Un company destacat de la nostra organització germana a Nigèria, la Socialist Workers League, analitza l’agressió d’EUA contra el seu país d’aquest desembre.
Baba Aye
La població de Nigèria es va despertar el 26 de desembre, dia de Sant Esteve, amb la notícia d’un “regal de Nadal” procedent d’Estats Units.
Es tractava d’una sèrie d’atacs aeris contra objectius a l’estat de Sokoto, al nord-oest del país.
L’anunci va adoptar la forma d’una publicació en xarxes socials del president Donald Trump, que va presumir d’haver ordenat “un atac poderós i letal contra l’escòria terrorista d’ISIS al nord-oest de Nigèria”. L’acció va ser una descarada continuació de la seva amenaça al novembre d’entrar “amb les armes disparant contra tot allò que es mogui”.
Pete Hegseth, secretari de Defensa d’EUA, va repetir les bravates del seu cap, subratllant que Trump havia deixat “clara” aquesta possibilitat “el mes passat”, amb l’argument d’intervenir per aturar un genocidi cristià, a causa del seu amor pels cristians nigerians. No va quedar-se aquí. Va expressar l’agraïment nord-americà al govern nigerià pel seu “suport i cooperació” per possibilitar l’atac i va afegir que hi haurien més bombardejos d’aquest tipus.
Van passar hores després de l’atac abans que l’Estat nigerià confirmés que es tractava de part d’una col·laboració conjunta en curs. Això subratlla el paper de soci menor de la classe dirigent nigeriana davant de l’imperialisme nord-americà.
Armes disparant basades en mentides
Al començament de novembre, el president Donald Trump havia publicat a les seves xarxes socials que EUA entraria a Nigèria “amb les armes disparant contra tot el que es mogui” per defensar la població cristiana.
Va afirmar que hi havia un genocidi en curs al país. Poc després, Estats Units van incloure Nigèria a la llista de Països d’Especial Preocupació.
Però a Donald Trump li importen poc les persones cristianes de Nigèria o de qualsevol altre lloc. Està jugant de cara a la galeria de la seva base de suport entre els evangèlics a Estats Units. Els seus acòlits al Senat i al Congrés, com Ted Cruz i Riley, es van recolzar en dades dubtoses d’una nebulosa organització no governamental a Nigèria per reforçar la narrativa d’un genocidi anticristià.
L’ONG coneguda com a “International Society for Civil Liberties and Rule of Law”, que està formada per una parella evangèlica i un amic seu, té un historial de manipulació de xifres. Com va assenyalar la BBC, no ha proporcionat cap llista de fonts per verificar-la. Això no és sorprenent.
Tampoc sorprèn que Estats Units hagin actuat basant-se en aquestes dades qüestionables. El propi Estats Units té una llarga història d’utilitzar mentides i confabulacions per justificar atacs imperialistes, com es veu en la seva menyspreable actuació a Veneçuela i com recordem amb les mentides sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq fa dues dècades.
Respostes als atacs aeris
Les respostes als atacs aeris han estat variades. A Estats Units, hi va haver una unanimitat de suport per part dels republicans, a diferència de les divisions que es van donar al seu moment respecte a les incursions contra Veneçuela.
A Nigèria, les respostes van seguir molt les àmplies línies de l’espectre de reaccions davant les amenaces prèvies. Tot i això, es va produir una acollida més favorable a l’acció que a l’amenaça inicial de dur-la a terme.
Un destacat presentador de televisió i columnista de llarga trajectòria, el Dr. Reuben Abati, va descriure a qualsevol que no estigués content amb el bombardeig com a “antipatriòtic”, al programa matutí diari “The Morning Show” d’Arise TV, a poques hores de fer-se públics els atacs aeris.
Esglésies importants com la Comunió Anglicana i la Fellowship Pentecostal de Nigèria van celebrar els atacs. En grups de WhatsApp i en converses als carrers i cafès, es podia escoltar i sentir que la frustració per l’onada d’inseguretat contínua i la incapacitat de l’Estat nigerià per frenar-la s’ha traduït en suport a aquesta acción.
