Paco Priego, Marx21
Finalment s’ha produït la tan esperada visita de Trump a la Xina.
Ens ha deixat sense cap acord de gran transcendència, ni cap declaració grandiloqüent, però amb una sensació clara de final d’època. Aquesta ve no del que s’ha dit, sinó del que s’ha vist i, sobre tot, del que s’ha callat, dels temes que fins ara eren línies vermelles clares, però ara semblen objectes de mercadeig.
Veiem els fets mes destacats que ens ha deixat aquesta històrica cimera.
Trump va viatjar a la Xina acompanyat d’una delegació nodrida de pesos pesants de l’empresariat nord-americà, principalment del sector tecnològic. Molt s’ha parlat d’aquesta delegació com a mostra de qui mana realment a Estats Units.
Tot i això, la realitat és que la delegació de 17 grans executius que va acompanyar Trump empal·lideix davant dels prop de 30 que el van acompanyar en la seva visita anterior, l’any 2017.
No obstant, el pes d’alguns noms no es pot passar per alt. Hi havia Tim Cook, d’Apple, Jensen Huang de Nvidia, Dina Powell McCormick de Meta, Elon Musk de Tesla —malgrat la mala relació que últimament tenia amb Trump—, o Larry Culp, de la històrica General Electric.
Quelcom que moltes persones han vist com un senyal que l’aposta xinesa per l’autosuficiència industrial, especialment pel que al sector tecnològic es refereix, està fent cada cop més difícil per a aquestes empreses mantenir la seva quota de mercat a la Xina. En això, el fetitxisme de Trump per la política d’aranzels no ajuda.
El viatge ha acabat sense grans anuncis d’acords comercials, només amb alguns compromisos de compra d’avions Boeing (Kelly Ortberg, CEO de l’empresa aeronàutica, també estava entre els convidats), i de productes agrícoles nord-americans, que podrien ajudar a alleujar la caiguda de popularitat de Trump a les zones rurals d’Estats Units, tradicionalment el seu principal reservori de vots. Potser un primer indici de canvi de paradigma.
Un detall que també es va comentar força és que el líder xinès Xi Jinping no va anar a rebre Trump al mateix aeroport. Pot semblar un detall menor, però en trobades d’aquesta naturalesa, cada detall de proximitat o fredor està estudiat al mil·límetre, i envia un missatge.
En aquest escenari fins i tot detalls com els dos monovolums blindats, i modificats amb evidents sistemes de seguretat, de la marca Hongqi, on es va veure desplaçar-se Xi i la seva comitiva són dignes d’anàlisi. Que la Xina faci servir vehicles de fabricació nacional per a una tasca tan delicada envia un missatge clar de confiança en les pròpies capacitats tecnològiques per a la protecció dels seus líders.
En qualsevol cas, Trump semblava més impressionat per la parada militar i els grups d’escolars agitant banderetes amb què va ser rebut, que per aquests detalls més subtils, si hem de guiar-nos per les seves paraules en la posterior recepció oficial.
“Li dic a tothom que vostè és un gran líder” deia Trump en un gran saló, amb les dues delegacions mirant-se cara a cara, mentre Xi somreia en silenci escoltant aquests afalacs.
Fanfarró
No és res de nova la falagueria de l’habitualment fanfarró Trump davant aquells que percep que poden torçar-li el braç. Ja ho havia mostrat amb Putin, o quan va rebre Mamdani a la Casa Blanca.
Recordem aquell desenfadat “no passa res, pots dir que sí” (“That’s ok, you can just say yes”) que va dir llavors Trump quan un periodista, amb ànim de trencar l’encanteri d’amor que de sobte s’havia instal·lat al Despatx Oval, li va preguntar a Mamdani si seguia pensant que Trump era un feixista.
Allò important en aquest cas va ser el no retorn de les lisonges de Trump per part de Xi, que es va limitar a tractar Trump com a “honorable president”, quan la fórmula de cortesia esperada, i habitual en aquest tipus de situacions, hauria estat que Xi s‘hagués referit a Trump com a “amic” o “estimat amic”.
Això és una cosa que pot semblar trivial, però que en el context cultural de l’Àsia Oriental en general, i de la Xina en particular, on les fórmules de cortesia estan establertes tradicionalment amb una precisió que frega la cerimoniositat, fa que puguem qualificar aquest tracte com a distant, fred.
Però no totes les paraules que es van dir van ser subtils. Clara com l’aigua va ser l’exhortació de Xi a evitar la “trampa de Tulciades”, un concepte en geopolítica que indica la tendència d’una potència dominant a respondre amb la guerra quan percep l’emergència d’un rival que qüestiona la seva hegemonia.
Amb aquesta menció expressa, Xi deixava clar que la Xina ja es percep en el paper de potència aspirant en una nova Guerra Freda. En aquest context tampoc s’ha de passar per alt la visita que el Ministre d’Afers Estrangers de l’Iran va fer a Beijing prèviament a la visita de Trump, atès que s’havia especulat que Trump pogués pressionar Xi per a que usés la seva influència sobre la República Islàmica, a fi d’ajudar Trump a trobar una sortida honrosa de l’atzucac en que s’ha ficat junt amb Netanyahu. No sembla que aquest sigui ara com ara l’interès de la Xina.
Però a diferència de Trump, qui sí que va traçar una línia d’un vermell brillant va ser Xi: Taiwan.
Aquí, el president xinès tampoc no es va perdre en subtileses. Va advertir que una mala gestió del tema podria portar al conflicte, i va remarcar que la independència taiwanesa (encara que de facto ja ho siguin, mai no s’han declarat com a tals) és incompatible amb la pau i l’estabilitat a la zona.
Preguntat per aquestes declaracions, Trump va guardar un eloqüent silenci sobre el que tradicionalment havia estat una línia vermella de la diplomàcia nord-americana a l’Àsia, donant la sensació que un altre aliat tradicional es convertia en peça de bescanvi per a futures negociacions al tauler geopolític.
En resum, Trump deixa Beijing fent una clara impressió de declivi d’Estats Units com a potència hegemònica, en favor d’una Xina que ja no té objeccions a assumir la seva posició com a nou poder imperial.
Recalquem això, perquè hi ha veus dins l’esquerra que estan veient això com una derrota de l’imperialisme com a tal, i malauradament no hi ha res d’això.
Ni encara cau l’imperi d’Estats Units, ni si ho fes en favor de la Xina, això implicaria un alliberament, simplement seria un canvi d’amo.
Cap alliberament de la classe treballadora vindrà de la mà de líders forts, ni es gestarà a palaus luxosos, per més que damunt d’aquest palau onegi una bandera vermella.
Sí, aquest moment de feblesa de l’imperi nord-americà obre oportunitats per a la classe treballadora. Però no servirà de res si simplement s’asseu a esperar que la llibertat li sigui atorgada de la benvolença del nou líder. És en la lluita diària, i no en el tauler d’escacs de la geopolítica, on la classe treballadora ha d’aconseguir-ne el seu alliberament amb la seva força.
