Judy Cox
Karl Marx va anomenar “petita burgesia” la capa intermèdia entre la classe capitalista i la classe treballadora.
El marxisme és la teoria i pràctica de l’autoemancipació de la classe obrera.
Però què passa amb els milions de persones que no són ni treballadores ni patrons? Karl Marx va predir al seu dia que la societat es polaritzaria cada cop més entre les persones capitalistes i les treballadores.
Avui dia hi ha capes socials àmplies i influents entre les dues classes principals. Marx es referia a aquestes capes com la “petita burgesia”: petits empresaris, comerciants i artesans. A mesura que el capitalisme es desenvolupava, la naturalesa d’aquestes classes intermèdies va canviar.
Les empreses es van convertir en grans corporacions. Els patrons necessitaven una burocràcia d’administradors i de gerents per dirigir-les. Les classes mitjanes es van diferenciar entre aquests professionals de la gestió i la petita burgesia tradicional.
Hi ha l’opinió generalitzada que la classe social es defineix per l’educació, la cultura o l’accent. És cert que les diferències culturals es fan servir per reforçar la desigualtat social. Però, pels marxistes, la classe social no es defineix per la cultura. I tampoc no es defineix realment pels ingressos. Algunes persones treballadores cobren més que els directius de nivell inferior o els propietaris de petites empreses. Hi ha altres realitats econòmiques importants que determinen la classe social.
D’aquesta manera, els i les treballadors no són propietaris dels mitjans de producció de la riquesa. No tenen més remei que treballar per als que sí que ho són. Però els gerents i professionals de classe mitjana també treballen per pagar la hipoteca. I no són propietaris de botigues artesanals o de barri.
Per a la comprensió marxista de la classe, és fonamental considerar-la com una relació social amb els mitjans de producció de riquesa i com es relaciona amb altres classes.
Control
Les persones de classe treballadora tenen poc o cap control sobre com fan la seva feina. Se’ls pressiona perquè compleixin objectius i terminis. Per això els caps odien la idea que la gent treballi des de casa. No es tracta de fer la feina, es tracta de controlar.
Els directius pugen intimidant els seus subordinats perquè treballin més dur. Davant d’això, la classe treballadora no té més remei que organitzar-se col·lectivament per defensar-ne o millorar-ne seves condicions laborals. Moltes professions que abans es consideraven de classe mitjana, com els professors universitaris, s’han “proletaritzat”. Els contractes precaris i els llocs de treball més disciplinats han portat molts a afiliar-se a sindicats i a posar-se en vaga.
Moltes professions que abans es veien com de classe mitjana s’han ‘proletaritzat’.
D’altra banda, després de la crisi econòmica de l’any 2008, la gent, desesperada, es va dedicar a crear petites empreses: salons de manicura i perruqueries, conductors d’Uber i diversos comerços.
Tot i això, la fantasia de “ser el teu propi cap” és més probable que es converteixi en un malson de pobresa i inseguretat. Algunes persones “autònomes” treballen en realitat amb contractes de zero hores. Les classes mitjanes se solen sentir superiors a la classe treballadora: més educades, més sofisticades i amb més control sobre les seves vides.
Però la crisi econòmica pot afectar durament les classes mitjanes. Es veuen aixafades per les fallides i espremudes entre les exigències dels caps i la resistència dels treballadors. La petita burgesia, en particular, es debat entre el potencial del moviment obrer i les forces reaccionàries que prometen restaurar-ne la seguretat.
Vladimir Lenin va descriure com “la petita burgesia es veu empesa al frenesí pels horrors del capitalisme”. “L’agut i ràpid deteriorament de les seves condicions de vida” els pot portar a extrems revolucionaris. Però, va advertir Lenin, aquest fervor revolucionari pot “convertir-se ràpidament en submissió, apatia, fantasies i un enamorament frenètic per una moda burgesa o una altra”. Per tant, la petita burgesia és vulnerable a l’atracció del feixisme, a la recerca de bocs expiatoris entre els grups marginats i a les promeses d’esclafar la resistència de la classe treballadora.
No obstant això, un moviment obrer fort, que exigeixi el control dels lloguers i limiti el poder dels bancs, es pot guanyar alguns membres de la classe mitjana. La classe obrera només pot guanyar abolint tot el sistema de classes. Per això Marx la va anomenar la classe universal.
