David Karvala
El 25 d’abril del 1974, la gent de Lisboa es va despertar per trobar-se amb tropes armades i tancs controlant tots els carrers principals.
Al principi, ningú no sabia què significava. Feia 44 anys que un règim feixista dirigia el país. Qualsevol oposició era reprimida per la policia secreta, el PIDE. La feixista Legió Portuguesa tenia 100.000 membres uniformats. Els sindicats independents estaven prohibits, i la policia disparava els i les vaguistes. Fàcilment es podia suposar que les tropes eren allà per enfortir la dictadura.
Aviat se sabria la veritat. Era un cop d’Estat, però des de l’esquerra.
La gent va sortir al carrer per abraçar els soldats, posant clavells als canons de les seves armes, i van pujar als tancs en manifestacions espontànies. La premsa del món la va proclamar com la pacífica “revolució dels clavells”.
Però els següents divuit mesos van estar lluny de ser pacífics, perquè els motius que havien desencadenat el cop no tenien res a veure amb “l’harmonia social” ni amb una “primavera política”.
A finals del 1975, la revolució havia acabat i el capitalisme portuguès estava segur una altra vegada.
Ara un partit d’extrema dreta, Chega, està creixent a Portugal. De fet, el feixisme i el racisme estan creixent per tot el planeta, dins del context de les greus crisis que aguaiten el món. El sistema actual està en crisi i ens cal urgentment una alternativa revolucionària. En aquest context, la revolució portuguesa de fa mig segle ofereix lliçons importants.
La fi d’una dictadura
Com l’Estat espanyol en aquella època, Portugal era una dictadura en declivi. Estava immiscuït en guerres colonials a l’Àfrica, contra els moviments d’alliberament nacional a Angola i Moçambic. La gran indústria portuguesa va veure que havia de posar fi a la dictadura política si volia defensar els seus interessos econòmics contra la competició internacional.
Van ser ells els que van convèncer el General Spinola, un vell ex feixista, perquè donés suport a un cop d’Estat per part d’oficials descontents. El dictador caigut, Caetano, va ser enviat a un exili còmode, i Spinola es va alçar com a President d’una junta militar el 25 d’abril de 1974. Amb això pensaven que s’acabaria la cosa, però no havien comptat amb la intervenció activa de les i els treballadors.
Una setmana després del cop, cent mil persones treballadores es van manifestar el primer de maig, per primera vegada a la seva vida. Aquest va ser el senyal per a una explosió de reivindicacions reprimides durant anys. Va començar una onada de vagues a centenars de llocs de treball. Demanaven pujades salarials i millors condicions laborals, però també van exigir l’acomiadament dels caps amb connexions feixistes.
El nou règim va concedir una pujada del salari mínim del 30% i va acomiadar mil directors. Però fins i tot això no va aconseguir acabar amb les vagues. Aviat Spinola es va adonar que un règim militar no podia controlar la classe treballadora. El 15 de maig de 1974, va formar un govern provisional amb partits i individus coneguts com a antifeixistes. No tenia més opció que incloure el partit comunista. Va posar dos comunistes al seu gabinet, un a la cartera clau de Treball.
El Partit Comunista (PC) havia estat la base de l’oposició al règim feixista durant 40 anys. Va créixer enormement els dies que van seguir al cop.
Però el lideratge del PC no volia fer servir aquesta força per promoure una revolució, sinó per ubicar-se millor dins del nou règim. Això implicava utilitzar la seva influència en el moviment sindical —controlaven la central sindical més important, la Intersindical— per acabar amb l’onada de vagues. Van denunciar la vaga de forners de “feixista” i van aplaudir quan el govern va enviar tropes per trencar la vaga a correus, encara que la majoria del comitè de vaga eren simpatitzants o militants del partit.
Els diferents grups revolucionaris, a l’esquerra del Partit Comunista, van començar a guanyar influència a les drassanes, a correus i als aeroports, entre altres llocs.
