Baixar como PDF en DIN A4 | PDF en DIN A3 (per imprimir a copisteries)
Marx21.net
El Corrent Socialisme Internacional, més conegut per les sigles en anglès IST (International Socialist Tendency) i de la qual forma part Marx21, té gairebé 30 anys d’existència a l’Estat espanyol.
Tot i així, força aspectes de la política i actuació del corrent i dels grups que la integren són ignorats o poc entesos.
La crisi de les organitzacions reformistes i l’absència de debats de l’esquerra revolucionària no invaliden la necessitat de tenir més coneixement dels principals corrents revolucionaris per veure els punts comuns i generar confluències. Per això, tractem en aquest text alguns aspectes de la política del nostre corrent.
Els orígens del nostre corrent internacional
Des de fa dècades hi ha una multitud de corrents i grups de perfil trotskista, molt dividits entre si i, en la majoria dels casos, amb una escassa afiliació. Per a qualsevol persona aliena, aquest panorama d’escissions, sectarismes i disputes aparentment bizantines és poc atractiu, a més a més d’incomprensible. No obstant això, no es pot entendre la situació actual sense entendre una mica de la seva història.
Els orígens de la IST es remunten a la crisi del moviment trotskista a inicis dels anys cinquanta. En aquesta època, un grapat de militants a la Gran Bretanya va establir el Socialist Review Group, que més tard passaria a anomenar-se International Socialists i, avui dia, el Socialist Workers Party, el SWP.
El 1938, Trotski i els seus seguidors van establir la Quarta Internacional (QI). Va ser un gest desesperat davant d’una situació terrible: l’apogeu del feixisme, la dominació de l’estalinisme sobre el moviment comunista, la derrota de la Revolució Espanyola, una crisi econòmica profunda, la imminència de la guerra mundial i l’aïllament gairebé total de l’esquerra revolucionària.
El model per a la QI era la Tercera Internacional que s’havia establert després de la revolució russa del 1917 i gaudia del suport de milions de persones. El mateix Trotski, després de declarar-se el 1933 a favor en principi de la fundació d’una nova internacional, s’havia oposat inicialment que s’establís sense forces reals. Tot i això, cap a finals de la dècada, la situació era tan desastrosa que Trotski va optar per llançar la nova internacional, creient que la QI a curt termini superaria la seva debilitat.
Ja acabada la Segona Guerra Mundial, va quedar en evidència que les previsions de Trotski no havien estat encertades. Ell havia predit que després de la guerra hi hauria una altra depressió econòmica, encara pitjor que la del 1929, però el capitalisme no només va sobreviure, sinó que va entrar en el boom més important de la seva història.
La democràcia burgesa i el reformisme també, lluny de desaparèixer, van gaudir d’una època daurada als països industrialitzats. Trotski havia vaticinat la desaparició de la burocràcia estalinista de l’URSS, com una capa fràgil i inestable, però aquesta no només va sobreviure, sinó que es va reforçar enormement, estenent el seu domini a Europa de l’est i la Xina. Mentrestant, les forces de la QI havien crescut molt poc i, en contrast, els partits comunistes van sortir de la guerra més forts que mai.
Davant d’aquest panorama, la majoria del moviment trotskista —ja sense Trotski, assassinat per un agent de Stalin el 1940— no va ser capaç d’oferir una explicació mínimament coherent de la nova situació. Sobretot, la creació d’Estats amb el mateix sistema social i econòmic que l’URSS en una sèrie de països va crear una notable confusió teòrica entre les files trotskistes.
Una revisió necessària
Mentre que la majoria de trotskistes van intentar quadrar el cercle, negant que les coses no fossin com havia previst Trotski el 1938, unes quantes persones van intentar fer una anàlisi de la nova situació des d’una perspectiva marxista.
Entre ells, Tony Cliff (un dels fundadors del nostre corrent) i els seus companys van arribar a la conclusió que el sistema econòmic de l’URSS —i per extensió dels altres països “comunistes”— era capitalisme d’Estat. Cliff va basar la seva anàlisi en una lectura acurada de Marx, així com en l’anàlisi anterior del mateix Trotski, però sobretot en un estudi detallat de la realitat socioeconòmica de l’URSS.