Les objeccions als atacs aeris no sempre han estat basades en un rebuig per principis contra aquest tipus d’agressions.
Per exemple, el xeic Ahmad Gumi, un erudit islàmic que es va oposar al bombardeig, va instar l’Estat nigerià a cercar assistència militar de la Xina, Turquia i el Pakistan en lloc d’Estats Units. El partit burgès opositor, el Partit Democràtic Popular (PDP), també va criticar el govern federal per no anunciar primer els atacs aeris abans que el president d’Estats Units, però no va tenir problemes amb els atacs en si mateixos.
El moviment Take It Back, alineat amb el revolucionari African Action Congress, va ser una de les primeres organitzacions de la societat civil a pronunciar-se amb fermesa contra els atacs aeris. En un comunicat de premsa signat pel seu Coordinador Nacional, Juwon Sanyaolu, va descriure a Donald Trump i a Estats Units com a agressors estrangers, va relacionar la política interna repressiva del partit capitalista governant amb el seu servilisme a l’imperialisme, i va demanar la dimissió del president Bola Tinubu.
Una perspectiva històrica de la situació
L’afirmació d’un genocidi cristià intenta de manera perillosa simplificar una realitat més complexa de violència generalitzada i inseguretat, per explotar després aquesta narrativa amb finalitats polítiques.
Ja el juny de 2025, les morts relacionades amb la violència a Nigèria van ser qualificades com “una crisi de salut pública” a la prestigiosa revista mèdica The Lancet, que va assenyalar que “el terrorisme, el bandidatge, els conflictes entre pastors i agricultors o enfrontaments comunitaris, i les morts relacionades amb bandes o execucions extrajudicials” es van cobrar 169.033 vides entre 2006 i 2021.
Això mostra la dinàmica multifacètica del camp de mort en què s’ha convertit Nigèria. Però és important examinar encara més de prop els factors que impulsen aquesta situació i preguntar-se sobre les afirmacions de genocidi cristià dins d’aquest context.
Una anàlisi més detallada mostra com l’explotació capitalista, els designis imperialistes, la política divisòria i manipuladora de la classe dirigent local, i la crisi climàtica han contribuït a un bany de sang interminable al nord de Nigèria. També revela quines són les víctimes d’aquest vessament de sang: la gent treballadora pobra, musulmana i cristiana per igual.
A Nigèria hi ha 371 grups ètnics repartits en sis zones geopolítiques: tres al nord i tres al sud. Més de la meitat es troben a les regions del nord. El 68 % de la població de 230 milions de persones pertany als tres grups ètnics dominants: els hausa-fulani al nord central (29 %), els yorùbá al sud-oest (21 %) i els igbo al sud-est (18 %). La zona del cinturó mitjà al nord comprèn una àmplia varietat de grups ètnics minoritaris. El mateix passa a la zona sud-sud del delta del Níger. El sud-oest i el sud-est són majoritàriament monoètnics.
La Gran Bretanya va aplicar una política de divideix i venceràs sobre la diversitat de pobles que va unir en un Estat colonial per impulsar-ne l’expansió imperialista.
Al cor d’aquesta estratègia també hi va haver la cooptació dels caps i emirs locals a l’Estat colonial com a “autoritat nativa”. Això es va anomenar “govern indirecte”. Aquesta tàctica va ser més reeixida al nord, amb les estructures dels emirats.
La classe dirigent nativa que va substituir els colonialistes després de la independència el 1960 va continuar amb les tàctiques de divideix i venceràs, encara que sota una altra forma. Ells i el sistema capitalista que representen són incapaços de millorar la situació de la gent treballadora. Estan primordialment interessats en el seu propi enriquiment.
Per mantenir el seu domini, juguen repetidament la carta ètnica i religiosa amb l’objectiu de dividir la classe treballadora per línies ètniques i religioses, així com per distreure’ns de l’enemic principal, que són ells mateixos.
