El referèndum, un any després

Marx21

[Castellano]

Aquest 1 d’octubre marca l’aniversari del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. És un bon moment per recordar tant l’autoorganització i la mobilització des de baix que van permetre la seva celebració, com la brutal intervenció de l’estat que va intentar impedir aquest exercici democràtic. Més de mil persones ferides; centenars d’urnes requisades; al final més de dos milions de vots… amb tot, va ser un dia històric.

Una altra jornada històrica va ser la vaga general contra la repressió del 3 d’octubre. De nou, la participació va superar amb escreix el sector explícitament independentista de la població. De nou, va ser una mostra viva de la capacitat de mobilització de la gent de a peu.

Si es respectés la democràcia, Catalunya ja seria independent, o com a mínim s’estarien ultimant els detalls de la seva independència. No ha estat així.

Cal analitzar per què no. I no només té a veure amb la lluita nacional catalana. Davant d’una lluita d’aquesta magnitud —amb almenys 8 manifestacions de més d’un milió de persones cadascuna, amb més de dos milions de vots en el referèndum malgrat la brutalitat policial, sense oblidar tota la resta— el fet que s’hagi aconseguit reprimir —per ara— aquesta demanda democràtica, ha de preocupar tothom.

Il·lusions en el sistema

S’ha comentat que des de l’octubre de 2017 en endavant, el moviment independentista ha patit per la divisió i la manca d’estratègies. És cert, però el problema no és nou; la veritat és que l’estratègia aparentment unitària que es va aplicar fins a l’octubre passat va fracassar.

Es va pensar que al final l’Estat espanyol hauria de respectar la democràcia. Qui va pensar això no va prestar prou atenció a les dècades de repressió contra el moviment abertzale. Hi ha crítiques vàlides cap a ETA, però la brutalitat i autoritarisme no es van limitar als grups armats, sinó que va colpejar a tot un moviment polític. Això hauria d’haver previngut la direcció del moviment català contra il·lusions en la naturalesa democràtica de l’estat.

En tot cas, es va pensar que davant d’una actuació antidemocràtica per part de l’Estat espanyol, la Unió Europea (UE) intervindria per exigir que es respectessin els drets humans. Però parlem de la mateixa UE que porta anys sotmetent a la població grega a l’austericidi; la UE que ha provocat 30.000 morts a la Mediterrània; la UE que envia vaixells de guerra a Somàlia per assegurar el continu robatori de la seva pesca, empobrint encara més el país africà.

Si es parla de la resta de la mal nomenada “comunitat internacional” tampoc cal tenir il·lusions. Tots els dirigents del món són responsables, directament o per complicitat, de terribles guerres. Parlem dels EUA, GB, Estat espanyol… a l’Afganistan i l’Iraq; Assad, Rússia i altres potències a Síria; Aràbia Saudita que està atacant el poble del Iemen, en part amb armes comprades a l’Estat espanyol amb el beneplàcit inacceptable de sectors de l’esquerra. Les més de mil persones ferides mentre intentaven votar són poca cosa en comparació amb tot això.

Però els problemes no existeixen només fora de Catalunya.

Il·lusions en la dreta catalanista

La tardor passada, es pensava que el govern català lluitaria fins al final per la independència. En termes del parlament, se suposava que sumant Convergència (o PeDeCat, o JxCat…), amb ERC i la CUP, hi hauria un bloc independentista realment sòlid.

Però va passar el que les anàlisis de classe deien que passaria. La burgesia catalana com a tal mai va afavorir la independència, com es va veure amb la fugida de les seus de les seves empreses la tardor passada. Però el partit que intentava representar la burgesia catalana, Convergència, seguia marcat pels seus orígens. Per molt que vulgui la independència (seguint les seves bases de la petita burgesia i els seus votants), no és un partit favorable a les ruptures radicals; en el moment clau, la seva naturalesa fonamental el va portar a fer-se enrere.

No és res de nou; hi ha hagut molts exemples d’això en l’últim segle i mig. En moltes lluites democràtiques (pels drets civils, contra el masclisme, en la defensa d’alguns drets LGBTI…) hi ha sectors de la burgesia —i encara més la petita burgesia— que donen suport a les lluites… fins a un punt. El problema és que en el moment de la veritat es recorden que tenen molt més a perdre que les seves cadenes. Entre la lluita sense treva per un canvi —el que podria posar en risc els seus interessos més generals— i conformar-se amb la seva situació actual, al final escullen la segona opció, tot i la discriminació que puguin patir.

Això no canviarà, per molt que la dreta catalanista inventi nous noms o partits.

