Marx21
Tràgicament, després de gairebé set mesos d’assalt brutal, la matança del poble palestí continua.
En el caos creat a Gaza, és impossible saber-ne la xifra exacta, però segons el Ministeri de Salut palestí, l’agressió israeliana ha matat més de 36 mil persones. A això, caldrà afegir almenys 10 mil persones més, els cadàvers de les quals segueixen enterrats sota les ruïnes.
Mentrestant, com a mínim, 80 mil persones han patit ferides físiques; els danys psicològics, especialment sobre els nens i nenes, seran incalculables.
Tot i el que és clarament una operació genocida, continuen acceptant l’Estat israelià com un soci vàlid de “la comunitat internacional”: és a dir, d’EUA i els seus aliats.
Davant de tot això, segueix creixent la increïble onada de solidaritat amb Palestina per part de la gent corrent de tot el planeta. Aquesta solidaritat internacional ha obligat certs estats a prendre algunes mesures contra el genocidi… però aquestes solen més simbòliques que efectives i contundents.
Hipocresia que mata
És xocant la comparació amb les reaccions oficials davant la invasió russa d’Ucraïna iniciada el 24 de febrer de 2022. La Unió Europea va adoptar aquell mateix dia un paquet de noves sancions contra Rússia (ja aplicava sancions des de l’any 2014); va afegir un segon paquet al dia següent, i un tercer paquet pocs dies després. Des de llavors hi ha hagut una infinitat de mesures punitives, des d’allò econòmic fins a Eurovisió.
Les moltes dècades d’agressions israelianes contra el poble palestí mai no han provocat una reacció semblant. Fins i tot ara, després de mig any de genocidi, ni tan sols van ser capaços d’excloure Israel d’Eurovisió.
No es tracta de justificar l’agressió russa: la Rússia de Putin és igual d’imperialista que EUA i els seus aliats europeus. Les bombes russes que assassinen indiscriminadament persones ucraïneses són totalment denunciables.
Però el doble raser deixa palès que la resposta europea a l’atac a Ucraïna no té res a veure amb la defensa de la pau o els drets humans, sinó que simplement revela els interessos imperialistes enfrontats, així com un fort racisme.
Rússia i la Xina són rivals de l’imperialisme nord-americà i europeu; per això els denuncien. L’Estat israelià és un aliat clau. Per això, ho excusen gairebé tot; li permeten fer un genocidi… contra persones que no són blanques ni rosses.
El Govern espanyol ha anunciat que enviaran armes i altre ajut a Ucraïna per un valor de 1.129 milions d’euros. Això ho haurem de recordar d’aquí a poc, quan anunciïn retallades en serveis socials per reduir el dèficit.
Què dóna el Govern espanyol al poble palestí? Armes i munició per fer front al genocidi? Equips de defensa aèria?
No, només paraules i promeses buides, a més d’alguna ajuda humanitària que el seu “amic” israelià bloqueja a la frontera.
Cort Internacional de Justícia
Durant els darrers mesos, dos tribunals internacionals diferents han tractat els crims d’Israel.
El gener del 2024, Sud-àfrica va denunciar l’Estat israelià per genocidi. Va demanar a la Cort Internacional de Justícia (CIJ) —òrgan judicial de les Nacions Unides que jutja litigis entre estats— que emetés una ordre legal vinculant perquè Israel cessés el seu atac contra Gaza.
El 26 de gener del 2024, la CIJ va dictaminar que era plausible que s’estigués cometent un genocidi i va ordenar una sèrie de mesures cautelars, però sense exigir el cessament immediat de l’atac.
Finalment, el 24 de maig, la CIJ va ordenar a Israel que aturés “immediatament” la seva ofensiva militar a Rafah.
Però Israel continua amb el seu atac mortífer. Només dos dies després, la nit del 26 de maig, van bombardejar un camp de persones desplaçades a Rafah. Van matar fins a 50 persones, incloent dones i nens, moltes cremades vives a les tendes on estaven dormint.
Entre les runes es van trobar restes d’una bomba fabricada per l’empresa nord-americana Boeing. Ni tan sols ara EUA deixa a proveir Israel de les armes que utilitza per dur a terme el genocidi.
Denúncia a Netanyahu
D’altra banda, el 20 de maig, la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional (TPI) va anunciar que havia demanat ordres de detenció contra el primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu, i el ministre de Defensa, Yoav Gallant, sota acusacions de crims de guerra i contra la humanitat a Gaza.