Aquesta estratègia va conduir a una guerra civil que va deixar al voltant de dos milions de morts a la primera dècada de la independència, i a diversos episodis de vessament de sang des d’aleshores. L’empitjorament de la situació econòmica de les masses treballadores pobres des de la introducció del programa d’ajust estructural a la dècada de 1980, i especialment des de la crisi econòmica global dels anys 2000, ha creat un context socioeconòmic inflamable.
Les llavors de la política salafista-gihadista no es van sembrar contra els cristians del nord, que es concentren principalment al cinturó mitjà. Es van sembrar contra líders musulmans la corrupció dels quals va ser denunciada per aquests primers islamistes radicals en les dècades de 1980 i 1990. Van establir les bases del que va emergir al segle XXI com a grups gihadistes armats. Els musulmans del nord-est van ser els seus primers objectius i ho continuen sent, tant com els cristians.
Conclusió
La incapacitat de la classe dirigent nigeriana per abordar el Frankenstein que va ajudar a crear ha enterbolit les aigües.
L’activisme salafista-gihadista s’ha fusionat amb formes de violència menys ideològiques, inclòs el bandidatge pur i dur, així com l’augment dels enfrontaments entre pastors i pagesos. Abordar aquesta situació complexa requereix una estratègia que talli el nus gordià de l’explotació, el patiment i l’opressió que alimenta aquesta bèstia de múltiples caps. Reduir-ho a contes exagerats de genocidi cristià no ajudarà. Més aviat empitjora la situació.
Després de les amenaces de Trump al novembre, es van produir renovades accions salafistes-gihadistes. Més de 300 alumnes i 12 professors van ser segrestats de l’escola catòlica St. Mary’s de Papiri, a l’estat del Níger, a la zona centre-nord, el 21 de novembre. Això va passar tot just uns dies després que 25 nenes fossin segrestades a la Government Girls Comprehensive Secondary School de Kebbi, al nord-oest. Tot i les negatives, sembla que el govern va pagar quantiosos rescats per assegurar-ne l’alliberament.
L’atac aeri tampoc no ha dissuadit els atacs contra la gent treballadora pobra. Almenys 30 persones van morir a l’estat del Níger i moltes altres van ser segrestades el 4 de gener.
Estats Units no pot aturar el vessament de sang al nord de Nigèria ni a la resta del país. La classe dirigent nacional d’explotadors tampoc no ho pot fer.
Com va dir el president nacional de l’African Action Congress, Omoyele Sowore: “només un lideratge veritable, provat i informat pot protegir les persones nigerianes, no els neoconservadors esbiaixats i amb problemes que operen des de Washington DC”.
Aquest lideratge només pot sorgir duna política revolucionària dins de la classe treballadora. La política radical del People’s Redemption Party (PRP) a la dècada de 1980 va proporcionar un pol alternatiu d’atracció i un baluard per a la classe treballadora als estats del nord on va estar actiu, quan es va produir la primera gran onada de combativitat islamista.
Una de les tragèdies del moment és el silenci del moviment sindical. No hi va haver resposta ni a les amenaces del novembre ni als atacs aeris del dia de Nadal.
Una tasca clau ara per a les i els socialistes —com les persones treballadores de base i activistes en els moviments socials— és argumentar a favor de la unitat i la solidaritat de la classe treballadora per sobre de totes les línies amb què la classe dirigent i l’imperialisme ens volen dividir, incloses les de la religió i l’ètnia.
També hem d’assenyalar que és el sistema explotador del capitalisme el que alimenta el monstre de la inseguretat, mentre que la política divisòria de la classe dirigent el nodreix.
Per aturar completament la inseguretat, hem d’enderrocar el sistema que l’alimenta. Per frenar el seu embat avui, hem d’exigir mesures concretes que tractin els problemes socioeconòmics subjacents. Hem d’atrevir-nos a prendre el nostre destí a les nostres mans a tots els fronts, fins i tot per poder defensar-nos d’actors armats no estatals i, en última instància, del mateix Estat.
