Marx21
El món és un lloc cada cop més mortífer. Als problemes ja crònics de col·lapse climàtic, pujada de l’extrema dreta, etc., s’hi han sumat cada cop més conflictes armats.
Hi ha la invasió russa a Ucraïna, el genocidi que porta a terme l’Estat israelià contra el poble palestí, i innombrables conflictes més que ni entren a les notícies.
Lluny d’intentar contrarestar aquesta deriva militarista, la Unió Europea l’està impulsant.
Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, cerca promoure la despesa i la producció d’armes per part dels Estats de la UE.
“Hem de gastar més”, ha declarat. De fet, des de la invasió d’Ucraïna, els Estats membres de la UE han augmentat enormement la seva despesa militar. D’un total de 240 mil milions d’euros l’any 2022, van gastar 280 mil milions d’euros en 2023 i la xifra pujarà a 350 mil milions d’euros aquest any 2024, segons von der Leyen.
A l’Estat espanyol, el Govern de Pedro Sánchez —del PSOE i Sumar, no ho oblidem— es va comprometre a incrementar la despesa militar al 2% del Producte Interior Brut (PIB) els propers anys. Tot i això, l’anàlisi del Centre Delàs revela que la despesa militar real espanyola ja sobrepassa el 2% del PIB que exigeix l’OTAN. Sota el mandat de Sánchez, aquesta despesa supera amb escreix fins i tot la del govern d’Aznar en plena guerra de l’Iraq, fa dues dècades, i continua creixent.
Això ho intenten justificar per la inacceptable invasió russa d’Ucraïna; una part d’aquest augment de la despesa es dedica a enviar armes a Zelenski.
Però els dirigents polítics són hipòcrites.
Compra d’armes
Com hem vist amb horror, Gaza està patint un assalt encara més mortífer que el d’Ucraïna, però lluny d’ajudar el poble palestí a defensar-se, l’Estat espanyol, com els seus aliats, ha subministrat material militar a l’exèrcit israelià en plena massacre.
I el març de 2024, el Ministeri de Defensa espanyol ha signat un contrate de compra d’armes israelianes per un valor de més de 200 milions d’euros, finançant així el genocidi.
Mentrestant, les potències occidentals no són alienes al conflicte a Ucraïna.
Des del col·lapse el 1991 de l’URSS —del règim de capitalisme d’Estat sorgit sota l’estalinisme— l’OTAN no ha deixat d’estendre’s per Europa de l’est, en una operació clarament agressiva. L’intent d’engolir Ucraïna —un productor enorme de gra, entre altres coses— dins del bloc occidental va ser un factor clau per provocar el conflicte actual.
Ara a això, el president francès Macron, ha afegit la idea d’enviar tropes occidentals a lluitar dins d’Ucraïna, cosa que acostaria encara més el perill d’una tercera guerra mundial en tota regla. Putin ja ha amenaçat de fer servir armes nuclears davant aquesta intervenció.
Ara, després de veure els resultats a Ucraïna, l’OTAN intenta estendre’s pel Caucas, una altra zona que abans formava part de l’URSS. A mitjans de març, el seu secretari general, Jens Stoltenberg, va visitar Armènia, Azerbaidjan i Geòrgia, per promoure la seva col·laboració amb l’aliança militar occidental.
Es tracta d’una zona que ha vist nombrosos conflictes en anys recents, des de les guerres a Txetxènia fins a la recent incursió militar d’Azerbaidjan per expulsar Armènia de l’enclavament de Nagorno Karabakh. L’any 2008 hi va haver una breu guerra entre Rússia i Geòrgia, quan Putin va aprofitar de conflictes territorials al país veí per intervenir.
Igual que Ucraïna, el Caucas és una zona de gran importància, per raons tant estratègiques com econòmiques. El Caucas es troba en un punt clau entre Europa i la resta d’Àsia, mentre que l’Azerbaidjan és un productor important de petroli: evidentment, els dirigents del planeta no mostren cap inclinació vers l’abandonament dels combustibles fòssils, com dicten els acords davant de l’escalfament global.
