Tomáš Tengely-Evans
Els Estats Units es va veure obligat a acceptar un alto el foc amb l’Iran dimarts a la nit, 7 d’abril, tot just hores després que Donald Trump digués que “destruiria tota una civilització”.
Israel ha afirmat que també acceptarà l’alto el foc de dues setmanes una vegada que l’Iran posi fi al bloqueig de l’estret d’Ormuz.
Aquesta marxa enrere és una altra confirmació que Trump està en dificultats serioses i que l’imperi nord-americà està en declivi.
Iran va dir que permetria el “pas segur” per l’estret d’Ormuz durant la durada de l’alto el foc. El seu consell de seguretat va afirmar haver presentat un pla de deu punts a Estats Units a través del Pakistan, però va insistir que la guerra havia acabat.
El Pakistan s’ha ofert a acollir converses. El primer ministre pakistanès, Shehbaz Sharif, va declarar: “Ambdues parts han demostrat una notable saviesa i comprensió i han mantingut un compromís constructiu a favor de la pau i l’estabilitat. Esperem sincerament que les ‘Converses d’Islamabad’ aconsegueixin una pau sostenible i confiem a poder compartir més bones notícies durant els pròxims dies”.
El pla iranià de deu punts inclou l’exigència de posar fi als atacs israelians contra el Líban, cessar tots els combats contra els aliats de l’Iran, aixecar totes les sancions i “la retirada de les forces de combat d’Estats Units de totes les bases i punts de desplegament a la regió”.
Sorprenentment, Trump va dir: “Hem rebut una proposta de deu punts de l’Iran i creiem que és una base viable per negociar”.
Estats Units i Israel havien amenaçat de llançar una onada de crims de guerra contra la població iraniana. Trump i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, van afirmar que començarien atacs aeris dimarts contra centrals elèctriques, transport i altres infraestructures si l’Iran no reobria l’estret d’Ormuz.
L’exèrcit israelià va emetre una advertència amenaçadora a les i els “passatgers a l’Iran”, dient que “la presència en trens i prop de vies fèrries posava en perill les seves vides”.
Trump va afirmar que l’Iran “podria ser eliminat en una nit” i que el poble iranià estava “disposat a patir” i volia que Estats Units “seguís bombardejant”. Un cop més, va amenaçar de bombardejar centrals elèctriques si l’Iran no reobria l’estret abans de les 20h del dimarts 7 d’abril.
Aquestes amenaces subratllen que les bombes nord-americanes-israelianes mai portaran alliberament. I hi ha la necessitat d’un moviment antibèl·lic i antiimperialista internacional.
Fins i tot Brian Finucane, ex assessor legal del Departament d’Estat d’EUA, va afirmar: “Aquesta amenaça contra una civilització sencera podria interpretar-se plausiblement com una amenaça de genocidi”.
Les amenaces es van produir després del bombardeig nord-americà d’instal·lacions militars a l’illa de Kharg, una terminal estratègica de petroli i gas al Golf Pèrsic, al nord-oest de l’estret d’Ormuz. Gairebé el 90% del petroli iranià passa per l’illa, ja que les aigües costaneres són massa poc profundes per a grans petroliers.
Estats Units s’havia contingut fins ara d’atacar l’illa. Tenia por que destruir la capacitat de l’Iran per exportar petroli el convertís en un “Estat fallit”, cosa que podria generar múltiples desafiaments per a EUA i Israel.
Tampoc no volia provocar una reacció del seu principal rival imperialista, la Xina, que compra el 90% del petroli iranià. L’Iran ha bloquejat l’estret d’Ormuz, però continua permetent el pas de part del petroli i del gas amb destinació a la Xina.
Amb els preus del petroli disparant-se i la impopularitat de la guerra en augment, Trump s’està desesperant. Mentre que molts líders occidentals s’esforcen per justificar una guerra impopular, es troba atrapat i cerca desesperadament una sortida.
Els seus patrocinadors multimilionaris i les grans empreses no volen patir l’impacte d’un xoc petrolier global. A més, s’enfronta al rebuig dels votants republicans a les importants eleccions del novembre, a mesura que puja el preu del combustible.
I els règims del Golf, que tenen bases nord-americanes, han patit atacs de represàlia contra la seva infraestructura energètica.
Fracassat
Els intents d’Estats Units de trobar una sortida han fracassat fins ara. Israel, l’Estat guardià d’EUA a l’Orient Mitjà, vol avançar cap a un “canvi de règim” a l’Iran i apoderar-se del sud del Líban.
Israel va ser l’impulsor de la guerra i va aconseguir arrossegar a Estats Units.
Rubio ho va reconèixer quan va dir: “Sabíem que hi hauria una acció israeliana. Sabíem que això provocaria un atac contra les forces nord-americanes. Sabíem que, si no actuàvem preventivament, patiríem més baixes”.
Un informe anterior del Washington Post va revelar que Rubio va indicar als legisladors que el moment i els objectius de la missió van estar condicionats pel fet que Israel atacaria amb Estats Units o sense.
A mesura que el domini global de l’imperialisme nord-americà disminueix, cada cop depèn més de potències regionals per assegurar els seus interessos. Trump ha reforçat vincles amb els Estats del Golf i el nou règim a Síria, juntament amb aliats clau com Israel i l’Aràbia Saudita.