El problema és que tota l’estratègia independentista fins ara s’ha basat, en el fons, en comptar amb la participació d’aquesta dreta burgesa o petitburgesa. Aquesta és una part essencial de l’actual majoria ajustada a favor de la independència.

Per poder avançar, hem de deixar de dependre d’aquest sector. Però això implica plantejar estratègies molt diferents, que no passin per un president convergent que implementi la independència des de dalt. Cal una estratègia basada en un altre tipus de majoria; una majoria centrada en la classe treballadora.

Alternativa de classe

Vam poder albirar l’alternativa el 3 d’octubre, quan centenars de milers, potser milions, de treballadores i treballadors van fer vaga. L’atur del 8 de novembre també va tenir el seu valor, però aquell dia el protagonisme el van tenir els bloquejos de carreteres i de vies de tren. Com hem vist des de llavors, aquestes accions són fàcilment reprimibles. En canvi, quan una part important de la classe treballadora fa vaga, ni la Guàrdia Civil ni els tribunals ho poden impedir ni perseguir.

Reconèixer la importància estratègica de la classe treballadora porta en una direcció molt diferent a la de la majoria del moviment independentista durant aquest últim any. Els gestos socials, com l’aposta per lleis progressistes per part del govern, són benvinguts, és clar, però són limitats. Veure la interrelació entre la ruptura sobre la qüestió nacional i la ruptura general —social i política— que cal, implica anar molt més lluny, de fet, implica alguna cosa diferent de fons.

Sota aquesta visió, el canvi no pot dependre de lleis introduïdes des de dalt; la clau és l’autoorganització des de baix, als barris populars, però encara més als llocs de treball. (En aquest sentit, els Comitès de Defensa de la República (CDR) que es mobilitzen contra desallotjaments o participen en accions unitàries d’UCFR contra el feixisme estan fent una tasca molt més productiva que els que es limiten a accions estrictament per la independència.)

Alguns sectors de l’independentisme parlen a la lleugera de convocar vagues generals (fins i tot de diversos dies o indefinides!), però realment estan pensant en jornades de mobilització com el 8 de novembre, no en vagues de veritat. Una vaga real no es pot convocar des dels CDRs o l’ANC. Requereix la participació real d’una part important de la classe treballadora.

S’objectarà que no es pot repetir el 3 d’octubre, perquè les burocràcies de CCOO i UGT no li donarien suport. Veritablement és un problema, però és un problema que s’ha de resoldre, no ignorar.

Cal que l’esquerra radical pensi en com organitzar-se dins la classe treballadora; tant als sectors tradicionals com a la resta. La SEAT és important, els ferrocarrils són importants, però la classe treballadora també inclou les treballadores d’oficines i hospitals; inclou gent precària, gent sense papers, homes i dones, gent blanca i també gent negra (o “racialitzada”)… En aquest sentit, una orientació real vers la classe treballadora no implica oblidar-se de l’opressió. Tot el contrari, implica rebutjar totalment totes les opressions —el racisme, el masclisme, la LGTBIfobia…— que intenten dividir la classe.

A més, cal reconèixer que, ara mateix, la classe treballadora a Catalunya inclou gairebé la mateixa diversitat d’opinions sobre la qüestió nacional que el conjunt de la societat. És un fet que un sector d’aquesta classe treballadora se sent espanyola i que no se sent atret per res pel que li arriba sobre la independència. Agitar més estelades o penjar més llaços grocs no canviaran aquestes actituds en absolut; aconseguir una resposta de classe requereix una visió social i internacionalista.

Això no passarà espontàniament. Cal una esquerra radical que s’orienti en aquest sentit, tant dins de Catalunya com al conjunt de l’Estat.

La qüestió és, on és aquesta esquerra?

On és l’esquerra espanyola?

Podemos es va presentar l’any 2014 com una cosa nova, també en la qüestió nacional. Deien que defensaven el dret d’autodeterminació. Però en aquest tema, com en altres, han anat abandonant les seves promeses, o matisant-les fins a buidar-les de contingut. Izquierda Unida mai havia mantingut una posició ferma davant del nacionalisme espanyol, com va demostrar la seva freqüent participació —al costat del PP— en protestes contra l’esquerra abertzale.

El rebuig al règim del 78 —en un cas— i la reivindicació de la república —en l’altre— van resultar no significar res quan es va presentar una possibilitat real de trencar amb el règim i crear una república. Han donat suport (en la pràctica) a la unitat de la pàtria espanyola alhora que han acusat l’esquerra independentista catalana d’haver cedit davant el “nacionalisme”…

Dins dels Comuns, referent d’Unidos Podemos a Catalunya, hi ha de tot. Inclou persones que —siguin o no independentistes— tenen posicions molt coherents de defensa del dret a decidir, contra la repressió i per la llibertat de les i els presos. També hi ha sectors que defensen un espanyolisme ranci proper al crit del “a por ellos”. El resultat és que com a força política, els Comuns han patit grans dificultats per jugar un paper positiu, de fet per jugar un clar paper en general.