Els elements clau d’aquesta anàlisi eren que la propietat estatal en si mateixa no era el socialisme i que el capitalisme es defineix (segons Marx) com una relació social entre les classes socials i els mitjans de producció. Alhora, la dinàmica del sistema era “acumular només per acumular”: el motor del capitalisme que Marx identifica a El Capital. A més a més, el sistema econòmic de l’URSS havia entrat en una dinàmica de competència amb altres capitals. Alhora, l’anàlisi de Trotski sobre la naturalesa de la burocràcia estalinista com una capa inestable va ajudar a entendre com havia esdevingut classe dominant.
El gran avantatge de la teoria del capitalisme d’Estat era que permetia salvar el marxisme com una teoria revolucionària. Per Marx, “l’emancipació de la classe treballadora és l’acte de la mateixa classe treballadora”. En transformar el món, la gent es transforma a si mateixa. Sense aquest procés d’autoemancipació, el marxisme deixa de ser una teoria d’alliberament humà i entra al terreny d’un dogma, dins del qual els éssers humans són elements passius i no pas el motor de la història.
Així s’entén la monstruositat que van ser els països estalinistes com un sistema d’explotació i de repressió tan forts sobre la classe treballadora, en alguns casos més que als països capitalistes “normals”. Sense entendre això, el socialisme queda com una abstracció, en ser extirpat el component democràtic. A més, si fos possible posar fi al capitalisme sense la participació activa dels i les treballadores —i aquesta participació no es va donar a Europa de l’est, envaïda per l’exèrcit rus—, la pròpia centralitat del marxisme quedaria en dubte.
En paral·lel a la teoria del capitalisme d’Estat, Cliff i altres van elaborar una anàlisi del capitalisme de postguerra que demostrava com la despesa en armes (“economia armamentística permanent”) va evitar que l’economia tornés a entrar en crisi com després de la Primera Guerra Mundial. Així, la teoria de l’economia armamentística permanent va permetre als precursors de la IST explicar el boom del capitalisme després de la Segona Guerra Mundial. També Cliff va fer una revisió crítica de la teoria de la revolució permanent de Trotski; una cosa indispensable per entendre els nous processos d’alliberament nacional i social en el mal anomenat “tercer món”.
La IST
Tot i que ja als setanta existien nuclis de simpatitzants de les idees del SWP a Alemanya, Dinamarca, Grècia, Irlanda…, no existien les bases per a un corrent internacional com a tal. L’única organització amb una certa presència era el que seria després del 1977 la International Socialist Organization (ISO) a Estats Units.
El col·lapse del mur de Berlín el 1989 va obrir noves perspectives per al que seria la IST. La majoria de grups de l’esquerra radical amb prou feines van poder explicar les raons de la caiguda del “comunisme” sense que les masses obreres d’aquests països fessin el mínim per defensar “els seus” Estats. En aquest context, els nuclis simpatitzants amb les idees del SWP van créixer durant la dècada dels noranta i la IST com a tal va sorgir com un corrent més definit.
A la primavera de 1994 es va publicar el primer butlletí del corrent a l’Estat espanyol. El butlletí va portar el mateix nom que el grup que el va editar: Socialismo Internacional. El novembre de 1997, el butlletí es va convertir en diari. A partir de l’any 2000, tant el diari com el grup van passar a denominar-se En Lluita/En Lluita.
Al principi, va ser inevitable que el corrent estigués dominat pel partit britànic, tenint en compte els seus orígens, però el creixement d’algunes de les organitzacions de la IST ha conduït a la creació d’una coordinadora formada pels principals grups.
IST té grups a 26 països i alguns han adquirit un cert pes a l’esquerra radical consolidant-se a través de la participació en el moviment anticapitalista i antiguerra, i més recentment en la lluita unitària contra el feixisme i el racisme, però tenen diferents maneres de treballar .
A Irlanda el SWN (Socialist Workers Network) forma part central de People Before Profit, una coalició antineoliberal que té quatre escons al parlament d’Irlanda i un a Irlanda del nord. A Escòcia, la militància del SWP va participar al Scottish Socialist Party, fins a la seva crisi i escissió l’any 2006. Els simpatitzants de la IST a França participen a Autonomie de Classe; part de la seva militància participa des de fa anys al Nouveau Parti Anticapitaliste, però aquesta organització ara està en crisi.
