ES CA

Pride, política i protesta

Una guia revolucionària per a l’alliberament LGTBI+

Laura Miles, Isabel Ringrose, Tomáš Tengely-Evans i Xoán Vázquez

Des del creixement de l’extrema dreta fins a l’augment de la transfòbia, els drets LGTBI+ s’estan soscavant a tot el món.

A la Gran Bretanya, també, molts drets legals guanyats amb esforç ja no se senten segurs. Per contraatacar, hem de recuperar la història radical de resistència del moviment LGTBI+ i armar-nos amb una comprensió teòrica de per què existeix la opressió.

Les persones LGTBI+ tenen seriosos dubtes sobre com aconseguir l’alliberament que anhelem de l’alienació i l’opressió a què ens enfrontem. Aquest fullet busca oferir respostes a aquestes preguntes crucials.

Els autors Laura Miles, Isabel Ringrose i Tomáš Tengely-Evans ofereixen una explicació marxista de les arrels de l’homofòbia i la transfòbia, argumenten que hem de construir una oposició unida davant els atacs contra les persones LGTBI+ i es pregunten com podem lluitar per un alliberament genuí.

---

Introducció a l’edició en català
Pride, política i protesta
La lluita LGTBI+ a l’Estat espanyol
Notes internacionals
Enllaços

---

Sobre les i els autores

Laura Miles és socialista revolucionària i militant del Socialist Workers Party (SWP, organització germana a la Gran Bretanya de Marx21) des de 1975. Va ser la primera persona trans elegida a l’executiva nacional del University and College Union (UCU, sindicat de professorat universitari i relacionat), entre 2009-2015. El seu llibre, Transgender Resistance: Socialism and the Fight for Trans Liberation, va ser publicat per Bookmarks l’any 2020.

Isabel Ringrose és periodista del diari Socialist Worker i militant de l’SWP a l’est de Londres.

Tomáš Tengely-Evans ha treballat com a periodista per al Socialist Worker i és militant del partit al nord de Londres.

Xoán Vázquez és militant del grup Marx21 a Madrid. És activista revolucionari i de la lluita LGTBI+ des dels anys 70.

 

Versió original

Aquest fullet va ser publicat en anglès como Pride, Politics and Protest: A Revolutionary Guide to LGBT+ Liberation, pel Socialist Workers Party, organització germana a Gran Bretanya de Marx21, en febrer de 2021.

Producció d’aquest fullet

Coordinació, traducció i correcció: Paty Gómez.

Traducció al castellà: Andrea Cassà, Juan Antonio Gilabert, Óscar Corbalán, Paty Gómez, Rubén James Vargas i Xoán Vázquez.

 

---

Introducció a l’edició en català

Els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i/o intersex (LGTBI+; veure a sota definicions) es troben en una situació molt contradictòria.

D’una banda, hi ha hagut avenços importants en les últimes dècades, en països molt diversos. Començant en 2001 amb Països Baixos, s’ha aprovat fins ara el matrimoni entre persones del mateix sexe en gairebé 30 països, incloent a l’Estat espanyol en 2005, Sud-àfrica en 2006, o la república d’Irlanda en 2015, on aquest dret es va aconseguir en un referèndum popular enfront del rebuig de la anteriorment tota poderosa església catòlica. Les persones transgènere han aconseguit alguns drets que abans se’ls negaven, drets que els fan una mica més fàcil viure les seves vides. A la televisió i les pel·lícules, les persones LGTBI+ ara surten més i són reconegudes com una part més de la societat.

Però alhora, les persones LGTBI+ es troben sota un atac creixent. Mostres d’això són l’onada d’agressions, fins i tot assassinats, al Brasil de Bolsonaro, o la sistemàtica limitació de drets a Polònia a mans del govern ultra del partit de Llei i Justícia. A l’Estat espanyol els atacs verbals dels protagonitzen el partit d’extrema dreta ultra, VOX, i aquesta retòrica té el seu ressò al carrer sota la forma d’un auge d’agressions LGTBIfòbicas, fins i tot assassinats, com l’atac mortal a Samuel Luiz a la Corunya, Galiza, al juliol de l’any 2021.

Davant d’aquesta situació, els arguments en aquest fullet són essencials. Cal indignar-se, però no n’hi ha prou amb la indignació. Cal analitzar l’opressió vers les persones LGTBI+, demostrar que existeix i explicar d’on ve.

Avui dia no és només la dreta la que treu importància a aquesta opressió. També hi ha persones que es presenten com d’esquerres que suggereixen que combatre l’opressió LGTBI+ és una “distracció” de coses “més importants”. Cal rebutjar totalment aquests arguments pel que són: l’acceptació de posicions de dretes.

Però també és cert que algunes de les teories i estratègies influents dins dels moviments LGTBI+ tenen greus limitacions. Les visions que es centren en el llenguatge, la identitat, les experiències individuals… tenen poc a oferir a les persones LGTBI+ que pateixen les conseqüències d’una opressió molt material i estructural, una opressió que no desapareixerà gràcies a una “deconstrucció teòrica”.

Aquí es veu el valor de l’anàlisi i les estratègies provinents del marxisme revolucionari; una visió que no s’ha de confondre amb les idees reaccionàries impulsades durant dècades pel “comunisme” que va regnar a l’URSS i els seus satèl·lits.

Aquesta anàlisi demostra la necessitat d’una lluita unitària, amb un component de classe, contra tot tipus d’opressió, l’opressió LGTBI+ inclosa. El marxisme també ens proporciona arguments per guanyar a més persones, siguin o no LGTBI+, a aquesta lluita.

Aquest fullet es basa en una publicació de la nostra organització germana a Gran Bretanya el Socialist Workers Party (SWP). Bastants dels exemples que cita són d’aquest país, però l’argument és de rellevància general. A més, el fullet inclou un repàs històric i internacional, així com un sòlid contingut teòric i alhora assequible.

L’hem publicat en català pel seu gran valor per activistes d’aquí. S’han afegit nous apartats sobre el moviment LGTBI+ a l’Estat espanyol, així com notes de grups germans nostres a diversos països del món: és més que evident que els problemes i debats son bastant compartits.

Marx21.net

Tornar a dalt

---

Pride, política i protesta

Introducció

La història de les lluites i els moviments socialistes és també una història de lluita contra l’opressió. La creació d’una societat socialista també ha d’implicar la creació de les condicions per posar fi a l’opressió, inclosa l’opressió de les persones lesbianes, gais, transgènere, bisexuals, intersex… (LGTBI+). Per construir un món socialista, sota el control de la gent de la classe treballadora, des de baix, cal guanyar a la majoria de la gent a una visió d’un nou tipus de societat. Una societat on el racisme, el sexisme, l’homofòbia i la transfòbia siguin reconeguts com les idees cruels, pernicioses i divisives que són.

Aquesta no és una tasca fàcil. Molta gent es debat entre les esperances en un món millor i la sensació que els rics i poderosos que dirigeixen el sistema capitalista són massa forts perquè puguem desfer-nos d’ells. Però una mirada a la història mostra que les revolucions poden ser victorioses i que la gent comú pot enderrocar fins i tot als règims i dictadors més cruels. Tot i que la lluita de classes flueix i reflueix, els moviments revolucionaris sorgeixen una i altra vegada quan la majoria de les persones senten que no poden seguir vivint i patint de la mateixa manera. I, quan la gent s’uneix contra un enemic comú en aquestes lluites, pot començar a trencar amb les idees intolerants que la classe dominant utilitza per dividir-nos.

En l’última dècada hem vist aixecaments, revoltes i moviments socials de masses arreu del món. L’any 2020, el moviment Black Lives Matter va explotar a tot el món arran de l’assassinat policial de George Floyd a Minneapolis, i va posar en el centre de l’escenari el desafiant racisme institucional. A Estats Units el moviment va involucrar a 26 milions de persones, el que el converteix en el major moviment social en la història del país.

Hi va haver un gran moviment pel dret a l’avortament als carrers de Polònia i vagues de treballadors i treballadores contra la dictadura a la veïna Bielorússia. Al llarg dels últims anys, la gent es va aixecar al Líban, Nigèria, Xile, Hong Kong, Equador, Sudan i en el moviment de les Armilles Grogues i les vagues massives a França. I també hem vist les vagues climàtiques de l’alumnat d’escoles, el moviment #MeToo i les protestes massives contra Donald Trump.

Cada vaga, revolta i moviment social planteja preguntes clau. Qui mana? Com poden les persones que es resisteixen als atacs del sistema aconseguir les seves demandes immediates i, més fonamentalment, aconseguir el seu alliberament? Les persones LGTBI+ també tenim serioses preguntes sobre com guanyar l’alliberament que anhelem, enfront de l’alienació i l’opressió a què ens enfrontem. Aquest fullet cerca oferir respostes a aquestes preguntes crucials.

A les pàgines següents oferim una explicació marxista de les arrels de l’homofòbia i la transfòbia, per què necessitem construir una oposició unitària als atacs contra les persones LGTBI+ i com podem lluitar per un alliberament genuí.

Estan segurs els drets LGTBI+?

Les campanyes, protestes i els grups de pressió de les persones LGTBI+ i els seus simpatitzants han aconseguit sense cap dubte passos importants cap a la igualtat de drets a molts països des de la dècada de 1960.

A la Gran Bretanya l’homosexualitat masculina no només va ser il·legal fins a 1967, sinó que es va considerar una “malaltia mental” fins a 1993. Ser transgènere figurava com “Trastorn d’identitat de gènere” al Diagnostic and Statistical Manual (DSM), una publicació psiquiàtrica utilitzada per la indústria de la salut. Això només va canviar amb la seva edició actual, DSM 5 publicada l’any 2012, quan va passar a anomenar-se Disfòria de gènere. Però des del canvi de mil·lenni, hem vist importants passos vers la igualtat legal a Gran Bretanya. El dret a les unions civils es va aprovar l’any 2005, seguit per la Llei de matrimoni (parelles del mateix sexe) l’any 2013. Per primera vegada, les persones transgènere van obtenir alguns drets legals amb l’aprovació de la Llei de reconeixement de gènere de 2004. La Llei d’igualtat de 2010 també va ser enormement important per a les persones LGTBI+, sobretot perquè insisteix en la paritat de protecció legal per a les nou categories oprimides que cobreix.

Les enquestes britàniques d’actitud social mostren que les persones en general, i especialment els joves, s’han tornat més amigables amb el col·lectiu LGTBI+ des de la dècada de 1980. Moltes més persones, incloses icones esportives i altres celebritats, s’han sentit capaces de declarar-se homosexuals, trans o no binaris. Una quantitat significativa d’anuncis de televisió, per exemple, han presentat relacions homosexuals o fins i tot models trans. I, per primera vegada, el popular concurs televisiu de ball de saló, Strictly Come Dancing va incloure a una parella del mateix sexe en 2020. Les persones trans s’han tornat molt més visibles en les últimes dècades, gràcies a la disponibilitat gairebé universal d’Internet i les xarxes socials. Això s’ha reflectit en la quantitat de persones, especialment joves trans, que cerquen derivació a clíniques d’identitat de gènere.

