Qualsevol persona mitjanament humana ja està més que farta davant l’estat actual del món.
Entre l’auge del feixisme i el racisme, les guerres, la pandèmia de masclisme i transfòbia, el col·lapse climàtic… ens sobren motius.
El millor és que tenim una bona oportunitat per mostrar el rebuig vers tot això que tantes persones a tot el planeta compartim. Aquest 28 de març, la xarxa internacional de moviments unitaris, “Un món contra el feixisme i el racisme” (WARAF a les sigles en anglès) ha cridat a protestes per tot el planeta.
S’han convocat accions a moltes ciutats d’Europa. Les mobilitzacions ja han començat, amb desenes de milers de persones que van participar en més de 100 protestes només a França el 14 de març. L’integrant francès de WARAF, Marche des Solidarités va convocar aquestes accions abans de la primera ronda de les eleccions municipals el 15 de març, on es temia una pujada dels feixistes.
Fora d’Europa, hi ha accions inspirades per WARAF a Sud-àfrica, Malawi i el Japó.
El més impressionant és que, seguint una agenda pròpia, la iniciativa No Kings a Estats Units també ha convocat una jornada d’acció per al 28M. Uns 5 milions de persones van participar en la seva anterior convocatòria, l’octubre de 2025. Aquesta vegada, tenen registrades unes 3.000 accions per tot el país, de manera que preveuen que “el 28 de març serà la protesta més gran en la història d’Estats Units”.
Els moviments unitaris —per exemple, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya— sempre s’han esforçat a basar les seves accions en uns punts mínims de consens: el simple rebuig compartit contra el feixisme i el racisme. Això ha estat clau per permetre la col·laboració entre forces que tenen visions molt diferents sobre moltes coses, i en la seva capacitat d’implicar i mobilitzar gent de més enllà dels “espais de sempre”.
Però davant la situació actual —feixisme, racisme, guerra, masclisme, transfòbia, etc.— molta gent està veient com aquests temes estan relacionats.
Per això, a molts països les protestes unitàries del 28M combinaran l’oposició a la pujada de l’extrema dreta i la intensificació del racisme amb, per exemple, el rebuig al genocidi a Gaza i a les altres agressions d’Estats Units i de l’Estat israelià.
Ara mateix, tots aquests horrors —juntament amb les continuades i terrorífiques revelacions de violència sexista contra menors en el cas Epstein— tenen una figura en comú, la de Donald Trump.
Amenaça global
Amb les amenaces contínues, les declaracions estrambòtiques, els repetits insults racistes i sexistes… Trump encarna les diferents formes d’odi que inunden el món. Això és més que evident per als que ho vulguin veure.
Trump representa una amenaça global, a molts nivells. Amb les seves intervencions militars o amenaces contra països de tots els continents, pot desfermar la tercera guerra mundial.
En anul·lar les mesures (ja de per si mateix insuficients) de les administracions anteriors davant del canvi climàtic, desfermant encara més l’ús de combustibles fòssils, porta el planeta més a prop d’un canvi brusc, desastrós i sense tornada enrere.
I no es conforma amb alimentar l’extrema dreta dins d’EUA, com va fer en indultar els autèntics feixistes que van assaltar el Capitoli l’any 2021. Vol reforçar l’extrema dreta a Europa, com ha anunciat a la seva nova Estratègia de Seguretat Nacional (NSS), ni més ni menys.
La NSS declara que els Estats Units fomentarà “la celebració sense complexos del caràcter i la història propis de les nacions europees”. Descodificat, estan dient que els antics països colonials han de presumir d’haver construït la seva riquesa mitjançant el robatori, l’esclavatge i el genocidi.
Celebren allò que anomenen la “creixent influència” dels seus “aliats polítics”: els “partits patriòtics europeus”. Com s’ha assenyalat des de gairebé tot l’espectre de l’esquerra, quin “patriotisme” i “defensa de la sobirania” de part dels partits ultres, en donar suport als aranzels i bombardejos que utilitza Trump per intentar imposar la seva voluntat sobre altres països.