A Alemanya, la gent de la IST treballava com el corrent Marx21 dins del partit reformista Die Linke, però aquest partit també està immers en una greu crisi, i el nostre propi grup es troba en problemes, provocats per una adaptació excessiva al seu entorn reformista. A Dinamarca, Internationale Socialister ha participat a l’Aliança Roja i Verda i el grup noruec, Internasjonale Sosialister, a Rodt.
A Grècia, la IST, el SEK, és l’organització amb més pes de l’esquerra revolucionària del país i forma part de la coalició Antarysa. Al Canadà, l’organització de la IST és una de les organitzacions relativament més importants de l’esquerra alternativa, amb una activitat notable als sindicats i al moviment indígena. A Holanda, Àustria i Austràlia, els grups de la IST, sense ser els grups més grans als seus països respectius, tenen uns centenars d’afiliats. A Europa de l’est, hi ha grups a Polònia i la República Txeca.
A Egipte, els i les companyes de la IST van tenir un paper central en l’organització de la Conferència del Caire (Cairo Conference), que el 2002-2008 va ser un fòrum important de denúncia de l’imperialisme i el sionisme a l’Orient Mitjà, així com per a les creixents lluites socials al seu país. Les aliances creades allà van ser claus a la revolució de 2011.
El corrent té certa presència a la resta d’Àfrica. A Nigèria, el Socialist Workers League juga un paper important en coalicions més àmplies de lluites. Des de fa temps hi ha un grup de la IST a Zimbabwe que actua en una situació summament difícil; també hi ha nuclis actius a Sud-àfrica, Ghana, Botswana… A l’Àsia, hi ha una organització potent i independent a Corea del Sud, Solidaritat Obrera, a més de grups a Tailàndia i Pakistan.
Algunes característiques del Corrent
Els grups de la IST tenen unes certes senyes d’identitat que de vegades són criticades per altres tendències per la qual cosa és útil anar més enllà de la caricatura i comentar-ne breument algunes.
Un partit marxista
La IST basa la seva estratègia i visió política al marxisme. Però com mostra l’àmplia producció de material dels diferents grups, no és una visió ni estàtica ni rígida.
D’entrada, paga la pena remarcar què considerem que no és marxisme:
1) La idea —promoguda per sectors burgesos i dretans, els mitjans de comunicació, etc.— que el marxisme és algun tipus de “pla” totalitari i que els sistemes autodenominats “marxistes” apliquen o van aplicar aquesta “teoria”; ja sigui l’URSS, la Xina, Corea del Nord, Cuba, etc.
2) L’estalinisme, on els textos són efectivament “sagrats” i es poden citar sense contextualitzar; és una visió on el marxisme proveeix “les respostes” a tota mena de problemes o realitats des d’un mètode summament dogmàtic.
3) El marxisme acadèmic, on el marxisme es converteix en una filosofia més o menys útil però que se separa de la pràctica; sovint dins d’aquesta manera d’acostar-se al marxisme se n’agafa una part o l’altra, però no és una teoria que tingui una visió global del sistema.
4) El marxisme eclèctic: com a reacció al dogmatisme estalinista i expressió de l’argument que el marxisme “no ho explica tot”, sobretot els fenòmens socials que han aparegut des del segle dinou, ha sorgit la idea que el marxisme és “una teoria més” entre diverses teories revolucionàries.
La IST entén el marxisme com a mètode d’anàlisi, una guia per a l’acció. Així, aquest mètode s’aplica a la realitat concreta i es modifica segons els canvis reals en un món que sempre està en transformació. No es tracta que el marxisme “no explica” tal fenomen, sinó d’aplicar el mètode als problemes als quals s’enfronten els i les revolucionàries.
Per exemple, Marx i Engels no van dir res sobre l’alliberament LGBTI+, però no per això arribem a la conclusió que el marxisme no ens pot dir res sobre aquestes qüestions, sinó que cal fer-ne una anàlisi des d’una perspectiva marxista. En aquest sentit, i no en cap sentit dogmàtic, el marxisme és una teoria globalitzadora que proveeix un mètode d’anàlisi de la realitat en la seva totalitat. Alhora, és important insistir que el marxisme no és una vara màgica; òbviament “no té la resposta per a tot”.