No obstant això, és important recordar que aquests avenços no se’ls han regalat a les persones LGTBI+. Són el resultat de dècades de lluita de grups de suport i defensa, de l’esquerra i del moviment sindical. No obstant això, amb aquests avenços, alguns podrien preguntar-se: Quin és el problema? No és cert que les persones LGTBI+ tenen els mateixos drets? Segurament la societat ara és més tolerant i accepta a les persones LGTBI+ que poden, més o menys, viure les seves vides obertament? Lamentablement, la situació és molt més contradictòria que tot això.

 

La opressió LGTBI+: segueix sent un càstig

Els drets que hem guanyat en alguns països es donen en un context d’alts nivells continuats d’homofòbia i nivells creixents de transfòbia. Moltes enquestes revelen que a la Gran Bretanya les persones LGTBI+ encara s’enfronten a la discriminació institucional en l’ocupació, l’atenció mèdica i l’accés als serveis, així com a un augment en els delictes d’odi, l’assetjament i l’abús denunciats.

La situació de les persones LGTBI+ en altres països és molt pitjor. Hi ha 51 països on una condemna per homosexualitat pot comportar una pena de presó d’un any a cadena perpètua. Alguns han aprovat recentment lleis més restrictives, encara que altres les han relaxat. A molts països és gairebé impossible ser gai o trans sense arriscar la vida o la llibertat. Fins i tot en aquells països on estar fora de l’armari pot ser semi-tolerat, les persones LGTBI+ estan marginades econòmica i socialment així com tenen un risc molt més gran de patir depressions, autolesions, VIH/SIDA, ser víctimes de delictes d’odi i suïcidi.

Si bé a la Gran Bretanya no hi ha una despulla a gran escala dels drets legals, això no vol dir que les persones LGTBI+ no siguin un objectiu. Per exemple, el govern conservador de Boris Johnson va retallar fons vitals per als programes de conscienciació LGTBI+ a les escoles en la tardor de 2020. Altres enquestes recents, incloses les realitzades per Stonewall, la federació sindical TUC i l’enquestadora Gallop, han demostrat com el assetjament homofòbic i transfòbic abunda en escoles, universitats i llocs de treball.

Tot això es produeix en un context d’atacs a persones LGTBI+. El tiroteig al club nocturn gai Pulse a Orlando, EUA, l’any 2016 va suposar un xoc a tot el món. El tirador va matar 49 persones i en va ferir 53. Va ser l’incident més mortífer en la història de la violència anti-LGTBI+ a Estats Units i en aquest moment va ser el tiroteig més mortífer en la història de país.

Una enquesta realitzada per Gallop l’any 2019 va mostrar que els delictes d’odi LGTBI+ registrats s’havien duplicat en els tres anys anteriors. A Londres, els crims d’odi homofòbics van augmentar de 1.488 l’any 2014 a 2.308 en 2018. Un dels incidents més destacats va deixar a dues dones LGTBI+, Chris i Melania, ensangonades després d’un atac a un autobús nocturn a la capital en 2019. Les van robar i van ser atacades físicament després de negar-se a besar-se.

Mentrestant, la pandèmia de la Covid-19 ha exacerbat les desigualtats en la societat. Més de 100.000 persones havien mort a causa del virus a la Gran Bretanya en el moment de redactar aquest fullet al gener de 2021, moltes d’aquestes morts eren totalment evitables. A més de les morts, el confinament i la pèrdua de llocs de treball han tingut un impacte desproporcionat en les persones negres i asiàtiques i altres grups oprimits, incloses les persones LGTBI+. El coronavirus també ha aprofundit la crisi capitalista. A mesura que la situació empitjora, el nivell de vida de la classe treballadora ha sofert enormes atacs.

La polarització política s’ha desfermat. Els grups d’extrema dreta, així com els partits dominants, s’han tornat cada vegada més contra els oprimits per dividir la resistència i apuntalar el sistema.

En particular, les persones musulmanes, les persones migrants/refugiades, i les persones trans constitueixen objectius útils perquè la dreta promogui polítiques hostils. La dreta també ha tractat d’avivar els problemes de la “guerra cultural”, com els drets trans o l’avortament, que els permeten dissimular les diferències de classe. Han atacat els estudis acadèmics de gènere, el #MeToo i les campanyes a favor del dret a decidir sobre l’avortament. I han tractat de promoure afirmacions que les persones d’esquerres estan promovent una mítica “ideologia de gènere” per a “subvertir la naturalesa humana” i que el Black Lives Matter és un moviment “marxista” que cerca destruir la civilització.

Augment de la transfòbia

La situació a la Gran Bretanya ha estat especialment greu per a les persones trans. La meitat de les persones trans a la Gran Bretanya se sentien menys capacves de sortir al carrer com a resultat dels atacs físics, sexuals i verbals als quals són sotmesos, segons una enquesta de novembre de 2020. I dos terços van dir que no podien fer servir els banys públics per por de ser atacades. Les persones trans i no binàries es van veure particularment afectades per la pandèmia.

Molts grups de suport tenien dificultats per oferir els mateixos nivells d’ajuda en línia que els que havien ofert abans cara a cara. Les persones trans que buscaven derivacions a clíniques d’identitat de gènere van veure com les seves cites, que ja portaven en llista d’espera dos anys o més, van ser cancel·lades o demorades encara més.

Els confinaments sovint comportaven haver de seguir vivint en circumstàncies molt difícils, fins i tot amb membres de la família o altres persones que podien ser hostils i transfòbiques.

Es van formar diversos grups transfòbics després de 2016 arran de les propostes governamentals, ara arxivades, per revisar la Llei de Reconeixement de Gènere (GRA per les sigles en anglès). Van afirmar falsament que millorar els drets trans soscavaria els drets de les dones.

Segons la Llei de 2004, les persones trans s’han de sotmetre a un diagnòstic mèdic, esperar com a mínim dos anys per canviar legalment el seu gènere i pagar una tarifa de 165 euros. La autoidentificació permetria a les persones trans canviar el seu gènere legal després d’afirmar-ho de manera oficial. Molts dels que s’oposen a la reforma GRA es basen en la mentida transfòbica que les dones trans són homes que volen envair els espais de les dones.

Aquest tipus de veus transfòbiques i “transcrítiques” als mitjans de comunicació han contribuït a incrementar l’assetjament i l’abús vers les persones trans i no binàries. I també han muntat campanyes de propaganda per bloquejar les millores en els drets trans i revertir els drets ja existents.

A finals de 2020, una sentència del Tribunal Superior va restringir severament l’accés molt necessari als medicaments bloquejadors de la pubertat (PB) per a les persones trans i no binàries menors de 18 anys. Aquest tractament, que és reversible, posa en suspens els canvis físics de la pubertat  que son en gran part irreversibles i, de vegades angoixants, com el desenvolupament dels pits o el creixement de la barba. El cas del Tribunal Superior va ser presentat conjuntament per algú que es va retirar de la transició i una mare preocupada perquè el seu fill, que ni tan sols havia estat remès a una clínica, pogués accedir als PB. Van rebre el suport de diversos grups transfòbics. Els jutges van prendre proves de Transgender Trend, un grup transfòbic, però no de grups pro-trans com l’organització benèfica per a nens i nenes trans Mermaids.

Aquesta sentència judicial també, potencialment, va obrir la porta a atacs de fanàtics de la dreta contra l’accés legal dels joves a l’anticoncepció, a l’avortament i a altres procediments mèdics sense l’aprovació dels pares.

Més d’una dècada d’austeritat

Tan aviat com els conservadors van guanyar les eleccions generals de 2019, van anunciar que “l’austeritat s’havia acabat”. Aquestes afirmacions van desaparèixer una vegada que va colpejar la crisi del coronavirus.

Milions de persones de la classe treballadora, i les dones en particular, ja havien suportat la pitjor part de l’austeritat en els anys que van seguir al col·lapse mundial de 2007-08. Aquests anys van ser devastadors per a les persones LGTBI+.

Els treballadors i les treballadores tant del sector públic com del privat van patir amplies retallades salarials, amb una mitjana de fins a un 30 per cent. Els salaris reals es mantenen per sota dels nivells de 2008 per a un gran nombre de persones de la classe treballadora. I, mai disposats a desaprofitar l’oportunitat oferta per una bona crisi, els conservadors van utilitzar la crisi del coronavirus per abocar milers de milions de lliures a les butxaques dels seus amics.

Ho van fer en lloc de finançar adequadament la salut pública i un sistema de prova, rastreig i aïllament administrat públicament. Molts milers de persones han mort des de març de 2020. Tot això ha tingut un impacte molt greu en la vida i el benestar de les persones LGTBI+.

Les taxes de falta d’habitatge, atur, pobresa, angoixa mental i suïcidi són més altes entre les persones LGTBI+ que entre la resta de la població. Des de 2010, quan els conservadors van arribar al poder, la indigència ha augmentat en un 165 per cent segons xifres oficials.

Va augmentar un 22 per cent només l’any passat, segons l’Oficina d’Estadístiques Nacionals. El Albert Kennedy Trust ha estimat que el 24 per cent dels i de les joves sense llar són LGTBI+.

S’ha retallat dràsticament el finançament als ajuntaments, el que ha provocat tancaments de serveis, acomiadaments i enormes retallades en el que els grups de suport poden oferir. Les retallades al subsidi de vida per discapacitat durant deu anys d’austeritat van fer que la vida independent fos gairebé impossible per a moltes persones LGTBI+ amb discapacitat.

L’any 2018, la central sindical TUC va informar que els serveis de salut mental estaven al límit degut a les retallades. Al voltant del 31 per cent de les persones LGTBI+ van informar tenir pensaments suïcides, molt més que la població general. Es va descobrir que les persones trans tenen un risc particular de suïcidi, i el 46 per cent va pensar en suïcidar-se al llarg de l’últim any.

Mentrestant, un informe de l’ONU va estimar que fins al 75 per cent de les dones bisexuals havien estat violades o agredides sexualment.

Aquestes dones són especialment vulnerables, ja que és més probable que necessitin refugis als quals se’ls han retallat els fons en 8 milions d’euros (al menys un terç) des de 2010. Com a resultat, els refugis han rebutjat desenes de milers de derivacions a causa a la manca d’espai o a les retallades de finançament.

Arrels de l’opressió LGTBI+

Per lluitar per l’alliberament LGTBI+, necessitem armar-nos amb una comprensió teòrica sobre per què existeix la opressió. Molta gent pensa comprensiblement que l’opressió, ja sigui l’homofòbia, el sexisme o el racisme, és una part natural de la naturalesa humana i de la societat. Altres persones veuen la discriminació arrelada en idees endarrerides o potser en la religió. Però el marxisme manté que l’opressió LGTBI+ té les seves arrels en el capitalisme. Hi ha una gran quantitat d’evidència històrica i antropològica que mostra que l’opressió no sempre ha existit, i que sí que ho han fet les diferents formes d’orientació sexual i identitat de gènere.

La principal institució que ha modelat i controlat la nostra sexualitat és la família. En la societat de classes, la família és la forma en què es cria la propera generació que està determinada per la forma en què s’organitza la producció. En la societat grega i la romana antiga, per exemple, la producció es basava en una economia esclavista i la unitat familiar no era tan important. Hi havia una major separació entre sexe i procreació i el sexe entre homes i entre dones s’acceptava en gran mesura com a normal.

