Judy Cox revela la història oculta sobre com les dones es van organitzar i van arriscar les seves vides per plantar cara al feixisme mentre aquest s’estenia per Europa.
La noche del 12 de marzo de 1945, una banda de fascistas irrumpió en una modesta vivienda de las afueras de Turín, en el norte de Italia.
La nit del 12 de març del 1945, una banda de feixistes va irrompre en un modest habitatge dels afores de Torí, al nord d’Itàlia. Van segrestar tres dones: Vera Arduino, de 19 anys; la seva germana Libera, de 16, i la seva amiga Rosa Ghizzone, de 24, que estava en estat de gestació avançat.
Les van portar en cotxe fins al canal de Pellerina, les van alinear i les van afusellar. Vera, Libera i Rosa formaven part dels milers de “stafetta”, dones que treballaven per a la resistència antifeixista, portant missatges, transportant armes i guiant els homes a un lloc segur a les muntanyes.
Les dones del districte van convertir el seu funeral en una protesta contra el feixisme. El matí del 16 de març, més de 2.000 dones van arribar al cementiri, vestides amb jerseis vermells, així com portant flors vermelles i pancartes que denunciaven la brutalitat feixista.
La unitat d’elit antipartisans de Benito Mussolini va arribar disparant a l’aire i fent pujar les manifestants a camions per portar-les a camps de presoners. Però quan van arribar els cotxes fúnebres, les dones es van agenollar i van començar a cantar cançons de la resistència. A tota la ciutat de Torí, els treballadors van organitzar una vaga de 15 minuts en solidaritat.
Aquesta va ser la primera protesta antifeixista liderada per dones, per a les dones, a Itàlia.
Mussolini havia estat enderrocat en un cop d’Estat dos anys abans, el 1943. El moment d’eufòria i alliberament que va seguir es va esvair ràpidament quan les tropes d’Adolf Hitler van ocupar el nord d’Itàlia.
Els nazis van reinstaurar Mussolini com a president titella al nord. Els Aliats van fer poc per fer front a l’ocupació nazi, per temor que la resistència estigués plena de comunistes i per considerar els italians poc fiables.
Durant aquests dos anys, milers de dones de tota la Itàlia ocupada es van aixecar. Es van unir a la resistència i van lluitar per alliberar el seu país, va escriure Caroline Moorehead al seu brillant llibre (encara no traduït), A House in the Mountains.
Durant dues dècades, Mussolini havia convertit les dones en ombres sense drets ni veu. Els feixistes van expulsar les dones dels seus llocs de treball, van llançar “croades per la puresa” i van aprovar una allau d’ordres que decretaven que no podien guanyar res, aprendre res ni decidir res.
El Vaticà va encoratjar les “croades per la puresa”, exigint que les classes d’educació física per a les nenes se substituïssin per classes de “maternitat”. Però les dones es van rebel·lar, arriscant-se a ser arrestades, torturades, violades i executades. Es van unir a unitats partisanes, van crear grups de resistència socialistes i es van afiliar al Partit Comunista Italià.
Ada Gobetti va fundar el partit d’esquerres D’Azione i va esdevenir comissària política d’una brigada partisana. La comunista Bianca Guidetti Serra va dirigir comitès d’acció antifeixista a les fàbriques de Torí i va editar un diari clandestí per a dones.
Les dones de la resistència italiana no només volien lliurar Itàlia dels feixistes i els nazis. Volien substituir-los per una societat veritablement democràtica i igualitària. Però quan els aliats van assumir de fet el control d’Itàlia a l’estiu del 1945, les dones es van emportar una decepció amarga.
Als aliats no els importava la igualtat ni la justícia: només els importava restablir l’ordre. Això va suposar arribar a acords amb elements de l’antic règim feixista per aixafar els comunistes i el moviment obrer.
El nou govern demòcrata-cristià, elegit el 1946, va declarar una amnistia per a tots els delictes comesos tant per feixistes com per combatents de la resistència abans del 25 d’abril del 1945, quan va caure el feixisme.
Això significava que les represàlies contra espies i col·laboradors feixistes serien tractades com a assassinats. Milers de partisans van ser perseguits i detinguts, i molts van passar anys a la presó pel “delicte” de lluitar contra el feixisme.
