Marx21
Quin socialisme?
La independència
L’estat capitalista
El partit i la classe treballadora
“Unitat popular”
La CUP fa servir de “significantes vacíos”?
Unitat contra tota opressió
Llavors què?
Es parla d’una crisi de la CUP, a causa dels seus recents retrocessos electorals. Però, per ser un espai anticapitalista, encara té una forta presència institucional. Malgrat el retrocés, té més de 300 regidories, 4 escons al parlament, i al voltant del 4% del vot. En pocs territoris d’Europa l’esquerra radical té tanta força electoral.
La qüestió potser és precisament que en els últims anys, si no més, la prioritat de la CUP ha estat —en els fets, més que en les declaracions— l’àmbit institucional i no la implantació als barris, ni parlar dels llocs de feina. Per tant, la pèrdua de vots no és només una inconveniència i un avís, sinó un problema gairebé existencial. A això, cal sumar una important dependència dels fons públics derivats dels resultats electorals, amb la qual cosa la baixada electoral tindrà un fort impacte sobre les estructures del partit.
És que més enllà de la baixada electoral, creiem que la sensació de crisi dins la CUP, que ha donat lloc el procés Garbí, reflecteix problemes polítics molt més de fons. Aquí comentem diversos temes polítics clau, on ens sembla que la CUP té posicions ambigües o qüestionables. Tenim el dubte de si el procés de debat actual ha tocat ni tan sols aquests temes, que van molt més enllà de les decisions tàctiques dels últims anys… tot i que en aquests problemes polítics poden subjaure algunes d’aquestes decisions. Potser els balanços interns d’un espai plural impedeixen el seu aclariment, però no per això deixen de tenir importància, i paga la pena assenyalar-los.
Quin socialisme?
“Independència i socialisme” és un dels crits de sempre de l’esquerra independentista. Però què és el socialisme per a la CUP?
Suposem que, per a la majoria de la gent de la CUP, no és el que ofereixen els partits socialdemòcrates. Però sospitem que la majoria tampoc entén el socialisme com l’autoemancipació de la classe treballadora mitjançant una revolució des de baix, amb la creació d’un nou estat basat en alguna mena de consells obrers.
Per a una part important de la militància, sembla que amb el socialisme es refereix a quelcom semblant a la URSS, sense excloure el període de Stalin; potser la Xina de Mao; segurament la Cuba de Castro; i probablement la Venezuela de Chávez. Amb totes les diferències entre aquestes experiències, cap d’elles, excepte els primers anys de la revolució russa, tenia res a veure amb l’autoemancipació de la classe treballadora.
Per això, quan la dreta ens acusa de voler implantar un règim semblant al de Stalin, lluny d’aclarir que no tenim res a veure amb aquest model, la resposta típica seria defensiva: “la URSS tenia aspectes positius, no podem creure les mentides de la dreta!”. Més important encara, quan persones treballadores del nostre entorn expressen dubtes respecte al socialisme o el comunisme, arran de les nefastes experiències de l’estalinisme, què es fa? Evadir el tema, dient que Rússia i Catalunya són països diferents? O fer una clara denúncia al model estalinista i les altres formes de “socialisme” des de dalt?
El fet és que dins la CUP conviuen visiones totalment oposades sobre aquest assumpte. Les dominants són segurament, per una banda, un suport més o menys acrític vers l’estalinisme, i per l’altra, evasions i crítiques més aviat socialdemòcrates. Només una petita minoria rebutja l’estalinisme des de la defensa del socialisme revolucionari des de baix.
En un moviment social unitari sobre un tema puntual, aquesta discrepància no tindria importància. Però per a un moviment polític que diu defensar el socialisme, la incapacitat d’explicar clarament el que s’està defensant és un problema.
La independència
Mirem ara l’altra part del crit “Independència i socialisme”. La lluita per la independència dels últims 15 anys ha estat un factor clau en l’impressionant creixement de la CUP, i el desencís amb el procés és un factor clau en l’actual pèrdua de suport.
