Marx21
Des de 2001, l’11 de setembre es coneix a escala mundial pels atemptats a les Torres Bessones de Nova York.
El que els mitjans no solen destacar és que aquests terribles atacs formaven part d’una guerra ja en marxa, d’Estats Units i d’altres potències imperialistes contra les poblacions de l’Orient Mitjà. Aquesta guerra —amb invasions, ocupacions, bombardejos, neteja ètnica…— va començar molt abans d’aquell 11-S i continua avui, i amb un cost humà encara més alt que els notoris atemptats. D’això n’hem parlat molt.
A Catalunya, l’11 de setembre és La Diada, el dia nacional del país. És la data d’una derrota, la presa de Catalunya per part de les forces borbòniques el 1714. Des de 2012 s’ha celebrat amb manifestacions enormes a favor de la independència. Tot i això, com sabem, les massives mobilitzacions de 2017, amb el referèndum i la resistència davant la brutal repressió per part de l’Estat espanyol, no van aconseguir el seu objectiu. Com vam escriure fa temps, aquesta derrota va ser deguda a diversos factors.
Òbviament, en primer lloc, la repressió estatal. Segon, la poca solidaritat de l’esquerra espanyola. I tercer, la decisió central d’una estratègia basada en una aliança amb la dreta catalana; si volem la independència per poder crear una societat diferent, això no es pot fer de la mà dels qui es beneficien del sistema actual.
Però l’11 de setembre també és l’aniversari del brutal cop d’Estat que va encapçalar el general Augusto Pinochet, fa 50 anys a Chile. Milers de persones van ser assassinades; desenes de milers de persones van patir la presó, desaparicions i tortures. Arran del cop, el país es va convertir en un camp de proves per a les polítiques neoliberals més brutals.
És essencial també recordar aquests terribles esdeveniments, i aprendre del que va passar.
Allende i la Unitat Popular
El 1970 Salvador Allende va guanyar les eleccions a la presidència de Chile per la coalició Unitat Popular (UP), formada pel seu propi Partit Socialista, el Partit Comunista i altres partits d’esquerra més petits.
La victòria va ser deguda a la creixent radicalització de la classe treballadora. La gent corrent estava cansada dels partits polítics que feien nombroses promeses i després les incomplien.
Després de la seva elecció, va haver-hi milers de vagues i exigències del canvi promès. Volien que la UP i Allende nacionalitzessin els bancs, les grans empreses, les propietats dels grans terratinents. Al principi, les coses van anar bé; el govern d’Allende va nacionalitzar 90 fàbriques i va intervenir 1.000 propietats.
Hi va haver millores per a la gent treballadora, i cada cop més mobilització des de baix.
Davant d’això, el 1971, la dreta va tornar a l’ofensiva i milers de persones de classe mitjana van protestar per l’escassetat. El 1972, els propietaris de camions van organitzar una aturada patronal amb l’objectiu de tancar el país i provocar el caos econòmic. Però les i els treballadors es van organitzar per distribuir béns de tota manera i van rebutjar els patrons.
Entre 1972 i 1973 la lluita de classes va arribar fins al punt que es van crear “Cordons Industrials”, comitès de coordinació que van vincular la lluita a diferents fàbriques i llocs de treball. Aquests podien haver estat un element clau per a la creació d’una societat diferent, el socialisme des de baix.
Moderació
Però en lloc d’animar la lluita obrera, Allende va intentar apaivagar la dreta. El 1970 havia arribat a un acord amb la dreta per arribar a la presidència. Va signar l’acord de l’Estatut de Garanties Constitucionals que deia que la UP no interferiria amb l’Estat, inclosos l’exèrcit i l’església.
Fins i tot després d’un fallit intent de cop militar el juliol del 1973, el dirigent del Partit Comunista, Luis Corvalán, mantenia la seva fe en “el caràcter professional de les institucions armades”.
Lluny de promoure les lluites obreres, la direcció de la UP va intentar posar fi a aquestes. Va demanar moderació i “la fi de les confiscacions il·legals de terres i propietats”. Literalment van desarmar les organitzacions obreres.