Però no van poder esborrar el record de la resistència col·lectiva. Com va comentar una dona italiana: “Érem conscients que, per primer cop, havíem estat protagonistes de la història”.
Un poble que oprimeix un altre mai no podrà ser lliure
Les dones van fer una enorme contribució a les organitzacions antifeixistes a tota l’Europa ocupada. El profund sexisme dels règims feixistes feia que les dones despertessin sovint menys sospites que els homes.
A França, Ruth “Malou” Altmann, que parlava alemany amb fluïdesa, informava sobre converses en alemany que escoltava en trens, en bistres i als carrers. En desplaçar-se amb bicicleta, amb la filla de tres anys, passava desapercebuda i evitava aixecar sospites.
Algunes dones es van unir a operacions militars. A la França ocupada pels nazis, les dones constituïen al voltant del 20% de les persones que es van unir a la resistència. Una fotografia de Simone Segouin, de 18 anys, portant una metralleta robada als nazis el 1944 a la ciutat francesa de Chartres es va convertir en un símbol del valor de les dones.
Algunes dones es van bolcar a la política socialista. L’estudiant d’obstetrícia Madeleine Riffaud també tenia 18 anys quan es va unir a un grup partisà alineat amb el Partit Comunista. Estava furiosa perquè li van ordenar portar armes per París per als homes. Riffaud va exigir la seva pròpia arma, que va utilitzar per disparar un oficial alemany.
La van capturar, la van torturar, la van alliberar en un intercanvi de presoners… i va tornar immediatament a la lluita. Riffaud va dirigir una unitat que va interceptar un tren que transportava municions i va aconseguir la rendició de 80 soldats alemanys.
Després de la guerra, no se li va permetre allistar-se a l’exèrcit regular francès perquè no comptava amb el permís del seu pare. Més tard, Riffaud escriuria per al diari comunista francès L’Humanité sobre les lluites contra el colonialisme francès a Algèria i Vietnam. “Un poble que oprimeix un altre”, va escriure, “mai no pot ser un poble lliure”.
Tot i els enormes riscos, les dones alemanyes van trobar formes de resistir-se a Hitler. Algunes van amagar refugiats jueus. Altres van difondre propaganda antinazi. Sophie Scholl, professora de primària, i el seu germà Hans van fundar el Grup de la Rosa Blanca el 1942. Van ser detinguts després de llançar pamflets en una universitat de Munic.
Condemnada per alta traïció, Sophie va ser executada el 22 de febrer de 1943. Tenia només 21 anys. El mateix mes de la seva execució les dones de la Rosenstrasse de Berlín van organitzar l’única protesta pública contra les deportacions de jueus.
Les dones no jueves van exigir l’alliberament dels seus marits jueus, que havien estat detinguts per ser deportats a camps de concentració. Van mantenir les protestes durant una setmana. Quan la Gestapo va amenaçar de metrallar-les, es van dispersar, però només per reagrupar-se. Les dones de la Rosenstrasse van aconseguir alliberar gairebé 2.000 homes.
Altres dones alemanyes van lluitar contra el feixisme des de l’exili. Dora Schaul, una dona jueva, va escapar d’Alemanya el 1933 i va viure a París, on va ser internada com a estrangera enemiga. Schaul va escapar de l’internament el 1942, just abans de ser deportada, i es va unir a la resistència francesa a Lió. Gràcies al seu domini de l’alemany, va aconseguir una feina com a empleada de correus, cosa que li va permetre passar informació sobre els plans de la Gestapo als partisans francesos.
Els seus pares i la seva germana, que s’havien quedat a Alemanya, van ser assassinats als camps de concentració. Però Dora va sobreviure i va lluitar. Fins i tot en els moments més foscos, les dones van trobar la manera d’encendre l’espurna de la resistència.
Contrarevolucionari
L’increïble paper que van fer les dones en la resistència contra l’ocupació nazi va ser possible perquè ja havien estat al capdavant de la lluita contra el feixisme.
La revolucionària alemanya Clara Zetkin va fer una contribució crucial al desenvolupament d’una interpretació marxista del feixisme.
Zetkin sostenia que el feixisme era un moviment contrarevolucionari que recorria a la violència extrema per aixafar l’esquerra i el moviment obrer. A les dècades de 1920 i 1930 van sorgir diverses organitzacions antifeixistes de dones. Les dones estaven excloses de la política oficial, però es van guanyar el suport popular mitjançant campanyes, conferències, comitès i xerrades.