Qui durant la lluita independentista se sumés a la CUP —en lloc d’unir-se a Esquerra Republicana o a Junts— se suposa que ho va fer perquè buscava un projecte socialista pro independència, diferent al que representen o representaven els altres partits.
És clar que pel que fa al discurs social, la CUP està bastant a l’esquerra d’ERC, i molt lluny de Junts. Però el tema polític principal de tots tres partits durant tot aquest temps ha estat la independència. I aquí, malgrat les diferències de discurs, el projecte de fons ha estat compartit. Els tres han format part del bloc independentista —conjuntament amb Òmnium i l’ANC (de qui més val no parlar aquí)— en un sol procés.
La gent de la CUP ha contribuït molt, per exemple, en les iniciatives des de baix que van ocupar les escoles perquè poguessin obrir com a col·legis electorals l’1-O, i més en general dins els CDR.
Però malgrat això, la direcció de la CUP no tenia una estratègia pròpia, només un discurs més d’esquerres al voltant de l’estratègia compartida d’ERC, Junts, etc. No mostrava cap previsió del que anava a ser el paper de Junts en el moment de la veritat.
A Marx21, teníem aquest aspecte molt present. Ho vam resumir així l’any 2018:
“se suposava que sumant Convergència (o PDeCat, o JxCat…), amb ERC i la CUP, hi hauria un bloc independentista realment sòlid. Però va passar el que les anàlisis de classe deien que passaria… el partit que intentava representar la burgesia catalana, Convergència, seguia marcat pels seus orígens. Per molt que vulgui la independència (seguint les seves bases de la petita burgesia i els seus votants), no és un partit favorable a les ruptures radicals; en el moment clau, la seva naturalesa fonamental el va portar a fer-se enrere. No és res de nou; hi ha hagut molts exemples d’això en l’últim segle i mig.”
Ens vam referir al que “les anàlisis de classe deien que passaria”. Però en la lluita per la independència, la CUP no sol aplicar una anàlisi de classe, sinó que es basa en el bloc nacionalista. L’alternativa a la visió nacionalista no és denunciar la independència com una cosa que només interessa la petita i mitjana burgesia, aplicant una visió de cartolina de “política internacionalista del proletariado”.
Fa més d’un segle, el gran revolucionari Trotski va elaborar la teoria de revolució permanent. Molt en breu, argumentava que la burgesia, incloent la d’una nació oprimida, no lluitaria de manera consistent per les demandes democràtiques. Per tant, calia impulsar aquesta lluita des de la classe treballadora, i des de l’esquerra revolucionària. Però si aquesta classe liderava la lluita, no tindria motius per limitar-la al que volia aquella burgesia —un capitalisme que només eliminava el punt que els molestava, la bandera forània— sinó que podia i havia de continuar la lluita, fins aconseguir un canvi social en tota regla.
En això, Trotski es basava en les idees de Marx i Engels, i coincidia (segurament sense saber-ho) amb el que va argumentar James Connolly a Irlanda.
Tot això podria contribuir de manera considerable a rearmar les esquerres davant els reptes actuals, pel que fa a la independència (i també respecte a les lluites contra el colonialisme/imperialisme francès a l’Àfrica, per exemple). Però aquesta visió és absent i sense influència a la pràctica de la CUP. Se cita Connolly en algun meme, però la insistència marxista en la independència política de la classe treballadora —i més encara, la d’una esquerra conseqüent— respecte a la burgesia, sembla oblidada.
L’estat capitalista
Relacionada amb la visió del socialisme, mencionada a dalt, és l’actitud vers l’estat capitalista. La posició marxista revolucionària va quedar molt clara en la important obra de Lenin, Estat i Revolució. Identifica l’estat capitalista com l’instrument d’explotació i de dominació per part de la burgesia. Per tant, “l’alliberament de la classe oprimida és impossible, no sols sense una revolució violenta, sinó també sense la destrucció de l’aparell del Poder estatal”.
