Juan Antonio Gilabert
Una altra visió d’aquesta important obra de ciència-ficció. Inclou algun spoiler.
Ja han passat per les pantalles de cinema, les dues noves pel·lícules de Dune dirigides per Denis Villeneuve i novament, ens han impactat, com la dirigida per David Lynch.
Però, com dic sempre, la novel·la sempre és millor, perquè desenvolupa més trama. Les lletres diuen més que les imatges.
Dune és una novel·la èpica de ciència ficció escrita per Frank Herbert el 1965, que de seguida va aconseguir la valoració del públic i premis al llarg del món. Encara avui continua fresca al seu relat i encara que forma part d’una sèrie d’una saga literària, és la que marca la trama. El 1984, David Lynch porta al cinema la primera versió de la novel·la i és aquí quan em vaig enganxar, més tard vaig llegir la novel·la que porta el nom de la saga i ja vaig al·lucinar amb la història.
Però des d’un punt de vista anticapitalista i antiimperialista, el món que ens proposa Dune, al llarg de les seves novel·les i pel·lícules, no és el que busquem des que els i les revolucionàries reaccionessin contra la brutal pujada del capitalisme al segle XIX, organitzant-se sota el marxisme.
És més, el món de Dune, és una volta al més fosc de la revolució industrial, o pitjor encara, és una volta a l’Antic Règim. La noblesa s’ha fet amb el poder i juga amb la classe obrera, mentre aquesta no té cap poder. A cada planeta de l’Imperi Galàctic, la classe obrera viu com li mana la seva classe dirigent i lluita a les seves guerres. A més, el transport entre planetes està monopolitzat per una organització a part, que gràcies a una substància obtinguda a Arrakis, que es diu melange, pot crear forats de cuc per transportar-se i es fan dir La Confraria Espacial.
Dominar
L’Imperi i la Confraria se suporten perquè tots dos han de dominar la classe obrera i es recolzen en una institució religiosa anomenada Germandat Bene Gesserit. Aquesta germandat ha arribat a la conclusió que la humanitat necessita ser portada a la perfecció i per això i gràcies a la melange, utilitzen la genètica entre la classe dirigent, com a l’Edat Mitjana o l’Antic Règim i utilitzen la religió per sotmetre a la humanitat.
L’element revolucionari de Dune són els habitants d’Arrakis, planeta on s’aconsegueix la substància que ha donat a la humanitat les capacitats psíquiques per destronar la IA.
Els fremen són la força amb què el protagonista aconsegueix arribar al poder i una vegada arriba al poder, deixa totes les institucions intactes, perquè Paul Atreides no es qüestiona l’ordre establert, només la restauració de casa seva, la d’Atreides, sobre les altres cases nobles de l’Imperi Galàctic.
Els fremen són importants perquè coneixen els secrets de Dune, anomenats per ells Arrakis. A més, en viure en un planeta desèrtic i sense esperances, viuen una religió sectària gràcies al fet que les Bene Gesserit han divulgat per tota la galàxia, l’esperança d’un salvador que els portarà al paradís.
Dune és una altra obra més que ens diu que després del capitalisme, no hi ha res més. Dune ens intenta mostrar que la humanitat no té més remei que acceptar el capitalisme i la seva bogeria, perquè si no, acabarem en una societat tan endarrerida com la que es mostra a les pàgines, o pel·lícules.
Dune forma part d’aquesta ciència ficció que ens intenta convèncer que la lluita anticapitalista és un absurd. En molts aspectes Dune és la societat amb què somien molts sectors conservadors de la nostra societat.
Una altra ressenya de Dune:
