Baixar como PDF en DIN A4 | PDF en DIN A3 (per imprimir a copisteries)
Ja han passat 40 anys des de la gran vaga minera a la Gran Bretanya del 1984-85. Durant un any, a partir del març del 1984, uns 140 mil treballadors (i unes quantes treballadores) del National Union of Mineworkers (NUM, sindicat miner) van protagonitzar una batalla clau en la guerra de classes.
La seva tràgica derrota va tenir grans repercussions en aquest país i també internacionalment. Va ser tràgica, entre altres raons, perquè podien haver guanyat.
Ara ens trobem en una guerra de classes igual o més cruenta que aleshores, i ara mateix no estem guanyant. Sobren motius, doncs, per aprendre de les moltes coses positives d’aquesta lluita èpica, i dels errors i les traïcions que van contribuir a la seva derrota.
La venjança de Thatcher
La vaga va començar a la primavera. No és ideal per a una vaga en aquest sector: va ser el terreny escollit pel govern de Margaret Thatcher. Només va ser un element d’una estratègia elaborada pels conservadors per derrotar la classe treballadora britànica, que encara tenia molta força sindical. El 1980, més del 52% de les persones empleades a la Gran Bretanya pertanyia a un sindicat; a l’Estat espanyol la xifra era del 13,2%.
Thatcher va arribar al poder el 1979, i venia buscant venjança. L’anterior govern conservador, del 1970-74, havia perdut davant de dues vagues mineres emblemàtiques, el 1972 i el 1974.
La vaga del 1972 va incloure un enfrontament decisiu, a Saltley Gate, a prop de Birmingham. Es tractava d’un enorme dipòsit de coc —un fuel derivat del carbó— que s’havia de tancar per reforçar la vaga. Piquets miners havien patit repressió policial i un vaguista havia mort, atropellat per un camió. El líder radical del sindicat miner a Yorkshire, Arthur Scargill va fer una crida a la solidaritat dels sindicats metal·lúrgics de la zona. L’endemà, potser 20.000 treballadors i treballadores de les fàbriques de la regió van fer vaga “no oficial” i van anar al piquet. Van tancar Saltley Gate, cosa que va ser un pas clau en la victòria de la vaga.
Davant la vaga minera del 1974, que havia provocat talls de llum generalitzats, el llavors primer ministre conservador la va intentar derrotar convocant unes eleccions generals perquè les i els votants poguessin dir “qui manava”. Va perdre.
Destaquem dos fets de les vagues.
El lideratge del sindicat miner no va ser gens radical; sobre el paper estava més a la dreta que les direccions actuals de CCOO i la UGT a l’Estat espanyol.
D’altra banda, molts anys de vagues locals i de mobilització de solidaritat des de baix des d’altres llocs de treball de la zona havien fomentat el desenvolupament de xarxes informals de sindicalistes de base, capaces i disposades a actuar de manera independent de la burocràcia. Va ser això el que va permetre la victòria de Saltley Gate.
El partit conservador va tornar al poder el 1979 amb un pla elaborat, consistent a atacar els sindicats un per un, començant pels sectors més febles. També van il·legalitzar les vagues de solidaritat. Això, com veurem, va afectar la pèrdua de combativitat del moviment sindical —cosa que va permetre a la burocràcia sindical imposar la seva visió claudicadora— i va ser un factor clau.
A la vaga!
L’1 de març del 1984, la National Coal Board —l’NCB, l’empresa estatal que gestionava les mines de carbó— va anunciar el tancament de Cortonwood, un pou de Yorkshire on la secció sindical del NUM tenia reputació de poc combativa. El nou gerent de la NCB, Ian Macgregor, venia d’haver retallat la plantilla a l’empresa estatal de l’acer, derrotant el sindicat d’aquest sector. Thatcher ho havia nomenat el 1983 per portar la guerra al NUM. Davant les objeccions al tancament de Cortonwood, MacGregor va proclamar la intenció de tancar 20 mines i destruir 20.000 llocs de treball en un any. Va ser un desafiament en tota regla al NUM.