Sovint es colaven a les reunions feixistes per interrompre i desplegar pancartes antifeixistes, una tàctica presa del moviment sufragista.
L’activista sufragista i revolucionària Sylvia Pankhurst va ser una de les primeres a reconèixer l’amenaça que representava Mussolini. Va pronunciar el seu primer discurs en una manifestació antifeixista a Trafalgar Square, Londres, el març de 1923, tot just uns mesos després que Mussolini prengués el poder. Mussolini —aliat dels britànics en aquella època— es va queixar davant del Ministeri d’Afers Estrangers britànic de Pankhurst.
El feixisme va pretendre convertir les dones àries en incubadores de la raça superior i perseguir les dones racialitzades. A més, va amenaçar els drets que havien conquerit després de llargues i dures campanyes.
L’organització antifeixista de les dones també es va veure influïda pels esdeveniments polítics més amplis. A principis de la dècada del 1920, els partits comunistes d’Europa van constituir la columna vertebral de molts grups antifeixistes.
Tot i això, a finals d’aquella mateixa dècada, Stalin havia consolidat el seu poder a la Unió Soviètica. Va imposar la idea que els partits de tipus laborista eren “socialfeixistes”. Els comunistes es van aïllar de milions de persones treballadores que volien una lluita unida contra el feixisme.
La repulsa davant la presa del poder per part de Hitler el 1933 va obligar els partits comunistes a canviar de rumb. Es van decantar per crear aliances amb partits moderats en un front popular.
Aliances
L’agost del 1934, més de 1.000 dones de 28 països es van reunir a París per fundar el Comitè Mundial de Dones contra la Guerra i el Feixisme (CMF). Moltes de les participants eren comunistes, però d’altres procedien d’organitzacions feministes i pacifistes.
Entre les activistes del CMF hi havia Sylvia Pankhurst, la comunista espanyola Dolores Ibarruri i l’activista per la pau francesa Gabrielle Duchene. El primer congrés del CMF, celebrat a París el 1934, va acollir discursos sobre el poder col·lectiu de les dones per fer front al feixisme.
Dolores Ibarruri «la Pasionaria»
Tot i això, el segon congrés, celebrat a Marsella quatre anys més tard, es va limitar a parlar de reforçar la protecció legal contra una presa del poder per part dels feixistes. L’estratègia del front popular depenia de frenar les dones militants per no alienar les organitzacions moderades. Però als nazis no els importaven en absolut les normes i els reglaments ni les crides moderades.
L’enorme potencial d’una lluita unida contra el feixisme es va desaprofitar a Alemanya i França, però hi va haver moments en què la unitat es va imposar. Un d’ells va tenir lloc a la Gran Bretanya l’octubre del 1936.
Mentre que els líders comunistes i laboristes es negaven a unir-se contra el feixisme, les comunitats amenaçades per la Unió Britànica de Feixistes d’Oswald Mosley van comprendre que la unitat era essencial. Un nombre significatiu de dones jueves i antifeixistes va estar entre les aproximadament 100.000 persones que es van reunir a Cable Street, a l’East End de Londres, per aturar Mosley.
Van aixecar barricades al llarg del carrer. Les dones van llançar ampolles de llet i escombraries contra la policia mentre aquesta defensava els Camises Negres. Les dones també van estar al carrer, lluitant al costat dels homes.
Una era la comunista i líder de la vaga Sarah Wesker. El seu amant, Mick Mindel, va recordar més tard: “En el moment de la batalla de Cable Street, ella va ser una veritable inspiració per a tots nosaltres”.
Una altra va ser Blanche Edwards, a qui van fotografiar mentre l’arrestaven. Jack Shaw recordava haver vist una noia a la comissaria després que tots dos haguessin estat detinguts. Va veure un policia corpulent agafar la dona, arrencar-li la brusa i aixecar la porra com per colpejar-la a la cara. Ella se’l va mirar fixament i li va dir: “No et tinc por”.
A Cable Street, la por va canviar de bàndol. Van ser els Camises Negres i els policies els que van rebre una pallissa. Els Camises Negres de Mosley no van aconseguir passar.
Aquest article va aparèixer al Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.
