Ainhoa Kaiero
La costa de Bizkaia ja és pràcticament un continuum de cases, que va des de Bilbo fins a Plentzia.
Al llarg de les últimes dècades, les localitats per on transcorre el metro han estat objecte d’un creixement desmesurat. Potser és el municipi d’Urduliz, on l’obertura d’un centre hospitalari va propiciar un gran desenvolupament urbanístic, que millor exemplifiqui aquesta tendència a l’alça, encara que altres pobles com Berango o Sopela també han augmentat la seva població al voltant d’un 30%.
Aquest auge de la construcció a Uribe-Kosta segueix actualment alimentant-se gràcies a l’aprovació de plans urbanístics expansius en consistoris governats tant pel PNB (Berango, Barrika, Lemoiz), com per Bildu (Sopela, Urduliz, Plentzia).
Com en tota ideologia que fomenti el creixement econòmic, les raons que s’esgrimeixen per justificar aquest boom urbanístic són les necessitats de la població.
L’escassetat d’habitatge fa callar així les crítiques de determinats col·lectius veïnals i ecologistes, que acusen les administracions d’estar formigonant tota la costa i de destruir la sobirania alimentària i la resiliència climàtica, en arrasar amb alzinars i campes d’hortes. Aquests arguments desenvolupistes, més quan s’exposen per part de partits d’esquerra, no obstant s’enfronten a grans incongruències.
I és que, malgrat el feble augment demogràfic de la Comunitat Autònoma Basca (CAV) i les polítiques de construcció ininterrompudes de les últimes dècades a Uribe Kosta, la població continua tenint greus dificultats per accedir a un habitatge.
La raó no és la manca de sòl urbanitzable, ni de construccions, sinó un mercat que instaura la insuficiència com a norma per generar un augment dels preus. És a dir, l’especulació immobiliària que arrasa per segona vegada, des de començament de segle.
Part del parc immobiliari construït en el passat i projectat vers el futur és acaparat per inversors que cerquen incrementar, mitjançant l’escassetat, el valor de l’habitatge. Una altra part dels habitatges de la costa Bizkaína són destinats a segones residències, cada vegada més sol·licitades a causa del “turisme climàtic” que experimenta la cornisa cantàbrica.
Oposició
Les demandes del sector turístic constitueixen precisament un dels vectors de desenvolupament econòmic programat per a les properes dècades pel PNB.
La percepció de l’oposició (Bildu, Podemos) és que aquesta ocupació turística del territori contribueix significativament a una crisi habitacional.
Aquesta mateixa oposició ha criticat repetides vegades la connivència de les legislacions a les que dóna suport el PNB i el PSOE-PSE amb el lobby immobiliari. En concret, que les polítiques afavoreixen el negoci de promotores a costa de reduir l’habitatge protegit, de desregular la tramitació urbanística i de vulnerar les garanties mediambientals.
Les principals promotores amb forta presència a Uribe Kosta i que gaudeixen del favor de les administracions públiques són Amenabar i Neinor, totes dues estretament vinculades al PNB.
El cas de Neinor és un exemple clar d’entesa entre el capitalisme transnacional i la classe política: una promotora procedent de “Kutxabank”, entitat bancària els càrrecs directius de la qual pertanyen o són afins al PNB, que va ser absorbida l’any 2014 pel fons d’inversions nord-americana Lone Star.
Tot i que Bildu critica aquestes polítiques en l’àmbit parlamentari, la veritat és que, a nivell municipal, segueix signant projectes urbanístics al costat del PNB perquè aquestes mateixes promotores construeixin més vivenda a Uribe Kosta.
Si d’una banda intenta implementar “a compte gotes” mesures per mobilitzar pisos, incrementar l’oferta i frenar l’especulació (principalment en pujar l’IBI als pisos buits), finalment torna a recórrer a la construcció nova com a solució última i “d’urgència” davant de la crisi habitacional.