Alguns sectors de la direcció, incloent Arthur Scargill, ara dirigent nacional del NUM, estaven per respondre mitjançant una vaga nacional. Altres van ser molt reticents. El que va resoldre la situació van ser les accions dels mateixos miners a Yorkshire, i després altres regions. En un pou rere un altre es van declarar en vaga i, pas crucial, van enviar piquets a altres mines, per convèncer-los de sumar-se a l’acció. Moltes direccions regionals del sindicat estaven desprestigiades, després d’anys de predicar la passivitat, i eren incapaços d’animar l’afiliació a anar a la vaga. En canvi, l’arribada de vaguistes per parlar-los de tu a tu sí que va convèncer més miners a sumar-se a la vaga.
La vaga va començar el 5 de març a Cortonwood, però en una setmana s’havia estès a gran part del país, gràcies als piquets.
Aquesta manera d’estendre l’aturda va ser utilitzada per la dreta dins del sindicat i pel Govern i els seus seguidors per qüestionar la vaga. En realitat, es va tractar de dues visions oposades de la democràcia. La dreta promovia la de la votació individual amb papereta, sense intercanviar opinions amb col·legues, sense escoltar el que deien les persones que perdrien la feina, i on el que prevaldrien seria la pressió dels mitjans i les pors individuals. L’alternativa, i la que va impulsar la vaga, va ser la democràcia col·lectiva, la de parlar tu a tu, de basar-se en la força i la confiança de la classe treballadora com a classe, no com a mers “ciutadans individuals”.
Va ser un bon començament, però fins i tot un sector tan fort com el miner no podia guanyar sol. Calia la solidaritat, i a diferents nivells. D’una banda, ajuda econòmica, atès que el govern de Thatcher havia eliminat les prestacions socials per alimentar famílies de vaguistes. Però la clau era aconseguir solidaritat en forma d’acció col·lectiva per part d’altres sectors: els ferrocarrils, que movien el carbó; la indústria d’acer, que el feia servir en enormes quantitats; sobretot, la producció d’electricitat.
Es va intentar reproduir la fita del tancament de Saltley Gate del 1972, però aquesta vegada les xarxes de base que havien permès aquesta victòria no existien. Les burocràcies sindicals —fins i tot on eren més “d’esquerres” que la dècada anterior— van aconseguir frenar accions solidàries d’aquest tipus.
Mentrestant, l’Estat havia après molt i la repressió policial era molt més brutal i efectiva. Es van detenir un total d’11.000 vaguistes durant el conflicte. Algunes tàctiques aplicades contra la vaga van ser les que s’havien utilitzat abans al nord d’Irlanda, per reprimir la minoria catòlica, republicana.
Hi va haver vagues solidàries en alguns llocs, però van ser casos aïllats. Tot i així, la solidaritat rebuda, sobretot econòmica i moral, va permetre a la vaga continuar durant gairebé un any sencer.
Solidaritat obrera
Al comtat de Leicester, com Nottingham el del costat, la dreta i una esquerra burocratitzada havien contribuït que les seves àrees continuessin treballant durant la vaga; és a dir, van ser esquirols. Però l’agrupació del sindicat de ferrocarrils a Coalville, Leicester es va negar a moure el carbó produït per l’esquirolatge al comtat, cosa que efectivament va bloquejar la producció des d’aquesta conca minera.
Els sindicats al diari sensacionalista de dretes, The Sun, que potser venia 4 milions d’exemplars al dia, van tancar la planta dues vegades per impedir la producció d’edicions que reproduïen mentides molt grosses contra la vaga. En una de les ocasions, The Sun no va sortir durant tres dies, perquè la patronal es va negar a publicar una crida a una acció solidària amb la vaga minera exigida per les seccions sindicals.
Però aquests exemples en van ser l’excepció, no la regla. La burocràcia sindical no estava disposada a comprometre’s amb la solidaritat activa.