Per tot això, ha de ser obvi que la guerra d’Ucraïna no és un assumpte de la defensa de la sobirania ucraïnesa, com manté l’OTAN; tampoc no va de la protecció de la població del Donbàs o la seguretat de Rússia, com diu Putin. Forma part d’un conflicte entre blocs imperialistes, que abasta des del centre d’Europa fins al mar entre la Xina i Taiwan.
Davant de tota aquesta situació terrible, el que ha dominat a les esquerres ha estat la confusió.
Una minoria de l’esquerra dóna suport als dirigents de Rússia i la Xina, que presenten com a “antiimperialistes”. És cert que la potència imperialista més gran del món segueix sent, per ara, Estats Units. Però l’imperialisme no sols consisteix en un Estat o un bloc. És un sistema de conflicte internacional entre diferents Estats, diferents blocs.
I el que va fer EUA al Vietnam, l’Afganistan, l’Iraq, etc., va ser terrible, però no menys terrible va ser la invasió russa de l’Afganistan el 1979-89. I Rússia va contribuir a la matança a Síria protagonitzada pel seu aliat Assad, que va provocar la mort de mig milió de persones. Rússia és un Estat menys fort, però no menys imperialista, que EUA.
L’antiimperialisme de veritat implica rebutjar tot el sistema, no donar suport a un contrincant imperialista davant d’un altre.
Guerra proxy
Un altre sector de l’esquerra té una posició encara pitjor.
Argumenten que al conflicte d’Ucraïna només hi ha una potència imperialista, Rússia. Per tant, el seu estrany “antiimperialisme” consisteix a donar suport al principal bloc militar del món, l’OTAN, quan intervé en una guerra imperialista.
La veritat és que Ucraïna es troba en una “guerra proxy” entre potèncias imperialistes, una guerra per delegació. EUA i el seu bloc armen el seu aliat ucraïnès per debilitar Rússia i així enviar una advertència a la Xina. Ja al començament de la guerra van rebutjar van rebutjar una possible solució negociada.
És urgent enfortir dins l’esquerra i els moviments la comprensió que no hi ha bones potències imperialistes, les hem de rebutjar a totes.
I és especialment important rebutjar clarament l’imperialisme del “nostre costat”. Ja a la primera guerra mundial —un altre conflicte entre potències imperialistes— el company de lluites de Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht, va declarar que “l’enemic principal és a casa”. En el seu cas, estant a Alemanya, el seu primer deure com a antiimperialista era oposar-se al militarisme alemany (per descomptat, sense donar suport ni justificar el de la Gran Bretanya, de la Rússia tsarista…).
Avui dia, dins d’occident, no hi ha antiimperialisme sense rebutjar fermament i abans que res el paper i la intervenció de l’OTAN… cosa que no significa de cap manera justificar ni donar suport a l’agressió de Putin.
L’única nota positiva és que arreu del món s’han produït grans mobilitzacions de solidaritat amb el poble palestí i de rebuig a l’agressió sionista. Per descomptat que cada cas és diferent, però hi ha un punt clau a totes les guerres imperialistes, que és que només beneficien les classes dirigents; suposant patiment i mort per a la gent corrent.
En tots dos casos —més enllà de les grans diferències— són les poblacions civils les que moren. Les empreses armamentístiques occidentals, de l’Estat israelià i de Rússia, s’enriqueixen. I la gent treballadora tant a Occident com a Rússia acabarem pagant el preu, sota la forma de retallades socials, etc.
Aleshores, hem de treballar perquè l’estès rebuig davant l’atac israelià contra el poble palestí, passi a ser també un rebuig general a tota la guerra interimperialista a Ucraïna.
Som davant l’amenaça d’una tercera guerra mundial; cal actuar abans que sigui tard.