A diferència de la CIJ, el TPI té la missió de jutjar individus acusats de cometre crims de genocidi, guerra, agressió i lesa humanitat.
En l’intent de mantenir un balanç, el TPI també va acusar de crims contra la humanitat tres dirigents palestins, per un “atac generalitzat i sistemàtic contra la població civil d’Israel”.
Però ni tan sols aquesta equiparació qüestionable entre el poder ocupant i la resistència palestina ha estalviat al TPI la reacció violenta d’Israel i EUA.
Per enèsima vegada, Netanyahu va titllar d’antisemites els qui critiquen els crims d’Israel. És una mentida i una perillosa banalització. L’antisemitisme —el racisme contra les persones jueves— és molt real i creix per tot el món: en gran part per culpa dels aliats feixistes del mateix Govern israelià, que impulsen la “teoria” antisemita del “gran reemplaçament”.
El 2018, el Mossad, la intel·ligència israeliana, va amenaçar la llavors fiscal en cap del TPI per les seves investigacions de Netanyahu per possibles crims de guerra. Li va advertir “No voldràs ficar-te en coses que puguin comprometre la teva seguretat o la seguretat de la teva família” i va intentar fer-li xantatge amb gravacions secretes del seu marit. Això ve de “l’única democràcia de l’Orient Mitjà”, aliada d’occident.
És evidentment positiu que aquests tribunals –per fi– estiguin actuant. Però només ha passat després de mesos de les mobilitzacions de solidaritat més grans amb Palestina de la història, i no hi ha cap seguretat que les denúncies es converteixin en condemnes efectives que canviïn la situació.
Fins i tot el simple fet de plantejar que un aliat d’occident hagi d’acatar el dret internacional ha aixecat objeccions. Karim Khan, fiscal en cap actual del TPI va explicar que un dirigent polític es va queixar davant seu: “Aquesta Cort va ser construïda per a Àfrica i per a matons com Putin”… no per denunciar dirigents amics d’occident.
Comerç d’armes
El Govern espanyol va declarar poc després de l’inici de l’atac actual contra Gaza que havia suspès el comerç d’armes amb Israel.
És un tema molt important. L’Estat espanyol ha tingut importants negocis armamentístics amb l’Estat sionista. Era impensable subministrar els mitjans per dur a terme el genocidi a Gaza. D’altra banda, comprar armes a Israel suposa donar suport econòmic a l’Estat i a les seves empreses armamentístiques.
Però al contrari de les declaracions del Govern espanyol, el novembre de 2023, es va enviar gairebé un milió d’euros en munició a Israel; era només un exemple de les vendes que continuaven. De fet, l’Estat espanyol va ser el país de la Unió Europea que més va exportar a Israel el novembre de 2023, va representar el 52% del total d’exportacions de la UE.
L’excusa era que els contractes ja s’havien signat. Però el fet d’assassinar milers de persones hauria de ser motiu més que suficient per anul·lar un contracte, o simplement trencar-lo, si cal. Segur que hi havia molts contractes en vigor amb Rússia quan es van aplicar les sancions a partir del febrer de 2022.
Es tracta, com sempre, de la política i dels seus interessos.
Increïblement, es podia llegir al Boletín Oficial del Estado del 29 d’abril de 2024 sobre un nou contracte de compra a una empresa armamentística israeliana per un valor de més de 200 milions d’euros.
És a dir, després de mig any de genocidi, l’Estat espanyol continua donant suport a la indústria militar israeliana.
Reconeixement de Palestina?
El 28 de maig es va produir el reconeixement de Palestina com a Estat, per part de l’Estat espanyol, la República d’Irlanda i Noruega. De nou, és un pas positiu, però no deixa de ser simbòlic i ple de contradiccions.
En la seva declaració, Pedro Sánchez va subratllar que la seva decisió no anava en absolut contra l’Estat d’Israel a què es va referir com a “amic”. Va exigir “l’alliberament immediat dels ostatges israelians en mans de Hamàs” però no el dels milers d’ostatges palestins —incloent-hi menors d’edat— a presons israelianes.
Sánchez aclareix que “aquesta decisió reflecteix el nostre rebuig frontal a Hamàs” que titlla de “terrorista”; terme que no aplica a l’assassinat de 36 mil persones i la destrucció de Gaza a mans de l’Estat israelià. Fa explícit el seu suport a l’Autoritat Nacional Palestina de Mahmud Abbas.