El partit bolxevic va participar en eleccions, i va obtenir escons, però no es van dedicar al “parlamentarisme” —pactes, coalicions de govern, la gestió del sistema des de les institucions— sinó que aquesta presència parlamentària es feia servir únicament per denunciar el sistema, i sobretot per enfortir i fer-se eco de les lluites reals, fora del parlament. (Vegeu A. Badayev, The Bolsheviks in the Tsarist Duma, 1929.)
Fa no gaire es va celebrar un debat sobre el llegat de Lenin que va provocar molt interès. Va deixar anècdotes com el company del “Moviment Socialista” que, al veure desmentides algunes afirmacions infundades seves, va respondre que “no vull discutir sobre el que deia o no deia Lenin”. Però, més important, hi van participar representants de les dues principals famílies de la CUP, Endavant i Poble Lliure. Totes i tots els ponents donaven a entendre que s’identificaven amb la tradició de Lenin. Però, fora del terreny de les declaracions teòriques, i pel que fa a la qüestió de l’estat capitalista, l’actuació de la CUP —aquí no parlarem de les altres organitzacions— no reflecteix això en absolut.
És clar que no es tracta simplement de cridar tota l’estona per l’enderrocament de l’estat i prou. Cal participar en moltes lluites immediates i parcials. Però costa creure que la CUP estigui realment treballant d’alguna manera des de la perspectiva d’acabar amb l’estat capitalista. Més aviat sembla que mira d’aplicar reformes mitjançant les institucionals, fent els pactes i compromisos necessaris amb altres partits reformistes i/o catalanistes. És a dir, si bé queda lluny dels partits anomenats socialdemòcrates actualment, s’apropa bastant a la tradició socialdemòcrata de fa un segle, quan aquesta encara buscaven introduir reformes des de les institucions, a la vegada que participava en les lluites socials. Però la lògica reformista i electoralista els va portar a on són ara.
L’any 1976, un partit conegut d’esquerres es va definir com “un partit marxista” que defensava “l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció” dins “les transformacions revolucionàries cap a la societat socialista.” Va ser el PSOE. Això hauria de ser una advertència per a la CUP (també per a Batasuna-Sortu-EH Bildu, però això és un altre tema).
No ha de ser així. La coalició anticapitalista irlandesa, People Before Profit —on el grup germà de Marx21, Socialist Workers Network, juga un paper clau— mostra com és possible —al menys en el seu context— fer servir la presència institucional per impulsar les àmplies lluites socials. (Una petita mostra és aquesta intervenció del nostre company Richard Boyd Barrett, diputat de People Before Profit, davant Ursula von der Leyen, assenyalant la hipocresia de la UE respecte a Ucraïna i Palestina respectivament. Es va convertir en viral.)
El partit i la classe treballadora
Simplificant, podem parlar de tres models de relació entre un partit d’esquerres i el conjunt de la classe. Dos es basen en una visió de partit únic, i una classe treballadora bastant homogènia.
Segons la visió socialdemòcrata, el partit representa tota la classe treballadora, i la reflecteix en el seu conjunt, incloent les idees reaccionàries —racistes, masclistes, etc.— que s’hi troben. En efecte, aquest partit, per la seva naturalesa, s’adapta a les idees dominants.
En la visió estalinista, el partit també intenta ser el “partit únic”, però aquesta vegada en base a alguna versió de “socialisme” o “comunisme”, malgrat l’obvietat que ara mateix la majoria de la classe treballadora real no comparteix aquesta visió. El fet de presentar-se com “el” partit de la classe treballadora (o “el proletariat” segons la terminologia preferida d’algun sector) comporta intentar fer que els moviments específics (sigui un sindicat, una lluita contra el feixisme, un moviment sobre habitatge…) funcionin no com espais independents i plurals, sinó com a sucursals del partit.
La visió real del partit leninista no és allò rígid i burocràtic que s’ha aplicat des de les diferents versions de l’estalinisme. Més aviat, representa l’organització política de la minoria conscientment revolucionària dins la classe treballadora, que lluita per idees socialistes, internacionalistes, antiracistes… dins aquesta classe. (Vegeu Tony Cliff, Lenin: La construcción del partido, 1893-1914. Barcelona: El Viejo Topo/La Hiedra, 2011. Exemplars en paper disponibles de Marx21.)
