“Hem d’organitzar-nos des de la base”
Entrevistem la Cristina Martín, activista del principal sindicat del professorat de Catalunya, USTEC·STEs, que forma part de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC).
Cristina coordina la Secretaria de moviments socials de la IAC i forma part de la Secretaria de moviments socials de la USTEC. Ens parla de l’important conflicte laboral actual, entre d’altres coses.
A ensenyament de Catalunya, porteu molts mesos de mobilitzacions sindicals impressionants. Pots explicar com heu arribat fins aquí?
Ja feia uns quants anys que es respirava malestar als centres educatius. Amb un sistema d’educació infrafinançat i un capitalisme que només ha fet empobrir la classe treballadora, la complexitat a les aules és cada cop més gran.
Des d’USTEC·STEs (IAC), sentíem aquest malestar i vam voler posar-hi xifres. Per això, l’any 2024 vam llençar una macroenquesta a la que van respondre 14.000 docents. Això feia palès que la situació del personal educatiu és crítica en quant a salari, sobrecàrrega de feina i democràcia als centres.
A partir d’aquí, només hi havia una opció: convertir aquest malestar en lluita i organització per aconseguir millores que no només afecten el col·lectiu docent sinó que també recauen sobre l’alumnat. Vam engegar la campanya “Dignifiquem la professió” fent 5.000 entrevistes tu a tu, i més de 3.400 respostes en línia, per definir prioritats reals del col·lectiu i accions per aconseguir-les.
Amb això, vam elaborar un manifest i començar a recollir signatures per mostrar el suport del col·lectiu i fer pressió política.
Tot això va generar un “caldo” de cultiu que permetia escalar les accions i començar a convocar manifestacions unitàries per fer pressió al Departament per tal d’obrir una negociació real, el 15 de novembre de 2025 i el 24 de gener d’aquest any.
Veient que no era suficient i que el Departament es negava a negociar, vam decidir convocar una vaga unitària l’11 de febrer. Va ser un èxit en quant a seguiment degut a l’organització de base des d’assemblees de centre i de zona.
Després d’aquesta vaga, vam forçar un calendari de negociació i vam realitzar sis taules de negociació, amb més de trenta hores de treball i aportació de bona part de les mesures que després el Govern va intentar vendre com a un acord tancat.
CCOO i UGT van decidir signar-lo però la resta de sindicats el vam considerar insuficient. Vam consultar al col·lectiu i vam rebre una resposta massiva en contra. Veient que el Departament seguia enrocat i no pretenia reobrir negociacions, vam convocar una nova setmana de vagues territorials al març de 2026 que va tenir un fort seguiment i impacte mediàtic.
L’organització de base va continuar i els centres van ampliar la pressió, aprovant per claustre no fer sortides i colònies el curs vinent, entre altres accions de resistència. El Departament, però, seguia sense voler negociar i això ens ha portat al nou calendari de mobilitzacions de maig i juny.
Quina és la situació respecte a sous i condicions laborals?
Pel que fa als sous, des de l‘any 2009 estan congelats i el col·lectiu docent ha tingut una pèrdua del 25 % del poder adquisitiu. Catalunya és de les comunitats autònomes amb un complement específic més baix i exigim al Departament que dobli aquest complement.
La proposta del Departament, però, ha estat ridícula: pujada salarial de 200€ bruts mensuals en 4 anys. Això no suposa cap millora perquè no hi ha cap mecanisme que lligui el salari a la inflació, que és un dels punts que es reclamen.
Però teniu altres demandes sobre ràtios i la qualitat de l’educació, no?
Sí. El salari és important, però hi ha més reclamacions. Demanem una disminució de les ràtios per poder atendre millor l’alumnat, un augment dels recursos per poder desplegar el decret d’inclusió amb dignitat, una disminució de la burocràcia que permeti tenir temps de qualitat per dedicar a la preparació de classes i un augment de la democràcia que torni poder de decisió als claustres.
Sobretot al començament de la lluita, hi havia un nivell impressionant d’unitat sindical, com es va aconseguir?
Veníem d’un període amb el col·lectiu molt desmobilitzat i poc organitzat i vam entendre que la unitat sindical era fonamental per poder revertir aquesta situació. La situació del sistema educatiu estava en un punt tan crític que no va ser difícil trobar punts en comú i arribar a reclamacions unitàries.
Com has comentat, a principis de març, CCOO i la UGT van signar un acord propi amb l’administració, d’esquenes a la majoria sindical. Quines crítiques teniu vers els termes del seu acord?
Un dels principals problemes d’aquest acord és que no presenta cap millora real de cara al curs vinent. És a dir, tot seguirà igual a les aules i el professorat i el personal d’atenció educativa no notaran cap millora.