Israel continua depenent militarment d’Estats Units i ha reconfigurat la regió a favor d’Occident durant els darrers dos anys de genocidi. Però també ha esdevingut un poderós Estat capitalista, ja no totalment dependent de l’ajuda nord-americana, i ha crescut com a potència imperialista regional.
Això li permet actuar amb més autonomia i pressionar perquè hi hagi més guerra, fins i tot si va en contra dels desitjos d’Estats Units. Sap que, en última instància, Estats Units sempre li farà costat.
Això va permetre a Netanyahu arrossegar Trump a l’atac. El primer ministre israelià estava i està decidit a aconseguir un “canvi de règim” a l’Iran i volia sabotejar les converses sobre el programa nuclear.
Tot i això, la relació no ha canviat fonamentalment: Israel continua sent un bastió de l’imperialisme nord-americà.
Trump intentarà reafirmar-ne el domini, però serà més difícil que durant la guerra dels dotze dies de l’estiu passat. Israel no acceptarà aturar les seves ofensives a la regió.
L’Estat iranià tampoc no ha cedit. Trump va proclamar que EUA “arrasaria” la indústria de míssils iranians i van exigir que la Guàrdia Revolucionària deposés les armes o “s’enfrontés a una mort segura”.
Els primers dies de l’atac van matar el líder suprem Ali Khamenei, el comandant Mohammad Pakpour i més de 40 alts càrrecs, van inutilitzar la força aèria iraniana i van enfonsar gran part de la seva força marina.
Però no van decapitar el règim iranià. Aquest s’ha mantingut intacte i ha resistit militarment. Ha llançat atacs reeixits contra bases nord-americanes i contra infraestructures energètiques als Estats del Golf aliats d’Occident. I, de manera crucial, ha utilitzat el control de l’estret d’Ormuz per bloquejar els subministraments de petroli i gas, sacsejant l’economia global.
El règim ha afirmat que continuarà lluitant si no se satisfan les seves demandes.
L’alto el foc revela les debilitats d’EUA, però no atura la lògica de l’escalada de la guerra.
La guerra contra l’Iran subratlla que Estats Units és un imperi en declivi. El 1956, Regne Unit, França i Israel van envair Egipte després de la nacionalització del canal de Suez, cosa que va destruir el seu poder a la regió.
Podríem estar presenciant el començament de la fi del domini nord-americà a l’Àsia Occidental. Però, com l’imperi britànic en declivi, Estats Units està disposat a fer el que sigui per mantenir el seu poder.
Cal continuar la lluita contra el bel·licisme de Trump i la complicitat dels seus aliats europeus.
No pagarem la guerra
Sigui quin sigui el resultat, la guerra ja ha desfermat el caos a tot el món.
Quan els analistes convencionals parlen de les conseqüències, reflexionen abstractament sobre l’impacte als mercats i l’economia.
Però el preu de la guerra de Trump no ho pagarà una abstracta economia global. Ho pagaràs tu, la teva família, els teus amics i milions de persones treballadores més.
Tot i que la guerra podria influir l’economia global de diferents maneres, tots els camins condueixen a preus més alts i un creixement més lent”, afirma el Fons Monetari Internacional.
Les repercussions de l’Estret d’Ormuz ja estan afectant els pagesos de l’Índia. El bloqueig ha disparat el preu del nitrogen i de la urea, utilitzats en fertilitzants, un 170%. Això vol dir que els agricultors indis no podran comprar fertilitzants a preus subvencionats.
Les conseqüències són encara més àmplies. Índia exporta cereals a tota Àsia, inclosos la Unió dels Emirats Àrabs i Aràbia Saudita.
Mentrestant, polítics i mitjans de comunicació a Corea del Sud tenen por de l’impacte imminent en els preus dels aliments. Corea del Sud importa més del 40% de la seva urea de l’Orient Mitjà, i gairebé tota passa per l’estret d’Ormuz.
Un informe del banc d’inversió Goldman Sachs adverteix sobre l’augment dels preus dels aliments, ja que “els fertilitzants representen aproximadament el 20% dels costos de la producció de cereals”.
La indústria alimentària a Europa no és immune. Les i els agricultors ja s’han enfrontat a l’augment en el preu del dièsel, un increment molt més gran que el de la benzina per a automòbils.
Europa importa gran part dels fertilitzants nitrogenats. Fins i tot quan no provenen de l’Orient Mitjà, els preus mundials es veuen afectats si s’interromp el subministrament principal a Ormuz.
A llarg termini, això pot fer pressió a l’alça sobre els preus dels cultius.
Però fins i tot a curt termini, els propietaris dels supermercats poden augmentar els preus dels aliments. Buscaran fer servir la guerra com a excusa per obtenir més guanys. Ho vam veure en el repunt inflacionari que va seguir la invasió russa d’Ucraïna l’any 2022.
Els governs europeus, que sempre cedeixen davant de la pressió de les grans empreses, redoblaran els seus esforços perquè la classe treballadora pagui les conseqüències.
Popularitzem el lema “No pagarem la guerra de Trump” al moviment obrer. L’única manera d’assegurar-nos no pagar és mitjançant vagues molt més contundents. Hem d’organitzar-nos ara per a una tardor turbulenta.
