Marx21
Estem vivint un atac frontal, a escala internacional, contra les persones oprimides.
L’extrema dreta, així com molts Estats i partits establerts, intenten fer enrere els èxits (de vegades limitats i simbòlics, és cert) aconseguits en les últimes dècades mitjançant les lluites contra l’opressió de les dones, pels drets LGTBI+, contra el racisme…
Amb això, intenten desviar el descontentament de les persones que estan patint la crisi multifacètica, perquè culpin les persones migrades, les feministes, les persones musulmanes o trans… en comptes d’assenyalar el sistema i els multimilionaris que són els responsables de veritat.
Hi ha respostes i resistències davant aquests atacs i aquestes opressions, però sovint topen amb confusió —i de vegades un rebuig frontal— fins i tot des de sectors dels moviments i de les esquerres.
Per què és així, i què podem fer?
Subdividir per vèncer?
Alguns dels atacs són totalment descarats per tal de fomentar l’odi i l’opressió contra grups molt amplis.
Però en altres casos, els impulsors intenten disfressar-los, mitjançant diferents maniobres.
D’una banda, presenten el seu atac contra un grup oprimit com a defensa d’un altre grup. Així que l’extrema dreta més sofisticada justifica la seva islamofòbia com una defensa de les dones i de les persones LGTBI+. Intenten presentar el masclisme i la LGTBIfòbia com a intrínsecs a l’islam i aliens a la cultura europea. Però les dues formes d’opressió estan molt arrelades en aquesta Europa “civilitzada”; el fet és que la Gran Bretanya i França van exportar la LGTBIfòbia a les seves colònies ja al s.XIX.
Una altra maniobra és escollir un objectiu més limitat, no pas un grup oprimit sencer. Això també ho hem vist amb la islamofòbia.
Recentment, a Catalunya, dos partits d’extrema dreta, VOX (superespanyolista) i Aliança Catalana (suposadament superindependentista) van presentar una resolució al Parlament de Catalunya per prohibir completament el vel islàmic (van perdre).
El partit de dretes catalanista, Junts, va votar en contra, però va anunciar que volien “prohibir el burca i el niqab a l’espai públic”, a més de prohibir tot vel islàmic en certs contextos (no va quedar clar si aquesta prohibició s’aplicaria als mocadors portats per moltes dones no musulmanes, ni si la prohibició de tapar la cara en espais públics suposaria la il·legalització de les mascaretes anti covid).
És a dir, on els partits ultres volien atacar de cop totes les dones musulmanes amb hijab, Junts va centrar el seu atac (per ara) en una minoria d’elles.
Podem veure les dues tàctiques als atacs actuals contra les persones LGTBI+.
Més que impulsar una campanya LGTBIfòbica generalitzada (o més aviat, mentre preparen el terreny per a aquesta campanya…) enfoquen els seus atacs a les dones trans. (No solen dir res dels homes trans). A més, presenten aquest atac com una “defensa de les dones” (s’entén que les dones “cis”, és a dir no trans).
Això ho fa la mateixa extrema dreta que ataca els drets de totes les dones, a la mínima oportunitat.
La transfòbia “progre”
Hauria de ser una maniobra tan transparent que ningú assenyat, almenys a l’esquerra i els moviments, s’hauria de deixar enganyar. Però no: força sectors se sumen a la campanya de “transfòbia en defensa de (algunes) dones”.
Un grup —suposadament d’esquerres— que fa bandera del seu odi contra les persones trans (entre molts odis més) es fa anomenar “Frente Obrero”. Aquest grup procedeix d’una escissió d’una escissió d’un partit comunista ortodox. No obstant, la seva estranya deriva l’ha portat a un discurs ultra i ni tan sols tenen cap objecció a col·laborar amb neonazis. Ara hem de veure aquest grup pel que és, una part més de l’extrema dreta, més o menys neonazi.
Molt més important és la transfòbia d’una part —minoritària— del feminisme, la que se sol etiquetar com a TERF (de l’anglès Trans Exclusionary Radical Feminism).
Aquí només hi ha una consideració breu del debat.