De l’historial del PSOE en aquest context, millor ni tan sols parlar.

D’altra banda hi ha, per descomptat, una petita esquerra radical que en general ha defensat posicions dignes. No obstant això, fins ara no ha aconseguit incidir gaire davant el nacionalisme espanyol. Una raó ha estat el que s’acaba de comentar; la majoria de l’esquerra advoca per la “defensa de la pàtria espanyola”. Una part de l’esquerra radical que actua dins l’entorn de Podemos ha discrepat de les seves posicions però ha demostrat la seva capacitat limitada per impulsar polítiques independents. I un altre sector de l’esquerra radical, que està fora de Podemos, sovint permet que les seves crítiques (vàlides) cap al partit morat es converteixin en un sectarisme que li impedeixen convertir les seves posicions polítiques en moviments reals.

Ampliem amb Esquerra?

Tornant a Catalunya, la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) encerta a l’insistir que cal guanyar a més gent per al projecte de canvi; amb el 51% no guanyem. Però hi ha problemes amb les seves propostes.

El més fonamental és que no es pot plantejar una alternativa social atractiva a la gent treballadora si s’està intentant gestionar el sistema, menys encara si es fa això conjuntament amb la dreta.

Un altre té a veure amb l’unilateralisme. Queda clar que intentar fer-ho tot simplement dins de Catalunya, sense comptar amb ningú més, no té sentit i no funciona. Però això no vol dir que qualsevol referèndum hagi de dependre de la bona voluntat de l’Estat espanyol. Aquesta bona voluntat escasseja, com ja sabem.

L’alternativa és cercar aliances dins l’esquerra i la gent treballadora de l’Estat espanyol, no amb l’estat com a tal. Això, de nou, implica fer prevaldre el contingut social de la demanda de la república, no algun aspecte simbòlic o nacionalista. Hi ha sectors d’ERC que no tenen cap problema amb això; també n’hi ha que no ho accepten en absolut.

I la CUP?

Cal reconèixer que la CUP és una de les forces d’esquerra radical més impressionants d’Europa avui dia, i que té molts punts positius. Però també és cert que s’han revelat certes limitacions en el difícil context dels últims anys.

Part del problema ha estat el seu propi èxit electoral; això ha comportat una gran pressió per centrar-se en les institucions, a costa de la lluita social. També és significatiu que el gran augment en vots no ha anat acompanyat per un augment semblant de militància, gran part de la qual segueix marcada pels seus orígens en grups reduïts de l’esquerra independentista. Ideològicament, hi ha tensions entre el seu socialisme (que en alguns casos significa comunisme ortodox, estalinisme) i la seva defensa de la independència… que per a una part de la seva militància significa el nacionalisme i prou.

Durant l’últim període, la CUP ha hagut de respondre a dilemes molt difícils, que han girat al voltant del problema d’intentar lluitar per la independència de la mà de forces que són, en el fons, enemigues. Una part de la CUP ha lloat públicament (citant fins i tot a Mao !!) les aliances amb la burgesia.

Quan la CUP intenta plantejar estratègies més combatives que les que volen Convergència i ERC, topa amb problemes. Es parla de desobediència i d’aplicar la república, però sense resoldre el problema de l’any passat; que sense una força real, les declaracions són només paraules. I la força de la mobilització ciutadana és important, però s’ha vist que, en si, no és suficient. Una alternativa seria el que es comenta a dalt; impulsar la lluita des de la classe treballadora. Però aquí, pesa l’herència dels casals independentistes i la política dels petits grups radicals; no hi ha una orientació real cap al conjunt de la classe treballadora. Com a molt s’orienta cap als propis sindicats de l’esquerra independentista, que tenen un pes molt relatiu.

Així que vist des de fora, les exigències de tirar endavant amb la república semblen plasmar-se, en realitat, en la demanda central de la restitució de Puigdemont. I encara que és cert que la seva expulsió del poder amb el 155 i el seu exili per evitar la presó són injustícies terribles, res no ens ha de fer pensar que si tornés al poder aconseguiria més del que va fer l’última vegada.

De nou, necessitem altres estratègies, molt diferents.

