John Molyneux
Des de la negació climàtica fins al rentat verd, John Molyneux detalla la manera com el lobby dels combustibles fòssils i l’establishment en general han mentit i enganyat el públic sobre els perills de la crisi climàtica. Argumenta que, en última instància, aquestes mateixes persones no poden resoldre la crisi i que hem de construir urgentment el nostre propi poder per lluitar per canviar el sistema.
“En un dia de principis de la tardor de 1992, E. Bruce Harrison, l’home àmpliament reconegut com el pare de les relacions públiques ambientals, es va posar dret en una sala plena de líders empresarials i va pronunciar un discurs com cap altre.”
“El que estava en joc era un contracte per valor de mig milió de dòlars a l’any, uns 500.000 euros en diners actuals. El possible client, Global Climate Coalition (GCC), que representava les indústries del petroli, el carbó, l’automotriu, els serveis públics, l’acer i el ferrocarril, cercava un soci especialista en comunicació per canviar la narrativa sobre el canvi climàtic. ”
“Don Rheem i Terry Yosie, dos membres de l’equip de Harrison presents aquell dia, comparteixen les seves històries per primera vegada”.
Així informa la BBC News.
Fa trenta anys, sí, trenta, les companyies de combustibles fòssils més grans d’EUA van preparar un pla de relacions públiques per posar en dubte l’evidència científica, que ja havia sorgit, que demostrava que les emissions de gasos amb efecte hivernacle generades pels éssers humans estaven produint un canvi climàtic que, en darrera instància, podria amenaçar la nostra supervivència. Van tenir un gran èxit. Van crear una situació en què cada vegada que un científic del clima genuí apareixia als mitjans tractant de fer sonar l’alarma, hi havia un altre expert comprat i pagat per dir que la ciència encara no ho tenia clar i un polític igualment comprat i pagat per dir que l’acció climàtica costaria llocs de treball. Els realitzadors, E. Bruce Harrison, Don Rheem, Terry Yosie i tots aquests executius corporatius, tenen i tindran oceans de sang humana a les seves mans.
El fet de no prendre mesures decisives per començar a deslletar el món dels combustibles fòssils, en aquell temps, quan hagués estat relativament fàcil, ha costat i continua costant milions de vides humanes i també milions de vides animals [el Fons Mundial per a la Natura estima que 3 mil milions d’animals van resultar danyats en els megaincendis forestals australians de 2019-20]: més persones de les que van morir a l’Holocaust, més de les que van morir a la Primera Guerra Mundial, i al final seran més de les que van morir amb la Peste Negra (probablement la major catàstrofe en la història humana fins ara). Va ser i és, literalment, un crim mortal contra la humanitat.
Criminals climàtics
Tot i això, la veritable pregunta no és la culpabilitat d’aquestes persones, els homes de relacions públiques i els directors executius que van cometre aquest crim, sinó com es van poder sortir amb la seva. Perquè això va ser un crim comès a plena vista. Així com els fets bàsics del canvi climàtic es coneixen des de fa més de 30 anys, qualsevol que pari atenció, sense importar els governs, ha sabut durant dècades que la indústria petroliera i altres estaven finançant la negació climàtica.
Al mateix article de la BBC es proporciona una pista de com funcionava. “El president George W. Bush pare va ser un ex petrolier, i com va dir un important lobbysta a la BBC el 1990, el seu missatge sobre el clima va ser el missatge de la GCC [Global Climate Coalition]”. De manera similar, el seu fill, George W. Bush, va ser president del 1998 a l’any 2006 amb Dick Cheney, president de la junta directiva de la companyia petroliera Halliburton, com el seu poderós vicepresident. En altres paraules, molts polítics destacats, a Estats Units i en altres llocs, estaven, directament o indirectament, vinculats als gegants de la indústria petroliera i altres corporacions dependents dels combustibles fòssils, però ni tan sols això n’és la clau.