Per posicionaments així, VOX ha quedat en evidència. Ha patit divisions internes, atès que tenien militants que havien cregut les seves declaracions i promeses: no entenien que al cap i a la fi el que prevalgués fossin els interessos dels de sempre.
A Catalunya, passa el mateix amb “Aliança Catalana” (AC), que ha deixat clar que la seva defensa de la independència realment consisteix a lloar el dirigent de la qual segueix sent —per ara— la potència imperialista més gran del planeta.
Solucions des de dalt?
Com s’ha dit, molta gent veu que estem davant d’una situació molt greu, i que cal una resposta. Atès que tenim un Govern d’esquerres, victorejat amb magnificència per les forces progressistes de tot Europa, podem confiar en les institucions per solucionar el problema?
Tristament, no, per dos motius.
Primer, perquè les declaracions —contra el racisme i l’extrema dreta, contra la guerra, etc.— són una cosa, la realitat és una altra.
El Govern espanyol ara pot ser el més d’esquerres d’Europa. Però també és cert que van pactar la nova política europea de migració amb la feixista Giorgia Meloni, i aquesta política s’expressarà en mesures no gaire diferents de les d’ICE a EUA. Tampoc no podem oblidar la massacre de Melilla del juny de 2022 —sota un Govern del PSOE i Unidas Podemos— quan les forces policials espanyoles i marroquines van ser responsables de la mort de moltes persones.
Aquests dies, Pedro Sánchez ha pronunciat el lema de “No a la Guerra” que va omplir els carrers de l’Estat l’any 2003. Amb això, ha criticat l’atac de Trump a l’Iran.
Però també ha enviat un vaixell de guerra per “defensar Xipre”. En realitat, els atacs atribuïts a l’Iran no tenien Xipre com a objectiu, sinó una base militar britànica implicada en els brutals bombardejos contra l’Iran. El vaixell espanyol s’uneix a una força militar europea que defensa els agressors, mentre no fan res per donar suport al poble palestí, quan tenen Gaza al costat.
Sota els dos governs de coalició des de l’any 2019 —del PSOE amb Unidas Podemos, després amb Sumar— la despesa militar de l’Estat espanyol ha augmentat més del 140%, sempre segons les xifres de l’OTAN. Com a percentatge del PIB, ha pujat del 0,9% al 2%. No cal dir que cada euro que es gasta a la guerra és un euro menys per a salut, educació, habitatge…
El segon motiu és que fins i tot si volen millorar les coses, la política institucional té moltes limitacions.
Ens amenaça una dreta extrema que busca convertir les frustracions de les persones corrents —davant de problemes d’habitatge, llargues llistes d’espera als hospitals, pobresa en general…— en odi vers les persones migrades, les persones trans, etc., quan els culpables reals són els superrics i el sistema en general.
Però les institucions no poden assenyalar els culpables de debò. Per això, fins i tot quan duen a terme campanyes antiracistes, solen centrar-se en les actituds individuals, amb apel·lacions moralistes per a que siguem millors persones.
Si prenen mesures serioses contra l’extrema dreta, per exemple, amb prohibicions legals, és força fàcil per als ultres presentar-se (de manera hipòcrita) com les víctimes del sistema.
En canvi, una mobilització àmplia veïnal sí que pot denunciar el racisme alhora d’assenyalar (en termes generals, no mitjançant teories marxistes!) els culpables. I si les i els potencials votants de VOX o AC senten com la gent del seu propi barri els adverteix del perill que aquests representen, és més probable que escoltin.
El problema de fons és que el reformisme consisteix a gestionar el sistema actual, no a enderrocar-lo. Per descomptat, els governs reformistes podrien fer molt més del que realment fan: solen ser els governs de l’extrema dreta els que forcen els límits del que és constitucional (en benefici dels rics), no els d’esquerres.
Però la seva orientació política impedeix a les administracions reformistes prendre les mesures necessàries per realment tenir un impacte real contra el racisme, el feixisme o els altres problemes.
Lluita unitària
Aleshores, quina és l’alternativa? A Marx21 pensem que cal una revolució socialista des de baix, però ara mateix només una minoria molt petita de la classe treballadora dóna suport a aquesta opció.
