Marx21
La massacre continua a Gaza. Des d’octubre de 2023, les forces armades israelianes han assassinat 73 mil persones palestines. L’enorme majoria han estat civils i gairebé un terç criatures.
Ens estem repetint, però cal continuar dient-ho. L’Estat israelià està duent a terme un genocidi davant dels ulls del món.
És una tragèdia i un crim contra la humanitat. És terrible per a la població palestina a Gaza, és clar, però afecta la gran majoria de la població del món.
El genocidi a Gaza —amb la complicitat de les classes dirigents del món— estableix un precedent per al futur, a qualsevol lloc del planeta.
A la massacre desenfrenada a Gaza l’acompanya una intensificació dels atacs contra el poble palestí a tota la Palestina històrica: incloent-hi tant Cisjordània com el territori ocupat el 1948.
Però la cosa va molt més lluny.
L’Estat israelià ha arrasat el sud del Líban, i ha tornat —per enèsima vegada— a bombardejar barris populars al sud de Beirut. Segons informa Olga Rodríguez, “Des del març fins avui l’Exèrcit israelià ha llançat més de 1.840 atacs contra territori libanès, en què ha matat 3.560 persones i n’ha ferit 10.800.”
El suposat alto el foc entre els Estats israelians i libanès no va frenar aquestes massacres, com tampoc ho va fer el suposat alto el foc a Gaza.
D’altra banda, a Síria, Israel està ocupant territoris més enllà dels Alts del Golan que ja va ocupar el 1967, i planifica nous assentaments de colons en aquestes terres ocupades.
Els bombardejos contra l’Iran, tant nord-americans com israelians, han estat recurrents. Això malgrat que Trump ja hagués declarat diverses vegades la victòria i que un acord estava a punt de signar-se.
Massacrar
És més que evident que, si poden massacrar el poble palestí davant dels ulls del món, cap poble no és segur. I això és global, no només s’aplica a l’oest d’Àsia.
A principis d’any, van segrestar el president de Venezuela. A l’hora d’escriure, estan intentant estrangular Cuba. El desembre de 2025, EUA va dur a terme bombardejos a Nigèria; va atacar de nou a mitjans de maig de 2026.
Donald Trump emet contínuament amenaces: contra el Canadà, Groenlàndia, Colombia, México… Si incloem els seus anuncis d’aranzels, les amenaces arriben a gairebé tots els països del món.
Fins i tot l’enorme pujada a la despesa militar espanyola — el govern de Sánchez ho va augmentar a més de 40 mil millons d’euros, més del 2% del PIB— va provocar amenaces directes de Trump, per no arribar al 5% del PIB que ell exigeix.
I no són només les amenaces de guerres a gran escala. La repressió quotidiana a què l’Estat ocupant sotmet les persones palestines actua com un camp de proves per a sistemes repressius que després s’apliquen a altres països.
L’empresa d’intel·ligència artificial Palantir —fundada per Peter Thiel, multimilionari d’extrema derecha— és una sòcia clau de les forces armades israelianes, a l’extracció d’informació, i fins i tot a la selecció d’objectius d’atacs. Però també treballa amb l’ICE, l’agència paramilitar antimigració de Trump, així com també opera a diversos països europeus.
Si serveix a l’Estat israelià per decidir qui matar, també pot servir una empresa o un govern a Europa per decidir qui acomiadar, qui retallar la pensió o el salari, qui deportar…
Davant aquesta situació, hem de tenir tres coses molt clares.
Primer, i com ja s’ha dit, el que passa a Gaza, Líban, Iran, Cuba, no ens és aliè a l’Estat espanyol. Qualsevol activista d’esquerres o líder sindical que digui alguna cosa així com “hauríem de limitar-nos a les nostres condicions laborals, no distreure’ns amb aquests assumptes llunyans” s’equivoca completament. L’històric lema del moviment obrer “si toquen a una, ens toquen a totes” s’aplica, més enllà dels confins d’un lloc de treball o d’un país.
Segon, que les agressions i amenaces de Trump no reflecteixen el que algunes persones durant les darreres dècades descrivien com un “EUA omnipotent”. Més aviat, confirmen el llarg procés de declivi del poder global del país. Per això, ha de recórrer cada cop més a les intervencions militars, o amenaces d’elles, per intentar obtenir el que vol. I no sempre ho aconsegueixe, com veiem ara a l’Iran.
El tercer punt s’explicarà més en un altre article, que fa un repàs a alguns dels llocs que pateixen la doctrina de Trump. El rebuig a un atac dels EUA no ha de significar donar suport a la classe dirigent del país atacat.