Si el 1992 o el 2002 o el 2012 l’opinió predominant a la classe dominant nord-americana i a la classe capitalista internacional hagués estat que abordar el canvi climàtic era una prioritat, tota la narrativa de l’escepticisme climàtic hauria desaparegut en un instant. Per veure com hauria funcionat això, simplement mirem la resposta a la invasió d’Ucraïna. Poques hores després de la invasió, pràcticament tot l’aparell militar, polític, econòmic i ideològic de l’imperialisme nord-americà i els seus aliats, operant particularment a través de l’OTAN, s’havia posat en marxa per oferir una resposta coordinada.
Això no tenia res a veure amb la simpatia per la gent comuna d’Ucraïna: a ells mai els va importar un pito el patiment de la gent del Iemen, Palestina o Zaire, com tampoc els importa un comí la gent fuetejada per la sequera i la fam a l’est d’Àfrica avui. Va ser simplement que l’atroç invasió de Putin va donar a EUA una oportunitat d’or per clavar un cop contra Rússia i, alhora, restablir la seva hegemonia sobre Europa i “Occident” després de les greus derrotes a l’Afganistan i l’Iraq i en la preparació per a desenvolupar un conflicte amb la Xina.
Com a resultat, els governs es van alinear des de Washington fins a Berlín (passant per Dublín, és clar) i també ho van fer els mitjans, ja fos la CNN, BBC o la televisió pública irlandesa, RTE. No hi va haver un debat real: aquells que podrien haver pensat de manera diferent van ser simplement marginats, sinó demonitzats.
Beneficis, Competència i Greenwashing
Podria haver estat el mateix amb el canvi climàtic si la classe capitalista ho hagués volgut, però no ho van fer. Hi havia dues raons per a això, ambdues derivades de la naturalesa fonamental del capitalisme com a sistema econòmic basat en la producció competitiva amb fins de lucre.
La primera va ser que hi havia tant capital, i per tant guanys, implicat en les grans corporacions de combustibles fòssils com BP, Shell, ExxonMobil, Saudi Aramco, Toyota, Volkswagen —essencialment companyies de petroli, gas i automòbils— per bloquejar qualsevol proposta d’abandonar la dependència del petroli i el gas.
La segona va ser que cada Estat important (EUA, Xina, Japó, Alemanya, Índia…) estava i està atrapat en una carrera competitiva amb tots els seus rivals en què aturar el creixement implacable per abordar el canvi climàtic permetria als seus competidors avançar-se. En la lògica del capitalisme, és millor jugar-se el futur de la humanitat que no pas arriscar-se a perdre davant la competència.
Des d’aquest punt de vista, la confusió creada per la pseudociència dels negacionistes del canvi climàtic comprats i pagats era molt convenient. Es va utilitzar durant el major temps possible per mantenir suficients elements de dubte per evitar prendre l’acció necessària.
Alhora, la majoria dels nostres governants, si no tots (hi va haver excepcions com Bolsonaro i Trump) van optar per no manifestar-se com a negacionistes absoluts del canvi climàtic. Fer això implicaria: a) semblar extremadament estúpid; b) alienar pràcticament tota la comunitat científica; i el que és més important, c) empènyer un gran nombre de joves i els seus aliats als carrers en rebel·lió. Per tant, la seva estratègia ha estat i continua sent un rentat verd massiu. Fingir que estàs fent alguna cosa quan en realitat no ho estàs fent.
Aquesta estratègia s’adapta molt millor a una situació en què els fenòmens meteorològics extrems reals i les tendències climàtiques reals han esdevingut tan clars i evidents que, en general, es va abandonar el dubte previ fomentat deliberadament, i els mitjans van seguir el seu exemple i van admetre gradualment el vincle obvi entre onades de calor sense precedents, devastadors incendis forestals, terribles inundacions i el canvi climàtic subjacent.
Les grans empreses i els governs marxen de la mà en això. Totes les empreses, independentment del perjudicials per al medi ambient que siguin els seus productes i mètodes de producció, tenen una declaració de missió mediambiental acuradament elaborada i nombroses empreses dediquen una part considerable del seu pressupost publicitari a tractar de persuadir els clients que poden aportar el seu granet de sorra per ajudar a salvar el planeta si compren la seva marca de sabó, cotxe, energia o doble vidre.