No obstant això, durant l’Edat Mitjana la producció “feudal” es basava en la família. Això va comportar que la idea del sexe per a la procreació es tornés més important. La classe dominant feudal va utilitzar el cristianisme per justificar les seves idees sobre la moral sexual i l’església va assumir un paper més destacat dins dels matrimonis.

Es van desenvolupar tot un conjunt de regles per a les parelles casades, fins i tot regles sobre quines posicions sexuals eren acceptables. Tot i que aquestes idees van emfatitzar el sexe per a la procreació, no hi va haver una opressió sistemàtica LGTBI+ o fins i tot un concepte com “homosexualitat’o una “persona homosexual”. Això va canviar amb el sorgiment del capitalisme.

Es crea la “homosexualitat”

El capitalisme va rebutjar moltes de les velles idees religioses, però també va adaptar i va reformular algunes d’elles per als seus propis fins. L’historiador gai John D’Emilio va explicar el 1992: “D’una banda, el capitalisme debilita contínuament la base material de la vida familiar, la qual cosa fa possible que les persones visquin fora de la família i que es desenvolupin identitats lesbianes i gais. D’altra banda, necessita empènyer a homes i dones a formar famílies, al menys el temps suficient per reproduir a la propera generació de treballadors i treballadores.”

“L’elevació de la família a la preeminència ideològica garanteix que una societat capitalista reproduirà no només criatures, sinó heterosexisme i homofòbia. En el sentit més profund, el capitalisme és el problema.”

El sistema fabril del capitalisme primitiu va tenir profunds efectes en la societat. En el seu estudi clàssic, La condició de la classe treballadora a Anglaterra, de 1845, Friedrich Engels va descriure com el capitalisme industrial, amb la migració massiva cap a les ciutats, la pobresa extrema i les privacions, estava destruint a la família de classe treballadora.

El creixent sistema capitalista i la urbanització estaven creant les condicions per al sorgiment de relacions sexuals i identitats de gènere més lliures i variades entre la gent de la classe treballadora. Al mateix temps, estava soscavant el paper de la família en la reproducció de la propera generació de treballadors i treballadores.

La potencial destrucció de la família de classe treballadora en el capitalisme incipient va horroritzar a molta gent de la classe dominant. Va portar als reformadors de la burgesia, la classe capitalista, a buscar mitjans per assegurar la seva supervivència pels interessos a llarg termini del capitalisme. Es va introduir la legislació per controlar el treball infantil i crear el “salari familiar”, amb l’objectiu d’excloure les dones de les ocupacions industrials. Amb això es pretenia mantenir la reproducció privatitzada de la feina mitjançant la promoció de la família nuclear de la classe treballadora, inspirada en la família burgesa.

Aquests canvis materials i legislatius havien de sustentar-se en un impuls ideològic que emfatitzés la fidelitat sexual, al menys per a les dones, i una estricta regulació del comportament sexual. L’homosexualitat i altres conductes sexuals “desviades” i variants de gènere es van proscriure cada vegada més a partir de la segona meitat de segle XIX. El judici i l’empresonament d’Oscar Wilde el 1895 van marcar una fita. Un resultat crucial d’aquest procés de proscripció va ser la creació de la categoria “persona homosexual”. L’homosexualitat va esdevenir una identitat, un tipus de persona, més que un tipus d’activitat.

Aquesta identificació emergent d’una “persona homosexual” al voltant de l’inici de segle XX va conduir a una creixent resistència davant la repressió dels homosexuals. En particular, va començar a fusionar-se en l’entorn dels primers activistes socialistes com Havelock Ellis i Edward Carpenter a Gran Bretanya i Magnus Hirschfeld a Alemanya.

La família ha canviat… però roman

Els canvis dins del capitalisme a mitjans el segle XX van portar a la classe dominant a fer concessions davant les demandes d’una “reforma respecte a l’homosexualitat”. La dècada de 1950 va ser un període de repressió sexual. Però va estar precedida per una creixent llibertat durant la Segona Guerra Mundial. Això havia debilitat les rígides estructures de la família nuclear. Els homes es van unir a l’exèrcit i moltes dones van ingressar a la força laboral, ja que no havien de tenir cura dels seus fills evacuats. Una Enquesta d’Observació Massiva en el Cos Mèdic de l’Exèrcit Real Britànic va mostrar que l’activitat sexual entre soldats homes s’estava duent a terme obertament, i un observador va assenyalar que alguns ja estaven “ben versats en aquestes arts”. Les dones reclutades en l’Exèrcit de la Terra com a mà d’obra agrícola també van tenir més oportunitats d’explorar la seva sexualitat.

La dreta va respondre amb pànic moral. David R. Mace, del Marriage Guidance Council (Consell d’Orientació Matrimonial), va resumir els seus temors en la revista de dretes Spectator. “Mai en la història de la humanitat la vida familiar ha patit una desintegració en una escala proporcional a la qual havia presenciat en els últims sis anys”, es queixava.

Els homes homosexuals van patir una terrible repressió i milers van ser expulsats dels seus llocs de treball. No obstant això, tot i que se suposava que el nou estat de benestar enfortiria en part a la família, també va alleujar algunes de les càrregues de les dones a la llar i va continuar amb els canvis de l’època de guerra. I a mesura que els arrestos es disparaven a més de 1.000 cada any, la posició oficial es feia cada vegada més insostenible. El govern conservador es va veure obligat a establir el Comitè Wolfenden, amb la intenció de reforçar l’statu quo.

No obstant això, el comitè es va pronunciar per la despenalització limitada de l’homosexualitat, causant així una commoció. Les seves recomanacions van conduir a la Llei de delictes sexuals de 1967, que va despenalitzar les relacions sexuals entre homes en privat.

Les figures del poder establert que van acceptar la reforma no volien l’alliberament sexual, i la llei en si mateixa era molt limitada i contradictòria. Hi havia una consciència creixent en els cercles establerts que el vell conservadorisme sufocant no encaixava amb el capitalisme britànic modern i que el sistema va haver d’adaptar-se als canvis portats per les experiències de la Segona Guerra Mundial.

No obstant això, les reformes limitades van estimular moviments molt més radicals després de 1968, com el Front d’Alliberament Gai (GLF).

A mesura que disminuïen els moviments de masses sorgits a partir de 1968, la dreta va atacar alguns dels èxits aconseguits. Durant l’apogeu del VIH i la sida el 1988, els conservadors van incorporar la Secció 28 de la Llei d’Administració Local, que prohibia la “promoció” de l’homosexualitat a les escoles. Aquests atacs van ser rebutjats per una oposició generalitzada. I l’any 2013, un altre ex primer ministre conservador, David Cameron, va introduir el matrimoni igualitari i el va presentar com la defensa dels “valors familiars”. Mostra com el capitalisme intenta contínuament reempaquetar els èxits de l’alliberament sexual i reforçar la importància de la família nuclear.

La reproducció i la cura privatitzats de la propera generació de mà d’obra, en la família nuclear, continua sent vital per a la classe capitalista. És per això que la família nuclear continua sent avui un poderós bastió ideològic del sistema capitalista. Per aconseguir un alliberament durador, encara necessitem acabar amb les arrels de la opressió, és a dir, amb el capitalisme.

 

Tot es deu als nostres gens? El mite de l’essencialisme

Moltes persones LGTBI+ han tendit a adoptar una visió essencialista de l’orientació sexual i la identitat de gènere, tractant-les d’alguna manera com una cosa natural i “donada”. La sexualitat i la identitat de gènere encara es presenten sovint d’aquesta manera excessivament simplista.

Aquesta visió liberal sosté que “naixem d’aquesta manera”. Està més enllà del control d’un individu, de manera que l’expressió de la sexualitat o l’expressió de gènere s’ha de permetre sense persecució. No obstant això, hi ha seriosos problemes amb un enfocament essencialista.

En mans feixistes, per exemple, aquesta visió pot convertir-se en la justificació per a l’esterilització i l’extermini. Els nazis van utilitzar tant la noció que les i els nens i la societat necessiten protecció dels gais i les lesbianes, com l’argument essencialista que era part de la seva naturalesa. Aquestes van ser les raons de l’arrest, empresonament i assassinat d’aquests “subhumans degenerats”.

Els punts de vista essencialistes ignoren les circumstàncies materials canviants i consideren que les idees d’un període determinat sempre han estat “així”. Aquests punts de vista són més idealistes i ahistòrics que materialistes. Karl Marx va argumentar que a mesura que canvien les condicions materials, també ho faran les idees predominants en la societat.

L’evidència antropològica i arqueològica demostra una considerable variació de gènere en el comportament i s’han registrat relacions sexuals no heterosexuals en moltes societats des de la prehistòria fins al present. La societat de classes, i en particular el capitalisme, no són les úniques societats en què els éssers humans han viscut. La identitat de gènere, la sexualitat i les circumstàncies materials es modelen mútuament. Això vol dir que és possible que la autodescripció de les persones canviï i es desenvolupi amb el temps. Canviem i ens desenvolupem al llarg de les nostres vides perquè la nostra sexualitat i identitat s’expressen dins de marcs materials, històrics i culturals donats.

No obstant això, les circumstàncies materials opressives en què ens veiem obligats a viure sota el capitalisme distorsionen i limiten inevitablement la sexualitat, els rols de gènere i la identitat de tothom. Això està impulsat pel domini continu de la ideologia de la família nuclear i un gènere binari que tot ho impregna.

En un món alliberat on la família nuclear ja no fos la socialitzadora de la propera generació de treballadors i treballadores, es farien possibles moltes expressions de gènere, sexualitats i disposicions diferents per viure plegats.

És difícil dir exactament com seria una societat socialista, però que les persones LGTBI+ es veiessin com quelcom fora de la “norma” certament no seria una característica. La nova norma no tindria límits sobre la sexualitat i l’expressió de gènere, perquè la motivació econòmica de l’opressió hauria deixat d’existir.

El gènere o el comportament sexual importarien tan poc com el color del teu cabell, i és possible que la noció d’homosexualitat ni tan sols existís, a l’igual que no existia en les societats anteriors a la classe i precapitalistes. Ens alliberaríem dels rols de gènere que actualment ens restringeixen per expressar-nos lliurement com volem.

Els nostres desitjos estan modelats per la societat en què naixem, però la sexualitat no és binària i tampoc ho és el gènere. Les etiquetes que fem servir per a nosaltres mateixos estan impulsades per les expectatives socials i s’espera que les complim.

I l’alliberament no ve de les etiquetes. El comportament alliberat eliminaria suposaria el fi de les etiquetes. Per exemple, no hi hauria una comprensió rígida de la masculinitat i la feminitat. Ens vestiríem lliurement sense límits. Els petits avenços que lluitem per aconseguir dins del capitalisme mai podran arribar tan lluny com el que seria possible sota el socialisme, perquè anar en contra de la “norma” encara vol dir que la norma existeix.

Aquest no és la veritable alliberament. No n’hi ha prou amb rebutjar simplement els ideals opressius de la societat, hem de eliminar-los.