Simpatitzants de la UP a les forces armades van denunciar públicament els preparatius per a un nou cop. Allende va dir que deixaria a l’alt comandament resoldre el problema. Així ho va fer: van sotmetre els marins i aviadors a un tribunal militar que els va condemnar a llargues sentències de presó, on els van infringir tortures.
El cop d’estat de Pinochet
El cop de Pinochet, amb el suport de la classe dirigent xilena i recolzat per Estats Units, va començar amb avions de la força aèria bombardejant el palau presidencial. Allende va ordenar als seus aliats que es rendissin, però ell es va quedar al seu palau i, en lloc de rendir-se, es va suïcidar.
Després de la presa de poder, milers de persones —el cantautor Víctor Jara inclòs— van ser portades a l’Estadi Nacional Julio Martínez Pradanos, el principal estadi de futbol del país. Allí els militars van interrogar, torturar i de vegades van executar el seus oponents.
El nou règim va arrestar o va fer desaparèixer milers d’activistes, docents, advocats, sindicalistes i estudiants d’esquerra. Pinochet va desfermar un règim de terror i crueltat dissenyat per intimidar els seus oponents i aixafar les i els socialistes. El seu regnat va durar 17 anys i va marcar el començament de dures polítiques neoliberals.
Aprendre
Allende havia nomenat Pinochet membre del seu govern, i l’havia designat com a comandant en cap de l’Exèrcit de Chile, només setmanes abans del cop. Això formava part del projecte reformista de gestionar el sistema actual, no enderrocar-lo. Buscaven fer les paus amb els amos del moment i això suposava reprimir els qui lluitaven per un canvi real.
Hi havia forces a l’esquerra de la UP, com el Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), que donava més importància a la lluita popular i obrera, però el MIR també va patir confusions i va mantenir algunes il·lusions al sistema.
Luis Corvalán del partit comunista va dirigir repetidament la seva ira contra el MIR, que anomenava “ultraesquerra”, acusant-la de tenir “posicions infantilistes i en el fons contrarevolucionàries”.
Aquesta dinàmica l’hem vist repetidament des de llavors. Els partits reformistes prometen grans coses per intentar guanyar les eleccions. Si formen un govern, i la gent treballadora s’anima i lluita, exigint canvis de veritat, les promeses s’esvaeixen i ens exigeixen paciència i passivitat. Per sort, fins ara els resultats d’aquests processos amb Syriza i Podemos han estat menys brutals que a Chile, però cal aprendre la lliçó.
La classe dirigent durant moltes dècades ha acceptat el sistema de democràcia burgesa. Però davant d’alguna cosa que realment amenaci els seus beneficis, el seu sistema, recorreran a tota mena de brutalitat.
La solució no és rebaixar les nostres ambicions al que ells accepten; cada vegada és més clar que això ens porta al desastre.
Més aviat, necessitem una esquerra que sí que es basi en les lluites des de baix, que tingui com a objectiu no gestionar el moribund sistema actual, sinó enderrocar-lo.
Atès que aquesta esquerra serà atacada no només pel sistema en si, sinó també pel reformisme —per “ultraesquerranista”, “infantil”, “contrarevolucionària”…— necessitarà ser el més fort possible, amb idees molt clares i amb la màxima capacitat de connectar amb la gent treballadora corrent. Només així estarà en condicions de contribuir per a que futures situacions de lluita massiva es converteixin en revolució i els inicis d’una nova societat, no en cap altre cop que ara seria encara més brutal que el d’aquell 11S del 1973.
Lectura sobre el cop d’estat a Chile:
El cop d’estat de Pinochet a Chile: L’altre 11S
1973: Un brutal cop d’estat va triomfar a Xile mentre l’esquerra retrocedia
Lliçons passades segueixen sent vitals en la lluita actual a Xile
Carta enviada de la Coordinadora de Cordones a Salvador Allende
Fullet: Chile: 1972-1973: Revolución y contrarrevolución
