Cèsar-Darío Chaparro Giraldo reflexiona al voltant de la necessitat de relacionar les diferents lluites, per aturar l’extrema dreta i avançar en les nostres demandes.
Es Ca
Recordo quan vaig començar a tenir consciència política. Tot va ser durant els primers 11 de setembres multitudinaris, però també amb l’15M, les conseqüències de la crisi mundial a l’Estat espanyol, Grècia i Itàlia i l’imperialisme vers els països del sud, sobretot Veneçuela, Cuba i Bolívia, i a Colòmbia, on l’intervencionisme estatunidenc sotmetia, i sotmet. Però com que el que em tocava més de prop era Catalunya, l’independentisme era el meu eix principal de discurs pre-militant.
Ara, però, l’escenari tant nacional i internacional com personal és totalment diferent.
Un món on les contradiccions són cada cop més òbvies, amb una extrema dreta en auge, i on l’única suposada alternativa, la socialdemocràcia, ha acabat sent no més que un mur de contenció que fa aigües i permet que l’ultradreta vagi infiltrant-se als nostres barris i a les institucions. Val a dir que aquesta es manté com a retòrica anti-tot.
És a dir, potser en origen va ser sobretot xenòfoba i anticomunista (només cal veure la penalització i criminalització del discurs comunista després de la II Guerra Mundial, ja ni parlar-ne després de la URSS). Llavors, no impulsava altres discursos reaccionaris perquè o bé la maquinària repressiva funcionava tan bé que els discursos feminista, LGBTI, antirracista, ecologista i per l’alliberament nacional eren totalment residuals dins de la societat, o bé no calia aquesta maquinària perquè els gèrmens de dits discursos estaven per brollar.
Però avui en dia, on ja s’ha generat multitud de coneixement i de base social en el si d’aquestes lluites específiques, la ultradreta és anti-tot. I li funciona suficientment bé com per poder anar guanyant terreny mica en mica, sense partits que els facin front de forma real i eficaç.
Així doncs, aquesta agudització de les contradiccions a la societat fa que es radicalitzi el context polític, portant a l’accentuació de la precarització de la classe treballadora, la feminització de la pobresa, la crisi ecològica mundial que porta a milions de migracions forçades, sobretot arreu dels països sota el jou de l’imperialisme[1], la tolerància a la pèrdua de drets bàsics com l’assistència per a persones dependents i amb diversitat funcional i un llarg etcètera. Les contradiccions de què parlo les han anat accentuant diferents agents depenent del territori. Veiem a França com ha estat l’estat qui ha portat a la classe treballadora a alçar-se en massa esporàdicament, gairebé sense organització, en el moviment de les Gilets Jaunes. Un exemple més llunyà seria el de les entre 3,5 i 5 milions de dones que es van manifestar a començaments de gener a l’Índia. En aquest cas, tornem a trobar la incapacitat de l’estat a fer front a les demandes feministes. I ara, recentment, com cremen l’Àfrica Central, la Sibèria, les Canàries o l’Amazònia. Pel que fa a la darrera, la que més s’ha mediatitzat, mostra els interessos governamentals expressats amb la inactivitat de Bolsonaro o l’atac a les comunitats originàries i les activistes ambientalistes criminalitzades pel mateix president brasileny.
Aquests atacs són cap a col·lectius concrets amb característiques comunes: la classe social, el gènere, l’ètnia, l’enemic comú en la majoria dels casos. El problema sorgeix quan el discurs neoliberal també s’encarrega de crear els focus dels problemes allà on no són realment: ONGs ambientalistes, manters, refugiades, la guerra política entre l’Estat espanyol i Catalunya, etc. Això no només provoca la distracció, sinó l’atac entre col·lectius que haurien de donar-se suport per aconseguir la fita que tots aquests haurien d’estar buscant: l’emancipació de la classe treballadora.
Com deia, les contradiccions són diferents a totes les regions del món. Portant l’anàlisi aquí, a l’Estat espanyol, ens trobem que les contradiccions són no només en termes de classe i de gènere, sinó que també de nacions. La història espanyola ens ensenya, només en mirar el seu escut, com s’ha construït. Trobem unes columnes d’Hèrcules que celebren el Plus Ultra que van assolir els Reis Catòlics i trobem els escuts d’algunes de les nacions que encadena: Castella, Lleó, Països Catalans i Euskal Herria. És a dir, imperialisme al territori nacional i arreu del globus. Tampoc diré que sigui l’únic estat culpable de tals atrocitats ni que sigui l’únic que encara es vanagloria d’elles; de fet, aquesta és una anàlisi internacionalista, on veig la identificació amb molts altres territoris i altres la veuen en el nostre. Però la història que està ressorgint aquests dies a l’estat és la de les opressions a les nacions digna d’aquella Espanya feudal que potser encara no hem abandonat del tot i s’estan consolidant aquelles opressions que el neoliberalisme aprofita per acumular encara més capital.