L’opressió de les dones
La IST defensa una anàlisi marxista de les arrels de l’opressió de la dona i, com a conseqüència, una orientació que veu la lluita contra l’opressió de les dones com a part de la lluita pel socialisme. En contrast, la idea de l’existència d’un patriarcat paral·lel al sistema socioeconòmic i les classes socials està molt estesa entre, per descomptat, el moviment feminista i, també, a l’esquerra radical.
L’existència d’un patriarcat separat del tipus de societat, ja sigui capitalista, “socialista” o altra, podria significar que l’opressió de les dones no té una base material establerta en el desenvolupament històric, sinó que estaria per sobre d’aquestes condicions, a l’esfera de les idees.
Per descomptat, no hi ha cap teoria sobre l’existència del patriarcat. La versió materialista d’aquesta teoria explica que té una base “material”, ja que tots els homes se’n beneficiarien. Però com a marxistes mirem el contingut de les coses i no només les seves formes.
Mentre que és evident que actituds sexistes repressores es troben a tots els nivells de la societat, la qüestió central és si realment la majoria dels homes que formen part de la classe treballadora es beneficia objectivament que la seva classe estigui dividida, amb la meitat oprimida per l’altra meitat.
Per als marxistes, els orígens de l’opressió de les dones tenen les seves arrels a les divisions en classes socials sorgides fa milers d’anys. Òbviament, des de llavors s’ha aprofundit per convertir-se en un element altament repressor, tot i que mutant als diferents sistemes socials.
Concretament, amb l’arribada del capitalisme, la forma de família que va sorgir al servei del nou sistema és al centre de l’especificitat d’aquesta opressió a la nostra època. L’eliminació del sistema de classes obre la possibilitat de l’alliberament de les dones, però no ho garanteix. Per això, la lluita contra l’opressió de les dones ha de ser una lluita central per al socialisme revolucionari abans i després de la revolució.
L’existència del patriarcat implica unes conseqüències polítiques molt clares, conseqüències que assumeix el moviment feminista: que la lluita per l’alliberament de les dones és una lluita autònoma de la lluita pel socialisme.
Per això, la posició de la IST s’interpreta de vegades erròniament, com si no reconegués l’existència de l’opressió de les dones i, com a conseqüència, no hi participés a la lluita contra aquesta opressió.
En realitat, els grups de la IST participen, per exemple, a la lluita en defensa de l’avortament, per a la igualtat dels salaris, l’ocupació de les dones, en contra de qualsevol discriminació sobre la base del gènere, tant dins la societat com dins del moviment obrer i popular, i en la denúncia de la violència masclista. Mentre que en qualsevol d’aquestes lluites són les dones les que han de portar el protagonisme a tots nivells, la IST insisteix també en el compromís militant i actiu dels homes en aquestes lluites.
Construcció del partit
La necessitat d’organitzar-se políticament, de construir un pol d’atracció per a la gent més combativa és una de les lliçons més importants de les múltiples experiències dels moviments revolucionaris durant els darrers 150 anys. Per això, el nostre corrent dóna una importància especial a la qüestió de la disseminació de les idees i de l’afiliació.
En aquesta línia, els grups de la IST sempre han editat una àmplia varietat de publicacions: un diari setmanal emblemàtic com el Socialist Worker, revistes mensuals, diaris i butlletins mensuals a més de fullets i llibres sobre una gran diversitat de temes. Se segueix així la tradició del moviment comunista d’utilitzar la premsa com a pont per arribar a la gent. La premsa del partit funciona com una bastida: és una part molt important per a l’organització de la militància.
La venda de la premsa es veu com una manera per, no només disseminar les idees del partit, sinó per connectar amb les persones al voltant del partit. A més, té com a finalitat proposar a les i als lectors —tant si són afiliats i afiliades com si no— arguments i informació per ser activistes a la pràctica.
La IST té una política oberta d’afiliació. A més, defensa la necessitat de demanar que la gent s’afiliï. Aquesta política obre les portes no només a una minoria d’activistes, sinó també a capes més àmplies de gent que no necessàriament té una experiència militant, però volen col·laborar amb l’organització política. De vegades hi ha hagut problemes amb aquesta actitud sobre la política d’afiliació; tant en el sentit d’afiliar persones que després desapareixen força ràpidament (creant falses esperances sobre el progrés i possibilitats del partit) com pel que fa a molestar altres activistes en espais d’activitat compartida.