Simultàniament, els governs elaboren plans climàtics grandiosos que prometen fer tot tipus de coses meravelloses en poques dècades; el favorit actual és comprometre’s a arribar a zero emissions netes de carboni per a l’any 2050, tot amb ple coneixement que avui, demà, aquest estiu, el proper hivern, aquests plans es poden suspendre a causa d’aquesta, aquella o una altra emergència a curt termini.
Tot sona molt més verd que les mentides patrocinades difoses per E. Bruce Anderson i la seva colla de relacions públiques el 1992, però en realitat, la seva funció és la mateixa. Mantenir la gent confosa mentre es permet que el planeta cremi.
La conferència de la COP: Cultivant il·lusions
Un element crucial en l’estratègia de rentat verd és la conferència anual de la COP que reuneix les “parts interessades” de tot el món amb la promesa que aquesta vegada realment faran alguna cosa. Aquestes conferències s’han dut a terme cada any des del 1995, i aquest novembre passat es va celebrar la 26a edició, però en realitat mai no han imposat el tipus d’objectius vinculants sobre les emissions que tothom sap que es necessiten per evitar un canvi climàtic catastròfic.
Un pensaria que després de 26 fracassos, sent el fracàs de l’any passat a Glasgow potser el més obvi, simplement “Bla! Palla! Palla!” com va dir Greta Thunberg, podrien renunciar al procés. Però, de fet, per als governs proporciona una funció molt útil tant en termes d’enganyar el públic com, el més important, en termes d’absorbir les energies d’innombrables ONG i activistes ambientals de tot el món. L’esperança sempre és que aquesta vegada pugui ser diferent, especialment si ells, els representants profundament solidaris d’Amics de la Terra o els Pobles Indígenes d’Equador o els activistes forestals d’Indonèsia, només poden posar un peu a la porta de la conferència i exposar el seu cas als rics i poderosos.
Desafortunadament, aquesta és una il·lusió acuradament cultivada. A Glasgow, les persones a qui realment es va sentir no van ser els illencs de terres baixes en perill de desaparèixer sota el mar, o les i els agricultors d’Àfrica les terres dels quals s’estan tornant estèrils, sinó la delegació individual més gran de la COP 26: els lobbistes de les corporacions. I serà el mateix a la COP 27 a Sharm El-Sheikh, el centre de vacances del Mar Roig a Egipte.
Fins i tot si la seu de la COP 27 fos Johannesburg o Estocolm, Dublín o San Francisco, el caràcter bàsic de la COP no canviaria, però celebrar la Conferència a Egipte (i el proper any serà als Emirats Àrabs Units!) aguditza tot el argument. Em vaig referir al començament de l’article a la “sang a les mans” dels mentiders que neguen el canvi climàtic i els seus facilitadors de la classe dominant. A Egipte aquesta sang adquirirà un significat extra. El règim egipci, l’horrible dictadura del general Al-Sisi, va néixer literalment de la sang, en una horrible massacre al carrer de més de 1.000 manifestants el 13 d’agost de l’any 2013 i ha continuat amb sang, tortura i repressió des d’aleshores. A Egipte hi ha desenes de milers de presos polítics podrint-se a la presó.
Clarament, com ha sol·licitat la Coalició Egípcia pel Clima i la Democràcia, cap activista ambiental no hauria de participar en aquesta farsa de rentat verd per part d’aquest vil règim. Però el boicot a Sharm El-Sheikh hauria d’anar de la mà d’una lliçó més profunda, és a dir, que la veritable esperança no rau a persuadir els nostres governants perquè facin el correcte, sinó a mobilitzar el poder popular per enderrocar-los. El veritable problema és el sistema i el sistema és el capitalisme.
Això no vol dir simplement ignorar la COP 27 i no fer res; significa fer servir aquesta farsa per mobilitzar-nos, on sigui que estiguem als nostres propis països arreu del món, amb protestes i vagues contra la determinació mortal dels nostres governants de jugar mentre el planeta crema.
John Molyneux és militant de Socialist Workers Network, el nostre grup germà a Irlanda. Aquest article va aparèixer en anglès, a la seva web, Rebel News.
