Jesús Melillero
Com a persona amant de l’esport i de la vida saludable, fa temps que sóc més conscient de com el capitalisme —oh sorpresa!— s’apodera també d’aquest aspecte de la vida humana.
Perquè l’esport —entenent-ho com a moviment, vida activa— forma part tant de la naturalesa humana com ho és l’alimentació, l’habitatge o el vestit per cobrir-nos la pell; sectors dels quals també la classe dirigent obté valor.
L’expansió de les xarxes socials no fa res més que donar visibilitat a les idees dominants de la competitivitat, de l’egoisme que també serveixen com a leitmotiv al sistema. El cos passa a ser un bé de mercat i es parla d’homes i dones de valor, que ens volen fer creure que un cos fitness —encara que en molts casos, sobretot en els homes depèn de l’ús d’exogens anabolitzants que s’introdueixen en el propi cos— és el reflex d’una persona amb èxit, sobretot en l’àmbit econòmic. Perquè una persona amb sobrepès, obesitat o el que anomenen ells “flac” —no inflat— és una persona que no vol progressar, que és una fracassada el cos de la qual és reflex de ser una persona mandrosa, no disposada a lluitar i progressar a la vida.
A causa d’això, el moviment body positive té tanta importància. Perquè, com bé afirmen, tots els cossos són dignes i les persones ens hem d’estimar a nosaltres mateixes. S’acusa per part de molts cunyats fitness aquest moviment de promoure hàbits no saludables, com si ells fossin metges o personal sanitari. I ho fan en molts casos amb una forta misogínia —són moltes dones les que lideren aquest moviment— o classisme cap als de baix, anomenant pançons i mileuristes la gent de classe treballadora.
Perquè el nostre cos, des d’un punt de vista científic i materialista, depèn de les condicions materials en què ens desenvolupem al llarg de la nostra vida.
La gent de classe treballadora moltes vegades no tenim temps per cuinar plats saludables i casolans, davant la qual cosa el mercat ha reaccionat oferint multitud de menjars precuinats rics en sucres malsans i greixos saturats. A molts barris populars falten pavellons i pistes per practicar esport, mentre proliferen les cadenes de gimnasos low cost als centres de les ciutats, en detriment dels gimnasos de barri. L’estrès davant d’un precari present i un futur incert fa que moltes persones s’evadeixin dels seus problemes quotidians amb menjar malsà i alcohol o altres tipus de drogues.
Per tant, no és gens estrany que els índexs de sobrepès, obesitat i diferents malalties derivades d’hàbits no saludables s’acarnissin entre la gent treballadora, especialment amb els nens i les nenes.
Evidentment la caverna de YouTubers –amb milers o milions de seguidors– ignora la multitud de factors que modulen el nostre cos i la nostra ment. Apel·len simplement que tanquin la boca i es moguin, com si totes les persones tinguéssim el mateix temps, formació i possibilitats.
No obstant això, en algunes qüestions no coincideixo amb el moviment body positive i contra la gordofòbia, tots dos estretament relacionats. Solen emmarcar l’opressió vers les persones amb cossos no normatius –especialment les persones amb sobrepès– en el marc dels “privilegis”, segons el qual les persones musculades i/o primes es veurien beneficiades a costa de les primeres. Encara que evidentment —i molt lligada a l’opressió de les dones— hi ha aquesta opressió, en tot cas qui se’n beneficia és la classe dirigent, dividint la classe treballadora i desviant l’atenció del sistema que genera totes les opressions.
Així mateix, aquest moviment, en no tenir una visió de classe, cau en posicions individualistes. Encara que apel·len a un col·lectiu —les persones amb cossos no normatius—, insisteixen que les persones amb cossos normatives —que es beneficiarien de la seva opressió— han de canviar els seus punts de vista i les seves idees, però sense que intervinguin mobilitzacions socials i amb això canvis en les condicions materials.
Una visió del tot utòpica i fàcilment assimilable al sistema, com es posa de manifest en la proliferació de marques de roba i la publicitat adreçada a les persones amb sobrepès, que són molts milers i milions de persones a molts països del món.
En definitiva, per una banda, hem de combatre els cunyats del fitness, els que visiblement s’han apropiat de l’esport i l’utilitzen com a justificació del sistema capitalista, en benefici propi. Però alhora que donem una batalla per les idees, hem de mobilitzar-nos i pressionar els governants perquè tinguem feines dignes que ens deixin temps per organitzar la nostra vida —descansar i alimentar-nos bé inclosos— i s’inverteixi en infraestructures públiques als barris populars per a que tothom pugui exercir el seu dret a la pràctica de l’esport.