Un bon acord ha de tenir impacte immediat als centres i compromisos estructurals verificables. No n’hi ha prou amb calendaris llargs, anuncis genèrics o comissions de seguiment: cal pressupost, terminis i concrecions mesurables.
Això ha debilitat la lluita? Quins passos doneu ara?
No ha debilitat la lluita sinó que ha donat encara més força, i una mostra d’això és l’èxit de les vagues del març on es va poder veure una organització forta del col·lectiu que va aconseguir mantenir el pols tota la setmana i culminar amb una jornada de vaga història el 20 de març a Barcelona.
Ara cal seguir sostenint aquesta pressió. Després de consultar-ho, vam decidir convocar un calendari de vagues i mobilitzacions del 6 de maig al 5 de juny. Es contemplen 17 dies de vaga: dues vagues del 0-3, tres a nivell de tota Catalunya i dotze dies de vagues territorials. A més a més, cal seguir fent pressió i sumant-se a les accions de resistència.
Fa poc s’ha anunciat el desplegament de Mossos de paisà a escoles i instituts. Com veieu aquesta proposta?
Rebutgem profundament aquest pla pilot, que és una mostra més que el Departament pren decisions al marge de les demandes del col·lectiu.
Des d’USTEC·STEs (IAC) reconeixem que la convivència als centres és un problema actualment, però no pensem que portar els Mossos d’Esquadra als centres educatius sigui una resposta adequada.
En primer lloc, el diagnòstic és equivocat, perquè la conflictivitat a les aules té causes estructurals i no és una qüestió de seguretat. Les ràtios elevades, la manca de personal d’atenció educativa (PAE), l’infrafinançament del sistema educatiu, així com la pobresa infantil, generen una complexitat inassumible amb els recursos que tenim.
En segon lloc, no s’han esgotat els recursos disponibles. Abans de portar els Mossos, el Departament hauria de desplegar amb ambició les eines pròpiament educatives: el pla de convivència, els equips multidisciplinars, la reducció de ràtios, el desdoblament de grups i el reforç de plantilles docents i de PAE.
Per últim, la normalització d’una presència policial estable en espais educatius planteja una qüestió de model de país i de model d’escola. Des de fa anys que participem a la campanya Desmilitaritzem l’Educació i defensem que l’escola pública ha de ser un espai de pau, pensament crític, convivència i drets. Els cossos armats no són una eina educativa.
La nostra proposta és clara. Si el que vol realment el Departament és reduir la conflictivitat de manera efectiva i sostenible, ha de prioritzar el desplegament real del pla de convivència, la reducció de ràtios, el reforç de personal docent i de PAE, la dotació dels centres de serveis d’orientació i atenció especialitzada, i una aposta decidida per l’educació inclusiva.
A USTEC·STEs (IAC) teniu una visió molt àmplia de la lluita sindical. Pots comentar la vostra participació en la solidaritat amb Palestina, o la lluita per un habitatge digne?
Des d’USTEC·STEs (IAC) entenem l’educació com el conjunt d’accions que han de fer possible entendre el món on ens toca viure, per mirar de transformar-lo perquè esdevingui més just, més habitable.
Per aquest motiu, deslligar l’acció sindical dels moviments socials és impossible i la implicació en la lluita per Palestina o per l’habitatge és imprescindible.
Pel que fa a Palestina, participem en els espais de base com Educació amb Palestina per reclamar democràcia i dur a terme accions als centres que permetin parlar del genocidi amb l’alumnat. També amb altres sindicats vam organitzar la campanya Dimarts amb Palestina i vam fer samarretes per visibilitzar la lluita del poble palestí.
A més a més, en aquesta darrera marxa a Palestina de la Global Sumud Flotilla hem organitzat el projecte Motxilles per Gaza per portar material escolar per reconstruir escoles així com preparar material simbòlic i afectiu (cartes, dibuixos, etc.) per mostrar el suport als infants i joves palestins a través d’unes quantes sessions que han permès a l’alumnat reflexionar de manera crítica sobre tot el que està passant.
Quant a habitatge, és evident que sense casa no hi ha educació. La situació d’emergència habitacional es trasllada a les aules, sent un element més de tota la complexitat actual, i com a docents i sindicalistes tenim l’obligació de lluitar per denunciar la situació i forçar a les administracions a donar resposta.
Per això, participem als grups de docents per l’habitatge que s’han format arreu dels territoris de Catalunya. També hem realitzat un protocol juntament amb la CGT, la PAH i el Sindicat de Llogateres, per donar eines per tal de poder afrontar situacions de desnonaments d’alumnat així com per visibilitzar aquesta problemàtica als claustres.
Quines lliçons de la vostra lluita destacaries per a sindicalistes en general, i docents a la resta de l’estat?
La lliçó més important d’aquest cicle de mobilitzacions és que ens hem d’organitzar des de la base i fer entendre al col·lectiu que la força sindical la construïm entre totes.
