Manuel Izquierdo
Les eleccions andaluses del diumenge 17 de maig han donat resultats dispars. Encara que no s’han sortit gaire del guió amb la victòria del PP, convé apuntar certes qüestions.
María Guardiola a Extremadura negava per activa i per passiva que anés a governar amb els neofranquistes de VOX. Era fins i tot més incisiva que Juanma —que bàsicament guarda silenci— i va acabar seguint el full de ruta del carrer Gènova.
Amb la seva sensible baixada en nombre d’escons, el PP queda a prop, però no pot governar en solitari.
La ultradreta intentarà continuar sembrant l’odi amb la seva “prioritat nacional” tractant de dividir la classe treballadora autòctona i estrangera. Fins i tot ara més que abans —el partit verd dels senyorets avança sensiblement— és urgent la necessitat de fer arribar a la majoria de la gent que les seves propostes són en benefici dels de dalt, que ells no són els defensors d’una classe obrera “nacional”.
La unitat àmplia per combatre’ls no és només votar a l’esquerra —quin partit, amb quin programa?— sinó la mobilització de la majoria social per aturar-los. Per això el model unitari d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) és un bon exemple.
Baixa el PSOE, puja l’esquerra combativa
Juanma Moreno és el producte de dècades d’un Partit Socialista que no va resoldre els principals problemes d’Andalucía. Van tenir 36 anys i, malgrat alguns avenços, van iniciar les privatitzacions en sectors com la sanitat, mentre que culturalment van apostar per l’Andalucía més retrògrada.
Montero treu els pitjors resultats de la història d’un partit que va ser el PRI —en referència al partit que va governar Mèxic durant dècades— andalús.
A l’esquerra del PSOE, els resultats són més satisfactoris. L’esquerra estatal, agrupada a Por Andalucía, manté el nombre d’escons. Tot i això, el protagonista de la nit ha estat Adelante Andalucía, passant de 2 a 8 escons.
Adelante Andalucía té la responsabilitat d’oferir l’alternativa d’una esquerra que no és subsidiària del PSOE i que entén els problemes de la nostra terra.
És possible que hi hagi grans mobilitzacions durant els propers mesos.
Paradoxalment, la victòria de Moreno pot servir com l’esperó que encengui un nou cicle de lluites. La política i les reaccions de la gent corrent no són instantànies, però sens dubte la realitat s’acabarà imposant al somriure del “suavón”.
