Xoán Vázquez, Marx21
El 7 d’abril passat, els treballadors Manuel Balber i Jesús Galván van pujar a una de les grues de l’empresa Navantia San Fernando.
Denunciaven el veto que pateixen des de fa sis anys per ser contractats al sector del metall a la província de Cádiz, veto que atribueixen a la seva condició de representants de la coordinadora de Treballadors del Metall (CTM).
Els treballadors van despenjar una enorme pancarta denunciant “les llistes negres” a la indústria de la badia de Cádiz. I quan parlem de “llistes negres” al món del treball parlem d’una persecució laboral que condemna persones treballadores capacitades a ser apartades de la feina per raons sindicals i, en molts casos, obligades a marxar lluny de la seva família per guanyar-se la vida.
28 dies després, durant els quals van rebre centenars de mostres de suport i solidaritat, la policia es va personar sota la grua amb una ordre judicial i, per indicacions de la seva advocada, van decidir baixar sense resistència, però amb l’advertència “això no quedarà així”, ja que la decisió dels dos treballadors no frena les mobilitzacions previstes.
L’estratègia de desgast i la negació de les “llistes negres” per part de Navantia, Dragados i el PSOE davant d’una realitat aclaparadora, han estat i són menyspreables. Menció especial mereix el posicionament deplorable i pro-patronal dels comitès d’empresa.
Les “llistes negres” són una forma de violència laboral que cerca castigar, aïllar, disciplinar, vetar i sembrar la por al conjunt de la classe treballadora. S’utilitzen per castigar les i els treballadors per exercir els seus drets legals, com presentar denúncies per assetjament o discriminació i per descoratjar l’organització sindical o la participació en activitats de defensa laboral legítimes. Per això, la lluita i l’organització són l’únic camí.
