Asbjørn Valhøj
Vaig ser observador a la conferència climàtica d’aquest any, la COP30, que va tenir lloc a la ciutat de Belém, Brasil.
Vaig participar com a part d’un moviment climàtic juvenil de base danès anomenat The Green Youth Movement, que ha assistit a les COP des de la COP26 a Glasgow.
El nostre propòsit a la conferència era contribuir a la pressió civil i “des de baix cap a dalt” que exigeix un acord just i ambiciós, com a contrapart als lobbies de combustibles fòssils i als representants estatals. Creiem que la nostra identitat com a joves activistes, i el fet que ja tenim una presència mediàtica considerable al nostre país, ens dóna un abast que les ONG més tradicionals no tenen.
Un dels objectius de participar a les conferències climàtiques és establir contactes amb altres grups activistes, tant per col·laborar en manifestacions durant la conferència (on l’atenció mediàtica és molt més fàcil d’aconseguir que no pas de costum) com per a projectes futurs. A aquest efecte, també vam participar en manifestacions fora del recinte de la COP, com l’enorme Dia d’Acció Popular que va tenir lloc el dissabte 15 de novembre. Hem intentat utilitzar la nostra plataforma mediàtica per donar suport a les persones que lluiten a la primera línia de la crisi climàtica, com quan activistes indígenes van aconseguir ocupar breument la COP durant el segon dia en protesta per la manca d’acció.
Una COP amb moltes negociacions
No creiem haver tingut un gran impacte en les negociacions en elles mateixes. Tanmateix, ser-hi i tenir el privilegi de conversar amb altres activistes ens va donar una visió de les dinàmiques i interessos en joc, difícils de comprendre des de fora.
Tot i que l’objectiu principal de qualsevol COP és arribar a un acord per mitigar la crisi climàtica, les negociacions giren al voltant de molts temes diferents. Un dels principals és si cal esmentar explícitament l’eliminació progressiva dels combustibles fòssils al text, cosa en què la COP29 va fracassar. Altres països pressionaven per abordar el comerç, l’Informe de Síntesi de les NDC (que va mostrar que el món no s’està encaminant a complir l’Acord de París), les Pèrdues i els Danys (compensació als països afectats), l’adaptació i finalment el Finançament Climàtic, és a dir, l’obligació dels països rics d’ajudar els països més pobres.
Les parts negociadores
Brasil va ser el país amfitrió, i això li va atorgar un interès particular en el resultat de la COP.
Un procés amb un acord ambiciós li donaria prestigi i reconeixement, mentre que un mal acord —o pitjor, cap acord— significaria una pèrdua de prestigi. El govern de Lula també ha cultivat una imatge de ser un partit progressista i socialista que es preocupa pel medi ambient i els drets indígenes. Tot i que sens dubte és una millora respecte al govern anterior de Bolsonaro, és important no exagerar-ne el progressisme. Això va ser assenyalat per les mobilitzacions esmentades d’activistes indígenes i altres manifestants, que van criticar el procés de la COP i el govern de Lula per presentar solucions falses i ineficients.
Els països presents a la COP estan organitzats en diferents blocs transversals segons els seus interessos nacionals, i normalment negocien en funció d’aquests blocs. Per exemple, els Països amb Idees Afins (LMDC) són un bloc de països les economies dels quals depenen fortament dels combustibles fòssils i que solen oposar-se a metes ambicioses per eliminar-los. Els països vulnerables i pobres s’organitzen en blocs com els Països Menys Desenvolupats (LDC), el Grup Africà i l’Aliança de Petits Estats Insulars (AOSIS), i solen ser els més ambiciosos en les seves demandes.
La Unió Europea
La UE és un altre actor important. En aparença, la Unió ha exercit un paper progressista, pressionant per incloure un compromís d’eliminar progressivament els combustibles fòssils al text, i fins i tot presentant-lo com un ultimàtum per sumar-se a l’acord (encara que va cedir a l’últim minut).
El ministre danès del clima, Lars Aagaard, que va negociar en nom de la UE (Dinamarca ostenta actualment la Presidència del Consell de la Unió Europea), va presentar Europa com un actor progressista que va fer tot el possible per aconseguir un acord ambiciós.
