Paco Priego
Hi ha una famosa frase atribuïda a Stalin, que presumptament l’autòcrata soviètic hauria dit en to burleta a un interlocutor —alguns diuen que a Truman, altres que a Churchill— que li va suggerir invitar al Papa —també alguns diuen que a la Conferència de Yalta i altres que a la de Potsdam—: “Quantes divisions (militars) té el Papa?” hauria replicat.
Independentment de la discutible veracitat de la anècdota (tot sembla indicar que qui va rebre realment una resposta semblant de Stalin va ser el Ministre d’Exteriors francès Pierre Laval, en una visita que va fer a Moscou el 1935, en un context polític força diferent al de 1945) ha quedat com un exemple de la incapacitat de l’autòcrata soviètic, i dels autòcrates en general, d’entendre l’anomenat “poder tou”.
Parlem d’aquell que, a diferència del poder “dur”, no s’exerceix per mitja de la força bruta i les armes, sinó pel comerç, la diplomàcia, i la influencia ideològica i cultural. I si bé el Papa no té un exèrcit pròpiament dit des de 1870 —quan els Estats Pontificis van ser annexionats per Itàlia, en el context de la Guerra Franco-prussiana— mai ha perdut, ni deixat de saber fer servir el poder tou que li dona ser el líder espiritual d’un estimat de mil tres-cents milions de creients catòlics, siguin més o menys practicants.
La pervivència d’aquesta anècdota també serviria com una reivindicació de com Occident, o més ben dit, Estats Units, ha fet servir amb mestria el poder tou. Això va començar ja a la fi de la II Guerra Mundial, amb els seus programes de reconstrucció, i mica en mica es va anar consolidant en una maquinaria de influencia tal que, avui dia, hauria fet de la seva cultura quelcom gairebé hegemònic.
La majoria de nosaltres, per exemple, sabem més del sistema judicial d’Estats Units que del que hi ha al nostre propi país, perquè això és el que veiem a les pel·lícules, sense anar més lluny. També entraven en aquest joc d’influències les ajudes al desenvolupament i USAID, la agència encarregada de gestionar-les, era un important factor. Per això, es va fer creditora a parts iguals tant del respecte per part dels beneficiats pels seus programes, com de les crítiques acusant-la d’ésser una corretja de transmissió de l’imperialisme d’Estats Units. Segurament ambdues ben merescudes.
Es clar, tot això era abans de l’arribada de Donald Trump, un home que no entén de subtileses, que només entén el poder que s’exerceix amb la força, en guerra perpètua amb la cultura, que pretén fer acords comercials amb bravates i amenaces, i que veu els programes socials com un malbaratament de diners.
La seva fracassada política comercial d’aranzels per a tothom, i el tancament —de la mà del seu aleshores amic Elon Musk— d’USAID, van significar un dur cop al poder tou d’Estats Units (i van deixar un buit que la Xina s’està afanyant a omplir).
Però com a bon autòcrata, ell és més de projectar una imatge d’home fort, dur, un autèntic mascle alfa (o si més no, així és com ell es veu a si mateix). I una part important d’aquesta imatge de fatxenda es desqualificar a qualsevol que li porti la contraria. I el darrer en rebre la seva ira ha estat Robert Francis Prevost, el recentment triat Papa de la església catòlica, Lleó XIV.
El descontentament del trumpisme amb el Papa Prevost no és cosa nova. Prevost ja era d’una línia ideològica molt crítica amb el nacionalisme cristià excloent del moviment MAGA molt abans d’esdevenir Papa. Per això, aquests depositaven les seves esperances en l’extremista Raymond Burke, o com a mal menor en l’equidistant Timothy Dolan, per tenir un Papa estatunidenc.
El fet que al seu discurs de presa de possessió, al moment tradicional de deixar d’expressar-se en el protocol·lari italià per fer un recordatori als seus feligresos, el nou Papa triés el castellà en comptes del seu anglès nadiu per fer-ho, ja va ser vist per molts com una crítica subtil a les polítiques migratòries de Trump.
El 22 de gener d’aquest any, la convocatòria del nunci apostòlic del Vaticà (l’equivalent a un ambaixador) per part del sotssecretari de Defensa del Pentàgon a una reunió va fer córrer rius de tinta. Segons diverses fonts, va ser una trobada força tensa, plena de retrets vers la postura vaticana respecte a les polítiques de Trump, i en què s’hauria arribat fins i tot a esmentar el precedent històric del Papat d’Avinyó com a amenaça vetllada.
Ambdues parts òbviament van negar oficialment aquest desacord, des de la part MAGA amb la seva habitual retòrica de desqualificació vers la premsa, i des del Vaticà amb la seva centenària subtilesa. Tot i això, que el primer Papa nord-americà hagi declinat visitar Estats Units en el 250 aniversari de la seva independència sembla una mostra clara que la mar de fons existeix.
Però tot això, que només eren rumors, ha esclatat de ple amb la guerra llançada per Trump i Netanyahu contra l’Iran. Aquesta ha esquerdat com mai fins ara les relacions d’Estats Units amb els seus aliats històrics. Ara veiem un enfurismat Trump llençant insults i bravates contra tothom que gosa dir-li que ha comès un error històric.
Una d’aquestes figures ha estat el papa Prevost qui, desprès que Trump, en un dels seus atacs nocturns d’addició a les xarxes socials, amenacés en Truth Social amb la desaparició d’una civilització sencera si no es reobria immediatament l’estret d’Ormuz, li cridés l’atenció.
León XIV va qualificar d’inacceptables aquestes paraules, fet que va fer que la fúria taronja caigués sobre ell. Novament en Truth Social, Trump va respondre acusant al Papa d’esser feble amb la delinqüència i terrible en assumptes de política exterior, de voler complaure l’esquerra radical. Per rematar la andanada li va suggerir que se centrés més en ser un gran Papa, i menys en la política. I per si amb això no hi havia prou, desprès va publicar la famosa estampeta feta amb intel·ligència artificial on assumia el paper de Jesucrist sanant un malalt.
A diferencia de Trump, Prevost no va perdre els estreps. Mentre a Trump li plovien les crítiques, especialment per la grotesca estampeta —que finalment va haver d’esborrar, dient que ell en cap moment havia tractat de representar-se com a Jesucrist, sinó com un metge— el Pontífex simplement es va reafirmar en la critica als líders que malbaraten milers de milions en guerres, i manipulen el nom de Déu en el seu benefici.
També, davant la pregunta expressa de la premsa, va afirmar no tenir cap por de Donald Trump, afirmació degudament matisada indicant la seva condició de pastor de la Església Catòlica. En qualsevol cas, sembla que d’aquest episodi, qui ha sortit més perjudicat és el Donald Trump.
Ha mossegat Trump més del que es pot empassar? Sembla que sí, i la recent noticia de que el secretari d’estat Marco Rubio pensa visitar al Papa al Vaticà a començament de maig per tractar, entre d’altres assumptes, la guerra de l’Iran, podria ser un primer intent de desescalada.
Certament, la historia ens diu que fer-te enemic d’un Papa, si no pertanys tu mateix als cercles de poder vaticans, és una mala idea.
Però, a l’igual que Stalin, a Trump sembla que l’interessi més saber quantes divisions té el Papa, ignorant que el veritable poder d’aquest és sobre la ment d’aquells que formen les files del mateix Trump. Parlem d’un poder subtil que un fatxenda acostumat a les bravates com Trump està lluny d’entendre com de perillós pot ser, però que ja ha tingut oportunitat d’experimentar en carn pròpia com pot ser d’efectiu.
