràtiques) del sindicat. Pot arribar el moment de presentar-se per a un càrrec intern del sindicat, però això no seria un pas inicial en absolut, només s’ha de fer quan tingui sentit dins de la lògica del treball des de la base.
Aquesta activitat de base ha de començar amb la recerca del suport de més persones al lloc de treball.
Això podria passar directament per parlar de temes laborals, però és més probable que sorgeixi a través de debats sobre política general. A l’hora de dinar, les converses poden girar al voltant del futbol o xafarderies sobre famosos, però també d’esdeveniments que succeeixen al món.
Un comentari sobre l’arribada de gent refugiada segurament obrirà un debat sobre el racisme. Davant d’una notícia sobre l’última barbaritat de Putin a Ucraïna, toca denunciar-la… però també recordar les moltes barbaritats de l’imperialisme occidental, les enormes quantitats que volen gastar en armes mentre diuen que no hi ha diners per a escoles i hospitals… El mateix sobre la qüestió trans , la violència de gènere, etc.
Ningú neix sabent respondre sobre tots aquests temes, és un procés d’aprenentatge. No es tracta de saber citar Marx i Lenin (encara que sí que van escriure textos molt bons que val la pena llegir!). El repte és aprendre a fer front a les idees dominants, parlant de manera amena. Perquè tampoc no es tracta de posar-se friqui ni pesat; cal aprendre a dialogar sobre la política, no intentar fer classes magistrals.
En tot això, els butlletins (i suplements temàtics) de Marx21 poden ajudar. Si la teva situació t’ho permet, a l’hora de dinar pots treure i llegir un butlletí amb un titular “Contra la Islamofòbia”, “Ni Putin ni OTAN”, etc. Això segur que obrirà debats, i els articles del butlletí poden (haurien) aportar arguments per a aquests debats de migdia.
Donar batalla (insistim, de forma natural i amigable, no en pla matxaque!!!) sobre aquestes qüestions té dos efectes importants. D’una banda, vas posant barreres davant de discursos racistes, masclistes, etc, al teu lloc de treball. I de l’altra, en aquestes converses, aniràs veient com es posicionen els teus col·legues de feina. La persona que defensa una actitud solidària (antirracista, antisexista…) en aquests debats és més probable que sigui una aliada en els temes laborals. (I a algunes d’aquestes persones els interessarà el butlletí de Marx21.)
Si tot va bé, amb el temps, s’anirà perfilant un grupet de persones més progressistes i combatives al teu lloc de treball. Segons la situació, podeu quedar per fer un cafè, etc. I si hi ha una manifestació interessant —contra el racisme, contra la guerra, en defensa del dret a l’avortament…— es pot suggerir participar-hi conjuntament, convidant també altres persones de la vostra feina.
A més, en aquest cercle podràs plantejar qüestions directament laborals, comentar les vostres condicions de treball, què cobreu (en empreses petites, és molt possible que paguin salaris diferents en base a criteris arbitraris; el fet de compartir aquesta informació pot obrir la porta a exigir-ne una equiparació cap amunt), o qualsevol altra queixa laboral que hi hagi.
Si no hi ha cap sindicat al vostre lloc de treball, aquest grup amic podria ser l’eix d’un grup impulsor per establir una presència sindical.
Quin sindicat és més apropiat és impossible decidir-ho a l’abstracte. Com a regla general, tindria sentit optar pel sindicat que més us ajudarà a unir els teus col·legues de treball i impulsar lluites. És una cosa que cal parlar i decidir col·lectivament, no és un tema de principis absoluts.
Amb una base així, s’estarà en bones condicions per aplicar els principis establerts pel Clyde Workers’ Committee: donar suport i impulsar les convocatòries de lluita emeses per la direcció sindical, però amb la capacitat d’incidir i plantar cara quan aquesta direcció traeixi la lluita .
El grup polític i la lluita sindical
Ja hem comentat com els butlletins de Marx21 podrien ajudar a plantejar de manera efectiva els debats polítics.
Més enllà d’això, un grup anticapitalista hauria de servir de xarxa de suport a tota aquesta tasca. Hauria de ser un espai on compartir experiències i consultar amb altres persones del grup sobre com respondre a problemes.
Una organització revolucionària de certa grandària també ofereix la possibilitat d’establir coordinació entre persones del mateix sector, a diferents llocs. Tot això és un exemple més de la utilitat d’un grup revolucionari basat en el socialisme des de baix.
