Manuel Izquierdo
Diumenge passat 21 de desembre van tenir lloc les darreres eleccions de l’any a qualsevol de les administracions que constitueixen l’Estat espanyol.
Més de 800.000 extremenys i extremenyes estaven convocats a les urnes, tot i que només un 63% va exercir el seu dret a vot. Però més enllà dels números freds de vots de les diferents formacions i la participació, podem extreure lliçons valuoses d’aquests comicis.
Desafecció
En primer lloc, cal assenyalar la baixa participació. En tota la història recent de recuperació de la democràcia liberal des del franquisme, mai abans tan poques persones havien votat a les eleccions de la Junta de Extremadura.
Tot i això, és una tendència que ja va començar l’any 2019.
El que ha passat a Extremadura no ha de ser vist com una cosa aïllada, és una tendència que s’estén per tot el món. Allò que els polítics professionals —a anys llum del revolucionari professional que pregonava Lenin— plantegen com la seva alternativa està cada cop més allunyada dels problemes de la gent corrent. Depenen del finançament de bancs i grans empreses, corrupció legal que de tant en tant treu el cap com la punta de l’iceberg amb casos de corrupció individual. Però com deia el cèlebre Lester Freamon a la meravellosa sèrie The Wire, cal seguir el rastre dels diners.
El plebiscit de Guardiola
L’actual presidenta María Guardiola llançava aquesta convocatòria electoral, segons deia, perquè no la deixaven aprovar els seus pressupostos. Aquest objectiu no ha estat complert, malgrat l’augment de 9.000 vots de la dirigent del PP.
El PP a Extremadura segueix depenent dels neofranquistes de Vox que doblen els seus vots i escons.
Però aquesta convocatòria cal llegir-la en clau estatal. El PP de Feijoo vol aprofitar al màxim el desgast del govern pels casos que van sortint a la llum de corrupció i assetjament sexual de l’entorn del president Sánchez. Com un boxejador noquejat que no acaben d’enderrocar i segueix rebent cops.
L’estratègia de Vox continua sent la mateixa, les eleccions autonòmiques no són més que unes etapes que la formació ultradretana vol aprofitar per treure un bon resultat en unes properes eleccions generals i assolir ministeris a nivell estatal. Tot hi està supeditat; no resulta gens estrany en una formació la finalitat última de la qual és la dissolució de les autonomies o buidar-les al màxim de competències.
Enfonsament del PSOE i el renaixement d’Unidas Podemos
El PSOE va ser el perdedor més gran de la nit. En un dels seus bastions com ho va ser abans Andalucía, les polítiques socioliberals de l’actual govern estatal, incapaç d’aturar problemes com l’accés a un habitatge digne o el cost de la vida amb els salaris actuals, el partit de Sánchez s’enfonsa.
Si a això sumem candidats com Gallardo, mers buròcrates que no dissimulen que la política per a ells és només una forma de beneficiar-se personalment. El seu paper en el presumpte tripijoc del germà de Pedro Sánchez i la seva dimissió com a líder però mantenint la seva condició d’aforat el retraten.
Les bones notícies van arribar des de l’esquerra. Unidas por Extremadura, coalició de Podemos, IU i Alianza Verde, gairebé dupliquen els seus resultats i passen de 4 a 7 escons, millor resultat per a qualsevol formació a l’esquerra del PSOE a la història de la regió.
Què ha passat amb l’esquerra extremenya? En primer lloc, al meu entendre l’absència de SUMAR a la coalició. Tot i que SUMAR és un resultat —desitjat o no— de l’estratègia de la direcció de Podemos, apareix des de fa temps com un mer apèndix silenciós del PSOE. És veritat que la bel·ligerància dels càrrecs al govern ocupats per membres de Podemos no anaven més enllà d’una batalla dialèctica —potser amb l’excepció del Ministeri d’Igualtat dirigit per Irene Montero—, però l’estratègia de SUMAR d’aparèixer com l’esquerra que no crida i amb absoluta lleialtat institucional no sembla la millor fórmula en temps trumpistes, en què les opcions que apareixen com a més rupturistes solen aconseguir més suports, tant a l’esquerra com a la dreta.
Un altre factor, al meu entendre, ha estat la campanya desenvolupada, centrada en els problemes quotidians de la gent i no en lluites intestines. Tampoc no crec que es pugui obviar el carisma d’Irene de Miguel, fent la impressió de ser una persona corrent que entén els problemes de la gent treballadora.
No obstant això, l’estratègia de Podemos a nivell estatal no té gaire recorregut si la finalitat última és aconseguir uns quants ministeris. Perquè si bé és veritat que l’operació SUMAR —com denuncia la seva direcció— per substituir-los per una esquerra institucional més dòcil ha estat una realitat, també és veritat que Podemos al govern va assumir enormes contradiccions que probablement també van erosionar la seva base social.
I encara que segueixi sent una formació que no és finançada pels bancs, que la dreta i la progressia mediàtica segueix vilipendiat o que parli clar contra el rearmament i per la consecució dels drets socials, el fet de no impulsar els moviments des de baix i en la pràctica supeditar-se al joc institucional només portarà a noves desil·lusions.