Hi va haver conflictes laborals desenvolupant-se en diferents sectors, com la generació d’electricitat, els ferrocarrils, els ports, acer… cosa que va obrir la possibilitat de generalitzar la lluita contra els conservadors. Però el Govern —seguint la seva estratègia d’atacar els sindicats un per un— va cedir davant les demandes en aquests sectors, per evitar aquesta ampliació de la lluita. Els dirigents sindicals no van ser capaços de veure —o no van voler veure— que estaven perdent una oportunitat per guanyar una lluita molt més àmplia, i que les petites concessions que els donaven ara serien vulnerades si la vaga minera era derrotada. I no es va tractar només dels buròcrates de dretes, sinó també dels que se suposa que eren d’esquerres.
Una gran part de la culpa la va tenir la direcció del Trades Union Congress, la central sindical unitària britànica. Aquesta havia assumit compromisos de respectar i donar suport a la vaga que, si s’hagués portat a la pràctica, haurien provocat talls de llum, i segurament una altra victòria com les d’una dècada abans. Però no van fer cap esforç perquè això passés. Mentrestant, les xarxes d’organització de base que havien jugat un paper clau el 1972 ja no existien.
La col·laboració sindical amb la patronal i l’Estat impulsada pel govern laborista de 1974-79 —mitjançant el contracte social, una mena de “Pactes de Moncloa” a l’àmbit britànic— havien debilitat aquestes bases. I, de nou, l’esquerra sindical havia jugat un paper clau en imposar aquesta estratègia, perquè els militants sindicals de base que simpatitzaven amb el Partit Comunista estaven disposats a desafiar els dirigents de dretes, però quan els que exigien la “moderació” —la passivitat, fins i tot la rendició— eren buròcrates d’esquerres, la majoria d’aquests militants eren políticament incapaços de plantar-los cara.
El llavors dirigent del partit laborista, Neil Kinnock, procedia d’una zona minera, però es va dedicar a intentar afeblir la vaga, equiparant les accions dels piquets amb la brutal violència de la policia antiavalots. Això formava part d’un projecte de fer girar el partit laborista vers la dreta. Fins i tot dècades després, Kinnock seguia denunciant Arthur Scargill com a “massa radical” i el culpava de la derrota. La veritat és que Scargill va ser més o menys el millor dirigent sindical que es podria esperar, i en general va fer una contribució importantíssima en permetre que la lluita seguís endavant.
La burocràcia
Però Scargill seguia patint alguns dels problemes de tota burocràcia sindical. L’entorn natural de qualsevol dirigent sindical no és el lloc de treball, sinó la mesa de negociació i les reunions amb altres buròcrates.
En diferents moments, Scargill va cridar a accions combatives molt necessàries i correctes, com a piquets de masses en punts clau. Però el seu instrument per implementar aquestes accions van ser altres dirigents miners (alguns nominalment d’esquerres) i aquests no van complir. Scargill no va ser capaç de cridar els miners de base a actuar independentment d’aquests buròcrates, no podia denunciar la seva traïció pel que era. La posició social de Scargill, i el fet que feia anys que argumentava que la manera de fer avançar la lluita minera era triar dirigents d’esquerres, el van afeblir en els moments clau.
Tot això confirma que, per impulsar les lluites obreres, no hi ha cap alternativa a la construcció de l’organització de base; dependre de lelecció de dirigents desquerras és un atzucac. (Veure la Guía per a anticapitalistes sobre els sindicats.)
Recordem aquí un enorme exemple d’esquirolatge internacional. Durant la vaga, les importacions de carbó de Polònia van augmentar enormement; segons alguns informes, més d’un 300%. Recordem que en aquesta època gran part de l’esquerra encara pensava que Polònia era un país socialista. Així que moltes persones d’esquerres es van indignar i es van sorprendre que el Govern polonès recolzés així Margaret Thatcher, en una lluita crucial.
La tragèdia va ser que Solidarnosc —que encara estava més proper als seus orígens del 1980 com a moviment obrer insurgent, que no pas com la força política de dretes en què es va convertir— va expressar el seu suport a la vaga del NUM, en les seves declaracions clandestines.