Aquí hem de tornar al començament, a la importància de les lluites àmplies i unitàries per demandes concretes compartides. Com s’ha comentat, és possible abastar més temes ara que fa uns anys, però encara avui aquestes lluites no es basaran en tota una visió ideològica desenvolupada, al programa d’un partit polític o un altre.
La manifestació unitària contra el feixisme i el racisme del 28M a Barcelona té com un dels seus lemes “Drets per a tothom”. Tot i la seva simplicitat, potencialment talla directament amb molts debats fins i tot dins de les esquerres.
Una nova llei d’estrangeria? El lema no entra en detalls, però s’exigeixen drets per a cada persona, sense condicions; això no quadra amb cap “llei d’estrangeria”. Debats rebuscats sobre si es reconeixen o no les dones trans? No compliquem les coses: les dones trans han de tenir els mateixos drets que qualsevol altra persona, sense discriminacions. El conflicte a l’Orient Mitjà és molt complicat? No tant, defensem els drets de les persones, visquin on visquin, siguin nenes d’una escola primària del sud de l’Iran, o residents de Gaza, el Líban, el Congo o el Sudan…
Un moviment unitari des de baix no es pot crear amb un alt llistó ideològic però, per altra banda, no té un sostre imposat pels límits de la política institucional. Les persones corrents solen ser molt més pràctiques que els dirigents dels partits, un cop estan en una lluita.
Tota l’experiència demostra que les revolucions des de baix comencen amb persones corrents lluitant per demandes senzilles —pa, pau i terra; contra un cop militar feixista;…— però poden anar molt més lluny.
El tema sobrepassa molt l’àmbit d’aquest text, però la revolució del 1936 —que aquest estiu farà 90 anys— ofereix lliçons importants. Davant el cop franquista, la gent treballadora —tant homes com dones— es va aixecar en armes. Van prendre moltes empreses sota el control obrer. Al camp, van ocupar i col·lectivitzar les terres dels terratinents.
Tot això ho va fer la gent corrent, pel seu compte.
Però el govern del front popular va fer el possible per frenar aquests passos revolucionaris, anul·lant el control obrer, desarmant les dones, etc. La pel·lícula de Ken Loach, Terra i Llibertat, mostra de manera genial experiències en aquest sentit.
La lliçó és que la lluita unitària, sobre punts compartits de mínims, pot arribar molt lluny. Però tard o d’hora topa amb problemes, i no només per part de la classe dirigent.
Sempre hi haurà sectors de la pròpia esquerra que s’oposen a la construcció d’aquests moviments amplis, des de baix, fora del control d’un partit o d’un altre. Sempre hi ha intents de canalitzar-ho tot a través de vies institucionals, o bé convertir un moviment en el vedat privat d’un partit.
Per això, perquè hi hagi més possibilitat d’establir aquests moviments amplis, i poder dur a terme les lluites unitàries, cal que hi hagi persones que treballin en aquest sentit, que sàpiguen donar respostes als intents de debilitar aquests processos.
Davant la situació actual, suposa continuar apostant pels moviments amplis contra el racisme i el feixisme, en solidaritat amb Palestina, sobre l’habitatge, contra les opressions de gènere… alhora de reconèixer —com s’ha argumentat aquí— que ara hi ha noves possibilitats de connectar aquestes lluites. Però, com sempre, aquest procés no es pot dictar mitjançant la imposició d’un programa complet i precuinat: un “moviment” amb una ideologia molt elaborada que no comparteix ningú no aconseguirà res.
Un dels objectius del grup Marx21 és coordinar-nos entre les persones que busquem un canvi fonamental des de baix —una revolució socialista, vaja!— alhora que contribuïm a la construcció d’aquests moviments amplis.
Ara mateix, són la nostra millor arma per frenar l’extrema dreta i el racisme, per fer front a la guerra i al militarisme, i a les altres lluites. Però també tenen el potencial d’arribar molt més lluny.
Si comparteixes aquesta visió, uneix-te al nostre grup.
Manifestació unitària del 28M2026 a Barcelona:
