Paty Gómez
El seu nom és Teresa Soler i Pi, però com a nom artístic va agafar el cognom del seu marit, Pep Rebull.
Va néixer a Sabadell al 1919 i va morir a Banyuls de la Marenda, al 2015. Filla de Balbina Pi i Gonçal Soler, dos revolucionaris anarquistes.
Era una activista política i després artista i cantautora catalana, que va defensar els drets dels catalans i la cultura i la llengua catalanes des de l’exili. Un exili que la va afectar profundament, ja que la va mantenir allunyada de Catalunya. Va formar part d’una generació decidida a canviar el món a través de la política i l’art.
De ben petita, amb només 12 anys, va començar a treballar a una fàbrica tèxtil, i tot i provenir d’una eminent família anarquista es va convertir en marxista afiliant-se al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Aquí va defensar les idees d’esquerres, republicanes i feministes.
També va treballar per a la Generalitat, gràcies a que la seva mare era amiga del president de la Generalitat, Lluís Companys.
Amb l’esclat de la guerra civil va treballar com a infermera per a les tropes antifeixistes, fins a ser empresonada a Barcelona pels fets de maig del 1937, el breu conflicte armat als carrers de Barcelona desfermats per l’assalt impulsat pel partit estalinista, PSUC, contra el control obrer a la seu de Telefònica, i que va desembocar en una brutal repressió contra el POUM. Qüestió per la que se’n va anar de casa dels pares.
Més tard va aconseguir fugir. Se’n va anar cap a Vic, on es va trobar amb el seu company Pep Rebull i diferents artistes.
Resistència
L’any 1941 es va exiliar a França, on es va retrobar amb el seu company que no podia tornar per haver estat condemnat. Allà es va unir a la resistència partisana durant la Segona Guerra Mundial.
Després de la guerra, Rebull va estar molt involucrada en els florents moviments artístics i culturals de París on es va associar amb Jean-Paul Sartre, Albert Camus i on va participar amb entusiasme en l’aixecament del maig del 68.
Més tard, va formar part de la fundació del PSC (Partit Socialista de Catalunya), però va deixar de militar-hi l’any 2006 arran de la retallada de l’Estatut.
A partir del 1968, a París i a la Catalunya Nord, va entrar en contacte amb el moviment de la Nova Cançó, on era coneguda com “l’àvia”, degut al fet que tenia més edat que la resta dels principals integrants del moviment, com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, o Raimon.
A partir de llavors, amb 50 anys, va decidir dedicar-se a ser cantautora, amb gires per tot l’Estat espanyol i també per països europeus en defensa de la llengua i la cultura catalanes, fins al 1980.
Va utilitzar la música i l’art com una arma contra la dictadura franquista. Va tenir una gran activitat musicant poemes de poetes catalans. Una de les més reconegudes és el Paisatge de l’Ebre, un poema de Josep Gual i Llobera. També va musicar El meu país, de Miquel Martí i Pol, un dels poemes més relacionats amb l’exili.
Rebull va romandre activa fins a la seva mort l’any 2015, als 30 anys. Mentres que els defensors de les matemàtiques burgeses poden afirmar que en realitat tenia 95 anys, Rebull sempre va insistir que qualsevol que escribís sobre la seva mort digués que no tenia mes de 30 anys.