Així, el partit revolucionari participa dins les lluites o els moviments específics al costat del reformisme, amb el que pot combinar certes lluites conjuntes a la vegada de defensar la seva pròpia política (el que es diu “front únic”).
La CUP no és homogènia, és clar, però sembla que, sobre aquesta qüestió, la visió dominant s’apropa més a la versió estalinista (les pràctiques qüestionables de la recent escissió, “Moviment Socialista”, exageren una tendència ja present dins la CUP). En el seu procés actual de debat, s’ha plantejat assumir més elements de la visió socialdemòcrata, la d’apropar-se més a les idees dominants per superar l’aïllament de la massa de la gent.
El sectarisme i l’aïllament són una amenaça real, però la visió socialdemòcrata no és la solució. El front únic és una resposta molt millor. Permet treballar amb gent diversa sense perdre els propis principis. Però això requereix abandonar la visió de partit únic i reconèixer-se com a minoria revolucionària, sense el dret auto-atorgat de manar sobre la resta de la gent. Un partit revolucionari ha de guanyar persones i moviments a les seves propostes i posicions amb arguments i propostes convincents, no per cap dret diví.
“Unitat popular”
És una altra frase molt utilitzada dins l’esquerra independentista —no oblidem que forma dos terços del nom complet de la CUP!— però de nou, no queda clar què vol dir. Moltes formulacions parlen de “les classes populars”, però aquest terme també és molt ambigu. Se suposa que es refereix a quelcom més ampli que la classe treballadora (que en si és una classe molt diversa, i va molt més enllà dels homes amb granota blava) però, a què exactament?
Sempre s’ha reconegut dins el marxisme revolucionari l’existència de diverses capes socials entre la classe treballadora i la burgesia com a tal: com ara els petits empresaris, les capes mitjanes de les burocràcies estatals, etc. Però el marxisme s’ha enfocat en la classe treballadora (insistim, en el sentit real: una classe formada per homes i dones, persones blanques i racialitzades, persones amb diferents orientacions sexuals…) per la posició clau que ocupa en el capitalisme, com la font dels beneficis del sistema, i per la seva capacitat d’autoorganització.
Amb això no s’està dient que altres lluites no siguin importants. El problema és que al restar importància al paper específic de la classe treballadora, es perd el subjecte clau de la lluita pel socialisme. Tot es converteix en una massa indefinida, sense la capacitat d’incidir col·lectivament en nom propi. Passa quelcom semblant amb el tema “ciutadania” que es va utilitzar molt en el moviment antiglobalització de principis dels 2000; també restava importància de la classe treballadora com a tal, per orientar-se sobre una massa d’individus, amb tàctiques sovint basades en accions individuals, no en accions col·lectives de classe.
Però això és especulació, simplement perquè no queda clar a què la CUP es refereix amb “unitat popular”.
Una referència que la CUP ha fet sovint és a la Unitat Popular d’Allende a Chile, de 1970-73. En paraules d’una companya destacada de la CUP: “La filosofia és la de la unitat popular d’Allende”. És clar que Allende va ser una figura heroica en molts sentits, i molt millor que gairebé tots els dirigents reformistes que veiem avui dia. Però també hi ha molts mites sobre la unitat popular xilena. Sobretot, hi havia greus problemes amb la seva política, que van contribuir a permetre el terrible cop d’estat de Pinochet. Molt en breu, sovint s’oblida la gran mobilització de la classe treballadora xilena, que va arribar a establir una mena de consells obrers, els “cordones industriales”. Aquests van intentar avisar Allende del perill de cop militar, però ni cas. El govern d’Allende va literalment desarmar als cordones i la classe treballadora en general. Un altre punt que cal mencionar és que va ser el propi Allende qui va anomenar Pinochet com membre del seu govern, i el va designar com a comandant en cap de l’Exèrcit de Chile. Aquests fets haurien de ser un avís respecte a què es pot amagar darrera de la idea d’Unitat popular. (Vegeu Marx21.net, “El cop d’estat de Pinochet a Chile: L’altre 11S”.)
