Xiomara Peña Pérez
Enmig de l’ocupació nord-americana de la República Dominicana, a Villa Mella, un dels sectors més pobres i vulnerables als afores de Santo Domingo, capital del país, un dia 8 de novembre de 1921, Eusebia Soriano va donar a llum la seva segona filla.
La va batejar amb el nom Florinda Soriano Muñoz, qui anys després va ser coneguda popularment com a “Mamá Tingó”.
La vida de Florinda va ser com la de qualsevol altra nena negra, pobra i camperola de la República Dominicana de l’època. La situació de misèria era tan gran que la seva vida se centrava a treballar per ajudar la seva mare a sobreviure i mai no va poder anar a l’escola. Florinda Muñoz va contreure matrimoni quan ja tenia 30 anys, amb un pagès anomenat Felipe, amb qui va procrear 7 fills, dels quals sobreviuen 5 actualment.
A l’edat de 30 anys, Florinda va conèixer Felipe Antonio i, buscant millora econòmica, se’n van anar a viure a la comunitat de Hato Viejo, Yamasá, on es van refugiar, juntament amb diverses famílies, en unes terres. Aquestes figuraven amb títol de propietat d’un alt militar trujillista —partidari de Rafael Leónidas Trujillo, dictador del país durant llargs anys— qui va arribar a ser cap de les Forces Armades, i que les va vendre a un terratinent anomenat Pablo Díaz Hernández. Aquest va aconseguir altres terres més en millors llocs, deixant aquelles abandonades i sense cultivar per més de 50 anys.
A principis de 1974, el terratinent Pablo Díaz Hernández va al·legar que havia comprat les terres i va exigir fer fora per la força les i els camperols que les ocupaven. Florinda, que llavors era vídua i ja era coneguda com “Mamá Tingó” pertanyia a la Federació de Lligues Agràries Cristianes (FEDELAC) i va encapçalar la lluita en benefici dels camperols de Hato Vell, que consideraven seves aquelles terres per haver-les ocupat i treballat durant més de mig segle.
Tot i la seva avançada edat i sent analfabeta, “Mamá Tingó” va dirigir amb valor les mobilitzacions realitzades pels camperols de Hato Vell a Yamasá durant el quart govern del cabdillista Joaquín Balaguer.
El terratinent Pablo Díaz Hernández va cercar amb filferros de pues més de 8.000 tareas de terres (unes 500 hectàrees) i amb tractors va arrencar la collita dels pagesos. El capatàs Ernesto Díaz (Durín), empleat del terratinent, va deixar anar els porcs de “Mamá Tingó”. Quan ella va anar a amarrar-los, el capatàs estava amagat al lloc i va aprofitar el moment per disparar-li amb una escopeta, assassinant-la al moment.
Sent analfabeta, “Mamá Tingó” va ser una activista, integrant de la Federació de Lligues Agràries Cristianes, a través de la qual va lluitar pel dret de les persones camperoles a la terra, va aconseguir que més de 300 famílies obtinguessin les seves terres.
“Mamá Tingó” és considerada un símbol en la lluita per la terra i un exemple per a la dona del camp; per això una de les estacions del Metro de la ciutat de Santo Domingo porta en honor seu el seu nom. Va ser honrada pel cabildo de Muntanya Plata amb una estàtua amb el seu nom per la seva obra com a activista i lluitadora pels drets dels agricultors.
La Hispaniola
La República Dominicana ocupa mitja illa de “La Hispaniola” al centre del Carib. Les barbàries, el saqueig, el genocidi dels pobles indígenes per part dels colons, el tràfic de persones, el negoci de l’esclavitud, el bescanvi i el saqueig desmesurat de les riqueses del “Nou Món”… tota la història del que avui coneixem com Amèrica va començar en aquest punt: La Hispaniola.
Tot i que els esclaus africans es van revoltar obtenint la seva llibertat i alhora La Hispaniola es va alliberar d’Espanya convertint-se en una república, la veritat és que les divisions socials, el classisme, el racisme, i les barreres socioeconòmiques han quedat de manera perenne a la República Dominicana.
Els descendents de colons espanyols i europeus, i més endavant, al s. XIX i XX, la nova onada de migració europea i de clans familiars de països àrabs, concentren entre si un anell de riquesa i poder permanent.
Tot i que la societat dominicana s’auto considera no racista, la veritat és que la conducta social és extremadament racista i classista. Per això persones com “Mamá Tingó” viuen dins de “l’apartheid” imposat pel sistema, sense accés a cobrir les necessitats bàsiques per a una vida digna.
Si bé és cert que la Constitució confirma la igualtat de drets de tots els i les dominicanes, la conducta social basada en el classisme i la discriminació racial és el modus operandi acceptat i promogut pel “poder” on milions d’éssers humans, especialment nens i dones pateixen vulneració constant dels seus drets com a éssers humans i a més són marginades i discriminades d’acord amb un “pantone de color”.
És per tot això que la vida i llegat de “Mamá Tingó” és un precedent essencial en la història del país: una vella pagesa negra i analfabeta va lluitar contra un règim cabdillista fent justícia per als més desafavorits.
Ara com ara seguim honrant aquesta lluitadora incansable cantant la salve en el seu nom “Que viva Mamá Tingó”.
Nota:
La manca d’informació precisa sobre la vida d’aquesta heroïna, ens ha obligat gairebé a reproduir les dades publicades a Wikipedia (Google), que són pràcticament les mateixes dades que es repeteixen una vegada i una altra en altres fonts com Facebook (“Història Dominicana a Gràfiques”) i treballs estudiantils d’exposició.
Tot i això hem volgut estar a l’alçada d’aquesta “gran oblidada” a les pàgines de la història recent de la República Dominicana, incorporant a aquest text les nostres (meves i de la Sílvia Sainz) pinzellades basades en les nostres pròpies vivències i experiències amb persones natives de col·lectius agrícoles dels bateys en aquesta mig illa caribenya.