Per què diem que la classe treballadora és la clau per a l’alliberament?

La història de la lluita per l’alliberament LGTBI+ mostra que en els punts culminants de la lluita de la classe treballadora és on s’han vist els majors avenços per a tots els grups oprimits. Això es deu al poder únic que té la classe treballadora.

La classe és una relació social basada en la seva posició en relació amb el que Karl Marx va anomenar els “mitjans de producció”. Això podria ser una fàbrica amb la seva maquinària; els avions, trens o autobusos; o un centre de trucades amb els seus telèfons. Sota el capitalisme, la classe dominant està formada per una minoria de capitalistes que posseeixen o controlen els mitjans de producció. La gran majoria de la gent forma part de la classe treballadora, que ha de vendre la seva capacitat de treball per guanyar-se la vida. Una classe mitjana —de propietaris de petites empreses, professionals autònoms i gerents— es troba al mig.

L’explotació està al centre de la relació entre capitalistes i treballadors. Si bé els treballadors i les treballadores creen nou valor, no recuperen amb el seu salari el valor total del que produeixen. Aquesta bretxa és el que Marx va anomenar “plusvàlua” i posa les bases dels guanys dels capitalistes.

Aquest fet també atorga a la classe treballadora un enorme poder potencial.

Si les i els treballadors es neguen a treballar, el sistema es paralitza i els guanys deixen de fluir. Així que les i els socialistes no vam argumentar que hem d’orientar-nos vers la classe treballadora perquè les seves idees siguin automàticament progressistes, sinó perquè té el poder objectiu de destruir el sistema del què flueix la nostra opressió.

Però, què passa amb aquestes persones LGTBI+ que es troben al cim de la societat? Per descomptat, l’opressió travessa la classe. Però no totes les persones LGTBI+ experimenten l’opressió de la mateixa manera. L’adinerada personalitat de la televisió i ex esportista trans, Caitlin Jenner porta una vida molt diferent a la de les dones trans de la classe treballadora.

Jenner no només pot permetre’s la protecció, també pot pagar l’atenció mèdica i els cosmètics als quals les dones de la classe treballadora no tenen accés. Les persones LGTBI+ de la classe dominant experimenten homofòbia i transfòbia i les detesten. Però la seva posició de classe vol dir que es beneficien del sistema que produeix i perpetua l’opressió.

Les i els marxistes donem suport al dret de qualsevol grup oprimit a organitzar-se conjuntament per lluitar contra la seva opressió. Però l’autoorganització planteja un problema crucial. Som més febles quan estem dividits, de manera que la classe dominant impulsa idees opressives perquè seguim lluitant entre nosaltres.

La manera de superar-ho és mitjançant la construcció de la unitat de la classe treballadora. Les i els revolucionaris han de guanyar-se a la classe treballadora que no està oprimida, d’aquesta o aquella manera en particular, per a la lluita contra totes les formes d’opressió.

El revolucionari rus Vladimir Lenin va argumentar que els i les socialistes havien de ser “tribuns dels oprimits”, no només secretaris de sindicats.

Això vol dir que no podem simplement lluitar per qüestions econòmiques, com els salaris baixos, sinó emprendre sempre la lluita contra l’opressió.

La iniciativa Lesbianes i Gais Donen suport als Miners (LGSM) durant la vaga de miners de 1984-85, tal i com es descriu a la pel·lícula Pride, segueix sent un exemple molt important del que es pot aconseguir.

Els llocs de treball reuneixen a homes i dones, persones homosexuals, heterosexuals i transgènere, persones blanques i negres en l’experiència comuna de l’explotació. Enfrontar-se als caps requereix una acció col·lectiva on pugui florir un debat genuí i establir les bases per crear un món sense discriminació.

La unitat en l’acció travessa les idees alimentades des del cim de la societat que hem de competir entre nosaltres o que la causa dels nostres problemes és la persona negra o LGTBI+ que està al nostre costat.

Les protestes, manifestacions i vagues augmenten la nostra confiança per veure’ns a nosaltres mateixos com a agents de canvi. A través de la lluita, la consciència de la classe treballadora es desenvolupa i arriba a veure el seu propi poder, passant de ser una “classe en si mateixa” a una “classe per a si mateixa”.

La lluita genera les condicions perquè els i les treballadores es vegin a si mateixos com una cosa més que individus atomitzats i emprenguin accions col·lectives. I durant les revolucions, això pot passar a gran escala. Com va dir Marx, són una oportunitat perquè els i les treballadores es desfacin del “llot històric en que s’enfonsen”.

Als carrers: Orgull i protesta

Les primeres manifestacions de l’Orgull Gai es van dur a terme a Nova York, Los Angeles i San Francisco el 28 de juny de 1970 per tal celebrar el primer aniversari dels disturbis de Stonewall. Aquesta nit de disturbis davant del Stonewall Inn, a Nova York, va ser una explosió de resistència a l’assetjament policial i va marcar el naixement d’un nou moviment combatiu. El Front d’Alliberament Gai (GLF) es va formar poques setmanes després de la rebel·lió.

Es van descriure a si mateixos com a revolucionaris, es van solidaritzar amb altres lluites d’alliberament i van publicar un programa radical. Des de llavors, els Orgulls s’han celebrat anualment a tot el món al voltant del mes de juny. Avui, però, els Prides s’han comercialitzat i han estat segrestats cada vegada més per les gran empreses. Banderes, arcs de sant Martí, globus, balls i desfilades han reemplaçat als cartells, els càntics i les manifestacions.

Els blocs sindicals són empesos al fons de les manifestacions o se’ls impedeix unir-se per complet. Per descomptat, hauríem de celebrar la nostra sexualitat i el progrés que han aconseguit les nostres campanyes. Però això pot fomentar una perillosa complaença quan estem molt lluny de l’alliberament. El capitalisme subordina tot a la maximització dels guanys i cerca mercantilitzar-lo tot, inclosa la sexualitat. Les entrades per al Manchester Pride de 2021 van costar fins a 322 euros. Fins i tot l’accés al Gai Village va costar 12 euros. La justificació va ser que el “Manchester Pride era una organització benèfica”. El seu lloc web va afirmar: “Al comprar una entrada, està donant suport a la campanya del Manchester Pride per a una major igualtat LGTBQ+ a tota la regió.”

Fins i tot hi ha un diagrama per ajudar a decidir què entrada ha de comprar i on es gastaria millor els seus diners. La realitat és que això crea més desigualtat: moltes persones LGTBI+ de classe treballadora no poden pagar les entrades d’alt preu ni cap entrada en absolut. Això significa que un gran nombre de persones LGTBI+ no poden assistir a l’Orgull, per celebrar o protestar. Les desfilades haurien de ser obertes a tothom, però alguns Prides com Brighton de 2019 van limitar els números. On és la igualtat o la inclusió que aquests Orgulls afirmen promoure?

London Pride està patrocinat per la cadena de supermercats Tesco, el banc Barclays i altres corporacions. Les empreses destaquen el arc de sant Martí una o dues vegades a l’any en els seus productes. La cadena de restaurants Nando’s ha repartit banderes gratis a Prides, però amb el seu logo imprès al mig. Es tracta de publicitat gratuïta amb l’esperança d’atreure als consumidors.

Se suposa que canviar un logotip per una bandera de l’arc de sant Martí és un senyal que aquests gegants comercials són “amigables amb les persones LGTBI+” i lideren el camí cap a la inclusió. Això està lluny de ser un senyal del progrés que hem aconseguit en el camí cap a l’alliberament. Que les corporacions que celebren la “diversitat” és, en part, una resposta als èxits que hem obtingut al llarg de les últimes dècades.

Però també mostra com el capitalisme ha adoptat el llenguatge de l’alliberament i la diversitat, ho ha tornat a empaquetar i l’ha convertit en una mercaderia. Si bé el sistema aliena la nostra sexualitat, després se’ns diu que podem tancar la bretxa i satisfer les nostres necessitats simplement comprant l’últim producte.

No obstant això, les coses no tenen per què ser així. A mesura que el moviment Black Lives Matter va esclatar a l’estiu de 2020, aquesta radicalització va alimentar altres moviments. A la Gran Bretanya, es van organitzar esdeveniments del Black Trans Lives Matter per crear consciència sobre els crims d’odi desproporcionats que pateixen les persones trans negres.

Les marxes de l’Orgull Trans que ara tenen lloc a diversos pobles i ciutats en general són molt més joves i indignades que els Orgulls LGTBI+ establerts. La manifestació combativa del Trans+Pride a Londres, el mateix estiu, va demostrar el poder que tals protestes podrien tenir. Va exigir “drets trans ara”, reforma de la Llei de Reconeixement de Gènere i la fi de la violència contra les persones transgènere. Els manifestants van corejar: “L’orgull és una protesta” i “Stonewall va ser un disturbi”. L’ambient sorollós i enfadat significava que era una protesta política, una gran diferència amb altres esdeveniments del Orgull patrocinats per grans empreses.

Aquesta combativitat mostra el potencial per a revifar la tradició radical provocada per Stonewall i el GLF. Reclamar l’Orgull com a protesta significaria mostrar les nostres demandes i demostrar la nostra solidaritat amb les persones LGTBI+ de tot el món. Mostraria la força que tenim quan sortim als carrers i ens unim.

Per què va entrar en declivi el moviment d’alliberament gai?

La declaració fundacional del GLF va declarar amb orgull: “Som un grup d’homes i dones formats amb la consciència que l’alliberament sexual complet no pot passar fins que les institucions socials existents siguin abolides… Babilònia ens ha obligat a comprometre’ns amb una cosa: la revolució.” El GLF no era un grup de pressió, sinó un moviment combatiu que lluitava pel canvi. Molts en la nova generació van rebutjar els rols de gènere tradicionals i van assenyalar el nucli familiar com una font d’opressió sexual. L’enfocament no es dirigia a guanyar la igualtat de drets amb les persones heterosexuals sobre el matrimoni o la família.

El seu nom prové del reconeixement dels Fronts d’Alliberament Nacional d’Algèria i Vietnam que van lluitar contra l’opressió imperial.

Molts van fer causa comuna amb els altres moviments contra la guerra i l’opressió que havien sorgit el 1968. Van parlar de la necessitat d’una revolució i un canvi de sistema. Una organitzadora del GLF, Martha Shelley, va declarar que el moviment estava “marxant sobre les seves ciutadelles de repressió”. Tot i que no hi havia una visió definida d’on estaven les ciutadelles de la repressió, o què significava el canvi revolucionari per desfer-se’n.

Si bé els moviments van guanyar canvis, les revoltes més àmplies de 1968 no van aconseguir obrir-se pas i el sistema va recuperar la iniciativa. Desafortunadament, a Estats Units i altres parts del món, l’auge dels moviments de masses de 1968 no va coincidir amb un auge de la lluita de la classe treballadora. La classe treballadora té una posició única dins la societat capitalista, com a font de guanys dels patrons, el que significa que té el poder de tancar el sistema.

Quan els moviments no s’obren pas i entren en declivi, les divisions sovint passen a primer pla. Aquest fracàs va conduir a la fragmentació i a un retrocés de la lluita per l’alliberament, per assumir la política de grups de pressió. En els seus inicis, el GLF incloïa persones transgènere i les seves aspiracions. No obstant això, molt ràpidament se’ls va sentir com un impediment per guanyar influència en el govern local i nacional. La divisió va ser essencialment entre els activistes LGTBI+ “segurs” i aquells considerats poc realistes o massa radicals, amb aspiracions que els “gais segurs” consideraven inabastables. Com i per què va succeir aquesta marginació?

Un exemple d’aquestes divisions va ser el contrast entre els Orgulls de 1972 i 1973 a San Francisco. La primera manifestació de l’Orgull a la ciutat, el 1972, va celebrar el disturbi de la cafeteria Compton’s —el 1966— on persones transgènere van exigir els seus drets i donar la benvinguda a les persones dragqueens. Però va acabar en enfrontaments entre els organitzadors i un grup separatista de lesbianes. El 1973 hi havia dos Orgulls, un dels quals prohibia l’assistència de persones transgènere i dragqueens.

La noció de “homonormativitat” —que l’objectiu de les persones LGTBI+ hauria de ser l’acceptació i l’acomodament dins de la societat capitalista— va començar a dominar entre les i els activistes. La lluita per l’alliberament LGTBI+ i la transformació de la societat a la qual aspiraven molts dels primers activistes s’havia convertit en un anatema. Els gais i les persones transgènere més radicals, com l’activista transgènere nord-americana Sylvia Rivera, estaven sent marginades.

Va arribar un auge de lluites de la classe treballadora una mica més tard, a principis de la dècada de 1970. No obstant això, quan el capitalisme va tornar a entrar en una crisi de rendibilitat, la classe dominant va passar a l’ofensiva i va començar a atacar el nivell de vida de la classe treballadora. Va ser un presagi del neoliberalisme adoptat amb tant d’entusiasme per Margaret Thatcher i Ronald Reagan des de finals de la dècada de 1970.

Les direccions dels partits socialdemòcrates com el Laborista —que cerquen reformes dins el capitalisme— i les direccions sindicals van coincidir que el capitalisme havia de recuperar-se d’alguna manera. Aquests dirigents sindicals van preferir fer acords dolents amb els patrons i mantenir el seu paper de negociadors dins el capitalisme que desafiar directament els atacs.

En la dècada de 1970 es va accelerar l’abandó de la lluita de classes i la visió dominant entre la majoria dels homes gai i lesbianes es va tornar reformista i assimilacionista, excloent als elements més radicals i socialistes. Va haver-hi un procés semblant entre les activistes del moviment de dones, el que va portar a la idea del separatisme radical. I, en alguns casos, a un rebuig total a treballar amb homes —i dones transgènere— acompanyat per una negació de la participació en sindicats dominats per homes i en la lluita de classes.

Les estratègies reformistes i revolucionàries per a l’alliberament LGTBI+ no són dos camins separats que condueixin al mateix objectiu. En realitat, el camí reformista —la creença que pressionar, jugar el joc electoral i canviar la llei són els únics enfocaments “realistes’— mai no podrà aconseguir l’alliberament.

Els retrocessos polítics i ideològics de la dècada de 1970 també es van expressar en el postmodernisme, la teoria del patriarcat, les polítiques d’identitat i, més tard, la teoria Queer. Tot això va servir com a justificació per a donar aquests passos enrere. Aquests han estat en el millor dels casos indiferents i en el pitjor dels casos hostils al marxisme i a la participació activa en la lluita de classes. Això va ser una tragèdia, donats els forts vincles que havien existit a finals de segle XIX i principis del XX entre les organitzacions i individus socialistes i els primers moviments pels drets dels i les homosexuals. Els i les activistes d’avui necessiten redescobrir aquests primers vincles.

 

La retirada de classe social

Moltes persones que donen suport a la lluita contra l’opressió LGTBI+ comparteixen una visió política del món basada en alguna forma de teoria d’identitat en lloc de les explicacions marxistes basades en la classe social. En lloc d’entendre la història i la societat a través de “grans relats” com la classe i la lluita de classes, se centren en les característiques i les diferències individuals. Els teòrics postmoderns com Jacques Derrida, Jean-Michel Lyotard i Michel Foucault en els anys 70 i 80 van proporcionar la justificació ideològica per a la retirada de l’anàlisi de classe. Aquests “post estructuralistes” van rebutjar el marxisme i van argumentar que el poder a les societats modernes “post industrials” no estava ordenat segons la posició de classe, sinó que era difús i dispers. La realitat no era objectiva, sinó subjectiva, i el poder era múltiple i fragmentat, en lloc d’estar arrelat en la posició de classe.

Es va fer que es deixés de pensar en la lluita en termes d’una lluita col·lectiva de classes i va passar a ser alguna cosa individualitzada i basada en la resistència a opressions particulars. La lluita es va limitar amb freqüència a actes de resistència i subversió entorn de la pròpia identitat o a desafiar els “privilegis” propis o aliens.

La idea que les característiques identitàries d’una persona oprimida suplanten les divisions de classe i han de ser combatudes independentment de les “identitats” d’altres persones, ha tingut un impacte corrosiu en el potencial de la lluita conjunta. Això va en contra de la idea que l’alliberament només pot aconseguir-se col·lectivament mitjançant la lluita de classes.

Això és tan cert per a l’opressió LGTBI+ com per a altres formes d’opressió sota el capitalisme. Una sèrie d’enfocaments basats en la teoria de la identitat, com la Teoria Queer i la teoria dels privilegis, han sorgit en les últimes quatre dècades i donen veu a aquestes retirades de la visió de classe.

Teories de la identitat

La teoria i la política queer, derivades dels escrits de Michel Foucault i, posteriorment, de Judith Butler, van sorgir com un enfocament bastant contradictori a partir de la dècada de 1970. Es van fer populars, particularment dins del món acadèmic, en la dècada de 1980.

D’una banda, rebutja l’auge del còmode individualisme d’una minoria de persones LGTBI+ relativament adinerades, el predomini de les empreses roses i la noció del “gai segur”, o “integrat”. D’altra banda, manté l’abandonament de la política de classe social i del marxisme que acabem de descriure.

En alguns aspectes, els i les socialistes i les persones que defensen la teoria queer compartim el mateix punt de partida. Rebutgem la despolitització i la comercialització del moviment gai, fem èmfasi en la manera en què la societat configura la nostra experiència del sexe i el gènere, i reclamem una volta a l’activisme, la protesta i el radicalisme.

La teoria queer sosté que tractar de “fer queer” els enfocaments convencionals de qualsevol camp d’estudi —no només els de la sexualitat o del gènere— aporta una qualitat subversiva que pot desafiar les relacions de poder imperants.

No obstant això, en el fons la teoria queer representa una ruptura amb el marxisme. Sobretot, rebutja la idea que la classe treballadora sigui l’agent del canvi revolucionari. Aquest rebuig és fatal per a qualsevol idea que la teoria queer pugui constituir una autèntica teoria de l’alliberament per a les persones LGTBI+.

La interseccionalitat

L’afirmació bàsica de la interseccionalitat és que les persones oprimides poden tenir múltiples vies d’opressió que es creuen, com el gènere, l’ètnia, la classe, la sexualitat, etc. I que l’experiència de les persones marginades s’ha d’entendre com basada en múltiples identitats que contribueixen a la seva desigualtat social sistemàtica.

En essència, la “experiència interseccional” d’una persona serà més gran que la suma de les parts, és a dir, les formes específiques d’opressió que experimenta. A l’igual que la teoria queer, la interseccionalitat té aspectes contradictoris. El seu reconeixement que les persones poden experimentar múltiples opressions, i la seva exploració de com aquestes poden impactar entre si, pot ser valuós per a contrarestar la desafortunada realitat que no existeix una solidaritat immediata entre els grups oprimits. Les dones poden ser racistes, les persones LGTBI+ poden ser islamòfobes, les persones negres poden ser masclistes… I la manera en què les dones negres experimenten el masclisme estarà influïda pel racisme i serà diferent de la manera en què l’experimenten les dones blanques. Molts dels activistes més joves d’avui, que veuen fàcilment els vincles entre una forma d’opressió i una altra, poden descriure’s a si mateixos com interseccionals en aquest sentit “ampli”. Aquest és un punt de partida positiu per organitzar-nos col·lectivament.

Els aspectes negatius es deriven de l’acceptació de la teoria de la interseccionalitat com explicació de les arrels de l’opressió. Els socialistes sostenen que la interseccionalitat no fa més que nomenar la realitat que moltes persones oprimides ho estan per múltiples vies. Sobre com resistir-se a això, el plantejament no aporta molt més que dir que hem de cercar una major autoconsciència per “augmentar l’autovaloració” i aconseguir “una autodefinició estable”.

La teoria de privilegis

La teoria de privilegis, que va sorgir a la fi dels anys 80, té arrels similars. Sosté que el fet que una persona sigui blanca, heterosexual, cisgènere o home comporta una sèrie d’avantatges de poder dels què la persona sol no ser conscient.

Les persones que tenen un o altre privilegi d’aquest tipus han de treballar per prendre consciència de si mateixes: “veure els teus privilegis”. O bé necessiten que se’ls assenyali el seu privilegi perquè puguin prendre consciència de si mateixes i utilitzar aquesta autoconsciència per combatre la desigualtat en les relacions de poder. Per descomptat, les persones que no pateixen una determinada opressió han de ser conscients dels seus efectes sobre les que sí la pateixen, per poder combatre-la millor. Cal demanar comptes als que reforcen l’opressió i a la minoria rica que sí es beneficia del sistema que la promou. Però no és un privilegi que una persona cisgènere o heterosexual no sigui atacada per ser trans o gai. Per contra, hauria de ser un dret, com el de qualsevol altra persona, que una persona cisgènere o gai no sigui objecte d’aquesta violència i discriminació.

La teoria de privilegis pot portar a conclusions molt pessimistes i poc útils. Per exemple, no és útil ni progressista insistir que el màxim que poden fer les persones cisgènere o heterosexuals, partidàries dels drets LGTBI+, és ser merament “aliades” de les persones LGTBI+.

Això, a la pràctica, nega que la lluita contra l’homofòbia o la transfòbia sigui realment d’interès per a les persones del carrer heterosexuals i cisgènere. Els i les marxistes sostenim que les persones cisgènere i heterosexuals que lluiten juntament amb les persones LGTBI+, contra l’homofòbia o la transfòbia, ajudaran a l’alliberament de tota la classe treballadora, independentment de les seves opressions particulars.

 

No volem les engrunes, volem tot el pastís!

No n’hi ha prou amb una societat que només “tolera” a les persones LGTBI+. Necessitem l’alliberament, i no podem tenir-lo sota el capitalisme. El capitalisme és un sistema que només ha existit durant una fracció de la història de la humanitat.

