Judy Cox
Gran part de les dones a l’Estat espanyol ara treballen fora de casa. Són més de 7 milions, davant de menys de 3 milions de dones que es defineixen com a “mestresses de casa”. Aquesta darrera xifra ha baixat en un 43% des de l’any 2002, i la majoria de les “mestresses de casa” actuals tenen més de 70 anys.
Les dones a casa van trobar maneres d’organitzar-se col·lectivament, però els que treballen fora de casa tenen el poder de transformar el sistema.
Tot i que moltes dones treballem fora de casa, seguim encarregant-nos de la major part de la cura de les criatures, i les tasques domèstiques.
La dreta insta les dones a cercar la realització personal servint els marits. Però no hi ha res natural en una dona netejant la pols.
Fa més de 100 anys, la revolucionària russa Alexandra Kollontai va argumentar: “El capitalisme ha imposat a la dona una càrrega que l’esclafa; l’ha convertit en assalariada sense disminuir les seves responsabilitats com a mestressa de casa i mare”.
Kollontai i altres figures destacades del marxisme eren conscients de la misèria que el treball domèstic imposava a les dones. Lenin va descriure com el treball domèstic encadenava les dones a la cuina i a l’habitació de les criatures, i malgasta la seva feina en una “labor monòtona, improductiva, mesquina, extenuant, asfixiant i aclaparadora”.
El marxisme no només va condemnar les misèries del treball domèstic. Va analitzar el paper que exercia el treball domèstic femení al sistema i va dissenyar una estratègia per alliberar les dones de les tasques de la llar.
Abans de la revolució industrial, les llars eren centres de producció i tots els membres de la família contribuïen a l’economia familiar.
Tot i això, els mètodes de producció capitalistes van implicar la creació de fàbriques i molins. La feina assalariada es va separar de la feina domèstica i les dones que treballaven ja no podien cuidar les seves famílies.
Molts treballadors van lluitar per un “salari familiar”, cosa que significava que els homes cobraven més perquè les dones poguessin quedar-se a casa i tenir cura dels altres. Les dones es van tornar dependents dels homes.
Les dones aïllades a la llar van trobar maneres d’organitzar-se col·lectivament. Però la idea de l’home com a proveïdor i la dona com a mestressa de casa justificava els salaris baixos i la segregació laboral, i va consolidar el paper de la dona com a mestressa de casa.
Sou pel treball domèstic
Una estratègia per abordar aquesta desigualtat va ser la campanya pel salari del treball domèstic, que va començar a principis de la dècada del 1970. Les feministes socialistes argumentaven que el treball domèstic era necessari per a la creació de força de treball i havia de ser remunerat.
És just destacar tota la feina no remunerada que fem les dones, però pagar-nos un salari per les tasques domèstiques no és la solució.
Els rics ja paguen a les dones un salari per fer les tasques de la llar i tenir cura dels seus fills.
Pagar més diners als homes perquè els donin a les seves parelles només consolidaria la dependència de les dones dels homes que aporten el suport econòmic.
Teòricament, l’Estat podria pagar un salari per les tasques domèstiques, però són els polítics de dretes els que volen fer servir les exempcions fiscals per incentivar les dones a tenir més fills. No els interessa empoderar les dones.
La cura dels éssers estimats dóna forma a les nostres vides. També és una part essencial de la reproducció social del sistema, que ara necessita una força laboral sana, i una nova generació de treballadors per al futur. El capitalisme no podria funcionar sense aquest procés.
Però tenir cura, cuinar i netejar no crea plusvàlua. Un àpat que preparo per a la família té valor d’ús, però no té valor de canvi.
Per contra, si compro menjar preparat per una altra persona, sí que té valor de canvi i sí que genera guanys per als capitalistes.
Obtenir beneficis
La recerca incessant de noves maneres d’obtenir beneficis transforma les tasques domèstiques. Els electrodomèstics, com ara rentadores, refrigeradors i microones, van provocar un allunyament dels serveis comunitaris, però no van donar més temps lliure a les dones.
Marx va argumentar que, per ajudar les dones, “el treball domèstic, com cosir i apedaçar, ha de ser reemplaçat per la compra d’articles confeccionats”.
Això ha passat, però només ha permès que les dones treballin per pagar coses per a les quals no tenen temps… perquè treballen.
Les dones que treballen fora de casa ens podem organitzar per lluitar per la igualtat salarial i millors condicions, afectant els guanys dels caps. Les mestres i infermeres tenen el poder col·lectiu per transformar el sistema que necessita la cura infantil i l’atenció mèdica.
En darrer terme, hem de considerar la possibilitat de convertir les tasques domèstiques en una responsabilitat social i crear alternatives col·lectives a la família nuclear privatitzada. Mentrestant, llencem el plomall a les escombraries.