És que, el 1980, quan Solidarnosc estava en el seu apogeu, aquest esquirolatge hauria estat impossible, però aquest moviment obrer va ser derrotat mitjançant el cop militar de Jaruzelski el desembre del 1981, i molts dels seus dirigents van ser empresonats. Tristament, els sectors proestalinistes del moviment obrer —incloent-hi Scargill— van donar suport al cop i van denunciar Solidarnosc.
Ara el “govern socialista” del colpista Jaruzelski va tornar el favor, enviant milers de tones de carbó per trencar la vaga.
Recollint diners per a la vaga
Comencem aquest apartat amb una memòria personal d’en David Karvala, militant de Marx21. “Vaig afiliar-me al Socialist Workers Party, l’organització germana a la Gran Bretanya de Marx21, el juny del 1984, en plena vaga minera. Fèiem vendes del diari setmanal, Socialist Worker, davant de llocs de treball, estacions de metro, o al carrer principal un dissabte al matí. A cadascuna d’aquestes vendes, fins al final de la vaga, portàvem una galleda per recollir diners per als miners; cada portada del diari (potser amb una o dues excepcions, en un any) es va centrar a la vaga. També vaig participar en el grup de suport a la vaga del meu barri, i al nucli de persones al meu lloc de treball que vam aconseguir (després d’una batalla amb la burocràcia sindical local) dur a terme una recollida de diners setmanals per a la vaga entre les i els col·legues de feina.”
Això no va ser universal, però sí que va ser una experiència molt generalitzada, i no només entre militants de la nostra organització, sinó també de l’esquerra laborista, del que quedava del partit comunista, i moltes persones sense cap militància.
Aquest relat detallat del treball intens i unitari d’un grup de suport a la vaga en una zona força rural del nord-oest d’Anglaterra dóna una bona idea d’aquesta activitat.
Un altre aspecte que cal destacar és el paper de les dones. La realitat del sector va fer que hi hagués poques dones vaguistes com a tals. Però les dones de les comunitats mineres van jugar un paper clau, inicialment amb la recollida de diners i menjar, després amb menjadors populars. Es van constituir com a “Dones contra el tancament dels pous”. Amb el temps, els tribunals estaven amenaçant cada cop més miners amb la presó si tornaven a fer piquets; davant aquesta situació les dones van assumir la tasca de fer els piquets, mentre els homes es quedaven a casa (i, de ser possible, feien la feina domèstica; cosa que sí que va passar, però de manera desigual). Les dones van començar a parlar davant d’audiències cada cop més grans. Va ser un procés de canvi personal, social i polític enorme… com passa amb cada lluita des de baix important.
Un altre element de la solidaritat que cal recordar és Lesbians and Gays Support the Miners (LGSM, Lesbianes i gais donen suport als miners). Aquesta experiència està recollida a la pel·lícula excel·lent i imprescindible, Pride. La pel·lícula també mostra bé el paper clau en la lluita de les dones. La relació establerta entre LGSM i la comunitat minera, inicialment la d’un poble al sud de Gal·les, torna a demostrar l’enorme capacitat de les lluites i la solidaritat des de baix per superar les divisions i combatre les opressions. Va ser el factor fonamental a fer que el moviment obrer britànic, amb el NUM al capdavant, adoptés una posició de suport als drets LGTBI+.
El diari britànic Guardian va calcular que aquests grups de solidaritat —de barri, lloc de treball, LGTBI+, etc.— van aconseguir recollir un total de 60 milions de lliures al llarg de l’any de la vaga; en termes actuals, això equival a més de 280 milions d’euros. Va ser una suma increïble per a iniciatives que sovint s’havien de fer davant de l’hostilitat, no només de la dreta, sinó de sectors del partit laborista i de la burocràcia sindical.
Una derrota agredolça
Aquesta solidaritat de base va ser un factor clau en permetre que la vaga pogués continuar, però de per si mateix no podia portar la victòria. Per això, no hi havia cap altra alternativa que més sindicats iniciessin vagues —per conflictes propis o en solidaritat— però això no va passar.