Aquestes feministes insisteixen en una definició biològica i essencialista del sexe; diuen que apel·len a la “ciència”. Però científicament, la idea de dos sexes biològics, clarament definits de manera binària, no se sosté. Com va explicar una biòloga, catedràtica emèrita, al New York Times: “al néixer, un nadó té cinc capes de sexe… [i aquestes] capes poden entrar en conflicte entre si”.
El que hauria de ser més important políticament és que els moviments de dones fa dècades que combaten la idea que rols socials hagin de ser determinats per la biologia, i contra els intents dretans de reduir les dones al paper reproductiu.
Ara presenten aquesta visió estreta i suposadament biològica com el que no va més del feminisme.
Cal preguntar-se per què insisteixen tant a negar que les dones trans són dones. Si estem d’acord que hi ha l’opressió de les dones, per què volen excloure les dones trans de la possibilitat de compartir aquesta opressió (juntament amb la transfòbia, és clar)?
Explicació materialista
Alguns sectors suposadament marxistes han adoptat una posició trànsfoba amb l’argument que així defensen una anàlisi “materialista”.
La veritat és que hi ha una anàlisi materialista en aquest assumpte, i explica aquesta hostilitat per part d’un petit sector del moviment feminista: va relacionada amb la posició social de moltes de les dones implicades.
Una preocupació clau són els càrrecs reservats per a dones (de vegades amb salaris generosos associats) que s’han aconseguit mitjançant les lluites contra la subrepresentació femenina a molts àmbits.
Hi ha pocs càrrecs d’aquest tipus: entre quotes de dones a llistes electorals, llocs de responsabilitat a les estructures de diferents organitzacions, o entitats públiques, etc.
Una possible reacció a aquesta limitació seria reconèixer que si bé és just intentar corregir la poca presència de dones en aquests llocs, aquestes polítiques per si mateixes no comporten l’alliberament de les dones. És més: en realitat, no porten cap benefici tangible a l’enorme majoria de les dones. En què els ajuda que hi hagi més dones al parlament votant polítiques neoliberals, o més dones en llocs directius retallant plantilles?
Però per a aquelles dones que aspiren a ocupar aquests càrrecs, la cosa és ben diferent. Tenen un interès material a intentar restringir el nombre de competidores per a aquests llocs.
En aquest cas, volen excloure les dones trans.
No obstant això, les feministes trànsfobes sovint són també islamòfobes. Farien el possible per excloure una feminista musulmana amb hijab d’un càrrec que veuen com a propietat d’aquesta minoria de feministes, amb estudis, normalment blanques, amb un cert estatus social. La seva actitud és, en efecte, una adaptació a un cert “feminisme” d’un lema racista: “primer les de casa”.
Abans s’ha comentat la transfòbia agressiva del Front Obrer, però la transfòbia també és present en organitzacions que formen part de l’esquerra de debò. Sovint, són organitzacions que es dediquen a la “política des de dalt”, on el que s’esmenta a dalt —l’interès a controlar l’accés a un nombre limitat de càrrecs— té molt de pes. Així que la visió “TERF” sol tenir més presència als partits reformistes, la burocràcia sindical, etc.
Finalment, comentem de pas l’existència de grups “LGB”: els que treuen entre d’altres la “T” perquè s’oposen a l’alliberament de les persones trans. Un exemple va ser la creació fa uns anys de la “Red LGB”, amb un manifest publicat en una web d’esquerres molt ortodoxa, per no dir estalinista (a més de transfòbica). Tot i això, el corrent transfòbic “LGB” sembla encara més minoritari que la seva contrapart en el feminisme.
En tot cas, ja és hora de tornar a la qüestió de l’opressió LGTBI+ i com combatre-la.
Orígens de l’opressió
Aquest no és pas el lloc per intentar fer una anàlisi general de l’opressió LGTBI+; ja tenim altres textos que la tracten. Aquí només hi caben uns breus apunts.