El desig d’un món millor i d’una millor forma de vida explica per què tantes persones de tot el món protesten contra els governs corruptes, o quan s’ataquen els seus drets. La gent respon sempre que hi ha esperança i possibilitat de resistència. Les protestes a favor de l’avortament a Polònia a finals de 2020 també van ajudar a treure al carrer la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI+. Les reformes són importants i guanyar-les augmenta la nostra confiança. La socialista revolucionària polonesa-alemanya Rosa Luxemburg deia fa més d’un segle que les i els revolucionaris han de lluitar especialment per les reformes, perquè és aquí on les i els treballadors s’adonen del seu poder. Però per aconseguir un canvi i un alliberament duradors, hem d’eradicar el sistema econòmic i polític que perpetua les diverses formes d’opressió.

No n’hi ha prou amb guanyar drets sota el capitalisme. La societat de classes genera opressió i distorsiona la sexualitat. En el capitalisme la nostra sexualitat està alienada de nosaltres. Som éssers socials, però les nostres relacions i la forma en què ens veiem a nosaltres mateixos s’han convertit en mercaderies. I se’ns diu que totes les nostres necessitats es poden satisfer comprant les últimes novetats.

Encara que ningú està del tot segur, es calcula que la “economia rosa” mundial té l’enorme valor de 4,6 bilions de dòlars. Això té un important paper en la promoció d’un conjunt d’idees i valors molt limitats, orientats a que gastem diners. Aquest marc promou una imatge de com el capitalisme vol que siguem. L’ideal heteronormatiu d’un home gai és un cos musculós i hipersexualitzat, un èxit professional i un alt poder adquisitiu. Això diferencia entre els cossos i estils de vida que es consideren desitjables i els que no ho són. I les persones LGTBI+ poden casar-se i tenir fills per ajustar-se als ideals de la família tradicional de la societat. Qualsevol que se situï fora d’aquesta narrativa va en contra de les normes socials que s’han creat per a nosaltres.

Sempre hi haurà intents de revertir els avenços que hem aconseguit. El govern conservador britànic està impulsant mesures perquè la classe treballadora pagui per la crisi del coronavirus. Les polítiques conservadores d’austeritat i retallades colpegen les persones LGTBI+, com el finançament de programes contra l’assetjament escolar. I han incomplert les seves promeses de reformar la Llei de Reconeixement de Gènere. Estem lluitant pels drets dins d’un sistema que no té interès a concedir-los… si no és avantatjós per al bon funcionament de l’obtenció de beneficis. El capitalisme no només guanya diners definint com han de ser les persones LGTBI+, sinó que per la contínua explotació de la classe treballadora també requereix de l’opressió per seguir dividint. Aconseguir millors drets dins el sistema és important —la igualtat legal i social, per exemple, el dret de les persones a autoidentificar-se, el dret a l’autonomia corporal—, però hauríem de lluitar per un alliberament de veritat.

Com vam guanyar l’alliberament?

L’alliberament LGTBI+ només es pot aconseguir convencent tant a les persones LGTBI+ com a les persones heterosexuals, amb paraules i de fets, que els nostres interessos fonamentals radiquen en promoure la lluita unida contra l’homofòbia, la bifòbia, la transfòbia i totes les opressions, així com promoure la resistència contra la nostra explotació com a treballadors i treballadores.

Quan Karl Marx va escriure fa 150 anys que el capitalisme crea els seus propis enterramorts, es referia a la classe treballadora. Es va adonar que, com a treballadors i treballadores, si estem prou ben organitzats i confiats, tenim el poder d’expulsar la petita classe de capitalistes. I al desfer-nos del capitalisme, podríem instituir un nou ordre socialista que faria possible l’alliberament de la humanitat, en el seu conjunt, de l’explotació i l’opressió.

La crisi del coronavirus, la recessió econòmica del caos climàtic i les guerres interminables mostren com el capitalisme no està complint amb milions de persones, i que els polítics institucionals no tenen respostes. A mesura que creix la crisi, la classe dominant prendrà com a boc expiatori als grups oprimits com una forma de desviar la ira per la seva responsabilitat en haver creat l’embolic en primer lloc.

No obstant això, també hem vist inspiradors moviments de masses i aixecaments per oposar-se a l’opressió i la crisi capitalista. Donar suport i enfortir aquests moviments, i vincular-los al poder dels treballadors, ens dóna l’oportunitat de desarrelar tot el sistema capitalista i guanyar l’alliberament.

Tornar a dalt

 

Els orígens del moviment

L’any 2005 l’Estat espanyol es convertia en el tercer país del món en legalitzar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Però la lluita per la igualtat de drets havia començat molt abans.

Després de la guerra civil, milers de persones van ser perseguides per la seva condició sexual. Segons l’Associació d’expresos socials, al voltant de 5.000 homosexuals van ser detinguts durant el franquisme, però es desconeix quants més es van haver d’exiliar o es van acabar suïcidant.

Aquestes detencions es feien amb la força de la llei, primer amb la Llei de Vagabunds i Malfactors (anomenada col·loquialment La Gandula), llei republicana la redacció de la qual va ser obra del socialista Jiménez de Asúa, i que va ser modificada per la dictadura franquista el juliol de 1954 per incloure als homosexuals. Posteriorment amb la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social aprovada a l’agost de 1970.

L’homosexualitat era considerada no sols pecaminosa sinó també delicte i malaltia. L’efeminament o “la ploma” era motiu suficient per ser detingut.

Els càstigs recollits en la Gandula anaven des passar uns dies a comissaria o la prohibició de residir en un determinat lloc, a l’internament en una colònia agrícola; veritables camps de concentració on els interns eren sotmesos a treballs forçats i a tota mena de vexacions.

Amb la Llei de Perillositat, la persecució i la repressió van aconseguir el seu punt àlgid a l’incloure penes de fins a cinc anys de presó o internament en un psiquiàtric. El moviment LGTBI+ no aconseguiria la derogació d’aquesta llei fins al 1995, si bé el 1979 es va eliminar l’article sobre l’homosexualitat.

Els començaments de el moviment

El silenci de la premsa de la dictadura no va poder evitar que els ressons de la revolta de Stonewall i del maig del 68 arribessin a l’Estat espanyol, però va ser l’aprovació de la Llei de Perillositat la que va precipitar l’acció col·lectiva. Així el 1970 es va crear l’Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual (AGHOIS) que el 1971 es va reanomenar com a Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH).

El MELH era ja una organització estructurada amb grups a diverses ciutats i amb contactes internacionals. Activistes del MELH van assistir als Congressos pels Drets dels Homosexuals celebrats a París el 1973 i a Edimburg el 1974.

L’activitat principal del MELH eren les reunions de debat dinamitzades a través de la seva revista AGHOIS, publicada a França i prohibida pel Govern francès el 1974, pressionat pel ministre espanyol d’Afers Exteriors, López Rodó.

El “Stonewall” espanyol

Des de 1962 i en plena dictadura, al Passatge Begoña, un carreró al centre de Torremolinos, hi havia prop de 50 locals de copes i música en directe. Aquest racó de la costa malaguenya era un autèntic oasi de llibertat per al col·lectiu LGTBI+. La presència de celebritats internacionals i l’entrada de divises feien que les autoritats fessin els ulls grossos.

Però el 24 de juny de 1971 es va produir la “gran batuda”. Centenars d’unitats de la policia armades amb fusells CETME van procedir a la identificació de més de 300 persones, l’arrest de 119 i el tancament de 23 locals amb la imposició de quantioses multes als seus propietaris per atemptat a la moralitat pública. Per a alguns, aquest fet constitueix el nostre Stonewall.

No obstant això, per a l’activisme LGTBI+, és la històrica manifestació de més de 5.000 persones a les Rambles de Barcelona el 26 de juny del 77, la que va marcar una fita en l’impuls organitzatiu del moviment.

Entre aquestes dues dates hi ha tres esdeveniments que van marcar la vida i desenvolupament del moviment al llarg dels anys 80.

El primer, la creació el 1976 del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) i la publicació del seu Manifest en el qual es parteix d’una anàlisi marxista de la sexualitat, es critica la manera de producció capitalista i la seva necessitat de reproducció de la força de treball i es vincula l’alliberament a la lluita de classes.

En aquest mateix any el Congrés de Marginació Social a Burjassot (València) del què van sorgir grups al País Valencià i Les Illes amb una línia ideològica similar al FAGC i, finalment, al març del 77, la celebració a la Universitat Complutense de Madrid de la Setmana contra la Llei de Perillositat impulsada, entre d’altres, pels col·lectius homosexuals FHAR i Mercuri.

Els anys del 76 al 78, van veure l’aparició de col·lectius a Andalucía, Euskadi, Madrid, Galiza i Aragó, les primeres manifestacions a Madrid i Sevilla, i la creació de la primera coordinació estatal de col·lectius, la COFLHEE.

Però lesbianes i trans no van acabar de trobar el seu encaix en aquest primer moviment com es va poder comprovar en aquesta primera manifestació convocada pel FAGC, quan es va voler que les persones que trencaven amb el model de masculinitat no tinguessin protagonisme.

El moviment en aquest moment volia fugir dels estereotips i mostrar “normalitat”, però pel camí quedaven, sense espai, aquelles persones que no encaixaven amb l’estereotip de masculinitat. S’estava relegant al marieta de ploma perquè en la respectabilitat que demanava el moviment homosexual no cabia la boja, la ploma, la travesti o qui estava fora de la norma.

La conseqüència immediata d’aquest debat és que en una assemblea celebrada el 5 de març 1978, el FAGC va patir una important escissió. Diversos col·lectius autodefinits com assemblearis, contraris a les jerarquies i contraculturals, van fundar la Coordinadora de Col·lectius per l’Alliberament Gai (CCAG). Reivindicaven que “tothom porta una dona a dins, de manera que el transvestisme i la ploma formen part de les senyes d’identitat homosexual”. Paral·lelament acusaven el FAGC d’entreguisme a les estructures de l’Estat, per la seva estratègia de diàleg per aconseguir la legalització del moviment homosexual.

La CCAG es va plantejar la seva lluita de forma generalitzada enfrontant-se al sistema com a un tot. Va crear les primeres vocalies veïnals gais a Barcelona, ​​i d’un dels seus col·lectius, el de Delinqüents i Marginats, va sorgir el 1979 el primer Col·lectiu de Travestis i Transsexuals (CTT).

Els anys 80 van quedar marcats per dos factors. El primer, la creixent normalització de l’homosexualitat fruit de les victòries legals assolides durant la Transició. El segon, l’aparició el 1981 dels primers casos de SIDA anomenat el càncer gai o “la plaga divina contra els homosexuals”. La pandèmia va tenir un impacte brutal dins la comunitat homosexual, tant per les morts com per l’estigma social just en un moment en què el col·lectiu començava a integrar-se socialment.

De la pandèmia de la SIDA al matrimoni gai

Entrem en els anys 80 amb un moviment gai en una situació d’estancament i crisi associativa. La irrupció de VIH/SIDA va crear una nova situació amb un increment de l’homofòbia i l’obertura del debat sobre com afrontar la pandèmia.

El 1985 es va crear el Colectivo Gay a Madrid (COGAM) i un any després la Coordinadora d’Iniciatives Gais constituïda per ex militants del FAGC (anomenada posteriorment Coordinadora Gai-Lesbiana) a Catalunya. Tots dos col·lectius, amb un canvi d’enfocament i inspirant-se en els moviments LGBTI+ nord-americans, es van convertir en els principals impulsors de les reformes legislatives i de les primeres campanyes informatives sobre el VIH/SIDA.

El 27 de febrer de 1989 l’activista i artista nord-americà Keith Haring va pintar al Raval de Barcelona el mural titulat “Todos juntos podemos parar el SIDA”. L’obra de 35 metres, realitzada en només 5 hores, va ser pintada amb acrílic vermell i en ella, a part de la frase en castellà que li dóna títol, apareix una xeringa en què s’enrosca una serp que representa l’amenaça de la sida. Una tisora ​​formada per dos homes talla  al rèptil, la cua del qual es transforma en un discret penis que una figura ha cobert amb un preservatiu. A la dreta, tres personatges es cobreixen respectivament els ulls, les orelles i la boca.

El renovat moviment LGTBI+ va començar a plantejar altres reptes i va centrar el seu treball en l’aspecte assistencial com la col·laboració en les campanyes institucionals de prevenció del VIH o l’assessorament legal i psicològic.

Dels seus postulats pseudoradicales inicials el COGAM va evolucionar cap a postures més moderades i possibilistes en la línia de la Coordinadora, va abandonar el 1991 la COFLHEE (Coordinadora de Frentes de Liberación Homosexual del Estado español)  i va impulsar un any després de la creació de la Federació Estatal de Gais i Lesbianes.

Plaer anal contra el capital

El 1993 un grup de militants de COGAM va abandonar el col·lectiu i crear amb altres activistes La Radical Gai. Aquest mateix any va sorgir el grup de lesbianes LSD. Tots dos col·lectius tenien com a model l’activisme nou i de gran impacte visual de grups com ACT UP, Queer Nation o Lesbian Avengers, que La Radical i LSD van aplicar especialment per combatre la passivitat del Govern davant la crisi de la SIDA amb les seves pròpies campanyes de prevenció.

Així en els 90 van conviure dues estratègies per enfrontar la crisi de la SIDA que van derivar en dues línies d’activisme: la institucional i assistencialista, i una altra basada en la provocació i l’acció directa.

Amb aquests dos col·lectius va irrompre a casa nostra la teoria queer i amb ella els debats que fins ara ha generat. I ho va fer en el número 3 de la revista De un plumazo de la Radical Gai. Però l’activisme queer va ser, en aquest moment, simplement una forma més radical de la política d’identitat dels anys vuitanta. De fet, va reproduir alguns dels aspectes més divisoris d’aquestes polítiques.

Abans de dissoldre’s el 1997 tots dos col·lectius van deixar rere seu una enorme producció de materials teòrics i propagandístics d’acostament a la teoria queer i, seguint un camí iniciat per la CCAG en els 70, es van apropiar de l’insult marieta/bollera com a reivindicació identitària.

Els anys 90 van ser una dècada clau per a la normalització del col·lectiu LGTBI+. La SIDA va seguir marcant una part molt important de l’activisme amb la creació de Gais Positius, la primera associació de suport mutu a l’Estat espanyol. Però els 90 són també la dècada de fundació, el 1994, de RQTR (Rosa que te quiero rosa), primer col·lectiu LGTBI+ a la Universitat Complutense de Madrid i ALEAS (Área de Libertad de Expresión Afectivo-Sexual de Izquierda Unida) en la qual qualsevol persona interessada podia participar sense necessitat de lligar-se a IU.

Els 90 també van ser els de les mobilitzacions per una llei de parelles estatal. Entre 1996 i 2004 es van presentar fins a cinc propostes al Congrés, mentre al carrer els col·lectius van convocar dues manifestacions a Madrid el 1997 i 1998 per fer pressió sobre els partits polítics.

Quan semblava que gais i lesbianes es conformarien amb una llei de parelles que reconegués les relacions d’afectivitat anàlogues a la del matrimoni, tant la Coordinadora com la FELGTB (Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans y Bisexuales) ja tenien clar que el carrer demanava el matrimoni i no volia un succedani.

I així, després de reunions al garatge de la seu del PSOE, d’ofertes enverinades d’Aznar i trucades al desacatament per part de la Conferència Episcopal al juny de 2005 el Codi Civil per fi, va acollir en el seu article 44 els drets de tota la ciutadania al matrimoni. Des de llavors s’han celebrat prop de 50.000 matrimonis de persones del mateix sexe al nostre país.

Mercantilització

En els anys posteriors a l’aprovació del matrimoni igualitari vam assistir a una mercantilització i despolitització de la lluita LGBTI+. Va sorgir una elit empresarial que va tractar de vincular el gai amb l’oci i la nit, i que va utilitzar la diversitat sexual com a objecte de negoci, amb la FEGLBT fent de pantalla legitimadora.

Al setembre de 2004, es va posar en marxa Liberacción, un espai LGTBI+ obert i plural en el qual convergeixen activistes de l’esquerra radical i anticapitalista.

El grup va ser un dels impulsors de la creació a Madrid del Bloque Alternativo de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, amb el lema “Orgullo es Protesta” i amb la intenció de recuperar l’origen combatiu i polític de l’Orgull. Liberacción i RQTR (Asociación de Lesbianas, Gays, Transexuales, Bisexuales, Intersexuales y Queers de la Universidad Complutense de Madrid) organitzen un bloc crític dins de la manifestació oficial. A aquest grup se sumen col·lectius com la EKKA, el col·lectiu feminista Las Lilas o el Grupo de Trabajo Queer.

El 22 d’octubre d’aquest mateix any i durant les jornades “FAGC: 30 anys donant per cul”, es va crear la Xarxa estatal contra l’homofòbia integrada pel FAGC, Liberacción, el col·lectiu Sin Vergüenza, EHGAM (Euskal Herriko Gay-Les Askapen Mugimendua) i Maribolheras precarias.

La xarxa tenia com a finalitat l’intercanvi d’informació, el suport mutu dels grups components, la participació conjunta en diverses iniciatives i una presència pública que donés veu a les postures més combatives del moviment LGTBI+, normalment invisibilitzades pels mitjans de comunicació i les institucions públiques. Els grups participants donaven així continuïtat a experiències anteriors. En aquest sentit, van fer un reconeixement al que va significar la COFLHEE, coordinadora estatal gai ja desapareguda, que durant dues dècades va englobar a tot el moviment gai de l’Estat mantenint posicions fortament reivindicatives.

L’any 2007, es va celebrar a Madrid l’Europride, un esdeveniment que va promoure encara més els valors mercantilistes pels quals els col·lectius que van impulsar el 2006 el Bloque Alternativo van veure la necessitat d’alçar les veus crítiques i reprendre l’esperit de protesta. Es van preparar un seguit d’activitats que van culminar en la participació reivindicativa en l’Orgull oficial com Bloque Alternativo recuperant l’eslògan “Orgullo es Protesta”.

A partir de 2008, l’orgull alternatiu a Madrid va recuperar el 28 de juny com una jornada de lluita per l’alliberament sexual, un orgull per transgredir i seguir construint la igualtat des del dret a la diferència. Un orgull contra la mercantilització de les nostres sexualitats, contra el model consumista i que no necessita ni vol el patrocini de les grans marques.

Aquest orgull pren diversos noms al llarg d’aquests anys: Orgullo transmaribollero anticapitalista, Asamblea Orgullo Migrante, Orgullo Indignado, Bloque Orgullo Crítico i a partir de 2016, Orgullo Crítico.

Any rere any la manifestació de l’Orgullo Crítico és més nombrosa i la participació en l’orgull “oficial” es redueix a accions puntuals per denunciar el que ja es coneix com capitalisme rosa. A Barcelona la manifestació reivindicativa resisteix la pressió del Pride comercial i des 2018, Sevilla compta també amb un Orgullo Crítico.

Tot i que l’aprovació del matrimoni igualitari i certa normalització del col·lectiu LGTBI+ han suposat certa evolució, les gairebé 300 denúncies anuals per homofòbia i la manca d’una legislació estatal han motivat que l’Estat espanyol hagi deixat d’estar entre els deu països europeus més respectuosos amb el col·lectiu LGTBI+. L’informe europeu anual elaborat per l’entitat ILGA sobre la situació dels drets de les persones LGTBI+ a Europa ha situat a l’Estat en el lloc 11, el més baix des de l’any 2010.

De la mateixa manera, ILGA Europa assenyala com una altra de les causes la manca de reconeixement del dret a l’autodeterminació de gènere. I és que les persones trans han de ser diagnosticades de “disfòria de gènere” per fer que els seus documents siguin canviats i coincideixin amb la seva identitat. A això se sumen altres condicions: han de fer dos anys de tractament hormonal, ser de nacionalitat espanyola i majors d’edat.

La visibilitat trans

Recordem les reaccions de rebuig que va provocar la presència de diverses transsexuals a la capçalera de la manifestació de juny de 1977 a les Rambles. Rebuig no només de la premsa sinó també de part de l’esquerra i de gais i lesbianes. Aquest rebuig no només va obrir un debat sobre la “normalitat” sinó que va servir per impulsar la creació del primer col·lectiu de transvestits i transsexuals el 1979.

La dècada dels 80 es va caracteritzar per l’assetjament mediàtic i policial (especialment a les dones transsexuals treballadores del sexe) i el insolidari silenci dels col·lectius de gais i lesbianes. L’activisme és va realitzar principalment per dones transsexuals treballadores sexuals i les seves prioritats es desplacen cap a la lluita contra l’assetjament policial i contra l’estigma social que identificava transsexualitat i SIDA. Els 80 van veure el 1983 la despenalització de les operacions de canvi de sexe mitjançant la reforma del Codi Penal; la fundació, a l’agost de 1987, de AET-Transexualia i el 1989 la resolució del Parlament Europeu sobre la discriminació dels transsexuals amb tot un seguit de recomanacions als Estats membres per acabar amb la mateixa.

Als 90 van sorgir diversos col·lectius. El 1992 el CTC (Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya Pro Drets), que en els seus plantejaments confereixen un caràcter preponderant al sexe psicosocial sobre el sexe genital. El 1993 el Centro de Identidad de Género de Granada, que posteriorment passaria a denominar-se AIGA (Associación de Identidad de Género de Andalucía), que va potenciar la inclusió del tractament integral de reassignació de sexe (psicològic, endocrinològic, plàstic-quirúrgic) en el Servicio Andaluz de Salud (SAS). El 1994 ATV (Associació Transexualia de València) que treballa específicament en la integració laboral del col·lectiu transsexual, i que va signar un conveni amb una cooperativa de serveis anomenada Sercoval, a través de la qual diverses dones transsexuals van començar a treballar en el sector de la neteja . El 1996, ATV, AIGA, CTC i AET-Trasexualia funden la FAT (Federación de asociaciones de transexuales del Estado Español). Abans de finalitzar la dècada, sorgeixen dos nous col·lectius, Soy Como Soy a Gijón i el Col·lectiu Trans Galiza, i van començar a crear-se grups de transsexuals dins dels col·lectius de gais i lesbianes.

El col·lectiu Trans ha vist com sempre anava quedant enrere en la consecució dels seus drets. El 17 de maig de 1990, l’OMS eliminava l’homosexualitat de les malalties mentals, però incorporava la transsexualitat en aquest mateix llistat.