La CUP fa servir de “significantes vacíos”?
El terme “significante vacío” va fer-se conegut com a part clau de l’estratègia electoral de Podemos. Bàsicament, suposa utilitzar paraules ambigües per sumar suport des de sectors diferents. Com a tàctica electoral, potser funciona. Si guanyes vots amb frases que signifiquen coses molt diferents per a diferents persones, no és un problema, reps els seus vots, entres a les institucions de totes maneres i aquí fas allò que vulguis (més aviat, allò que el sistema et permeti, però això és un altre tema).
Però per a una organització basada en la pròpia activitat de la seva gent, als diferents barris i llocs de feina, la cosa és molt diferent.
L’ambigüitat que pot ser una eina electoral es converteix en un problema, quan militants del mateix partit interpreten els termes de maneres oposades.
Ja s’ha mencionat la “unitat popular”. Una part de la militància pot interpretar-la com bàsicament la unitat en les lluites de la classe treballadora amb algun sector més, de gent també pobre. Però un altre sector pot interpretar el mateix lema com a una crida al front popular, una aliança amb la “nostra” burgesia.
La CUP es declara antifeixista; bé. En alguns territoris, activistes de la CUP juguen un paper clau en construir el moviment unitari contra el feixisme i el racisme, UCFR. Però en altres, s’entén “l’antifeixisme” d’una manera molt més restrictiva, com únicament l’esquerra radical —en efecte, la seva pròpia militància, i només una part d’aquesta— enfrontant-se físicament als feixistes. Si fos només això, no deixaria de formar part de la resposta àmplia i diversa que necessitem. Però, de vegades, la defensa de la visió més estreta comporta boicotejar la construcció del moviment unitari, i això sí que és un problema. És a dir, la mateixa afirmació “d’antifeixisme” pot comportar impulsar o sabotejar la construcció d’UCFR.
La qüestió, de nou, és sobre quina mena d’organització s’aspira a ser. Per a la política electoral, quanta més ambigüitat, millor; quantes més persones s’identifiquin amb el que pensen que estàs dient, millor. Per a una organització basada en l’autoorganització i la lluita per un canvi radical —en última instància, una organització revolucionària, com algunes persones defensen que és la CUP — la claredat és essencial.
Unitat contra tota opressió
Hi ha moltes diferències dins les esquerres davant les opressions, on podem destacar dues visions oposades.
Existeix la visió que podríem titllar com la de “l’esquerra juràssica”. Treuen importància a les lluites contra les opressions, i se sumen al discurs “anti-woke” de l’extrema dreta. Això ho fan suposadament per defensar “la unitat de la classe obrera”. En realitat, neguen la realitat de la classe treballadora, que no està només ni principalment formada per homes heterosexuals blancs que vesteixen amb granotes blaves. I això és si només es parla de la classe treballadora a Catalunya; en el seu conjunt, com a classe internacional, la classe treballadora mostra encara més diversitat. El que divideix la classe treballadora és el racisme, la LGTBIfòbia, etc., no el fet de combatre aquestes opressions.
Després existeix una altra visió que dona molta importància a les lluites contra les opressions, però sovint té un enfocament individualista al respecte. Identifiquen els individus blancs, heteros, masculins, etc., com els responsables i beneficiaris de les respectives opressions. Les solucions que plantegen s’enfoquen molt en treballar les actituds, amb la reflexió interna sobre els “privilegis”, etc. Si la visió comentada abans es basa en una greu distorsió de la política de classe, aquesta visió ignora la qüestió de classe social, o bé, com a molt, la inclou com una opressió més en una complicada geometria interseccional. En tot cas, aquesta visió no proposa lluites àmplies i unitàries amb un contingut de classe per combatre les opressions de manera col·lectiva.
Ens fa la sensació que dins CUP conviuen ambdues visions. Preval una o l’altra, segons el sector, el territori o el moment concret.
