Rubén Vargas
L’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de Frank Herbert, Dune, consta de dues pel·lícules (fins ara), rodades pel director canadenc Dennis Villeneuve, que han tingut una espectacular acollida entre el públic a nivell internacional. [SPOILERS]
Les novel·les de ciència ficció d’Herbert exploren grans temàtiques com la política, la religió, l’ecologia, l’explotació de recursos naturals, la resistència dels pobles indígenes i els conceptes filosòfics com el determinisme i el lliure albir.
La primera pel·lícula es desenvolupa com una mena de Joc de Trons espacial. L’univers de Dune està basat en una mena de feudalisme espacial on les grans cases lluiten pel poder dins de l’Imperi. N’hi ha unes quantes, però les més rellevants són la casa Atreides, casa Harkonnen i casa Corinno.
A més de les grans cases hi ha altres actors amb els seus propis interessos i motivacions com ara el gremi de la Confraria Espacial, que guarda el secret de l’habilitat de viatjar per aquest univers. Finalment, hi ha l’ordre de les Bene Gesserit, una germandat religiosa composta per dones que són capaces de fer servir poders sobrenaturals, les quals són expertes en l’enginyeria genètica, la manipulació de les cases i dels pobles indígenes a través de profecies que elles els inculquen. Totes les seves integrants són capaces d’accedir a les memòries de totes les seves ancestres. Aquestes usen la seva influència per infiltrar-se a les grans cases, utilitzant els seus poders de manipulació, per així poder dirigir-les cap als seus interessos. Són com una mena d’ordre de jesuïtes missioneres.
En aquest univers no existeixen les intel·ligències artificials o una tecnologia avançada per poder viatjar, ja que la humanitat va destruir les màquines intel·ligents en una guerra anomenada la Jihad Butleriana. Per tant, la Confraria Espacial va desenvolupar la manera de fer-ho, com esmentava més amunt, utilitzant l’espècia melange. Aquesta és una droga psicoactiva addictiva però que expandeix la ment del qui la consumeix. A més, en el cas dels integrants de la Confraria, els proporciona clarividència que els permet escollir una ruta segura i viatjar amb les naus per l’espai. D’aquesta manera, en aquest univers, l’espècia es considera un recurs natural i tan essencial per al comerç i el transport com ho són actualment els hidrocarburs i derivats del petroli al nostre.
La melange només es pot recol·lectar al planeta desèrtic d’Arrakis. Aquest és un producte residual generat pels titànics cucs de sorra que llisquen sota les sorres dels seus deserts. A causa d’això, de la mateixa manera que les potències intenten controlar els recursos naturals a la nostra realitat, a Dune les Grans Cases es disputen el control d’Arrakis.
Poble indígena
Però aquest planeta no és pas un planeta deshabitat. Els fremen són un poble indígena que ha adaptat la seva vida al desert i a les dures condicions ambientals del mateix. Han suportat durant generacions l’abús per part de les Grans Cases que han ocupat i han colonitzat les seves terres.
A sobre, les Bene Gesserit han divulgat entre les persones indígenes profecies d’una figura messiànica, el Mahdi, també conegut com Lisan Al Gaib, que seria un profeta que vindria de fora del planeta i que els alliberarà en un futur i fins i tot restaurarà els oceans a Arrakis. D’aquesta manera, han mantingut la major part de la població nativa adormida esperant el seu salvador mentre se’ls explotava.
La trama general segueix els passos de Paul Atreides —interpretat per Timothée Chalamet— el fill del Duc Leto Atreides, a qui dóna vida Oscar Isaac. A causa dels poders de Bene Gesserit, heretats de la seva mare Jessica Atreides, interpretada per Rebecca Ferguson, a Paul alguns fremen el consideren com el profeta abans esmentat.
Gràcies a unes visions, Paul veu que els seus passos estaran entrellaçats amb els fremen en algun moment. La primera part realment narra una complexa trama de conspiració que culmina amb la caiguda de la Casa Atreides i l’exili de Paul juntament amb la seva mare al desert, orquestrat per l’emperador i els Harkonnen.