Al llarg de la història, hi ha hagut actes sexuals diversos, i “rols de gènere” diversos, sense la necessitat de definir identitats diferents, posar etiquetes ni crear sistemes d’opressió. Sovint es castigaven certs actes sexuals —especialment el sexe anal— però no existia la idea d’una identitat homosexual com a tal.
Això va canviar amb el sorgiment del capitalisme, i especialment al s. XIX, quan el sistema capitalista intentava establir la família nuclear com el model ideal. Tenia dos objectius. D’una banda, es podria reproduir la propera generació de mà d’obra a baix cost. De l’altra, la família servia com a instrument ideològic en defensa del sistema existent.
Les persones que no complien aquesta norma heterosexual que s’estava formalitzant representaven una amenaça per a ambdós fronts. Les seves relacions sexe-afectives en principi no produirien futures generacions, i la mateixa existència d’aquestes persones posava en qüestió la mateixa norma que el sistema requeria i intentava imposar.
I respecte específicament a la transfòbia, avui dia queda clar l’horror que genera en certs cercles l’existència de persones que no es conformen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer. No oblidem que aquesta assignació que pot afectar algú tota la vida la sol fer un metge, després de mirar dos segons els genitals externs d’un nadó que acaba de néixer.
Així que l’opressió contra les persones LGTBI+ no està causada pels prejudicis entre les persones heterosexuals —tot i que aquests prejudicis existeixen— ni els beneficia a aquestes persones. Més aviat, l’opressió LGTBI+ forma part del sistema capitalista, i les idees LGTBIfòbiques formen part de l’arsenal d’aquest sistema en el seu esforç de “divideix i venceràs”.
El capitalisme ens explota a tota la classe treballadora, i tota aquesta classe té un interès objectiu a combatre tant el sistema com les opressions que el sostenen.
Aquesta és la base per a la lluita unitària; la qüestió és com convertir això en realitat.
Lluita unitària
Com hem dit, la base de la lluita unitària és la comprensió que l’alliberament LGTBI+ reflecteix un interès compartit.
Si les idees dominants en el moviment són, o bé que “la lluita contra les opressions és una distracció de la lluita obrera”, o bé que “l’alliberament LGBTI+ només el pot impulsar el mateix grup oprimit, perquè la resta gaudeixen de privilegis com a persones hetero”, aleshores mai no es plantejarà la lluita unitària.
A la Gran Bretanya, la visió de lluita compartida sí que és present i hi ha hagut diversos exemples importants. El més conegut és el grup de Lesbianes i Gais en Suport als Miners (LGSM), durant la històrica vaga minera de 1984-85, una experiència presentada a la pel·lícula Pride. Un altre és la lluita potent, amb suport sindical, contra la infame “Clàusula 28” introduïda per Margaret Thatcher per prohibir els ajuntaments, escoles etc. “promoure l’homosexualitat”.
Més recentment es va produir a l’Argentina una mobilització enorme i molt diversa davant les declaracions LGTBIfòbiques de Javier Milei, el president ultra argentí. Aquestes protestes les va impulsar el moviment LGTBI+, que va convidar el conjunt de persones i moviments a sumar-se a la lluita, amb les seves pròpies demandes contra les polítiques de l’extrema dreta.
Es pot aplicar el mateix esperit a lluites més modestes; per exemple, convidant moviments socials i les esquerres en general a sumar-se a accions de l’orgull LGTBI+.
Perquè això tingui sentit, la protesta no pot ésser una celebració de l’economia rosa. El cap d’una discoteca gai poc té a oferir a un sindicat d’habitatge o laboral, per exemple.
Però tampoc no es pot aconseguir aquesta amplitud des d’una visió moralista que culpi les persones hetero, ni exigint que els altres moviments se sumin a una teoria queer incomprensible per a la majoria de les persones (persones LGTBI+ incloses!).
Així que per impulsar la lluita unitària de la manera més efectiva, l’anàlisi marxista de l’opressió i l’interès compartit de la classe treballadora per combatre-la és una arma molt valuosa. Hem de contribuir a les lluites com a tals, però també hem de treballar per guanyar més persones a les idees marxistes revolucionàries.
Veure també:
