Jesús M. Castillo
Les plantes de plàstic s’han posat de moda. Cada cop més locals, botigues, hotels, bars, restaurants, etc., les utilitzen en la decoració interior i exterior.
Plantes de plàstic que cada cop s’assemblen més a les naturals, que poden arribar a enganyar, encara que sigui per un moment, fins i tot a un bon observador.
La hipòtesi de la biofília prediu que l’ésser humà se sent, instintivament, atret per la natura. Així, certes pressions selectives haurien fet que aquells individus que haguessin estat més propers a l’entorn natural haurien deixat més descendents, per la qual cosa els mecanismes que haurien afavorit aquesta proximitat s’haurien estès per les poblacions de Homo sapiens caçadors i recol·lectors.
D’altra banda, les cultures humanes relacionades de manera harmònica amb la natura tenen una moral que valora com a positiu la conservació de la natura.
Això no és així a la cultura nascuda, recentment, al capitalisme. En aquesta cultura capitalista, la natura és vista i tractada com a mercaderia que es pot comprar i vendre, com tota la resta. D’aquesta manera, el gaudir de la natura ben conservada es converteix en un luxe i senyal de poder i èxit socioeconòmic.
Naturalesa
Ja sigui per instint i/o qüestions culturals, col·loquem arbres als carrers, cuidem de plantes i animals a les nostres llars i, en general, solem buscar i gaudir del contacte amb la naturalesa d’alta qualitat ecològica, capaç de desenvolupar nombrosos i potents serveis ecosistèmics. Un contacte que millora la nostra salut física i mental.
En aquest context evolutiu i socioeconòmic, apareixen les plantes de plàstic. I no ho fan en qualsevol moment, sorgeixen just quan comença a evidenciar-se que cada vegada queda menys petroli barat, ja que hem consumit ja més de la meitat del que hi havia al planeta i el ritme de consum és més gran de mai abans.
En un moment en què caresties i alts preus dels combustibles, especialment del dièsel, limiten la producció agrícola en alguns països i catalitzen revoltes socials en altres. Just quan caldria prioritzar l’ús del petroli i els seus derivats per a les finalitats clau com, per exemple, utensilis de quiròfan. Fabricar plantes amb petroli evidencia un sistema que, alhora que degrada el seu entorn i esgota materials claus no renovables (coneguts com a “matèries primeres”), no és capaç de gestionar de manera eficaç la seva explotació.
A més, les plantes de plàstic posen en evidència un fort nivell de desconnexió de molta gent respecte a la naturalesa d’alta qualitat. Per exemple, molta gent coneix millor els logos de les grans multinacionals que els arbres de què depèn la seva qualitat de vida.
La majoria de la gent espera que el semàfor es posi en verd per creuar al costat de l’asfalt, just on més contaminació reben els pulmons, quan habitualment podrien esperar uns quants metres enrere on la contaminació de gasos i partícules s’hauria diluït una mica més.
Molta gent compta amb un nivell d’educació ambiental molt baix, cosa que els porta a no ser conscients que són ecodependents. Aleshores, què més dóna una planta de plàstic o natural si el més important és un gaudir estètic i superficial buit de qualsevol altra funcionalitat?
D’altra banda, ser capaç d’imitar la natura és una mostra de capacitat de control sobre aquesta. No et necessitem, podem substituir-te per una còpia perfecta (de plàstic). Aquest miratge tecno-optimista és propi d’una cultura alienada respecte a la seva relació amb el seu entorn del qual, de manera paradoxal, depèn.
Aquesta visió desenvolupista tendeix a homogeneïtzar-ho tot. Es resisteix al canvi, intentant, per exemple, crear espais immutables, prístins i ultraordenats, alhora que provoca canvis catastròfics al seu entorn; canvis que intenta amagar i ignorar.
Així, les plantes es congelen en una estació permanent de floració distòpica i plastificada, de manera que es deixa d’apreciar el pas del temps i la vàlua d’una floració efímera. Es pot tenir tot a tot arreu i alhora. Fins i tot plantes on no hi ha llum. No hi ha límits. Una absència, figurada, de límits que condueix, sense remei, a l’abisme dels racionaments i l’escassetat no planificada.
En definitiva, les plantes de plàstic són un exemple magnífic de la decadència, decorativa, d’un sistema capitalista en crisi. Una crisi polièdrica i abissal que anuncia un col·lapse civilitzatori.
Davant d’aquest panorama, s’obren pas cada cop més iniciatives ecotòpiques en què les plantes de plàstic, afortunadament, no hi tenen cabuda.
Moviments socials que impulsen la protecció d’espais naturals d’alt interès socio-ambiental, de la flora i la fauna urbana i rural, que teixeixen xarxes de suport mutu en el dia a dia que milloren la vida de milions de persones, que desenvolupen un model agropecuari basat en la biomímesi, que aposten per una mobilitat realment sostenible, que denuncien el caràcter pro-competitiu d’un capitalisme que devora l’ésser humà i el seu entorn.
Aquests moviments socials, cada cop més coordinats, estan plantant, germinant i establint, entre esquerdes físiques i mentals, un nou sistema que florirà entre les runes capitalistes.
Jesús M. Castillo és Catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Sevilla i militant de Marx21