Renovar i reforçar l’esquerra anticapitalista

Estem enmig d’una crisi política, econòmica, social, ecològica… hi ha una audiència molt important vers alternatives radicals. El problema és la debilitat de l’esquerra anticapitalista i la seva incapacitat per connectar amb aquesta potencial audiència.

No és el lloc per repassar-ho tot, però encara pesen l’herència de l’estalinisme, el sectarisme, i altres mals perennes.

La lluita de Catalunya ha deixat al descobert alguns dels problemes, com ja s’ha comentat, però afecta molts altres àmbits.

Recentment, les actituds en l’esquerra vers el racisme també han revelat grans debilitats. En el famós article “¿Fascismo en Italia? Decreto dignidad”, Héctor Illueca, Manuel Monereo i Julio Anguita lloen l’aprovació del “Decret Dignitat” per part del govern italià, passant per alt que aquest ho conformen racistes i feixistes. Reflecteix una tendència generalitzada dins l’esquerra el respondre al creixement del racisme i de l’extrema dreta… donant a aquesta (una part de) la raó. Ja hem respost a aquesta tendència en un text breu i directe i en un altre molt llarg.

El punt és que l’esquerra radical que necessitem davant el racisme, i davant la lluita nacional, i davant el masclisme, i davant la crisi… és la mateixa. Cal una esquerra que defensi principis coherents en totes aquestes qüestions. Això vol dir que ha de ser una esquerra que tingui debat intern real. Requereix de formació política interna perquè la seva militància sigui capaç d’analitzar i respondre a problemes complexos, no només repetir lemes. Aquesta formació també és la millor defensa enfront el sectarisme; els insults apareixen quan falten arguments.

D’altra banda, tant en la qüestió nacional com en altres temes, l’esquerra revolucionària no aconsegueix res per si sola, per molta claredat política que tingui. Ha de treballar en espais més amplis, amb gent molt més diversa, al voltant de lluites concretes i compartides. Un bon exemple és Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya; el trist és que aquest front únic és l’excepció, no la norma.

L’aposta de Marx21

Marx21 és una petita xarxa d’activistes anticapitalistes que es va establir a finals de 2016. Formem part d’una xarxa internacional d’organitzacions marxistes revolucionàries, el corrent socialisme internacional, que defensen el socialisme des de baix. Hi ha un breu resum del que plantegem aquí.

Tornant al tema d’aquest text, defensem el dret a decidir i de fet la independència de Catalunya, des d’un punt de vista de classe i internacional. El defensem a Catalunya i també a la resta de l’Estat. De la mateixa manera que defensem —totes i tots— la lluita conseqüent contra el racisme, contra l’opressió de les dones, etc.

No estem en condicions d’oferir solucions màgiques, però cal començar des d’alguna banda, cal fer la contribució que es pugui a la lluita.

Fem nostra la idea defensada fa més d’un segle pel revolucionari irlandès James Connolly: “Si demà feu fora l’exèrcit anglès i hisseu la bandera verda sobre el Castell de Dublín, a menys que emprengueu l’organització d’una república socialista, tots els vostres esforços hauran estat balders”. En termes actuals, suposa insistir en combinar la lluita per la ruptura nacional i la social. Lluitem per una República catalana que no signifiqui un simple canvi de bandera, sinó un canvi en la societat: un salt cap a la justícia social davant l’opressió i l’explotació. No cal dir que ni Convergència ni la majoria de les forces polítiques actuals estan a favor d’un pas així.

Però aquest fet no ha de dur cap al sectarisme. No hem d’abandonar l’objectiu de fer rellevant la política de canvi a la gent treballadora, molt més enllà de la minoria més militant i combativa actual. Aquest objectiu va ser l’encert central dels promotors de Podemos; el repte és fer-ho sense perdre els principis. Aquest repte ens porta de nou al front únic; a promoure lluites unitàries amb gent i forces diverses, dins les quals l’esquerra conseqüent puguem defensar i apropar gent als nostres principis.

En plantejar això, en Marx21 sabem que (per sort!) no som l’única gent que té aquesta visió. Dins de Catalunya, hi ha moltes persones a la CUP i en altres espais que la comparteixen. A la resta de l’Estat, en diferents espais, també existeixen. Però queda molta feina per fer perquè aquesta combinació de principis clars i lluites unitàries es converteixi en el sentit comú de l’esquerra.

Així que seguirem treballant per ampliar la nostra xarxa, unint activistes anticapitalistes que participen en diferents espais, i col·laborant amb gent molt més diversa en lluites concretes.


Veure també la xerrada de Marx21 el dissabte 6 d’octubre, a Nou Barris, Barcelona: Per una república catalana de la diversitat, de la gent treballadora

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s