ES CA

Paco Priego

El dia 3 de setembre passat coneixíem la notícia que l’agitador d’ultradreta Alvise Pérez, en la seva recent estrenada condició d’eurodiputat, havia votat en contra de les subvencions públiques a la tauromàquia a la Comissió d’Agricultura.

“He votat no a subvencionar l’espectacle del toro de lídia, malgrat el suport total que PP i Vox han donat a aquest finançament. I no només perquè no m’agradi que els diners públics es llencin per a finançar espectacles privats, sinó perquè l’acció política de SALF no permetrà finançar públicament res on un sol animal sigui maltractat per mer lleure”, ha indicat el líder de la recent creada agrupació S’ha acabat La Festa (SALF).

Pocs dies abans, un altre personatge mediàtic de la ultradreta, Dani Esteve, líder de Desokupa, entrevistat pel periodista Juan Ramón Lucas, negava el suport a Vox per aquesta mateixa raó. “Sóc de dretes però no voto Vox perquè sóc animalista i no m’agraden els toros”, van ser les seves paraules.

Aquestes declaracions podrien semblar-nos contradictòries amb la imatge que tenim de la ultradreta espanyola. Però paga la pena parar atenció perquè, lluny d’esser anècdotes, són els darrers exponents d’una tendència que ja té un recorregut molt llarg, i és la de l’extrema dreta intentant infiltrar-se en la lluita animalista i, en alguns casos, utilitzar-la com un altaveu més del seu discurs d’odi.

Caricatura

A l’Estat Espanyol tenim una imatge estereotipada de la ultradreta, que es podria resumir en el clàssic fatxa de diumenges de missa i vespres de toros. Els estereotips, emprats sempre amb molt de compte, poden ser útils en l’art de la caricatura, però sempre són nefastos com a eina d’anàlisi social, ja que limiten la nostra visió d’una realitat que sempre és molt més complexa.

Sota el filtre d’aquest estereotip, aquestes declaracions ens podrien semblar còmicament contradictòries, però en realitat ens mostren una cosa que estava amagada a simple vista. Últimament no és estrany trobar-se en xarxes socials perfils d’usuaris que combinen, a parts iguals, publicacions sobre santuaris animals i adopció de mascotes, amb diatribes contra la migració o la suposada agenda “woke”.

Fa poc vaig llegir un fil a X (ex-Twitter) on una persona, involucrada en la lluita pel benestar animal, exposava els problemes que li ocasionava, amb alguns companys, el fet d’estar afiliat a un partit d’esquerres, i en diverses respostes, s’evidenciava que això ja és un problema comú a molts d’aquests espais.

La història de la ultradreta al món animalista és llarga.

Tothom ha sentit alguna vegada parlar del Hitler vegetarià. Aquest mite, no del tot històricament exacte, així com algunes lleis de protecció animal promulgades a l’Alemanya nazi, formen part de l’imaginari de força grups d’ultradreta.

Però la veritable fita en la connexió moderna entre animalisme i ultradreta es donaria als 90, quan l’actriu i coneguda activista pels drets animals francesa, Brigitte Bardot, va contraure matrimoni amb Bertrand d’Ormale, col·laborador de Jean Marie Le Pen. Conegudes són les seves diatribes a partir de llavors, en què faria servir festivitats i tradicions com l’Eid al-Adha musulmà per barrejar drets animals i racisme. L’actriu ha donat suport públicament a Marine Le Pen nombroses vegades.

Des d’aleshores, utilitzar el tracte cruel als animals com a excusa per denigrar minories ha estat un clàssic de la ultradreta, i buls com el recentment propagat per Donald Trump sobre els migrants haitians robant mascotes, per sacrificar-les i consumir la seva carn, s’inscriuen en aquest corrent.

L’Estat espanyol no és aliè a aquest clima. El gener de l’any 2019, l’advocada i activista animalista María Girona Ayala va ser àmpliament criticada per participar en una xerrada sobre la Llei de Violència de Gènere a la seu del grup filonazi Hogar Social Madrid.

La mateixa persona apareixia l’any 2020 com a creadora del partit polític Por Todos. Un cop d’ull a la seva pàgina web o a les seves xarxes socials ens mostra la mateixa grotesca barreja de postulats en defensa dels drets animals, amb diatribes contra la migració, els okupes o la Llei de Violència de Gènere. Aquesta formació va intentar recentment unir-se a les acusacions particulars del cas contra Begoña Gómez, sent incapaços de reunir la fiança requerida per a fer-ho.

Un altre grupuscle és Patriotas Españoles Contra la Tortura Animal (PECTA), creat segons ells per evitar que l’esquerra monopolitzi la lluita en defensa dels animals.

El darrer esglaó d’aquesta cadena podrien ser les declaracions d’Alvise Pérez. Que un oportunista com ell hagi decidit sortir de l’armari antitaurí ens demostra que aquest espai està llest per fer la collita. Alvise té molts defectes, però no saber identificar les tendències emergents en xarxes socials, no n’és un.

Resposta

Davant de tot això, quina ha de ser la resposta des de l’esquerra revolucionària?

El problema aquí, com en tantes altres ocasions, neix de la compartimentació de les lluites. El fet de centrar-se únicament en combatre una opressió específica ens pot fer perdre de vista el panorama més ampli, on la lògica extractivista del capitalisme és, en última instància, l’arrel de totes les opressions i de tots els mals que ens ataquen.

Això vol dir que hem d’oblidar-nos de lluites sectorials concretes, i concentrar-nos únicament en la derrota del capitalisme? Alguns sectors de l’esquerra proclamen això, argumentant que amb aquesta derrota caurien en cascada totes les opressions. Cometen un greu error.

És amb la participació a les lluites com una persona anticapitalista ajuda a construir consciència de classe. I aquestes lluites, pel seu mateix caràcter, sempre seran per un objectiu concret. El que cal tenir clar sempre és que cap lluita no existeix en aïllada. Totes estan interconnectades.

I en el cas concret de la lluita pels drets animals, aquesta és indissociable de la lluita pels drets humans.

Primer, perquè per més que els homo sapiens construïm telescopis espacials, no deixem d’esser primats, animals.

I en segon lloc, perquè mentre hi hagi humans assetjats per la fam, la guerra o la persecució, difícilment estaran en condicions de procurar una llar segura a la resta d’éssers vivents amb els què compartim el planeta.

Per això, és important deixar sempre clara la interconnexió de les lluites. Per crear consciència de classe entre les i els companys de lluita menys polititzats, però sobretot per evitar que una lluita digna pugui ser contaminada, i per tant, desactivada, per idees tòxiques plantades amb finalitats malicioses.