A cap persona anticapitalista a l’Estat espanyol se li acudiria respondre davant les amenaces contra l’Estat espanyol amb un suport sense fissures ni crítiques a Pedro Sánchez. Entenem perfectament que podem i ens hem d’oposar a Trump, sense tenir cap confiança en Pedro Sánchez. Doncs s’aplica el mateix a la resta de països amenaçats, Cuba i Iran inclosos.
Acord de pau?
A l’hora d’escriure, s’ha anunciat un acord de pau entre EUA i l’Iran. Trump ha declarat diverses vegades al llarg del conflicte que ja va guanyar la guerra i que està a punt de signar-se la pau, però aquesta vegada sembla que sí que tenen un acord. Tot i que queda lluny de representar una victòria per a Estats Units.
Encara falten els detalls: ara com ara hi ha versions i interpretacions diferents dels diferents actors.
Un dels èxits principals que assenyala Trump és l’obertura de l’estret d’Ormuz… però l’estret estava obert abans que Trump i Netanyahu iniciessin aquest conflicte.
Un altre punt destacat per Estats Units és que l’Iran renuncia a la construcció d’armes nuclears. Tot i això, el Govern iranià ja es va comprometre a no construir aquestes armes l’any 2015, en un pacte amb les grans potències de l’ONU, un pacte del qual Trump va retirar a EUA l’any 2018. En tot cas, en l’acord actual, tota la qüestió nuclear està per concretar en negociacions durant els propers 60 dies.
Del costat iranià, sembla que poden celebrar l’aixecament immediat del bloqueig naval d’EUA, i la retirada gradual de les sancions econòmiques que pateixen des de fa anys.
Un altre punt de molt pes —el govern iranià el va posar com una condició essencial per signar— va ser acabar les hostilitats al Líban. Això planteja un tema clau: Netanyahu vol continuar els seus atacs i l’ocupació, amb la intenció anunciada d’eliminar o debilitar totalment Hezbol·là. Però l’Estat israelià no va ser convidat a participar a les negociacions.
L’atac israelià contra Beirut durant les hores en què l’acord s’estava tancant va ser un intent descarat de descarrilar les negociacions. L’efecte real va ser que Trump va haver de fer encara més concessions a l’Iran a canvi que no prenguessin represàlies, i es va accelerar el pacte.
Es va informar de la reacció de Trump: “Per què cony havia de llançar Bibi [Netanyahu] un puto atac? Em va emprenyar moltíssim… No té ni puta idea de jutjar les coses. Li ho vaig dir.” Més enllà de la xerrameca de Trump, el que ha passat posa de rellevància un fet molt important.
Als últims anys, s’ha estès la idea que Israel domina EUA. Afecta algunes persones benintencionades que volen impulsar la solidaritat amb Palestina. Però entre el sector ultra d’EUA (“els MAGA”) és simplement una versió actualitzada de la vella idea de la “conspiració jueva”.
Com va escriure el periodista israelià, Gideon Rachman, a Financial Times: “Malgrat totes les valentes declaracions dels polítics israelians dient que Israel és una nació sobirana que pren les seves pròpies decisions sobre com defensar-se, la realitat és que el país segueix depenent en gran mesura de l’armament i les defenses aèries d’EUA”.
En general, tant Estats Units com les potències europees donen suport incondicional a l’Estat israelià, i així ho han fet —malgrat algunes paraules de preocupació— durant el genocidi en marxa. Però ho fan perquè veuen Israel com un defensor dels seus interessos a la regió. El conflicte amb l’Iran amenaça de trencar el subministrament de petroli, amb increments enormes en els preus, i ara mateix això pesa més que qualsevol lleialtat al seu aliat sionista.
Segons un titular al diari israelià Haaretz, “Trump va prioritzar el seu acord amb l’Iran. A Netanyahu no li queden gaires opcions”.
El mateix Trump va insistir que Netanyahu hauria d’acceptar un acord amb l’Iran: “No tindrà cap altra alternativa… Aquí mano jo. Netanyahu no pren les decisions”.
Dit això, si Israel no controla EUA, tampoc no és el seu titella; ha esdevingut una potència amb nom propi. Però Netanyahu s’ho haurà de pensar molt abans de desafiar més Trump. La jugada li podria sortir molt cara.
És impossible predir què passarà amb aquest acord i amb el conflicte en si mateix. Només dir que confirma encara més la debilitat fonamental d’Estats Units. Evidentment, si Estats Units i Israel deixen de bombardejar l’Iran i el Líban, serà bo per a les seves poblacions. Però el genocidi a Gaza continua.
Més enllà dels càlculs i maniobres, cap govern o classe dirigent —ni a la regió ni a Europa, ni a la resta del món— prioritza salvar el poble palestí. La mobilització i la solidaritat des de baix són la clau, i han de continuar.