L’independentisme que sorgeix arrel d’aquesta situació es pot definir en moltes corrents. Tenim la institucionalització del procés que està caient per la incapacitat de la via institucional de fer la independència, i dins d’aquesta hi ha clarament un discurs burgès (PdeCAT) i un altre més socialdemòcrata (ERC), però ja hem vist històricament quin és el posicionament de la socialdemocràcia en situacions d’inestabilitat social, política i econòmica: un suport temorós al liberalisme. Si agafem aquests independentismes, el discurs es fa molt més des de la diferència entre Catalunya i la resta d’Espanya, creant una separació potser necessària per a la supervivència de les cultures catalana i les de la resta de l’Estat però que, sense eines per poder construir l’alternativa popular que necessitem, acaba sent un cul-de-sac on la independència és una fita buida, sense un full de ruta per a construir una nova nació alliberada del jou capitalista, molt menys del patriarcal, i que basa la idea de la independència en el xovinisme per, mentre no es tenen en compte les necessitats socials, distreure les masses.
Ara bé, si entenem l’independentisme com a eina per a l’alliberament nacional, com a eina per poder fer que Catalunya sigui un Estat independent, però també un poble alliberat, si entenem l’origen de l’opressió comuna que tenen les dones, les LGBTI, les classes populars, el món rural, les migrades… i els moviments d’alliberament nacional, entenem que l’única forma d’acabar amb un sistema del qual no formem part més que com a joguina de les elits és, precisament, unint les forces, organitzant-nos i lluitant, conjuntament, per canviar-lo. És per això que no es pot entendre, en el context de Catalunya (o a qualsevol altra nació), la lluita de classes sense l’alliberament nacional, i vice versa. Si ho féssim, construiríem o bé una república espanyola amb nacions encara oprimides (el moviment obrer és massa divers encara com per poder unificar-lo en una lluita unitària a tot l’Estat) o bé una república catalana amb la mateixa divisió de classes en què ens trobem ara.
Perquè només si la massa social aconsegueix millores en les seves condicions materials, farà el camí per acabar amb els problemes que se li presenten arrel del sistema, i només d’aquesta forma, la independència tindrà sentit real. De fet, es pot veure com l’independentisme institucional està virant cap a un nou autonomisme i en part és gràcies a aquesta pau entre classes que ha anat amagant contradiccions que, ara, es materialitzen en la fragmentació del moviment independentista. Una fragmentació que era previsible i que anava inherentment lligada a un pacte interclassista, on la petita i la mitjana burgesia catalana esperava rebre indefinidament el suport de la classe treballadora. Però amb aquesta fragmentació tornem a tenir la possibilitat de crear l’alternativa popular que necessita Catalunya per fer un front comú de lluites, on l’independentisme sigui una fita més, al costat de la lluita pels dret de les persones migrades i racialitzades, de la lluita per l’emancipació real de la dona i de les persones LGBTI, pels drets socials bàsics com la sanitat, l’educació i el treball dignes; en definitiva, totes les lluites que naixen a conseqüència del capitalisme i del patriarcat i que encara no s’han unit eficaçment per crear la resistència popular, aquella que hauria d’inundar places, plantar cara a l’estat burgès amb les eines necessàries i deixar de costat els partidismes i les sigles que impedeixen que es defensi el poble en la seva totalitat i que porten a una guerra entre unes sigles que parlen en nom de totes les persones.
Fins que no s’entengui la necessitat d’aquesta unitat, el capitalisme continuarà precaritzant-nos i promovent la pau entre classes, l’extrema dreta tindrà el caldo de cultiu idoni per créixer i enfortir la guerra entre pobles que tant mal ens fa i continuaran havent assassinats indiscriminats a la Mediterrània per “defensar” la identitat nacional, basada, alhora, en un patriarcat que ens continuarà agredint, violant i assassinant.
[1]     Per a més informació, Yayo Herrero parla sobre “classisme ambiental” i “feixisme territorial” en aquest article: https://www.lamarea.com/2017/11/11/yayo-herrero-el-clasismo-ambiental-afecta-a-los-mas-pobres/

Cèsar-Darío Chaparro Giraldo és militant de Marx21