Quan el Govern —encara amb la seva participació comunista— va introduir una llei contra les vagues, l’agost del 1974, cinc mil treballadors i treballadores de la drassana Lisnave van fer una manifestació il·legal pel centre de Lisboa. El febrer del 1975, més de mil delegades i delegats de les plantilles de 38 fàbriques van organitzar una manifestació a Lisboa en protesta per la desocupació i contra una visita de la flota de l’OTAN. La manifestació va ser denunciada pel Partit Comunista i la Intersindical. Tot i així, va aconseguir reunir a 40 mil persones.
Però mentre els grups d’esquerra es disputaven la seva influència dins de la classe treballadora, hi havia altres forces en joc.
La gran indústria portuguesa havia celebrat la caiguda del feixisme, perquè volia negociar el final de la guerra a l’Àfrica i perquè volia modernitzar la indústria portuguesa. Però no havia tingut en compte l’explosió revolucionària. Ara va començar a conspirar amb Spinola i els generals per intentar recuperar-ne el control.
El setembre del 1974, la proposta d’una manifestació contra l’esquerra va ser contestada per l’acció massiva de la classe treballadora, i fins i tot dels soldats. La balança de forces a l’exèrcit va canviar cap a l’esquerra. Spinola va haver de desconvocar la manifestació i l’endemà va dimitir.
El moviment de les forces armades
El cop havia estat obra del Moviment de les Forces Armades (MFA), un grup de 400 oficials mitjans. Estaven en contra de la guerra colonial i eren, en diversos graus, hostils vers la dictadura, a qui van culpar pel retard de la societat portuguesa. Però no van passar de ser un grup amb els seus orígens a la classe mitjana.
Les seves crítiques als vells amos de Portugal no els van portar a donar suport al moviment obrer. Es van trobar en una posició entre les dues classes més importants a la societat portuguesa; els capitalistes i la classe treballadora.
Per tant, eren una força inestable que, segons les circumstàncies, podia semblar molt radical, o bé revelar-se com a conservadors.
Els únics en l’exèrcit en què es podia confiar eren els soldats de a peu, sempre que trenquessin amb els oficials, tant amb els aparentment progressistes com amb els obertament de dretes.
Però a la confusió que regnava a Portugal, molts treballadors, i fins i tot alguns grups de l’esquerra, van veure el MFA com el seu salvador; estaven pendents dels seus girs cap a l’esquerra o dreta, en comptes d’intentar construir la seva pròpia base de poder.
Aquesta crítica no es fa només ara, mirant enrere. El fullet Portugal en la encrucijada, publicat pel corrent Socialisme Internacional (del qual Marx21 actualment forma part) l’octubre de 1975, va dir el següent:
“Ni els dirigents del Partit Socialista ni els del Partit Comunista comprenen els veritables perills de centrar tots els seus esforços en els oficials, mentre diuen poc dels soldats rasos.”
“Tots dos grups de líders busquen una força il·lusòria en identificar-se amb un grup d’oficials de l’Exèrcit o un altre… El deure de l’esquerra revolucionària és subordinar-ho tot a la voluntat col·lectiva dels treballadors, soldats i mariners. Això es pot expressar millor mitjançant les organitzacions autònomes de la classe obrera: els consells.”
El final
La sortida d’aquesta situació inestable va venir des de la dreta. El Govern va fer un intent el setembre del 1975, quan va imposar una censura als mitjans de comunicació, prohibint-los informar sobre les divisions a l’exèrcit. Quan les emissores de ràdio es van negar a acatar la llei, va enviar les tropes a prendre-les.
Però les i els treballadors de les ràdios van involucrar els soldats en els seus debats: “A les 11.30 aquella nit, Radio Renascença estava emetent, posant cançons revolucionàries i la Internacional… Assemblees massives a cada unitat militar a la regió de Lisboa van donar suport als treballadors de la ràdio.”
La feblesa de l’oposició es va manifestar precisament entre la gent treballadora: la crida des de l’esquerra revolucionària per a una vaga general va fracassar. Les idees revolucionàries tenien més suport entre els soldats de base que no pas entre la classe treballadora en si mateixa. L’esquerra no va veure la importància d’aquest fet, però el Govern sí.