De tota manera, no demanar l’afiliació o cercar afiliats i afiliades noves és molt més negatiu que qualsevol problema causat per l’entusiasme militant. No renovar l’afiliació és caure en el perill de l’estancament i, encara pitjor, menysprear la gent no organitzada. Un partit revolucionari no es construeix sobre la base de la passivitat.
Democràcia interna
L’absència de faccions permanents i el fet que molts dels grups del corrent s’autodefineixin com a “leninistes” han donat peu a acusacions sobre mètodes i estructures “autoritaris”. La realitat és molt diferent.
Atès que un partit revolucionari no és una societat socialista futura en miniatura, no es pot separar la democràcia interna del tipus d’organització que es vol construir.
La democràcia dins un partit revolucionari és necessària perquè el mateix partit pugui relacionar la línia política amb la realitat concreta constantment. Alhora, el partit ha de ser capaç de reaccionar ràpidament i de manera unitària. La democràcia ha de permetre el nivell més alt de discussió i el nivell més alt d’unitat en l’acció. Les faccions permanents poden significar institucionalitzar les divisions dins el si del partit i impedir-ne l’acció eficaç.
Creiem que l’existència de tendències permanents o la seva absència en un partit revolucionari estan relacionades amb la naturalesa de cada organització. Per exemple, en un partit anticapitalista més ampli on coincideixin tendències amb trajectòries diferents la millor manera de garantir una col·laboració lleial i constructiva seria reconèixer les diferències de manera oberta.
Això no obstant, seria absurd afirmar que la democràcia interna funciona perfectament. De fet, entre 2008 i 2010 en algunes organitzacions del corrent hi va haver un debat més profund sobre tot el funcionament democràtic durant els darrers anys. El resultat va ser introduir tot un seguit de mesures amb la intenció d’augmentar la participació de l’afiliació i millorar les formes de debat.
Partit i moviments socials
La IST té una llarga història de participar i, de vegades, liderar lluites molt diverses, campanyes i moviments perquè la construcció del partit no es veu com una activitat paral·lela a les seves intervencions en les lluites i els moviments socials, ni com un substitut de tals intervencions. La construcció de moviments, campanyes i espais polítics el més amplis possibles i inclusius és clau, però això no vol dir que el partit perdi la seva identitat dins d’aquests o amagui les seves idees.
La política unitària de la IST se centra en la tàctica del “front únic”: la idea de trobar la màxima unitat a la pràctica sense que les parts del mateix hagin de perdre la seva independència política. La política del front únic no és, i no pot ser, una política uniforme; les característiques de cada front únic i de cada campanya són diferents i depenen del context i possibilitats de cadascú.
Aquesta orientació no vol dir “negar l’autonomia dels moviments socials” —aquesta autonomia existirà amb o sense la participació de militants de les organitzacions polítiques—, sinó d’entendre que el partit no existeix en un buit; que ha de ser part dels moviments i les lluites mentre ha de mantenir la seva pròpia identitat i independència política. L’alternativa és submergir-se en els moviments i adaptar-s’hi políticament allò que, des del nostre punt de vista, posa en qüestió les raons per les quals un partit revolucionari ha d’existir.
La intervenció en tal espai o campanya o no és una qüestió desvinculada de qualsevol anàlisi més general sobre la situació política sinó una qüestió estratègica. No totes les campanyes, i fins i tot moviments, tenen la mateixa importància tot el temps. La rellevància depèn de la situació de la lluita de classes en conjunt.
Sobretot una organització relativament petita ha de tenir prioritats clares. Aquestes prioritats estan per sobre del significat moral de tal mobilització o moviment i depenen de les possibilitats polítiques i la seva posició estratègica en la lluita a nivell més general; per això la necessitat que un partit revolucionari sàpiga canviar de rumb, de vegades amb certa rapidesa. Si no és capaç de fer això, més que una organització de combat i un partit capacitat per intervenir en un món canviant, s’assemblaria a una entitat inamovible o impermeable, en altres paraules: una secta.
Pràcticament l’únic camp de treball polític que sempre és una prioritat per a nosaltres és el moviment sindical, ja que és el lloc d’organització col·lectiva més elemental de la classe treballadora. El sindicalisme és un espai molt determinat on els revolucionaris i revolucionàries han d’intervenir constantment tant en tasques molt bàsiques com la defensa i millora de les condicions laborals com per intentar incrementar el nivell de consciència política dels i les treballadores.
