ES CA

Per què l’art es considera una necessitat, un luxe o una pèrdua de temps? L’artista visual Olive Whigham es pregunta per què l’art és una indústria multimilionària mentre la majoria d’artistes lluiten per sobreviure.

L’art pot ser subjectiu, objectiu, important o avorrit… i tot alhora. Quan vaig començar a crear art com a socialista revolucionària, volia crear art que fes avançar la lluita de classes.

Em vaig adonar que era una dels milions de persones que ho havien intentat, però també vaig comprendre que el món de l’art és, en realitat, una institució capitalista. Hi ha més factors que motiven les i els artistes que simplement la creativitat.

L’art ha estat un fet constant a la societat al llarg de la història de la humanitat. Molt abans dels mercats, els diners o els Estats, els éssers humans creaven imatges i objectes que contenien un significat que transcendia la necessitat material.

L’impuls de crear sembla tan antic com la pròpia humanitat.

El capitalisme ens anima a pensar que les persones estem motivades fonamentalment pels diners i per l’interès propi.

Però l’existència de l’art suggereix el contrari. No ens mou l’afany de lucre perquè estigui intrínsecament lligat a la nostra naturalesa, sinó perquè vivim en un sistema on els diners són essencials per a la supervivència.

L’art, en canvi, se sol regir per una lògica diferent. Per a la majoria de la comunitat artística, crear art no porta a la riquesa. Tot i això, la gent segueix pintant, escrivint, esculpint, fotografiant, actuant i creant.

Aleshores, si l’art no és econòmicament necessari, per què existeix?

Imaginar

Existeix perquè l’art revela una quelcom profund sobre la naturalesa humana. Compleix diverses funcions.

Revela una cosa fonamental i forma part de com ens comprenem a nosaltres mateixos i al món. L’art forma part de la nostra capacitat per imaginar, comunicar, preservar records i expressar idees. Els éssers humans no només volem sobreviure, sinó trobar significat, plaer i bellesa en allò que fem.

Aleshores, per què vaig pensar que jo podria ser qui canviés el món de l’art?

Com a marxistes, sabem que les idees no sorgeixen del no-res. La creença que una sola persona, una artista individual, podria transformar la societat a través de la seva obra, és en si mateixa un producte històric.

Va sorgir del desenvolupament de l’autonomia artística: la idea que l’art té valor i propòsit propis, independentment de la religió, la política o la utilitat pràctica.

Amb el desenvolupament del capitalisme, això va contribuir a crear la imatge moderna de l’artista com a individu visionari i singular, capaç de transformar la societat únicament mitjançant la creativitat.

En retrospectiva, puc veure que la meva pròpia ambició de crear art revolucionari reflectia aquesta tradició. Fins i tot com una socialista compromesa amb la lluita col·lectiva, em vaig trobar amb supòsits que dipositaven una fe extraordinària sobre el poder de l’artista individual, en lloc de sobre les forces històriques col·lectives.

L’art i el capitalisme

Les concepcions modernes de l’art van sorgir durant el Renaixement europeu entre els segles XV i XVII. Aquest període va fer èmfasi en l’ésser humà, l’observació, la ciència i el món material, i l’art va quedar associat amb la creativitat individual, l’habilitat i l’experiència humana.

El Renaixement va establir la concepció moderna de l’artista com un geni individual. Amb el desenvolupament del capitalisme, aquesta figura es va distanciar de les persones artesanes o treballadores artesanals. La producció artística es va alinear cada cop més amb els mercats.

Tot i aquesta celebració de la individualitat, el capitalisme té un efecte profundament limitant sobre l’expressió artística. L’art sol considerar-se improductiu, cosa que significa que les activitats artístiques no es recompensen de la mateixa manera que el treball assalariat tradicional.

El capitalisme es basa en l’acumulació constant. Venem la nostra feina a canvi d’un salari, i la nostra feina es valora segons el que produeix i l’eficiència amb què ho fa. El que permet l’intercanvi de diferents mercaderies és el treball que contenen.

Sota el capitalisme, una persona treballadora rep un salari per la seva força de treball, però el valor que crea sol superar el salari que rep. Aquesta diferència és el que Karl Marx va anomenar plusvàlua, la font del guany.

L’art ocupa una posició complicada. El valor no es pot mesurar amb la mateixa facilitat que altres formes de treball. Com a resultat, l’art sol ser marginat, menyspreat i rebre finançament insuficient.

El món de l’art i el capitalisme més àmpliament es basen en la precarietat per devaluar el treball creatiu mentre se’n beneficien d’ell.

Marx considerava el treball com la forma fonamental en què els éssers humans interactuem amb la natura. Sostenia que, sota el capitalisme, la feina es converteix en una mercaderia, cosa que condueix a l’explotació i a la separació de la classe treballadora del que produeix.

L’art no és aliè a això. La creativitat es considera la seva pròpia recompensa, cosa que implica que s’espera que les i els artistes acceptem condicions que altres persones rebutjarien. Són comunes les sol·licituds per a que treballem “a canvi de visibilitat”, mentre que molts treballs creatius són mal pagats o no remunerats en absolut.

S’anima les persones que produïm l’art a creure que la compensació econòmica no és important. Com a resultat, moltes de nosaltres tenim dificultats per identificar-nos com a treballadores amb interessos col·lectius.

Treball alienat?

Un debat important dins la concepció marxista de l’art és si el treball artístic està alienat o no.

Comprendre l’alienació és important perquè ofereix una manera de reflexionar sobre la relació entre treball, poder, identitat i desenvolupament humà. El concepte de Marx no es limita a la infelicitat laboral. És una crítica de les condicions socials que impedeixen a les persones tenir un control significatiu sobre les seves pròpies vides.

El treball artístic pot estar lliure d’alienació? La creativitat pot escapar d’alguna manera a les formes d’alienació que afecten altres tipus de treball?

Per explorar aquesta qüestió, vull reprendre la meva pròpia experiència com a artista.

A primera vista, com a artista, jo podria semblar menys alienada que una caixera, per exemple. Al capdavall, només hi ha una manera de reposar els prestatges en un supermercat, però hi ha infinites maneres de pintar un quadre. Puc exercir un cert grau de control creatiu.

Però la gent artista sota el capitalisme seguim sent gent treballadora.

Part de la raó per la qual em vaig desil·lusionar amb la meva ambició original de crear art revolucionari va ser perquè m’enfrontava cada cop més a la realitat de fer art sota el capitalisme. Com més temps dedicava a intentar forjar-me una carrera com a artista, més em trobava pensant en sol·licituds de finançament, visibilitat, públic, xarxes socials i supervivència.

En altres paraules, m’enfrontava a moltes de les mateixes pressions que afecten qualsevol altre tipus de feina.

Per Marx, el treball alienat és aquell en què la persona treballadora perd el control sobre el que produeix, com ho produeix i les seves relacions amb si mateixa i amb les altres. El concepte de Marx critica les condicions socials que priven les persones del control sobre les nostres vides.

Sota el capitalisme, com a artista sóc una treballadora, doncs, atès que no vaig heretar una fortuna, he de guanyar-me la vida com la resta de la gent.

Creativitat

Les tendències i els moviments artístics no sorgeixen del no-res. L’art sempre ha reflectit les desigualtats que configuren la resta de la societat. Els col·leccionistes, les institucions i els inversors adinerats tenen una capacitat desproporcionada per influir en els gustos i determinar quin art es premia.

Això no significa que les i els artistes siguin titelles de la classe dominant. Les persones artistes sovint desafien les idees dominants i es resisteixen a la mercantilització. Tot i això, ho fan dins d’un sistema on la visibilitat, el finançament i l’èxit estan lligats a les preferències dels qui ostenten el poder econòmic.

El resultat és una contradicció: l’art se celebra com una esfera de llibertat i de creativitat, però la producció artística continua estant limitada per les exigències del mercat.

Des d’una perspectiva marxista, el treball artístic s’aliena quan es transforma en un mateix fi en un mitjà per produir mercaderies.

Durant el Renaixement, a mesura que la producció artística s’independitzava cada cop més del mecenatge religiós i aristocràtic, molts artistes es van bolcar vers l’experimentació i l’oposició.

Molts dels que avui celebrem com a artistes visionaris no van ser rebuts amb tant d’entusiasme pels seus contemporanis. El que sembla extrem en un moment donat després pot ser acceptat, institucionalitzat i mercantilitzat.

El capitalisme és un sistema extraordinàriament dinàmic. La seva capacitat per absorbir i mercantilitzar gairebé tot allò que troba s’estén a la resistència mateixa. En lloc de reprimir l’oposició, el capitalisme sovint la transforma en quelcom que es pot comprar, vendre i consumir.

La resistència política esdevé estètica. Es desvincula dels moviments socials que la van originar.

Pensem en la moda punk, les samarretes del Che Guevara o les campanyes publicitàries que parlen de revolució. En cada cas, els símbols que alguna vegada van desafiar l’ordre establert es transformen en mercaderies.

Aquesta dinàmica s’estén més enllà de la moda i la cultura de consum, fins i tot arribant al món de l’art.

Avui dia és completament normal veure com universitats, galeries i museus presenten visions crítiques anticapitalistes, anticolonials, feministes, LGBTI+ o mediambientals.

Això revela la capacitat del capitalisme per acomodar la crítica a un cert nivell sense alterar les relacions socials que aquesta ataca. Els i les artistes no poden, per elles mateixes, enderrocar el capitalisme ni reemplaçar l’organització de la classe treballadora. Però això no vol dir que no siguin importants.

Som éssers creatius. Expliquem històries i imaginem futurs. El poder de l’art no rau a reemplaçar la lluita col·lectiva, sinó en contribuir-hi.

En darrer terme, la lluita per una societat més enllà del capitalisme no és simplement una lluita pels salaris, la propietat o l’organització de la producció. És una lluita pel que significa viure una vida plenament humana.

La creativitat no és un extra opcional. És part del que ens fa persones humanes.