Això és un problema, si tenim present que l’extrema dreta —i de vegades els partits institucionals— han convertit la islamofòbia i la transfòbia en poderoses armes d’odi i de divisió. Com sabem, sectors dels moviments i de les esquerres —com ara l’esquerra juràssica— efectivament se sumen als atacs racistes i trànsfobs.
Però tampoc serveix una resposta que els dona la raó d’una altra manera. Això ho fa la teoria de privilegis, al dir que una persona blanca no ha de tenir un interès real i propi en combatre el racisme; que a una persona cis no li toca oposar-se activament a la transfòbia, etc.
L’alternativa és no assumir cap de les dues visions mencionades, sinó defensar una altra visió, basada en la tradició marxista revolucionària i de classe. Ja fa més de 120 anys, el Lenin va dir en Què Fer? que la persona marxista revolucionaria havia de ser la tribuna de la gent oprimida. Això ara és més vigent que mai.
Llavors què?
L’objectiu d’aquest text no és atacar la CUP. Valorem la seva existència, més enllà dels problemes i diferències que comentem. No proposem una esmena a la totalitat; caben molts tipus diferents d’organització, i fins i tot per a l’esquerra radical no es tracta de “ser leninista o res”.
Alguns dels temes que plantegem —com ja hem dit— són segurament irresolubles dins la CUP o qualsevol espai semblant. Tot i això, esperem que les observacions serveixin perquè algunes persones de la CUP i el seu entorn reflexionin sobre aquestes qüestions, i potser per convèncer algunes d’elles; no ens plantegem fer girar tota l’organització.
En alguns altres punts, però, sí ens sembla essencial fer un canvi en el conjunt de la CUP.
Una qüestió fonamental és la necessitat de trencar amb la dreta i les forces (aspirants a) burgeses. Això implica abandonar el model de “bloc independentista” adoptat durant més d’una dècada: implica trencar amb tota la retòrica de “refer la unitat independentista”. Però no hi ha alternativa. Amb les qüestions socials, parlar d’oferir una alternativa real de classe és poc creïble si en una qüestió clau per a la CUP s’ha aliat amb Convergència/Junts. Però fins i tot en la qüestió nacional, com vam veure amb els pocs segons d’independència el 10 d’octubre, el dependre de la dreta porta al desastre.
Una altra cosa que demanaríem és l’abandonament de la visió o la pràctica de “partit únic” dels moviments o de la classe treballadora. Per avançar, cal assumir que la CUP representa una minoria (evidentment, una minoria molt més gran que la de Marx21) i posar-se a treballar amb gent més diversa de la classe treballadora. En termes concrets, i entre altres coses, això implica prendre molt més seriosament la tasca de construir UCFR, fent els debats necessaris amb els i les companyes dins la CUP que no comparteixen la visió unitària. L’experiència demostra que on l’esquerra radical fa bona feina en un espai unitari, fa avançar el moviment, i pot créixer com a organització política, perquè demostra la seva utilitat. No n’hem parlat abans, però també comportaria una reflexió crítica respecte a la feina sindical, per considerar com relacionar-se més amb el conjunt de la classe treballadora, no només amb un sector minoritari i ideologitzat.
Un altre prioritat és la lluita contra les opressions. Davant la pujada actual dels discursos d’odi, fora bo que la CUP tingués una posició i una actuació més definides sobre aquestes qüestions. Sense entrar en tots els debats teòrics, ens sembla que qualsevol força coherent d’esquerres hauria d’insistir que la lluita contra tota mena d’opressió és una tasca de cada persona socialista. Això suposa trencar tant amb les posicions dels partits comunistes de fa mig segle o més, com amb les de filòsofs com Foucault, per dur a la pràctica el que defensaven Marx, Lenin, Zetkin, Kollontai, etc.
L’últim punt que destacaríem és més abstracte, però en cert sentit subjau els anteriors. Demanaríem una reflexió més global, sobre els elements de visions tancades estalinistes (i en alguns casos de visions també tancades trotskistes), actualment presents dins la CUP, per donar més pes a una visió del socialisme des de baix. Es tracta d’una visió socialista basada en el poder col·lectiu i democràtic de la gent treballadora, en l’autoorganització…