El 24 de novembre de 1975, Otelo de Carvalho, el conegut dirigent esquerrà del MFA, va ser cessat com a cap militar de Lisboa. Va ser un cop contra l’esquerra, però l’esquerra no va saber respondre. Sectors associats amb el Partit Comunista van organitzar la resistència dins de l’exèrcit, però aquesta no va durar gaire.
La dreta sabia que el PC estava massa compromès en la recerca de més ministeris per plantejar una oposició seriosa.
L’esquerra revolucionària, alhora, estava desorientada. Seguia dividida entre grups petits, cadascun amb les seves pròpies confusions. Fins i tot els millors van acabar plantejant la qüestió en termes de resistència armada, una opció que no podia guanyar el suport de la massa de les persones treballadores en aquell moment. L’alternativa era proposar accions, com manifestacions i vagues, que sí que les podrien haver mobilitzat, i haurien suposat per a les tropes lleials al Govern l’elecció de trencar amb aquest, o bé disparar contra una protesta obrera; hauria quedat palès que la seva lleialtat no era tan forta.
Però entre les opcions de guerra civil, proposada per l’esquerra revolucionària, i la retirada pacífica defensada pel PC, les i els treballadors van decidir retirar-se.
Des d’aquí, de mica en mica, es va tornar a establir la “normalitat”. La revolució dels clavells havia acabat.
Què significa avui dia?
La primera lliçó és que la revolució no és només un somni, sinó que pot aparèixer en qualsevol moment.
A les darreres dècades hem vist una onada de grans mobilitzacions l’any 2011 —amb les revolucions al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, acompanyada pel 15M i el moviment Occupy a diversos països— i una altra onada que va començar l’any 2019, amb la revolució sudanesa, la gran rebel·lió a Xile, lluites massives a Algèria, el Líban… Això hauria de ser un bon antídot contra la depressió.
També mostra que quan esclati, els dirigents de l’esquerra majoritària, siguin els partits socialistes, siguin els comunistes, faran tot el que puguin per tornar el geni revolucionari a l’ampolla.
Es podria argumentar que el Partit Comunista de Portugal el 1975 encara era un partit estalinista, i que el PCE, per exemple, no actuaria de la mateixa manera. Però, malgrat haver abandonat formalment l’estalinisme, i afalagar els “moviments socials”, el partit segueix valorant molt més les maniobres des de la cúpula que les lluites des de baix. En allò essencial, segueixen amb la mateixa política que va portar a la derrota de la revolució portuguesa.
El quadre tampoc no ha millorat gaire pel que fa a l’esquerra revolucionària. La fragmentació en grups petits, òbviament, no s’ha superat. Però el problema més fonamental és el de la confusió política; després de tot, si tres grups confusos es fusionen, només multipliquen les confusions.
La confusió més destacable és la que fa referència a qui ha de fer la revolució. En teoria, per a les i els marxistes no hi ha dubte; ha de ser la classe treballadora. Però a la pràctica, se sol mirar qualsevol altra força. A Portugal, alguns van mirar cap als militars radicals, altres van veure els seus propis partits com la força revolucionària.
Això, alhora, va augmentar el sectarisme de l’esquerra revolucionària vers el partit comunista. Si bé era cert que els dirigents del partit no lluitarien per una revolució, era imprescindible cercar maneres de treballar conjuntament amb les bases, tant del partit comunista com del socialista. No servia simplement dir-los que els seus líders els trairien, calia mostrar-los a la pràctica el valor i la necessitat d’una organització revolucionària, independent dels partits reformistes.
Portugal mostra que una revolució socialista és una possibilitat real a l’Europa occidental, però que l’èxit d’una revolució depèn de l’organització i les idees a l’esquerra. A Portugal van tenir la sort que la derrota només va acabar en capitalisme “democràtic”. Hem d’aprendre de les lliçons del passat perquè els errors no es repeteixin, i aquesta vegada possiblement amb conseqüències encara més greus.