La seva aposta, però, sovint passa per intentar oferir el major nombre d’Habitatges de Protecció Oficial (VPO en les sigles en castellà) possible i prometre a la població una millora dels serveis públics (construcció d’escoles, centres de salut…).
Sembla que aquest tipus d’arguments estan guanyant l’acceptació d’un ampli sector de la classe mitjana-alta d’aquests municipis. I és que els adjudicataris principals d’aquest tipus d’habitatges protegits no són les persones precàries i excloses, sinó famílies de classe mitjana que liciten per aquest tipus d’habitatges, ja que es veuen desplaçats pels més de 400.000 euros que pot arribar a valdre un pis al mercat lliure.
Com que és el límit d’ingressos per optar a un VPO relativament alt, es prioritzen aspectes com l’antiguitat de l’empadronament, tot i que el factor decisiu és la solvència econòmica (estabilitat laboral i aportació d’estalvis) necessària per obtenir el finançament d’un habitatge que ja pot costar més de 200.000 euros.
Privilegiats
Es privilegia, per tant, un perfil de classe mitjana solvent, que asseguri el negoci immobiliari de les promotores i dels bancs d’una demanda estable d’habitatge públic.
El sindicat d’habitatge de Bizkaia i altres col·lectius acusen en aquest sentit els diferents partits polítics de crear “un habitatge de protecció per a privilegiats”, d’ajudar la classe mitjana-alta a mantenir el seu estatus a la costa, en detriment de famílies i persones de renda baixa que es veuen obligades a emigrar a zones de l’interior amb lloguers més baixos.
Una part significativa de la nova població d’aquests municipis procedeix sens dubte de les classes mitjanes i adinerades de Getxo, els descendents de les quals han vist a Uribe Kosta un territori natural d’expansió.
Fent gala del que l’ecologista marxista japonès Kohei Saito descriuria com un estil de “vida imperial” (capitalista i occidental), aquesta expansió reclama contínuament la construcció de “habitatge nou” proper a la costa i les platges, alhora que exigeix una connexió amb altres àrees urbanes com Bilbo o Getxo (metro, carreteres…). És a dir, un procés intensiu d’urbanització que amenaça precisament els ecosistemes i la identitat rural d’alguns d’aquests municipis (Barrika, Urduliz…).
Els nous plans urbanístics d’Uribe Kosta semblen traçar així un model de desenvolupament, poc sostenible, que alimenta el negoci de promotores i bancs, contenta els modes de vida “imperials” d’una classe mitjana acomodada i obsequia amb rèdits electorals determinats partits.
A l’altra banda d’aquest procés se situen: la degradació del medi ambient, amb pèrdua de campes, arbres i biodiversitat; l’erosió de les comunitats i l’afloració de dissenys clònics i industrials que estripen la identitat paisatgística del medi rural (els blocs zebra que envolten una església parroquial del segle XVIII a Urduliz, són expressió d’aquesta absència absoluta de criteris paisatgístics); la massificació de la costa a causa del creixement residencial accelerat i l’ocupació turística (sobretot en períodes de vacances), unida a un increment del trànsit i una insuficiència, malgrat les promeses, dels serveis (poliesportius saturats, manca d’aparcaments, freqüència escassa del metro…); el desplaçament de persones que es veuen obligades, en el millor dels casos, a provar sort en altres pobles, o en el pitjor d’ells, a acampar en tendes de campanya en alguns dels campaments que estan emergint a Getxo.
Desigualtat aquesta última que llença molts dels exclosos de les polítiques socials i “progressistes” que presumeixen certs polítics, als braços d’ideologies de l’extrema dreta.
Aquesta situació és igualment expressió dels difícils compromisos dels partits d’esquerres, de les seves polítiques “realistes” i benintencionades que, en no poder qüestionar els marcs neoliberals en què es desenvolupen (mercantilització de l’habitatge públic, especulació immobiliària, negocis de bancs i promotores…), cada vegada es veuen més abocades a fer una mera “gestió” dels desastres del capitalisme.