A la segona pel·lícula de la saga, Paul i la seva mare conviuen amb els fremen. Aquests duen a terme una guerra de guerrilles contra la casa Harkonnen que s’han tornat a fer amb el control de l’explotació de la melange. Paul dóna suport al poble fremen en la seva lluita pel seu alliberament i a més rebutja la idea de convertir-se en el profeta que tothom creu que és.
La veritat és que si no fos per la qualitat de la banda sonora i la fotografia impecable sonaria com una barreja entre La vida de Bryan i Lawrence d’Aràbia a l’espai. Bromes a part, Dune ha aconseguit entabanar gairebé tots els públics.
Hi ha gent que l’ha titllat com a “El Senyor dels anells d’aquesta generació”. Però el més curiós és que fins i tot els comentaristes més conservadors ho han lloat per no ser una pel·lícula “progre”. Això és graciós, ja que els mateixos que lloen això, curiosament, es queixen de Chani, la fremen rebel interpretada per Zendaia quan abandona Paul pel seu desacord amb la seva deriva a la trama. Això és una contradicció, ja que Chani, des del primer moment, deixa clar quins són els seus objectius i interessos, que són els d’alliberar el seu poble i és realment congruent amb ells. Potser el que els dóna coratge és que Chani no es doblegués a la voluntat de Paul.
D’altra banda, sembla que a les personalitats mediàtiques conservadores els passen desapercebudes les picades d’ullet revolucionàries de resistència i el missatge anticapitalista de la pel·lícula.
En un moment on veiem com l’Estat israelià porta a terme un genocidi a Gaza i la resistència palestina llança RPG contra els seus tancs Merkava, aquests comentaristes conservadors estan realment cecs en no veure els paral·lelismes quan els fremen llancen coets contra la maquinària de guerra Harkonnen.
Al capdavall, Herbert va basar els fremen als pobles àrabs i del nord d’Àfrica. Moltes de les paraules que usen estan directament tretes de l’àrab. Dit això, no tota la muntanya és orenga.
Hi ha alguna cosa que no s’aprecia tant a la versió doblegada al castellà, sinó que només s’aprecia bé a la versió original. Es tracta de la manera com les generacions més joves que no creuen en la profecia de Lisan Al Gaib es diferencien dels fremen fonamentalistes.
Chani és una d’aquestes escèptiques i té un marcat accent americà quan parla anglès, mentre que Stilgar, interpretat per Javier Bardem, té un marcat accent estranger quan parla. L’accent de Bardem és normal, ja que no exigirem a un actor el primer idioma del qual no és l’anglès que ho parli com un de Califòrnia. Això, però, pot perpetuar l’estereotip del “fonamentalisme” com una cosa estrangera, aliena a la “civilització occidental”. Aquesta seria la meva única crítica a aquesta pel·lícula.
Per altra banda, una de les millors decisions que va fer Villeneuve és reinventar la imatge de Vladimir Harkonnen, ja que Herbert tenia postures molt homòfobes. El baró Harkonnen es presenta als llibres com l’únic personatge gai i com un depredador sexual sàdic. Així que és positiu que el director no hagi carregat contra la comunitat LGTBI+ i hagi fet els canvis necessaris per a una bona adaptació rebutjant les parts homòfobes.
També hi ha hagut crítiques vers Paul Atreides, que cau al clixé de “salvador blanc”, encara que Paul acaba fent un ús utilitarista del poble fremen, com moltes potències ho han fet amb altres pobles oprimits.
Per tant, argumentaria que cal veure tant el tercer lliurament de la saga —si la fan— o almenys interpretar el final de la segona per contestar aquesta crítica. Per a qui li agradi la ciència ficció, la intriga i la filosofia aquesta és una pel·lícula que dóna molt en què pensar i paga la pena veure.
