Marx21
La tornada de Donald Trump a la Casa Blanca preocupa a molts nivells, com l’amenaça contra els drets humans dins d’EUA, especialment de les persones migrades, LGTBI+, i dones. També donarà més impuls a l’extrema dreta internacional.
I després hi ha la situació bèl·lica global, amb el genocidi en marxa a Palestina i la guerra a Ucraïna, nominalment de Putin contra el país de Zelensky, però realment entre Rússia (i els seus aliats) i EUA i els seus.
Trump i Putin
Durant la campanya electoral Trump va criticar l’enorme despesa d’EUA a la guerra d’Ucraïna, prometent dedicar aquests recursos a les necessitats de la ciutadania nord-americana. La segona part és hipocresia, però és trist que la denúncia del fet de dedicar tants recursos a la guerra se senti més de la boca de Trump que no pas de les forces progressistes.
Trump va descriure Putin com un amic i va anunciar que podria acabar la guerra d’Ucraïna en un dia. El que farà en realitat és, per descomptat, força impredictible.
Aquí es combinen diferents factors. Tot Estat té les seves estructures establertes que cerquen defensar el sistema actual; en aquest cas parlem de la cúpula militar.
Aquesta és capaç d’ignorar exigències presidencials que els semblin totalment desgavellades… o de fer un cop militar contra un dirigent progressista. Per això, en qüestions clau d’Estat, les eleccions no canvien tant.
Dit això, hi ha qüestions en què hi ha diferents punts de vista dins d’una mateixa classe dirigent. Pel que fa a si Estats Units han de mantenir una visió més global o ser més aïllacionista, sembla que no es posen d’acord (encara que la veritat és que ambdues opcions comporten problemes i perills).
Així que sí que hi ha certa autonomia en la política, i l’arribada de Trump podria comportar alguns canvis en la política exterior nord-americana.
A més de reduir el finançament a Zelenski, ha parlat de frenar el procés d’expansió cap a l’est de l’OTAN, un factor fonamental en aquest conflicte, i forçar un acord de pau, sobre la base de la cessió de territoris.
Val a dir que això seria molt millor que escalar el conflicte fins a arribar a les armes nuclears i la tercera guerra mundial.
És clar que la Rússia de Putin és un Estat reaccionari i imperialista, però a això li haurà de fer front la gent treballadora russa.
Una potència imperialista encara més gran, amb encara més invasions i massacres, no es pot presentar com la solució a l’imperialisme rus.
Trump i Netanyahu
Se sap que Benjamin Netanyahu —criminal de guerra, buscat pel Tribunal Penal Internacional— volia que guanyés Trump. Però és difícil veure què podria fer Trump per donar suport al genocidi que no hagin fet Biden i Harris. Tots donen suport a l’Estat israelià sense fissures.
Sota Biden, EUA han vetat repetidament tot intent a l’ONU d’exigir de manera (suposadament) vinculant un alto el foc, l’última vegada el 20 de novembre, quan les eleccions havien acabat i Harris ja no tenia res a perdre.
Trump abandonaria la retòrica humanitària, ja no fingiria preocupar-se de les morts de civils, però el lliurament d’armes i el suport polític no canviaran.
D’altra banda, el seu compromís fort amb l’Estat sionista confirma, una vegada més, que no hi ha contradicció entre el suport a Israel i l’antisemitisme, l’odi vers la gent jueva.
Sota el seu mandat anterior, Trump va expressar el seu suport a una manifestació ultra i antisemita a Charlottesville. Aquests manifestants incloïen neonazis que cridaven “els jueus no ens reemplaçaran”, fent-se ressò de la “teoria del gran reemplaçament” promoguda també per VOX.
Ara com ara, sembla que per tot Europa es manté la mentida que els qui ens solidaritzem amb el poble palestí —a la vegada de rebutjar i denunciar qualsevol discurs hostil vers les persones jueves— som “antisemites”, en comptes d’assenyalar als antisemites de veritat, com ho és l’extrema dreta que majoritàriament dóna suport a Israel… igual que fa Trump.
Alto el foc
A l’hora d’escriure, s’acaba d’anunciar que Estat israelià i Hezbol·là han acordat un alto el foc. No dóna temps ni espai per a una anàlisi completa, però podem fer unes observacions ràpides.
L’exèrcit israelià va entrar (de nou) al Líban amb l’objectiu d’eliminar Hezbol·là. Han fracassat (de nou). La força de resistència libanesa no és gens perfecta (per haver donat suport a la massacre d’Assad a Síria, per promoure polítiques neoliberals dins del Líban…) però s’ha tornat a mostrar capaç de ser una part clau d’una resistència —militar, civil…— majoritària, que supera les divisions sectàries imposades al país per l’imperialisme francès.
Hezbol·là, una milícia no estatal, igual que el moviment hutí al Iemen, ha estat capaç de fer molt més que cap Estat àrab en solidaritat amb el poble palestí. De fet, és més; molts Estat àrabs continuen comerciant amb l’Estat sionista. Jordània fins i tot va contribuir a la defensa militar d’Israel davant dels míssils iranians.
L’alto el foc donarà un respir a les poblacions del sud del Líban, així com als barris del sud de Beirut, la zona de majoria xiïta coneguda com Dahieh, que ha patit moltíssim, igual que l’any 2006.
Un cop dit això, l’acord no pararà el genocidi a Gaza. Per això, caldrà més. I això no vindrà dels dirigents ni àrabs ni europeus. Les paraules de preocupació no signifiquen res.
Per això, és més necessari que mai que segueixin les mobilitzacions, als carrers i encara més als llocs de treball. Les i els portuaris, per exemple, tenen el poder potencial per fer realitat el bloqueig d’armes.
Encara més important és el paper dels carrers, i les classes treballadores, de l’Orient Mitjà.
A València la gent crida “només el poble salva el poble”. S’aplica el mateix a Palestina. Al contrari del que diuen els neonazis, el poble palestí és el nostre poble.