El 3 de març del 1985, una conferència de delegats de base del NUM va votar per un estret marge a favor de posar fi a la vaga. Els miners van tornar a treballar el 5 de març del 1985, després de gairebé un any de vaga.
Aquesta derrota va ser l’inici del final de la indústria minera a la Gran Bretanya i del que havia estat un baluard del moviment obrer del país durant més d’un segle.
Però que ningú no s’imagini que el tancament dels pous britànics va ser un pas cap a una economia més verda. La Gran Bretanya seguia depenent de combustibles fòssils, incloent-hi el carbó produït sota les pitjors condicions laborals a països llunyans, amb el corresponent augment en emissions.
La derrota va afectar durament el moviment obrer britànic i internacional.
Tot i així, hi va haver aspectes positius que s’haurien de recordar.
Tot i la derrota, la lluita va demostrar la capacitat i importància de la lluita de la classe treballadora, com a classe col·lectiva, no merament com a “ciutadans” individuals.
La força de la solidaritat, en barris obrers molt diversos, desmenteix la visió de les persones corrents com borregos reaccionaris, totalment sota la influència dels mitjans. Si tota la gent hagués cregut les mentides de la TV i els diaris, hauria estat impossible recollir aquesta solidaritat per un valor actual d’uns 280 milions d’euros.
El fet que aquesta solidaritat provingués de manera especial de grups oprimits —barris amb un alt percentatge de persones migrades; del moviment LGTBI+, de grups de dones, etc.— també ha de trencar les idees, massa esteses, que contraposen la lluita obrera i les lluites contra les opressions.
La vaga va posar en ridícul aquells que denuncien que les qüestions d’identitat són una distracció de la lluita de classes. Va quedar evidenciat que l’èxit d’una lluita obrera important passa, entre altres coses, per rebutjar activament tota forma d’opressió. No hem de cedir un mil·límetre davant els intents del “divideix i venceràs”.
D’altra banda, per assolir victòries importants en la lluita contra les opressions, una arma essencial és la força de la classe treballadora organitzada. Això es veu perfectament a l’escena final de la pel·lícula Pride.
I, finalment, la vaga va confirmar per enèsima vegada la importància de l’organització política.
L’organització política
Es van plantejar molts debats polítics davant dels quals hi havia experiències rellevants importants, però els partits reformistes —i encara més les burocràcies sindicals— depenen de l’amnèsia generalitzada per mantenir la seva hegemonia dins de la classe treballadora.
“Confieu en la direcció i les estructures existents”; “això ho arreglarem des de dalt”; etc. Les moltes experiències que demostren que així no es pot guanyar no s’ensenyen a l’escola, no es fan presents de manera espontània als mítings sindicals o a les assemblees dels moviments. Cal que hi hagi activistes dins dels sindicats i els moviments capaços d’aportar aquests arguments, aquestes experiències, de manera entenedora.
No serveix una “esquerra revolucionària” que posi com a condició l’acord total amb un llarg programa ideològic (que ningú no entén en tot cas), ni una esquerra que cedeixi davant de cada prejudici amb què topa.
Tampoc no es pot dur a terme aquesta tasca com un sol individu dins dels moviments. És impossible —o almenys molt més difícil— resistir el pes de les idees dominants, superar les èpoques de derrota, tenir una visió global de la lluita i del que cal en cada moment… com una sola persona.
Requereix de l’existència d’una esquerra conseqüent, una que entengui la importància clau de la classe treballadora, però també la necessitat de defensar principis clars de la solidaritat, l’internacionalisme contra tota mena d’opressió… una organització revolucionària en què cada persona pugui alhora aprendre i aportar.
L’organització germana de Marx21, el Socialist Workers Party, va poder créixer durant la vaga, i va jugar-hi un paper important, perquè sabia combinar el treball en la construcció de moviments de solidaritat amplis i diversos amb la defensa dels seus principis polítics.
En les lluites futures, necessitem una esquerra així a l’Estat espanyol, i perquè existeixi, l’hem d’anar construint ara mateix, com una part de cada lluita en què participem avui. Marx21 treballa, des d’unes bases molt modestes, en aquest sentit.
