Rodrigo Lombo
Els resultats de les eleccions al Parlament europeu no han estat cap sorpresa. En el cas de l’Estat espanyol, el PP guanya per la mínima el PSOE, la fragmentació de l’esquerra estatal dóna a Sumar 3 escons —IU se’n quedaria fora, ja que el seu representant ocupava la posició 4 de la coalició— i Podemos 2. L’esquerra independentista obté 3 escons amb Ara Repúbliques i VOX dobla la seva representació a 6 escons. L’ultradretà Alvise Pérez irromp amb 3 escons.
Però abans de passar a l’anàlisi en clau interna, cal fer una ullada al panorama europeu.
Avanç de la ultradreta i de l’extrem centre
Els mitjans de comunicació del sistema es vanaglorien dient que la suma dels europeistes —socialdemòcrates, liberals i populars— supera els euroescèptics —extrema dreta i feixistes—.
S’obvia que les polítiques d’empobriment de les persones treballadores del vell continent, promogudes per l’extrem centre —europeistes— han estat la benzina per a l’extrema dreta. Demagògicament, assenyalen els buròcrates de Brussel·les —que són agents dels rics— dient que governen a favor dels migrants, s’inventen el canvi climàtic, etc.
No assenyalaran mai els amos dels buròcrates. A les grans empreses i bancs que governen de debò. Sempre dòcils amb els de dalt i combatius amb els de baix.
Tot i aquests resultats globals, el partit de Le Pen arrasa a França, Meloni guanya a Itàlia i AfD —Alternativa per Alemanya— supera els socialdemòcrates de l’SPD governant.
Estat espanyol: poca legitimitat i reculada de l’esquerra
La participació a les eleccions europees a l’Estat espanyol no ha arribat al 50%. Per més que es digui que és més gran que en 2014, quan no van coincidir amb cap altre comici, mostra la desatenció de gran part de la població vers els polítics i el seu sistema. Un sistema concebut per als de dalt —la mal anomenada “democràcia” liberal— i més en el cas d’un Parlament europeu allunyat de les preocupacions de les majories socials i els membres del qual gaudeixen de múltiples privilegis.
Pel que fa als resultats, podem dir que guanyar per 2 escons després d’haver muntat una campanya fonamentada en mentides i demagògia per part del PP i els seus mitjans afins, no és guanyar el plebiscit que plantejaven amb Pedro Sánchez, que resisteix de nou.
L’estratègia de Sumar —de presentar-se com l’esquerra responsable, que no fa soroll i submisa totalment el PSOE— no ha funcionat. Elecció darrera elecció, es veuen les costures d’aquesta estratègia. Podemos, amb una campanya molt més radical, denunciant el militarisme i apel·lant a la fi de la guerra a Ucraïna, i a favor de Palestina, resisteix amb dos escons. Però fins i tot si hi afegim els escons d’Ara Repúbliques, aquestes esquerres tampoc no superen l’extrema dreta d’Alvise i VOX.
Tot i que l’avenç de VOX és significatiu, els escons d’Alvise sorprenen moltes persones. Tot i això, unes eleccions com aquestes, amb baixa participació i vot bronca, són les ideals perquè una fatxa que es presenta com a radical reculli beneficis. Les mobilitzacions de l’extrema dreta al carrer i als mitjans ultra han beneficiat un bufó que beu al calador dels neofranquistes de VOX.
De nou desil·lusió, però sempre surt el sol
L’esquerra estatal ha de fer autocrítica. En temps convulsos, en els quals precisament la gent espera alternatives i radicalitat, no pots aparèixer mitjançant els fets i les formes com a més prosistema que el mateix PSOE. Al final, la gent prefereix l’original a la còpia.
Als fatxes d’Alvise, de VOX i als que pacten amb ells del PP, se’ls combat de dues maneres. Fa falta un moviment unitari a nivell estatal contra l’extrema dreta. Deixem de normalitzar l’odi, cal assenyalar-los i combatre’ls.
D’altra banda, necessitem més mobilització social, en defensa d’un accés real a l’habitatge, per condicions laborals millors o per limitar els preus dels aliments bàsics, millorar l’educació i la sanitat, entre altres qüestions igualment urgents com la defensa dels drets democràtics, de les dones, de les persones LGTBI+ i contra el canvi climàtic.
L’esquerra s’ha d’enfocar i empènyer en aquesta radicalitat. Si no ho fa, la seva mort social i electoral serà present. No hi ha temps per perdre.