Tot i això, aquesta anàlisi passa per alt un factor clau: el finançament climàtic. L’Acord de París estipula que els països rics i industrialitzats tenen la responsabilitat de finançar la transició verda dels països més pobres, tenint en compte les seves contribucions històriques a la crisi climàtica. Els països rics no han complert les obligacions. Per exemple, l’any 2009 es va assolir un acord perquè els països rics proporcionessin més de 100.000 milions de dòlars a l’any en finançament climàtic durant el període 2020-2025. El 2022 això aparentment es va aconseguir, amb 116.000 milions documentats per l’OCDE. No obstant, l’ONG Oxfam va estimar al Climate Finance Shadow Report que el valor real de les subvencions és molt menor: només entre 28.000 i 35.000 milions. Això és degut a que la rellevància climàtica de molts projectes va ser sobreestimada, així com al fet que gran part es va lliurar en forma de préstecs que s’espera que es tornin, en lloc de subvencions concessionals.
La COP29 de l’any passat a Bakú va acabar amb un acord de finançament climàtic de 300.000 milions de dòlars anuals per a l’any 2035, i els informes de l’organisme de l’ONU IHLEG estimen que la necessitat real per a aquest moment serà molt més gran: al voltant d’1,3 bilions de dòlars. Amb això al cap, el fet que els països rics no estiguin disposats a complir el que ja han acordat posa en risc la confiança en qualsevol acord de finançament climàtic.
La nostra solució
L’anàlisi a què va arribar el meu grup durant la COP és la següent: encara que els petroestats com l’Aràbia Saudita comparteixen la major part de la culpa dels pèssims resultats de moltes COP anteriors, és inexacte assenyalar-los únicament a ells.
Com que no estan disposats a proporcionar finançament climàtic suficient —tot i que els països pobres en necessiten per transformar les seves economies de manera justa i equitativa— els països rics, a la pràctica, també bloquegen un acord. Si la UE vol assolir un acord ambiciós, ha de posar diners sobre la taula i forjar una aliança duradora amb els països pobres. Això aïllaria estats com l’Aràbia Saudita i augmentaria la pressió diplomàtica sobre ells. Per expressar això, el nostre grup, en col·laboració amb altres col·lectius activistes, va llançar el lema “Eliminació dels Combustibles Fòssils: Ràpida, Justa i Finançada” per canviar la narrativa que el nostre govern i la UE estan promovent.
Els resultats de la COP
Durant la primera setmana i mitja, la sensació era de negociacions estancades que no avançaven. Això va començar a canviar en la segona setmana, quan els negociadors brasilers van anunciar l’esborrany Mutirão, que havia obtingut el suport de més de 80 països.
Aquest text, encara que molt insuficient, va continuar sent negociat fins a la sessió plenària final del dissabte 22, on va ser aprovat. No contenia un compromís d’eliminació dels combustibles fòssils, però sí que incloïa la triplicació del finançament climàtic per a l’adaptació per a l’any 2035.
Potser el més important és que una coalició de països més ambiciosos, com Colòmbia i Panamà, va protestar enèrgicament i va aconseguir canviar la narrativa al voltant del text de la COP. Un resultat prometedor és l’anunci d’una nova conferència l’abril de 2026, organitzada per Colòmbia i els Països Baixos amb el propòsit exprés de permetre una transició justa lluny dels combustibles fòssils. És molt incert el que significarà aquesta conferència, però demostra la creixent desil·lusió amb el procés de la COP i la cerca d’alternatives.
En general, la COP30 no es pot considerar un èxit, ja que no va aconseguir acordar l’eliminació dels combustibles fòssils.
La part més esperançadora de l’experiència va ser el que va passar al voltant de les negociacions. Les mobilitzacions populars de treballadors, activistes i pobles indígenes que van aprofitar l’ocasió per emfatitzar la urgència de la crisi i que van ser extremadament inspiradores. Tant els pobles indígenes com els sindicats van estar molt presents a la marxa del dissabte 15.
Tot i la nostra decepció amb els resultats, considerem que la nostra participació va pagar la pena només per l’oportunitat de connectar amb altres activistes de tot el món. En última instància, qualsevol acció suficient per al clima dependrà de la mobilització des de baix i de la cooperació a través de fronteres, i ens hem d’assegurar que aquest impuls continuï fins —i després de— la propera COP, que tindrà lloc a Turquia.
Asbjørn Valhøj és militant d’Internationale Socialister, grup germà de Marx21 a Dinamarca.