Abbas va ser elegit a les eleccions presidencials de gener de 2005, per a un mandat de 4 anys. Porta des de l’any 2009 amb el mandat caducat, sense celebrar noves eleccions. Les darreres eleccions a l’Autoritat Nacional Palestina es van celebrar el gener de 2006; les va guanyar Hamàs. Tot i això, el govern del partit islamista va patir atacs per part de Fatah —el partit d’Abbas— d’Israel, i d’EUA. L’any 2007, Fatah va dur a terme un cop d’Estat, amb suport israelià, que es va imposar a Cisjordània, però va fracassar a Gaza.
Des d’aleshores, Abbas segueix manant a Cisjordània, amb un règim autoritari, neoliberal i corrupte. Les enquestes mostren un rebuig molt fort tant cap a Abbas com Fatah, i ampli suport cap a Hamàs, i això s’ha accentuat des de l’octubre de 2023.
Hamàs té les seves contradiccions —també actua de manera autoritària, també sembla que hi ha corrupció, encara que molt menys que a Fatah— però combat l’ocupació, mentre Abbas i Fatah col·laboren amb Israel. Per això, Hamàs té tant suport entre la població palestina.
Davant d’aquesta situació, el suport explícit del govern espanyol a l’Autoritat Nacional Palestina és un suport a un règim colpista que no té suport popular, davant del moviment que (amb les seves contradiccions) lluita per l’alliberament de Palestina.
Si el que es volia fer era expressar la solidaritat amb el poble palestí davant del genocidi, no tocava donar suport explícitament a un partit palestí davant d’un altre.
Així que davant dels atacs pro israelians, ens toca defensar el reconeixement de Palestina… i tenir clar que és producte de les mobilitzacions. Però hem de tenir present que és un “reconeixement” molt limitat i esbiaixat. Hem de continuar exigint sancions efectives contra l’Estat genocida.
El Govern espanyol va retirar la seva ambaixadora de Buenos Aires arran dels insults del president ultra argentí. No ha fet un pas semblant amb Tel Aviv. Milei és horrible, però per al Govern la reputació de Sánchez i la seva dona pesen més que 36 mil vides palestines?
El mite dels “dos Estats”
Sánchez va parlar “d’un Estat palestí [a Gaza i Cisjordània] que convisqui al costat de l’Estat d’Israel en pau i seguretat”. No vol reconèixer que el projecte sionista es basa en una neteja ètnica contínua de la població palestina que va començar abans fins i tot de la fundació de l’Estat israelià.
El sionisme és un projecte inherentment racista i colonial. El genocidi actual a Gaza i la incessant construcció d’assentaments per part de colons d’extrema dreta a Cisjordània no són aberracions o excepcions: reflecteixen la naturalesa del sionisme en si mateix.
Per això, cada cop més persones jueves a tot el món estan denunciant i protestant contra els crims d’Israel; saben que no els representen, ni a elles ni a la seva religió. Per això, el problema amb el projecte sionista no són les fronteres exactes (i tot indica que l’Estat israelià vol ocupar tota la Palestina històrica, des del riu Jordà fins al mar Mediterrani) sinó la seva base racista.
Encara que s’estableixi un “Estat palestí” a Gaza i Cisjordània, la població palestina dins d’Israel (“els palestins del 1948”) continuaria vivint sota condicions d’apartheid. Això en el millor dels casos: en el pitjor, els intentarien deportar “el seu Estat”.
L’existència d’un sol territori des del riu fins al mar és una realitat. La qüestió és si serà un Estat israelià basat en l’apartheid, amb la població palestina vivint com a ciutadania de segona classe o expulsada completament; o un Estat igualitari i plural, per a tota la seva gent, jueva, musulmana o cristiana, i de l’origen i la identitat nacional que sigui.
Més solidaritat
La situació és terrible, però entre la pròpia resistència palestina i la solidaritat internacional es pot guanyar. L’Estat israelià està més desprestigiat que mai. El poder del seu principal aliat i defensor, EUA, està més qüestionat que mai.
Els avenços aconseguits durant aquests mesos —les magnífiques acampades estudiantils i les altres protestes; les decisions dels tribunals i alguns governs…— són una mostra que les coses estan canviant.
I estan canviant degut a les lluites des de baix, no a les maniobres des de dalt. La lluita palestina és una lluita global. I una victòria a Palestina seria un pas important cap a una victòria global.