Al juliol de 2005 es va legalitzar el matrimoni igualitari i l’adopció per a parelles del mateix sexe, mentre les persones trans encara no podien canviar la seva identitat de manera legal i seguien sent tractades com malaltes mentals. Encara passarien dos anys, i la pressió d’una vaga de fam, per aconseguir la rectificació del nom i el sexe de les persones Trans en el Registre Civil sota la Llei 3/2007 que exclou les persones migrants, les persones No Binàries i excloïa les persones menors, fins que el Tribunal Constitucional va dictar una interlocutòria declarant inconstitucional això últim. Tot això sota la supervisió patologista de la medicina, mitjançant un diagnòstic psiquiàtric, que històricament ha estat utilitzat per despullar d’autonomia i drets a les persones trans. I pitjor encara, ha condicionat el reconeixement de la identitat a un tractament hormonal de mínim dos anys de durada.

Al juliol de 2019 un grup de dones, entre elles destacades representants del PSOE, van organitzar un Congrés a Gijón l’objectiu radicava en ridiculitzar i atacar el col·lectiu trans. El 9 de juny de 2020 es filtrava el “pamflet transfòbic” del PSOE atacant al col·lectiu, i generant un debat en què acusava l’avantprojecte de Llei trans de misogin i patriarcal.

Ara que estem assistint a un rebuig de la Llei Trans per part de certs sectors del feminisme seria bo recordar que el 1993 AET-Transexualia, CTC i AIGA van participar en les Jornades Feministes Estatals, celebrades a Madrid, el que va suposar l’obertura del moviment feminista a les dones transsexuals i la seva solidaritat amb les reivindicacions específiques del moviment transsexual.

Conclusió

Esperem que diverses coses hagin quedat clares mitjançant la lectura d’aquest fullet.

Primer, que l’opressió LGTBI+ no és gens natural, sinó que és el producte d’una societat explotadora de classe: aquesta opressió té causes socials concretes.

Segon, que si bé perjudica directament les persones LGTBI+, la LGTBIfòbia representa una amenaça per a totes les persones que patim sota aquest sistema. Per tant, combatre aquesta opressió és una tasca essencial per a totes les persones que lluitem per un món millor, sigui quina sigui la nostra orientació sexual.

I tercer, que necessitem anàlisi i idees que ens ajudin a impulsar aquesta lluita. Les idees d’aquesta “esquerra juràssica” que nega la importància, fins i tot l’existència, de la LGTBIfòbia són un llast. Tampoc són molt útils les teories basades en una visió tancada de la identitat i més enfocades en discursos que al món real.

Aquest fullet defensa una anàlisi marxista, socialista revolucionària, d’aquesta qüestió. Aquesta anàlisi no porta cap a una visió sectària i tancada. Al contrari—tal com confirmen les aportacions dels grups germans de Marx21 de països molt diversos— ens ajuda a plantejar estratègies de lluita unitària, que abasten a persones molt diverses de la classe treballadora i de diferents grups oprimits. Total, aquesta anàlisi no surt d’un llibre, sinó que és fruit de les lluites anteriors, en diferents èpoques i països, al llarg de gairebé 150 anys.

Així que el marxisme revolucionari ens dóna les eines per impulsar millor les lluites dels propis moviments LGTBI+, però també per plantejar aquest tema dins dels sindicats, dins dels moviments unitaris contra el racisme i el feixisme, dins dels moviments de dones, etc.

Si comparteixes la nostra visió, per descomptat que podrem col·laborar en les lluites contra la LGTBIfòbia. Però també et podries plantejar unir-te al grup Marx21, per participar amb les persones que formem aquest grup en la lluita per canviar el món sencer.

Tornar a dalt

Notes internacionals

 
Tornar a dalt
 

Enllaços

Algunes organitzacions LGTBI+

Estat espanyol

AMPGYL, Associació de Famílies contra la Intolerància X Gènere, d’àmbit estatal, creada el 2002, en part sobre la base de l’associació catalana AMPGIL, creada el 1994. Web: ampgyl.org

Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans y Bisexuales. Web: felgtb.org Twitter @FELGTB

Fundación Triángulo, ONG que treballa, des del 1996, per la igualtat social de lesbianes, gais, bisexuals i trans. Web: fundaciontriangulo.org Twitter: @FTriangulo

Plataforma Trans, federació de col·lectius trans de l’Estat espanyol. Twitter @PlataformaTrans

Andalusia

Andalucía Diversidad, federació andalusa d’associacions de lesbianes, gais, bisex, transsexuals i intersexuals. Web: andalucialgbt.com Twitter: @andalucialgbt

Asociación de personas trans de Andalucia-Sylvia Rivera (ATA). Twitter: @ATA_Trans

Observatorio Andaluz contra la Homofobia, Bifobia y Transfobia, assisteixen les víctimes de delictes d’odi sobre la seva orientació sexual o identitat de gènere a Andalucía. Web: observatorioandaluzlgbt.org Twitter: @obandaluz_lgbt

Astúries

XEGA, Xente Gai Astur, associació asturiana LGTBI+. Web: xega.org

Catalunya

ACATHI, col·lectiu de persones LGTBI migrades i/o de diversos orígens, a Catalunya. Web: acathi.org

Casal Lambda, centre/associació que existeix a Catalunya des del 1976. Web: lambda.cat

Crida LGBTI, moviment LGTBI lligat a l’esquerra independentista. Facebook i Twitter: @CridaLGBTI

Federació Plataforma d’Entitats LGTBI de Catalunya. Web: plataformalgtbi.cat Twitter: @LGTBIcat

Front d’Alliberament Gai de Catalunya, moviment LGTBI català fundat el 1975. Facebook: @FAGC1975 Twitter: @FAGC_Catalunya

Observatori contra l’homofòbia, donen suport per denunciar agressions i mantenen xifres. Twitter: @OCL_H

Euskal Herria

ALDARTE, Sexu askatasunerako ikerketa eta dokumentazio zentroa/Centre d’atenció a gais, lesbianes i trans, a Araba i Bizkaia. Web: aldarte.org Twitter: @AldarteOrg Facebook: @aldarte.zentroacentro

Bizigay, organització que treballa per la diversitat i llibertat sexual, constituïda l’any 2003. Web:  bizigay.eus Facebook: @Bizigay

EHGAM, Euskal Herriko Gay-Les Askapen Mugimendua, moviment dedicat a l’alliberament LGTBI+, que forma part del procés general d’alliberament sexual. Web: ehgam.eus Facebook: @ehgam.gara

Gehitu, Associació de Gais, Lesbianes, Trans, Bisexuals i Intersexuals del País Basc. Web: gehitu.org Twitter: @Gehitu_Elkartea Facebook: @gehituelkartea

Galiza

ALAS, Associació pola Liberdade Afectiva i Sexual da Coruña. Web: alasacoruna.org  Twitter: @alasacoruna Facebook: @alasacoruna

ARELAS, Associació de famílies de menors Trans*. Web: asociacionarelas.org Facebook: @Arelasafmt

Associació Nós Mesmas, pola lloita dos dereitos dónes mulleres lesbianes, bisexuais i transexuais de Vigo i Pontevedra. Web: asonosmesmas.blogspot.com Twitter: @Nosmesmas Facebook: @asociacionnosmesmas

Madrid

COGAM, Col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de Madrid des de 1986. Web: cogam.es Twitter: @COGAM Facebook: @cogam

Plataforma Orgullo Crítico Madrid. Facebook: @OrgulloCriticoMadrid Twitter: @OrgCriticoMad

Internacional

All Out, moviment global pels drets LGTBI+, impulsen campanyes contra la repressió. Web: allout.org/es Facebook: @somosallout

ILGA, associació internacional de lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i intersexuals, xarxa de més de 600 organitzacions LGTBI+ a Europa i Àsia Central. Web: ilga-europe.org Twitter: @ILGAEurope

Plataforma 11M, moviment LGTBI a Cuba. Twitter: @11M_Cuba

Tremenda Nota, revista LGTBI online des de Cuba. Web: TremendaNota.com Twitter: @TremendanotaC Facebook: @TremendaNotaCuba Canal de Telegram: t.me/tremenda_nota_telegram

Més material

Pel·lículas

Pride (dirigida per Matthew Warchus, escrita per Stephen Beresford, 2014).

Screaming Queens: The Riot at Compton Cafeteria (dirigida per Susan Stryker i Victor Silverman, 2005).

Levantamiento de Stonewall (Experiència americana, 2010).

Llibres i articles

Textos amb una visió semblant a la d’aquest fullet:

Sue Caldwell, “Marxism, feminism and transgender politics”, International Socialism 157, 2017.

Friedrich Engels, L’origen de la família, la propietat privada i l’estat.

Nicola Field, Over the rainbow: Money, class and homofobia, Ed. Dog Horn, 2016.

Afrodita Frangou i Vangelis Hatzinikolaou, “Stonewall, 50 años después”, 2019, a Marx21.net.

Ghassan Makarem, “L’alliberament gai a l’Orient Mitjà”, 2009.

Laura Miles, “Opresión transexual y resistencia”, publicat originalment en anglès a International Socialism 141, 2014.

Marçal Solé i Paso García, La lucha por la liberación gay y lesbiana, En lucha, 2000.

Sherry Wolf, Sexuality and Socialism: History, Politics, and Theory of LGBT Liberation, Haymarket Books, 2009. Publicado en Brasil como Sexualidade e socialismo: história, política e teoria da libertação LGBT, Ed. Autonomia Literária, 2021.

 

Textos més diversos:

Héctor Anabitarte y Ricardo Lorenzo, Homosexualidad: El asunto está caliente, Ed. Queimada, 1979.

Franck Chaumont, Homo-ghetto, gays el lesbiennes dans les cités: les clandestins de la République, le Cherche midi, 2009.

David Córdoba, Javier Sáez, Paco Vidarte, Teoría queer, Ed, Egales, 2005.

Cathy Crimmins, Los homosexuales al rescate de la civilización, Ed. Egales, 2006.

Didier Eribon, Identidades: reflexiones sobre la cuestión gay, Ed. Bellaterra, 2000.

Grupo de trabajo queer (ed.), El eje del mal es heterosexual: Figuraciones, movimientos y prácticas feministas queer, Traficantes de Sueños, 2005. (PDF disponible gratis en traficantes.net).

John Lauritson y David Thorstad, Los primeros movimientos a favor de los derechos homosexuales, 1864-1935, Tusquets, 1977.

Mathieu Lindon, El proceso de Jean-Marie Le Pen (novela), Ed. Egales, 1999.

Brahim Naït-Balk, Un homo dans la cité: La descente aux enfers puis la libération d’un homosexuel de culture maghrébine, Calmann-Lévy, 2009.

Jean Nicolas, La cuestión homosexual, Ed. Fontamara, 1978.

Susan Stryker, Historia de lo trans, Ed. Continta Me Tienes, 2017.

Paco Vidarte, Ética marica: proclamas libertarias para una militancia LGTBQ, Ed. Egales, 2007.

Xente Gai Astur, Educar en valores El respeto a la diferencia por orientación sexual, Guía didáctica, XEGA, 2002.

Tornar a dalt