ES CA

Rodrigo Lombo

El proper 9 de juny gairebé 450 milions de persones del continent europeu estan convocades a participar a les eleccions al Parlament europeu.

Celebrades cada 5 anys, constitueixen l’única elecció directa que fan els ciutadans dels òrgans polítics de la Unió Europea. Altres organismes de la Unió, com el Consell de la Unió Europea o la Comissió Europea depenen dels governs electes de cada Estat membre.

Per tant, la intervenció directa dels ciutadans en la democràcia “formal” europea és força limitada. A part de les moltes limitacions de la democràcia liberal, al Parlament Europeu la situació és encara més escandalosa. Els lobbies —no dels que parla la ultradreta, que són conspiracions— representen grans sectors econòmics que pressionen i/o sedueixen els diputats electes, condicionant les polítiques del parlament a favor dels interessos dels rics.

Perspectives

Les enquestes vaticinen que el bloc de l’extrem centre, com diria Tariq Ali —socialdemòcrates, populars i liberals— podria retenir el poder a l’Europarlament, si bé les enquestes apunten a un gran ascens de les forces d’extrema dreta. Sembla que els partits d’Abascal (VOX), Meloni (Germans d’Itàlia) o Le Pen (Reagrupament Nacional) poden disputar el segon lloc als socialdemòcrates.

Així mateix, a molts països es dóna un ascens del que podríem anomenar el “vot protesta”. Com que molts ciutadans veuen allunyada, elitista i al servei dels rics —tot absolutament real— a la UE, poden emetre un vot encara més anti establishment que el que exercirien a les eleccions als seus respectius Estats.

Tenim exemples progressius en el cas espanyol, com l’ascens de Podemos a les eleccions europees de l’any 2014, que va sacsejar el sistema electoral i representatiu en comicis posteriors amb una agenda reformista d’esquerres.

Però també poden catapultar els “monstres”, en les opcions més reaccionàries. El 1989, l’Agrupació Ruiz-Mateos, de l’empresari ultra dels mateixos cognoms, va obtenir més de 600.000 vots i va entrar amb 2 eurodiputats al Parlament Europeu. El seu model era similar al promogut per Jesús Gil a Marbella i altres ajuntaments; neoliberalisme salvatge en l’àmbit econòmic i conservadorisme extrem respecte a altres polítiques, com les relacionades amb l’ordre públic.

En aquesta ocasió, diferents enquestes apunten que el partit del periodista filo feixista i promotor de notícies falsejades —“bulos”— Alvise Pérez, podria obtenir representació. Clarament molts d’aquests vots vindran de l’entorn de VOX, per la qual cosa sembla que el camí d’aquest vot protesta sembla seguir un camí reaccionari.

I l’esquerra?

Sembla que el Partit de l’Esquerra Europea —agrupació de forces com La França Insubmisa de Melenchon, Die Linke d’Alemanya, Syriza a Grècia o Podemos i IU en el cas espanyol— podria perdre suports, arrossegat per l’onada reaccionària que recorre Europa.

La divisió de l’esquerra estatal espanyola es manté, presentant SUMAR i Podemos candidatures separades, cosa que novament poden castigar les i els electors.

Podemos aposta per impulsar la candidatura amb Irene Montero, l’anterior Ministra d’Igualtat. Defenestrada per SUMAR —no tant per diferències polítiques sinó per l’assetjament mediàtic, jurídic i de sectors socials reaccionaris sofert per Iglesias i Montero que hauria minvat la intenció de vot de l’espai d’Unidas Podemos— aposta per un discurs més contestari que el promogut per la força de Yolanda Díaz, obstinada en el camí de la respectabilitat i de la responsabilitat d’Estat.

Què fer?

Les opcions electorals a l’esquerra del social liberalisme en el cas espanyol —tant SUMAR, com Podemos o les esquerres independentistes, agrupades a Ahora Repúblicas— no presenten grans diferències programàtiques. No fan un qüestionament radical de la UE, i defensen un model socialdemòcrata; bàsicament intenten ressuscitar el keynesianisme.

Tot i això, la UE no és reformable. Des de la seva fundació va ser plantejada com un contrapès al capitalisme d’Estat del bloc soviètic, però que davant dels ulls de gran part de la classe treballadora occidental apareixia com a alternativa al capitalisme de mercat.

Davant el fantasma reaccionari que recorre Europa, necessitem construir forces polítiques alternatives que qüestionin la UE d’arrel, recolzades en la mobilització i l’apoderament popular.