Rosana Carvalho Paiva
Margarida Maria Alves va ser la primera dona que va ocupar la presidència d’un sindicat de persones treballadores rurals al Brasil.
Aquest fet és encara més rellevant si recordem que fins avui a moltes delegacions sindicals i organitzacions de base, tant de persones treballadores urbanes com rurals, hi ha la tendència que les dones ocupin llocs de secretaria i suport, poques vegades de direcció. La força de Margarida es revela encara més si considerem que la seva activitat política en defensa dels drets laborals es va produir durant la dictadura militar brasilera (1964-1981), un període de persecució intensa contra el sindicalisme i els moviments socials.
Agreguem una cosa molt important: el seu lideratge al Sindicat de Treballadors Rurals i com a fundadora del Moviment de les Dones Treballadores Rurals va succeir en el context de les grans hisendes canyeres de Paraíba, hereves de les grans plantacions esclavistes del període colonial. Després de l’abolició formal, aquestes hisendes van adoptar la forma “moderna” d’empreses agrícoles, però van mantenir les formes d’explotació de les persones treballadores i la constant oposició a qualsevol forma de treball que fos lliure i autònom.
Va ser en aquesta terra que va néixer el 1933, a la petita ciutat d’Alagoa Gran, estat de Paraíba, regió Nord-est del Brasil. La seva família eren pagesos que van ser expulsats pels grans terratinents i obligats a traslladar-se als afores de la capital de l’estat quan ella tenia 22 anys.
Presidència
Va assumir la presidència del sindicat el 1971 i va romandre-hi fins que va ser assassinada el 1983. Les seves lluites van ser per l’aplicació de drets laborals a les treballadores i treballadors rurals com tenir contracte de treball, el tretzè salari anual, la jornada de 8 hores, el descans els caps de setmana, les vacances i les baixes per maternitat. Val la pena esmentar que aquests van ser èxits que els moviments sindicals de la indústria i del comerç ja havien aconseguit almenys des de la dècada de 1930 i ampliat el 1943 amb la Consolidació de les Lleis Laborals.
Per a la població rural, però, aquests drets van arribar tard i només es van establir parcialment el 1963 amb l’Estatut del Treballador Rural. Però una cosa és tenir una llei i una altra que s’apliqui. Brasil és un país on fins avui hi ha persones que viuen en condicions laborals similars a l’esclavatge, principalment a les grans explotacions agrícoles. Perquè es tingui una idea, l’any 2020, la Inspecció del Treball del govern federal va informar en un informe que des del 1995, 56 mil persones treballadores havien estat rescatades d’aquesta condició.
En resum, als anys 1970, una època d’intens terror d’Estat promogut pel govern dictatorial, en un territori que amb 3 segles d’esclavatge formal i gairebé 2 de condicions anàlogues a l’esclavatge i on la lògica patriarcal encara avui oprimeix les dones, com a líder sindical, Margarida va presentar més de 100 denúncies al tribunal laboral local. A més, també va liderar lluites pel dret a l’accés a terres per plantar, contra el treball infantil i va crear un programa d’alfabetització per a adults basat en el mètode Paulo Freire. El sindicat va aconseguir conquerir les terres que abans pertanyien als grans terratinents. L’activisme de Margarida i les seves companyes sindicals és un referent fins avui dia per la veu, la lluita i la resistència de les dones rurals.
El 1983, va ser assassinada a casa seva, d’un tret a la cara per un pistoler. El crim va quedar parcialment impune com tants d’altres: els autors materials van ser identificats i detinguts, però no els intel·lectuals, tot i que és ben sabut que van ser els terratinents els que van voler silenciar l’origen de les denúncies que rebien. Com tants líders de lluites socials, que avui anomenem defensores de drets humans, ella feia un temps que rebia amenaces de mort.
Morir en la lluita
Poc abans de ser assassinada, havia declarat en un discurs el Dia del Treball: “És millor morir en la lluita que morir de gana”. No volem que ningú més mori d’una manera o altra, però honorar els i les que ja no hi són és una manera de mantenir les nostres lluites vives.
Per això, escriure sobre Margarida em recorda la força de la lluita de tantes lidereses de les persones treballadores rurals, camperoles, quilomboles, riberenques, indígenes, i de les faveles i barris populars de les grans ciutats. I com la lluita segueix malgrat els riscos, la poca protecció, el baix accés a la justícia i els alts nivells d’homicidis als que s’enfronten pel fet de defensar els seus drets.
Margarida Maria Alves continua sent un símbol de la lluita de les persones treballadores rurals i de totes les dones, inspirant la lluita i l’activisme polític per la justícia social al Brasil. El dia del seu assassinat, el 12 d’agost, va ser declarat Dia Nacional dels Drets Humans.
Des de l’any 2000 se celebra la “Marxa das Margaridas”, per celebrar que, com Berta Cárceres i Marielle Franco, Margarida estarà sempre present i és llavor perquè floreixin noves margarides.
